diumenge, 30 de setembre del 2007

I veus...


Poder i saber explicar el món que ens envolta, a través de la fràgil poesia, fràgil per la dificultat d'escriure-la, però també en la dificultat d'entendre el que hom vol dir, el que hom vol representar a través d'aquests signes, d'aquests símbols amb els que recreem el llenguatge, com són les paraules. Feia dies que no m'era donat d'esciure, però avui m'he redescobert a mi mateix després de llegir entre les línies i les llengues de la política i rellegir un escrit interessant de Javier Marias, publicat a El País Semanal, i aquest assaig intel·lectual o salt mortal, com vulgueu, m'ha permès de deixar-me endur, de transportar-me de nou al meu món particular, colgat de sentiments i passions, de sensacions tanmateix i he escrit el que us ofereixo.




I veus...

De vegades,
El silenci enganya,
De vegades,
No pretén de ser,
Més que
El que ell mateix representa:
La llunyania forçada per les circumstàncies;

Però, és que de vegades,
El silenci ens acosta a un món
Indefinit,
On les lletres, les paraules,
Els sintagmes,
Recorren el cel a la recerca
D’un espai on amarar.

És aleshores quan les mans es llancen
A la recerca d’aquell esperit,
Que et desperta els sentits
De tant en tant,
I et porta a viure
Un sana experiència
Al redós, de la font d’on beus
Aquella essència divina
Que et transporta volander
A l’imaginari de les paraules.

I veus en l’amor un bell poema,
O en l’amistat,
O en qualsevulla petita cosa
Que recorri el nostre sentiment;
I parles amb els déus i les deesses,
Parles,
Amb la teva musa inspiradora,
Parles,
Amb tot i amb tothom,
Mentre una brisa suau
Et pentina l’ànima
I et sents el millor dels sers,
Complaent amb tu mateix,
I amb tot el que t’envolta,
De vegades...


Lleida, 30 de setembre de 2007.
© Albert Balada