dimarts, 6 de maig de 2008

Una història senzilla


Resulta reconfortant, de seure una estona i escoltar aquelles músiques que guardes com un tresor personal, intransferible, com si haguessin estat escrites per a tu en exclusiva, raons de l’egoisme que ens mou a uns i a d’altres. Ella, la meva gata, és també amant de les meves músiques se m’aclofa lentament al costat, com volent ocupar tot l’espai des d’on surt aquella música; tanca els seus ulls axinats, i comença un ronroneig compassat, com un clam, com dient: s’accepten carícies....

De cop, volent contemplar tot el seu entorn, amb l’escassa vista que li queda, s’alça, s’asseu, es gira d’esquena, les orelles quasi dibuixant l’horitzó; sembla, de vegades, llegir els papers que deixo, com sempre anàrquic, damunt la taula. Un gran badall seu m’anuncia que ja es tard, mentre galanteja el seu pelatge cendra i de tant en tant fa com si em fes un somriure mentre doblega el seu cos que sembla com trencar-se.

Em mira, és gira, asseguda, la cua caragola les dues potes davanteres, mou les orelles a la cerca de sorolls i s’encara amb el llibre que li trava el pas, mentre amb la pota burxa per apartar-lo, potser pensant que és una mena d’història senzilla, com tot plegat en la vida.