dilluns, 26 de maig de 2008

Harmonies


Com esperar que en el silenci dels camins de ferro, desperti la sonoritat que ens hauria de dibuixar el principi de tot plegat? Potser seria agosarat de reconèixer en aquells ulls cansins, en aquella mirada baixa: la solitud?; Potser com l’harmonia mateixa, com el desig de saber-se perduda en la ciutat com engolida per la maquinària urbana que ens dibuixa el temps mateix, així la solitud, com el silenci i la prudència ens han d’acompanyar dia darrera dia, en aquesta representació teatral que n’és ella mateixa: la vida. Saber distingir aquelles passes de ball, on se’ns descriu, rodolant, els cercles de la vida, jugant amb les notes, delectant-nos en els equilibris, girant, girant, fins que tot esdevé a la mateixa hora principi i final, alfa i omega, destriant-ne aquella simfonia de colors que ens descriu la música, com una companyia que ens alimenta l’esperit.