L’avaluació dels models econòmics parteixen adequadament de valoracions que quantitativitzen aquelles posicions que se’n deriven de les evolucions del creixement o decreixement de les economies, de manera que en determinen aquells perfils que incideixen en el reconeixement del valor d’una concreta situació de l’economia d’un país en el context mundial. Certament aquest esquema resultaria vàlid, tot i que no té en compte aquelles aportacions que poden ser fetes des d’altres disciplines acadèmiques en les avaluacions d’aspectes exògens als estrictament econòmics, el que ens permetria contemplar el procés globalitzador des de perspectives distintes.
Durant molt de temps s’havia contemplat el concepte “globalització” com un concepte en clau de neutralitat, sense una suposada perspectiva ideològica; certament des d’un punt de vista teòric aquest plantejament resulta possible, però podem arribar a una altra conclusió diferent? és també possible?. De fet ens trobem amb uns fenòmens que realment corresponen més adequadament al que podríem definir com a nivells d’integració regional directament vinculats a principis propis del liberalisme econòmic, de manera que la integració econòmica, la globalització en definitiva, sembla derivar substancialment dels principis de la liberalització comercial i financera
[i]; però aquests mateixos principis haurien de pretendre la reducció de la pobresa, tot i que la seva aplicació en els mateixos processos d’integracions regional només aconsegueixen un increment dels nivells de la desigualtat i de precarietat laboral, per altra banda.
És en aquest sentit que la globalització, segons alguns teòrics, més que un model, acaba essent la culminació d’un procés endegat i protagonitzat pel mercat, pel capital
[ii]; de fet aquella neutralitat i innocència inicialment reconeguda que podia establir el propi concepte, resulta hores d’ara poc més que fora de lloc; és en opinió d’una part del món acadèmic, que observa com la globalització no és més que una manera d’entendre les relacions socials, molt més enllà de les perspectives econòmiques i directament relacionat amb un element que neix vinculat als principis del liberalisme econòmic: la pobresa
[iii].
En aquest context resulta pertinent de recuperar les referències prèvies als processos migratoris, com a la delimitació dels salaris dels exèrcits laborals menys qualificats, de manera que podríem concloure inicialment que aquests clústers no acabaran beneficiant-se de l’ordre global, en principi perquè són grups altament vulnerables, en la mesura en que es produeixi un ajustament de les rendes, això ens hauria de dur a un augment de la desigualtat, un problema sens dubte global, sinó és que s’arriba a una veritable harmonització dels estàndards laborals i socials, de manera que, potser sense adonar-nos, estaríem globalitzant la tensió treball-igualtat, aspectes directament relacionats amb els processos migratoris d’aquest segle XXI
[iv].
Però la configuració dels àmbits que resulten implicats per aquell concepte utòpic inicial del model globalitzador, no ens impedeix de comprendre que cal entendre-ho des d’una perspectiva en la que la integració de factors diversos, de variables distintes, ens duen a la comprensió de nous esquemes en la interpretació del món contemporani, d’aspectes tanmateix globals en definitiva com ara el canvi climàtic
[v]; de fet la declaració sindical a la COP13, ja ens adverteix que no entrem només“en l’àmbit de lo hipotètic, sinó que s’ha convertit en una realitat patent i alarmant”.
Pot resultar evident, doncs, que el sistema econòmic i social del món desenvolupat, aquell que en principi hauria de ser l’axioma del concepte global, no pot ser considerat sostenible si les consideracions a l’entorn del concepte “globalització” no signifiquen també les concrecions d’un model que hagi d’afectar en positiu a tota la humanitat; i si aquest, per tant, no té o no abasta a tots els ser humans, a tots els ciutadans i ciutadanes; la globalització en lo teòric no tindria cap sentit, perquè com ens indica la científica Irene Bustos
[vi], haurem de convenir que els mots global i social són “dos conceptes intrínsecs”.
Altres elements semblen planar sobre els termes que donen títol al present article, conceptes que en si mateixos defineixen, tota l’organització mundial: el sistema financer -bancari - i el sistema mundial d’alimentació –la producció d’aliments- . Si atenem a les consideracions que ens fa el Fons Monetari Internacional, en el seu informe de 28 de juliol de 2008
[vii], “els mercats financers mundials continuen essent fràgils i els indicadors de risc sistèmic es troben encara a nivells alts”, riscos sistèmics que, per altra banda, semblen haver-se contingut d’alguna manera, segons indica el mateix informe, a partir de les mesures adoptades pels bancs centrals, tot i que també avança l’informe que encara hi pot haver entitats financeres que es vegin obligades a captar encara més capital, abordant el FMI obertament el concepte “crisi”, en acceptar que “en aquesta etapa de crisi les característiques de les estratègies de resolució i assoliment del suport estatal desperten una major atenció”; s’admet doncs, en certa manera, que”el model del mercat ja resoldrà”, no sembla ser un principi òptim.
L’Informe sobre la estabilitat financera mundial de 2007 del FMI
[viii], ja referia un seguit d’aspectes a corregir en el sistema econòmic global. Aquest estudi especialitzat feia esment a la relació entre la incertesa i la manca d’informació, com a elements significatius de la situació de crisi latent; ens deia també que cal comprendre com la innovació financera podria haver contribuït a la situació que ja s’apuntava en 2007; que no cal menystenir el paper que les qualificadores de risc tenen, com la necessitat de prestar atenció a la valoració de productes complexes, i com el perímetre de reunificació del risc ha de tenir un espectre més ample. De fet doncs l’informe GFSR a que fem referència indicava com el sistema financer mundial, és a dir global, es considerava al 2007 ja sotmès a una “pesada prova”
[ix]El president del Banc Mundial, Robert Zoellick, anunciava l’abril de 2008
[x] la possibilitat que al menys 33 països del món afrontessin la possibilitat de malestar social i polític degut a l’elevat preu dels aliments i de l’energia; paral·lelament els fluxos mundials de finançament per al desenvolupament 2008 preveu una disminució en el creixement del PIB mundial, que passarà del 3,7% en el 2007 al 2,7% en el 2008, segons recull el comunicat emès per aquest organisme que situa les causes en la resistència al creixement en els països en vies de desenvolupament per la seva resistència a les turbulències financeres i a l’alça dels preus de l’energia i dels aliments
[xi]; un informe que també estableix com en aquest context global, són els “pobres del món”, doncs, els més afectats pels creixents preus dels aliments i de la inestabilitat dels mercats petroliers; globalitzem la crisi.
La pregunta doncs que potser ens caldria fer és, si tot plegat no respon al que ens diu Luís de Sebastián
[xii], sobre el que ell entén com a Globalització: “El procés d’integració dels mercats de mercaderies, financers, de coneixement i el d’expansió de les cultures dominants (notablement la nord-americana) per tot el món”?; però també el professor, ens fa una reflexió igualment interessant en afirmar que: “existeixen índexs senzills i complexes per a mesurar la globalització, o més precisament quan globalitzat està un país. Doncs bé, segons tots aquests índexs Àfrica és la part del món menys globalitzada”. Hores d’ara, segurament, ja no és problema de disquisicions terminològiques, sinó de reflexions científiques a l’entorn del perfil ideològic del model global, de la recerca de respostes adients a fenòmens globals, allunyats del narcisisme propi de les descobertes primigènies. El tot global, els seus equilibris i desequilibris, evidencien la intrínseca relació entre les civilitzacions, potser?.
[i] Borrell, Josep Are there any alternatives to the liberal globalisation? Grupo de Ginebra. Febrero 2008-.
[ii] Altvater, Elmar. Globalización, la euforia llegó a su fin. Abya Yala. Quito. 2004. pag. 11
[iii] Hunter R. Is globalization reducing po verty and inequality? A Navarro eds Neoliberalismm globalization and inequalities. Consequences for Healt and Quality of life. Baywood. Publishing company, Amitiville. New York. 2007.
[iv] Martin, S. Global Migration, Trends and Asylum. Working Paper num. 41. Institute for Study of international Migration. 2001.
[v] http://www,.global-unions.org(pdf.ohsewpp_12bc.sp.pdf/[vi] Bustos, Irene. Respuestas a la crisis alimentaria desde el colectivo de la Ciencia. Global Progressive Forum. Barcelona. 2008.
[vii] FMI. Informe sobre la estabilidad financiera mundial. Actualización sobre el mercado. 28-07-2008.
http://www.imf.org/external/spanish/pubs/ft/fmu/2008/02/0708s.pdf[viii] FMI. Informe sobre la estabilidad financiera mundial de 2007.
http://www.imf.org/external/spanish/pubs/ft/gfsr/2007/02/sums.pdf[ix] Extret del comunicat de premsa del FMI: Avaluació de riscos per a l’estabilitat financera mundial. Informe sobre l’estabilitat financera mundial (Informe GFSR). Setembre de 2007
[x] BBC Mundo. De data 02-04-2004.
http://news.bbc.co.uk/hi/spanish/business/newsid_7327000/7327635.stm[xi] Informe del Banc Mundial 2008. Globe Developement Finance.
http://www.worldbank.org/gdf2008[xii] De Sebastián, Luís, Professor Honorari de l’Escola Superior d’Administració i Direcció d’empreses (ESADE): “Nuevas Sorpresas de la Globalización” . G.P.F. Barcelona.2008
.jpg)
Hemingway amb la seva dona a l'Havana, on residia
Retrat anònim de Calderón de la Barca al Museu Lázaro Galdiano de Madrid
Fotografia original de Montse Esteba
Què hi ha de distint d’aquest desembre de 2008 a les protestes estudiantils, també, del maig del 68; aquelles, les del maig eren a la mítica París i aquestes, les de desembre a la mítica Atenes, potser per això no en són tant de diferents, potser també perquè els interessos dels estudiants i els dels treballadors, sota l’atzucac del crash mundial dóna una nova perspectiva a la realitat evident de l’escassetat dels recursos de la sempre anomenada, mal anomenada classe mitjana, aquella que ara es descobreix que, com en aquell maig del 68, sota les llambordes no hi ha la sorra de la platja, aquella que alguns havien promès.... 
Fotografia de l'obra "Cantor" de Meritxell Munné
.jpg)
Els mites ens descriuen com les exegesis, aquella semblança exagerada de les mortals vides, teatralitzades, de manera que ens sigui visible aquella part de nosaltres que es maximitza. Potser resulta cert, com ens diu Daniel Simeon[1], que la alteritat viu en l’espai predilecte de la terra desconeguda, que recorre espais indestriables, absoluts, com els que ens descrivia Heròdot[2], tot parlant de com Pitàgores, iniciat a la vida jònica, creia que després de la mort es sobrevivia per sempre, gaudint de la completa felicitat.
Fotografia original de Montse Esteba
