dissabte, 7 de març de 2009

Cerca



La cultura samurai té dos caràcters semiòtics. Un d'ells és la cara pública, l'altra és la privada. La cara pública és aquella que pot ser vista per un nombre important de persones. La part privada, per exemple, podria ser la cerimònia del te, on la cuina pot simbolitzat la vida domèstica, com la part de darrere de l'escenari d’un teatre, per tant no ens caldrà buscar en la cuina per a veure la història, però potser si que en podrem trobar una bona part... És en aquest àmbit on de fet l'antiga pràctica d'entrar en un espai fosc per a veure la d'una altra manera allò invisible el que ens permet de trobar-hi la "llum interior", aquella que ens transporta a la psique de la immersió, enllà on en les nits ens submergim en l’èter conegut com a somnis; és aquesta capacitat de penetrar en el regne dels somnis, però estant-ne tanmateix despert , aquella que ens hauria de permetre de transportar-nos, algun dia, just al llindar de la il·luminació, potser.