La democràcia 2.0, és com una febre 2.0, una falsa febre, primer en deien que això facilitava la democràcia, participativa, després se n’adonen que no, que la nostra democràcia és deliberativa, però també diu que la facilita, no se pas com? De vegades aquesta crisi del model fa portar fins a extrems ridículs determinades iniciatives que poden semblar benvolents, però que alhora ens plantegen les limitacions del propi sistema, potser ni tan sols això, les limitacions mateixes del model en definitiva. Les excel·lències del model 2.0, tecnologia al servei general del model de societat, no son més que un miratge i posen de manifest les deficiències, les evidencien un cop més a partir de la ingenuïtat pròpia de qui creu en la voluntat “mandatària” dels representants. És evident que el control, la transparència, la influència i la opinió de cap manera seran inspiradors/es de cap modus politicae, perquè cap de les eines telemàtiques aporten control sobre l’acció dels representants, no els fan ser més transparents, no s’exerceix sobre ells cap influència i la opinió que poden conèixer ja l’obtenien abans. Pot semblar que això els faci més propers, és cert, així ho pot semblar, però només seran propers si ho han de ser per imperatiu legal, per mandat estatutari (estatut de l’electe), que faci que hagin de respondre davant dels electors, d’altra banda tot és més estètic que altra cosa. La resta fer volar coloms…..
