dimarts, 24 de març de 2009

Equipatges d'avantguarda


Descobreixo aquests dies, el darrer llibre de la Pilar Parcerisas[1], la presidenta de l’Associació catalana de crítics d’art, i la veritat és com descobrir-te un aire fresc en la reflexió amarada de filosofia i poètica sobre una Barcelona immensa, contradictòria, potser erràtica, capital bescanviant, cosmopolita i a la vegada etèria, poc dúctil, diria jo. Descobrir-la en aquest recull d’articles publicats en el diari Avui, a Barcelona i a l’autora, representa endinsar-te en una cadència melodiosa, on el llenguatge et transporta a reflexions “lluminoses” que no il·luminades i que s’inicia, si més no amb un pròleg de Vicenç Altaió, poeta, assagista i promotor cultural, de qui no em resisteixo transcriure’n un paràgraf que em sembla d’una intensitat absoluta i que dona peu a una obra majestuosa:

“...Però l’avantguarda no s’accepta, se l’ estetitza. Barcelona és un cementiri d’utopies i Catalunya un cobrellit de somnis no realitzats per somniadors tocats del bolet. S’intenta esmorteix el seu efecte transversal, se la redueix a l’apartat de recerca i innovació. Ha estat contestada socialment per falta de formació humanística de les elits i incompresa per necessitat dels desvalguts. En la cursa estètica cap al progrés sempre en toca d’apedaçar una institucionalització per manca de poder real. Es la Barcelona girada d’esquena que denunciava Foix. És la carrinclona i melancòlica Dolça Catalunya, el país del món que més triga a reconèixer Miró. Són els escriptors catalans que perden els papers, com d’Ors qualificant Duchamp de monstruós, el noucentisme tardà de Riba i els seus seguidors, o els moderns Monzó i Pàmies veient en Tàpies falsificació, repetició...”

Probablement aquesta Oda semi fúnebre seria extensible per influència a tot un model conceptual que abasta tota la conceptualització de l’ avantguarda sigui quin sigui el seu reflex territorial o potser fins i tot més encara en funció de quin sigui aquell lloc del país estant. Però retornant a l’autora, m’agradaria destacar-ne unes línies que ens descriuen aquell èter present en l’ identitari de l’art nomina; ens diu Parcerisas:

“...dormir en el cementiri de les utopies i somnis no realitzats d’aquest país, que ha tingut i segueix tenint, cal dir, somniadors cèlebres, sovint tocats d’un misticisme sense parangó. Gaudí tingué mecenes a qui arruïnar i deixà les eves fantasies pedra sobre pedra des d’una grandiositat indestructible; Dalí somnià projectes insòlits que escassament pogué realitzar més enllà de la seva pintura i Miró incorporà el misticisme franciscà als seus quadres. Tots ells tingueren fantasia, somni, visió i un peu a la realitat. Quan Catalunya no somnia deixa d’existir. I ara l’ excés de realitat, de noucentisme ens aclapara. Cal un punt de fuga, un lloc per a la fantasia, un espai per a la visió, un bri de llum”.

Senzillament brillant, un poema al somni, com un clam, com un crit fantàstic i a l’hora precís, perceptible, una necessitat consubstancial a la creativitat mateixa, a l’esperit indolent, mistèric i provocador..... a l'essència de l'avantguarda perduda ara en la crepitut de la realitat mateixa.


[1] Parcerisas, Pilar. Barcelona Art/zona. Editorial Afers. Catarroja. 2008 (cites pg 14 i 30)