La meva amiga Mariví Chacón , ha sabut avui treure’n el millor de mi en el seu programa, on acabava la col·laboració estiuenca, que m’ha portat cada dimecres de juliol a compartir amb ella un petit espai a Segre ràdio. Parlar dels processos de comunicació i de socialització, del canvi de model en el context epistolar, o potser tampoc tant canvi, només canvis en els sistemes tecnològics i de comprehensió de les coses, el valor del llenguatge no verbal, el silenci, el somriure, crec que ha estat un bon temps de ràdio, el d’avui i el que hem compartit tot aquest temps, aportant la meva visió sociològica, però també antropològica de les coses, adobat amb una mica d’humor, que de tant en tant va bé, per no cansar l’oïdor.
El dia s’ha anat aclarint a mesura que passaven les hores, i les notícies dolentes d’ahir anaven tenint els seus matisos, canviant una mica la seva perspectiva i convertint la tristor en esperança, a l’hora que he pogut sentir, també, el calor dels meus amics i de les meves amigues. Segurament aquell raig de sol que reflectia un somriure escadusser, va ser plaent als déus que m’han ajudat a que pogués trobar les paraules adequades, en el moment precís, després de les llàgrimes. Li deia a una amiga, a una bona amiga meva aquesta tarda, com de vegades la vida t’ajuda a trobar aquells sentiments que queden amagats en un racó del teu cor i o bé no s’arriben a expressar mai o una situació com la viscuda per mí te’ls descobreix i alimenta sensacions no viscudes, retrobant-te a tu mateix.
De segur que, també com diu una altra amiga, hi experiències que s’han de viure per a forjar i reforjar la nostra existència i ajudar-nos a ser més humans a saber conèixer els sentiments i les sensacions que ens envolten, a comprendre-les, a destriar-les i a trobar en ells un cert sentit de la vida, allò que et diu que val la pena ser viscut, moments, instants, que s’han de convertir en eternitats referenciades, fins i tot aquelles que des de la nostra perspectiva poden semblar dolentes, potser a la fi no ho acaben sent tant i és aquella nota que fa que cada vegada siguem millors, si ho sabem valorar
El dia s’ha anat aclarint a mesura que passaven les hores, i les notícies dolentes d’ahir anaven tenint els seus matisos, canviant una mica la seva perspectiva i convertint la tristor en esperança, a l’hora que he pogut sentir, també, el calor dels meus amics i de les meves amigues. Segurament aquell raig de sol que reflectia un somriure escadusser, va ser plaent als déus que m’han ajudat a que pogués trobar les paraules adequades, en el moment precís, després de les llàgrimes. Li deia a una amiga, a una bona amiga meva aquesta tarda, com de vegades la vida t’ajuda a trobar aquells sentiments que queden amagats en un racó del teu cor i o bé no s’arriben a expressar mai o una situació com la viscuda per mí te’ls descobreix i alimenta sensacions no viscudes, retrobant-te a tu mateix.
De segur que, també com diu una altra amiga, hi experiències que s’han de viure per a forjar i reforjar la nostra existència i ajudar-nos a ser més humans a saber conèixer els sentiments i les sensacions que ens envolten, a comprendre-les, a destriar-les i a trobar en ells un cert sentit de la vida, allò que et diu que val la pena ser viscut, moments, instants, que s’han de convertir en eternitats referenciades, fins i tot aquelles que des de la nostra perspectiva poden semblar dolentes, potser a la fi no ho acaben sent tant i és aquella nota que fa que cada vegada siguem millors, si ho sabem valorar
