Reflexió

Avui, coincidència estranya, dia de reflexió i dia en que faig anàlisi social en acabar “el despertador” de Segre ràdio. Estrany, perquè avui ha estat inevitable fer reflexió, en el sentit de valorar el que són les campanyes electorals, per a que serveixen, fer un somer anàlisi de la modulació del llenguatge, dels discursos, fer un atac fulminant al màrqueting que ho impregna tot, absolutament tot, també la política i es contradiu essencialment al món de les idees. I plantejar sinó seria bo repensar les campanyes, sinó seria bo establir el vot obligatori i deixar de motivar l’electorat per a que vagi a votar i parlar d’allò que cal parlar, el que interessa als ciutadans, el seu dia a dia.

A la premsa, un article molt interessant, sobre panorama polític que ens fa el meu amic Jaume Barrull, un expert en historia política o en la política a través de la historia, que m’ha donat molts consells en el meu treball d’investigació sobre les elits polítiques lleidatanes del 36. En Jaume deia, ofereix als lectors lleidatans un article: “L’elector i les futures coalicions de govern”, que publiquen Segre i La Mañana, on valora i analitza el panorama actual fent referència obligada a l’alemany i plantejant només dues vies possibles la “gran coalició” o repetir el tripartit.

Bé en tot cas hi ha altres possibilitats que no planteja Barrull però possibles i factibles, tot en funció de quin sigui el resultat a les urnes i quina sigui la participació. De fet Barrull apunta en el paràgraf introductori els efectes perversos de l’actual sistema, no ho diu, però es llegeix entre línies, com el manteniment de la llei d’Hontd com a fórmula electoral per una banda i la correcció del sistema que atorga un pes, per a mi excessiu, als territoris, desvirtua el sistema, desvirtua el principi, el dogma de un home/una dona un vot i no ha servit més que per a fer un protocol de contrapès al nivell de vot urbà i per tant potser més escolat a l’esquerra, tot i que hi ha tòpics que no són certs, del llevant català.

Avui dia de reflexió, com deia al principi, cal veure que representa aquest dia, un dia de descans o de valoracions que és la tendència general d’aquesta nostra fórmula. Els anglesos i anglosaxons en general fan campanya fins a les portes dels col·legis electorals.

En tot cas, proposta: vot obligatori, campanya d’una setmana amb debats establerts per llei, publicitat la necessària, és a dir la justa, amb banderoles i opis i així deixarem descansar la oïda i la resta de sentits dels ciutadans. Com que sóc demòcrata, accepto discutir-ho evidentment, no vull pas establir dogmes.

I un dia més el record pel meu amic José que encara continua la seva batalla per acabar perdent la guerra.

Què escollim?

“Entre dreta i esquerra, escolliu esquerra; entre prepotència o rigor, rigor; entre arrogància o treball, treball; entre paraules o fets, fets; entre CiU o PSC, PSC; entre nacionalisme o socialisme, socialisme; entre conservadorisme i progressisme, progressisme, entre divisió o unitat, unitat; entre Rajoy o Zapatero, Zapatero; entre Mas i Montilla, Montilla”.

José Montilla Aguilera, Míting del Palau Blaugrana 30-10-2006.

El darrer dia

El darrer dia de campanya, amb la tristesa en el cor per l’amic Brocal, que se l’ha perduda, però potser millors, perquè de vegades aguantar segons que de segons qui, no paga la pena, com diria aquell. Jo no aniré a Barcelona, al Blaugrana, perquè vull fer companyia al José, però espero que sigui un èxit de gent i que les vibracions, les bones vibracions que traspua en Pepe Montilla ens impregnin a totes i a tots.

Quina estranya coincidència! Veus tu, la de la salut del pobre amic meu i l’acabament de la campanya, però es resisteix a no saber-ne el resultat, tossut com ell és, com sempre ha estat, andalús de mena, lleial i honrat, però encara ara amb les ganes de sortir-ne. Ahir vaig ser tot el dia al seu costat, dormia, era ja en un coma irreversible del que avui ha fet aquella revifada que, clàssica, ens durà al trist final. Quan de dolor per un amic, no ens en sabrem avenir els seus amics.

Quina barra!

Hi ha gent que no té vergonyia, és clar, això és una constant en la historia, no és res de nou, s'ha reptit i es repetirà. Fa pocs dies un conegut meu es queixava de la manca de suport en un projecte en el que participa, és clar que a la gent amb la que hi treballa tampoc els va animar, encoratjar, i fins i tot demanar que li donessin suport. Ara ningú li fa costat i es queixa, però el més greu és que algu que si que li ha donat suport, està l'espera des de fa un més que el vagi a veure i ni tan sols s'hi ha acostat. Humanitat, això és el que ens falta i quan hem perdut aquest sentit, ho hem perdut tot, absolutament tot i no ens mereixem res, perquè res no som.

a través de la boira, aquella companya inseparable

És alguna cosa més que vapor d’aigua en suspensió que ens defineix els nostres hiverns lleidatans. Ens defineix i ens configura fins a tenir una determinada manera de ser, ni més bona ni més dolenta, a la gent de la ciutat de Lleida.

Segurament sóc dels pocs que l’estima, que li agrada, que espera l’arribada de l’hivern per retrobar-se amb aquesta companya inseparable i indestriable dels nostres dies de tardor hivernal.

Aquest ha estat ja un any estrany, on la primavera ha començat segurament uns dies abans del que era habitual i l’arribada del fred és retarda més del que és tradicional, però ella, significada missatgera ens ha començat a arribar, no massa freda, més aviat humida, i molt, ens anuncia poc a poc l’arribada del fred, allò que fa que algú hagués definit com la característica definitòria que feia de la ciutat de Lleida extrema, una ciutat que passa d’un calor quasi insuportable a l’estiu a un fred que et cala l’hivern.

A mi, però, em continua agradant aquest ambient que envolta la boira, l’eterna companya dels lleidatans, tot i que ja no ens fa aquella companyia com ho feia abans, amb dies i dies sencers sense veure el sol, però ens acompanya, això sí, ara des de fa uns dies, en aixecar-se el matí, recordant-nos que ja hi és i que amb el seu mantell ho tapa tot.

Benvinguda boira! ( i la campanya continua, ja només, amb avui, queden dos dies, ànim José...)

Una altra manera de fer política

Mentre els meus companys de partit eren a l’estand fent proselitisme, jo feia política d’una altra manera, inaugurant una exposició d’un íntim amic meu pintor en l’espai Ignasi Puente de la vila d’Alpicat.

En certa manera el meu amic, l'Elies Domingo, em retornava ara el haver-lo incitat a treballar en un projecte cultura que ens uneix, el Centre de Cultura Contemporània de Pardinyes a Lleida, també una altra manera de fer política en la gestió d’un centre cultural. He fet un recorregut per tota la seva trajectòria vital, que ha transcorregut en paral·lel a la meva i al final, com no podia ser d’una altra manera he fet referència obligada a la política que en matèria d’art contemporània estava portant el Govern de la Generalitat, no he demanat el vot, però poc hi ha faltat.

I la meva pregunta: no és més efectiu això, la permanent referència a la gestió feta que una campanya electoral. Com deia Lluís Marco en el seu paper de científic volat a la seria del Tricicle Dinamita: Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi.

La presidència? d'un socialista, sens dubte!

Ahir vaig tenir tertúlia a la tele, a Lleida televisió, la que habitualment presenta Santi Roig però que ahir va ser presentada per la meva amiga Mariví Chacón. No és habitual que jo hi vagi en divendres, però aquest cop calia fer-ho, perquè havia decidit la direcció del mitjà que no hi volia candidats i com que en Paco Boya és candidat, doncs jo hi vaig anar en el seu lloc.

Una tertúlia d’alt nivell (?!), amb un Vicesecretari d’Organització del PP, en Pepe Reñe, amb una mala educació exquisida que només tenia boca per parlar de l’ínclit Aznar; amb el Senador Companys que era ja de tornada de tot, fruit suposo de la dilatada carrera prestada al servei de CiU després que els independents nacionalistes el fessin diputat provincial fa 30 anys; i també la Sots directora de Segre, l'Anna Gómez, amb la que fa ja uns quants anys varem coincidir a Ràdio Terraferma, abans que fos comprada pel grup Segre. El cert és que en una data com aquesta, un divendres al vespre, en vigília del darrer cap de setmana de campanya no es podia parlar d’altra cosa: eleccions catalanes.

D'entrada, parlant, però de l'anècdota del dia (potser una errada d'estratègia o potser no tant) respecte de l’abandó de les files populars el meu amic Pardos, Diputat provincial, sobre quin abandó vaig fer la consegüent reflexió politològica: Un alcalde ho és pels vots dels electors no pas tant pel vot de partit i sobre el particular hi ha prous teoritzacions científques al respecte. Una altra cosa és a qui atorga la Junta Electoral Provincial els escons de la cambra provincial, que ho fa al partit i no pas cap persona de manera que es l’assemblea de regidors dels respectius partits qui decideix, en definitiva qui els representa a la cambra provincial, de manera que l’esco que detenta Josep Manuel Pardos no és d’ell sinó del PP. Però ailàs, aqui neix el la substàmncia de l'assumpte, es mullaran en aquest sentit tant el Secretari de la Corporació Provincial com la Junta electoral Provincial?, evidentment que no i a poc més de 8 messos de les elecions municipals, menys encara. Qui ha darrera de Pardos, Unió, Convergència, ERC o potser el PSC, aquesta és una altra pregunta que cal fer?

Després i aprofitant que hi ha un politòleg (politicòleg en correcte català normatiu com li agrada de recordar a la Sots directora de Segre) el tema de l'anàlisi d’enquestes i novament la meva reflexió sobre les variables equivocades, mal plantejades, no contemplades o calculades erròniament i la cuina de les mateixes i un exemple, la intenció de vot directe que revela el CIS i el resultat final. En tot cas queda clar que la gran enquesta és la del dia de les eleccions, i la "pregunta del millon" que em feu la Mariví, quin seria el resultat? Ccm que no sóc endeví, el que ja he dit en aquest blog, en algu que altre post, el resultat estaria entre el de 1999 i el de 2003 i en tot cas aposto, aquí entra el cor, per un tripartit de majoria socialista presidit per Pepe Montilla amb "una ERC amb més seny que rauxa i una ICV amb menys rauxa ecologista i més seny de país".

El joc dels disbarats, quan el Senador Companys ha defensat, seguint el guió dels argumentaris de campanya, el DVD distribuït per CiU (1.000.000) i d'entrada em pregunto d'on han sortit els diners per a finançar aquesta historia?. I la histèria es va apoderar del Senador quan vaig recordar l'estratègia de Joseph Goebbels, el lloctinent de Hitler, un teòric de la comunicació que deia: "repeteix una mentida tantes vegades com sigui necessari fins a que la converteixis en una veritat incontestable"; és clar que tampoc es recorda quan Madí, el factòtum de la campanya de CiU, va atribuir a les fotocòpiadores de presidència que les xifres de les enquestes que havia de passar al parlament no fossin correctes. (ja!)

Total una hora en la que ningú va ser capaç de dir que no és bo un president socialista amb el suport de forces progressistes.

Pedalant!

Un dia esgotador, de fet, que em situa a Barcelona, a l’Hotel Palace (antic Ritz) on la gent de Tribuna Barcelona han convidat al candidat Montilla. Expectació i les sales del Palace de gom a gom, el pobres cambres no donaven a bast.

Saludar, gent: el Carles, el Jordi, el Celestino, el Manuel.....Montilla ha arribat somrient com ho acostuma a fer, després de repartir salutacions, comenta el dinar i la taula dels de Lleida situada al centre del Hall, en lloc de privilegi: expectació, si em repeteixo, ja ho sé; alguns amb cares crítiques, altres amatents, escoltant i veient en les pantalles gegants com José Montilla anava desgranant el seu programa de govern. El millor: el cara a cara amb les preguntes, on ja no valen papers ni comentaris dels assessors i aquí sí, talla de l'home d'estat, de l'home d'esquerres que sap el que pensa, que sap el que diu i el que vol dir, que sap el fa i el que vol fer.

Després, al Prat, a recollir al meu germà que arribava del seu periple per Àfrica, que l’ha portat amb l’ajuda humanitària de Mali a Burkina Faso, Paris i Barcelona, després de recorre el Marroc, Sàhara, Mauritània, el Senegal i Gàmbia. Venia cansat el pobre i s’ha adormit en el viatge de retorn.

Sort en tinc del col·legues, dels amics, en Benjamí ja m’havia fet la feina de mobilització que portem aquestes dies: sms, trucades i mails, d’altres ho fan des dels seus llocs institucionals, nosaltres no, ho fem des de la base, aquella feina callada i fosca, com la que fan altres companys i companyes, dia a dia.

A la tornada, assisteixo a la presentació del programa de cultura, amb el conseller Mascarell, antic director de l’Avenç, home lletraferit, d’un verb tranquil i reposat que havia estat regidor de cultura del ajuntament de Barcelona, amb un Llevot que volia fer punts, en un Cafè del Teatre de l'Escortxador ple també, però on hi faltava gent de la producció cultural potser.

Al vespre: Soses, li ho havia promès a l’amic i alcalde Llorenç Domingo; hi anàvem una colla, per escoltar l’antic primer Secretari, el Raimon Obiols, una vella glòria del socialisme català. La Sala del Centre recreatiu amb un centenar de persones, un èxit si tenim en compte que parlem de quasi les onze del vespre.

Potser que ja toca descansar, perquè ja he aclarit a més d’un i una que fer campanya no vol dir sortir a la foto, vol dir fer feina i demà un altre cop i ja som a prop de la fi de la campanya, una més, però tothom coincideix amb mi que s’acabaran professionalitzant i amb una clara tendència a anular el que per tots i totes ha estat un model tradicional de fer campanya, però que planteja ja un clar esgotament, tant del sistema com de les persones, els ciutadans als que va dirigida, de igual manera com també el model de partits està esgotat.”És una llàstima”, em deia un Obiols que es conserva prou bé i que ens recordava dret, en petit comité com han canviat també els partits: déu ni do!

A "bote pronto" potser una solució seria instaurar el vot obligatori (les campanyes el que intenten o haurien d'intentar és tant la motivació del vot com la incentivació del mateix), publicitat mínima i algun debat obligatori, i això si, si convé tensionar l'ambient amb enquestes i declaracions i poca cosa més.

Em pregunto si no estarem desmotivant a l'electoral amb els processos electorals, amb les campanyes que representen un esforç en recursos públics i no públics i humans, en lloc de motivar-los?

A la foto, un cop més una foto del candidat a la presidència.

Aquí teniu un enllaç amb el discurs de José Montilla a Tribuna Barcelona

La darrera

Aquesta té una qualitat que no tenen les altres i un aval, la direcció: Fernando Vallespín. Demà els diaris publicaran les dades del CIS, Centre d'investigacions Sociològiques. I que tenen de diferent us preguntareu, doncs referències diferents a la de la resta d'estudis d'opinió, no tant pels resultats que en donen, com per oferir les dades brutes, sense cuinar, com deia una amiga meva Diputada a Madrid.


El cert és que hi ha una reflexió de simpatia que no reflecteixen altres estudis i la consolidació del que deia jo en altres posts a una proximitat “pasmosa” de vot directe entre les dues forces del Hinterland bàsic electoral. Però no cal que sigui jo qui us ho digui, us indico uns links on ho podeu veure per vosaltres mateixos.


Estudi sobre freqüències


Estudi sobre contingència de variables demogràfiques


Estudi sobre contingència de variables polítiques


I esto que significa, ¿ganaremos?, em preguntaria el bo del José, i com sempre caldria explicar que això només reflecteix quin és l'estat d'opinió de la societat, que hi ha una variable importantíssima que és la participació que difícilment queda reflectida en aquests treballs i que d'aquesta depèn el resultat final. Segurament no m'hauria entès, però el seu respecte és el millor dels detalls.


De fet la comparació, l'abstenció diferencial és una errada metodològica, dons difícilment són comparables diferents processos electorals d'àmbits diferents, fins i tot dins del mateix àmbit si no existeixen les mateixes variables en un o altre procés, de manera que un canvi de candidat per exemple, desvirtua la comparativa, perquè la variable que lligava els processos varia.


¿Pero ganaremos? Em tornaria a dir el José, perquè ell és com la mitjana de la societat del nostre país i no entén ni les reflexions en veu alta dels polítics, ni els estudis ni les opinions dels politòlegs o dels sociòlegs. Sincerament no em veig en condicions de dir qui guanyarà, però una cosa tinc clara, aquells que menyspreaven al candidat socialista, s'equivocaven, perquè ara ha començat un nou procés, com deia en algun que altre post, on ja les sigles, com a França o Alemanya comencen a tenir el seu propi pes, la seva pròpia inèrcia, la seva pròpia dinàmica, quan les patums mediàtiques, les esfingies, desapareixen de l'escena política i apareixen els polítics professionals.


I sí José, guanyarem, per a tu, amic!

Tendències

No m’agrada fer comentari d’enquestes ni ben ni mal intencionades, prefereixo referir-me a estudis fets al marge de la comtessa electoral quasi bé sempre, tot i que és inevitable de fer-ho a aquestes alçades, i ho voldria fer amb un clar tó objectiu, no científic perquè no ho és aquest blog, però si amb les idees clares i algunes referències que ens poden ser útils.

De fet no voldria referir-me a cap dels treballs que han estat presentats pels mitjans de comunicació, la SER, El Periódico, El País, Segre, on podrien ser discutibles alguns elements de la base mostral o d’altres variables, perquè, ja ho he dit, no voldria entra a fer valoracions de tècniques d’investigació social aplicada, perquè tampoc és el meu camp.

Com he comentat altres vegades, lo propi de politòlegs i sociòlegs és treballar a partir de dades reals, contrastables i per tant comparables a partir d’una temporització que no és produeix en els casos de atendre l’imperatiu legal de tancar publicació abans de la darrera setmana de campanya electoral.

He llegit aquests dies el que ens diuen experts en la matèria i no puc per més que coincidir amb ells, entre altres coses perquè la seva valoració coincideix amb dades amb les que treballo i sobre les que només n’he parlat a un cercle molt reduït de persones. De fet el propi Miquel Iceta, en el seu blog també en fa referència, amb una apreciació generalitzada: l’efecte pervers de l’inici de campanya de CIU, per una banda i la consolidació del candidat Montilla per l'altre, el que alguns ho veuen com un procés Zapatero 2, recordeu lo criticat que era per una actitud que el considerava “bobo”, sosoman, li deien, ho recordeu?

En tot cas tot sembla ratificar que és manté la tendència del model pentapartit corregit que planteja un hinterland dual, és a dir dos grans partits PSC i CiU que es consoliden com a tals, després que un d’ells, CiU, hagués jugat durant un llarg període de temps a modus de partit únic, fruit d’una intencionada identificació país i partit i tres partits que abasten la resta de l’arc parlamentari un de força mitjana ERC i dos menors PP i ICV.

Aventurar un resultat resulta dificil però la viabilitat de repetir situacions similars a les de 1999 o 2003 apunta cada cop amb més força, tot dependrà en definitiva de la desmotivació que hagin aconseguit les respectives campanyes i en quin grau la motivació faci que hi hagi un o altre resultat de participació i d'on, el que farà que es determini quina serà la tendència final.

En tot cas hom reconeix una previsible tendència a la baixa de CiU i una consolidació del PSC. Com diu algú, en l'àmbit de la Ciència Política, comença a primar ja el valor simbòlic de les sigles.

Dos comentaris a tenir en compte, com també indica Iceta, ésl de Àngels Pont i els de Joan Tàpia, dels que us en recomano la lectura.

Alguns estudis que he pogut localitzar:

Instituto Opina per a la SER (I)

Instituto Opina per a la SER (II)

Instituto Opina per a la SER (III)

TNS-Demoscopia per a Antena 3 i Onda Cero, publicat per ADN

Baròmetre d'Opinió Política del C.E.O.

Feed Back per a RAC1

Són interessants, i us en presento l'enllaç de les de Opina per El País, les de Noxa per a La Vanguardia (un pdf* on també hi podeu trobar les de altres mitjans com ara la de Sigma 2 El Mundo, ) , la de Gesop per El Periódico i les seves gràfiques i em falta trobar la de Segre.

Ara fa set anys

Ara fa set anys, quan li vaig fer la proposta a l’aleshores director de l’IES Ronda, l’amic Antoni Olona. Em movia pels cercles artístics del sud de França, amb els que havia mantingut una estreta relació, en concret amb Saló internacional de La Tour du Crieu, una petita localitat de l’entorn de Pamiers, molt propera a la vila agermanada amb Lleida: Foix.

De fet no ho puc amagar, tot es deu a la meva francofilia, es tractava d’un projecte senzill amb una mesurada ambició que aplegaria obres de joves artistes en edat escolar de Lleida, La Tour du Crieu i poblacions de l’entorn i la localitat alemanya de Crailsheim. O sia una aliança europea sobre un projecte: art jove.

Avui he assistit a la inauguració del projecte d’enguany, ara ja són obres de Finlàndia, Romania i Polònia, a més de les de França, Alemanya i Espanya, tot un luxe, tot un orgull d’haver contribuït, ni que sigui mínimament, d’alguna manera al contacte entre països, a la cohesió europea i el que es més important, per a mi, d’haver trobat un canal, el professorat abnegat i amatent d’aquest institut Lleida que va fer seu el projecte aleshores i continua tant entusiasmat com el primer dia.

A la foto un moment del parlament de Lluís Herrera, , en l'actualitat l'alma mater d'aquest projecte APIA/Comenius que gestiona l'IES Ronda de la ciutat de Lleida, amb el director de l'institut, el representant del Departament d'Educació i el Regidor Sàez. No ha sortit a la foto però hi era el Regidor Camats.

El vot dual i l'abstenció diferencial

Aquests dos conceptes politològics que no són pas nous, el vot dual i l'abstenció diferencial, sembla que han arribat per fi a la vida real, quan algunes tesis doctorals van començar a parlar-ne a finals de la dècada dels 90, aquests conceptes com tants i tants, en allò relacionat a la opinió científica en l’àmbit de la Ciència Política, la de l’Administració o la Sociologia, arriben tard o són mal rebuts en els àmbits de la política activa malauradament.

Avui llegia una entrevista feta per la revista política d’àmbit estatal “El Siglo” a un polític, podríem dir-ne de la transició, Julio Anguita, de qui estic a les antípodes en la seva visió i interpretació de la societat, però feia una reflexió introductòria, el signant de l’entrevista Pedro Antonio Navarro, que crec que defineix fonamentalment el que penso que ha de ser la realitat política. Deia Navarro: “Continua defendiendo el debate y el análisis como instrumentos fundamentales para la elaboración política”; aquests principis crec que, a banda dels postulats ideològics que es defensin, haurien de ser els que haurien d’imperar en el treball diari de la política. El debat com a fòrmula de control de democràtic, que no esbaeix el lideratge orgànic ni institucional, l'anàlisi com a punt d'inflexió i de reflexió constant i permanent sobre tot el que afecta a la gestió pública i a la política en general.

La millor recompensa

El dia plujós, sembla que les pluges seran una constant aquesta setmana, ja era hora, que la tardor sembla no arribar mai. Dona bo de sentir les gotes d’aigua i de tant en tant, al matí una mica de boira, com la que obria el dia dissabte, tot i que va impedir una ràpida arribada del president Zapatero.

I gaudir, en aquest dia de tardor, del contacte amb la gent, com cada dia, des que es va iniciar la campanya de les autonòmiques, amb aquell contacte amb nens, amb avis, amb dones i homes que s’acosten a aquell "mastodont" que el PSC ubica en els barris de Lleida enllà on és possible: Balàfia, Escorxador, Magraners, Secà....

Sentir aquella rialla del nen o de la nena que gaudeix del globus és la millor recompensa. Volem ser de nou gestors de la cosa pública a la Generalitat, però el millor de tot és sentir la proximitat de la gent, la seva companyonia, la seva simpatia, barri a barri. No se si això donarà vots, però val la pena.

I si ho fèssim tots plegats més sovint i no cada quatre anys?

A la foto en un moment de la meva estada diària en el trailer electoral, darrera, la foto del candidat de Lleida, Llena.

Una cita

"Hi ha dos tipus de responsables polítics, uns els que s'ho guanyen amb esforç, els altres, aquells als que se'ls dona tot fet, per endoll".

José Luís Rodríguez Zapatero, president del govern d'Espanya

Pavelló municipal de Magraners (Lleida) 21-10-2006

A la foto José Luís Rodríguez Zapatero en el míting de la ciutat de Lleida

Ell, no hi era!

Avui estava feliç de veure el pavelló de Magraners a Lleida ple de gom a gom, si, però alhora estava trist, m’hi faltava una persona que estimo i aprecio, m’hi faltava el José Brocal, aquell vell militant socialista, de soca-rel, lluitador com el que més, que ara està batallant per a superar un ensurt de salut.

Ell, el José, entossudit moltes vegades, amb visions diferents a les meves, potser, treballador com pocs, entusiasta com el primer, no hi era, en molts anys no havia faltat mai a una cita electoral, a un míting, a donar suport, a fer feina.

Però ell hi era, en tots i cadascun de nosaltres. Malalt com està encara va tenir forces per escriure una carta als diaris, que el gratuït “Bon dia” va publicar divendres i ens preguntava a tots “perquè José Montilla?”. De fet era una pregunta retòrica, una afirmació de fet, perquè en el seu escrit, el José ens deia a qui volia de president de la Generalitat a l'altre José, al Montilla.

Avui la meva consciència em deia: perquè José Montilla? per a tu José, per a tu!

Posa't bo ben aviat!

Entusiasme!

Magraners, un barri obrer, i ressalto obrer de la ciutat de Lleida, míting de Rodríguez Zapatero, Montilla i Llena, introduïts, com no podia ser d’altra manera, tot i que l programa no ho prèvia per Àngel Ros, l’amic, l’alcalde.

Montilla radiant després d’un debat esgotador i d’un bon esmorzar amb la gent del barri, amb els seus, amb els nostres (jo no hi era convidat), serà sens dubte un bon president: Zapatero lluent, vestit amb jersei morat (la meva camisa també ho era, predisposició anímica), en tot cas una frase: el ciutadà ho és per raó de ciutadania no pas pels punts que hagi obtingut, fent referència al sistema de punts en immigració que proposa el líder de CiU.

Un acte brillant, d’escenografia correcta i sòbria i amb una resposta espectacular de la gent de Lleida, de la gent del barri de Magraners. Era una joia veure el pavelló ple, amb cares somrients, la gent contenta, feliç i descobrir un lideratge potent.

Mai en aquests actes m'he volgut seure en les primeres files, he volgut estar dret (de fet tampoc tenia serient reservat: oblit?), guaitant, i amb el pavelló de Magraners ple m'he sentit cofoi, alegre i content, però ala vegad satisfet del lideratge que ens aporten Montilla i Zapatero (que pren de reforç ametlles de Lleida).

Iceta, brillant com és ell en la senzillessa, entre bambalines em deia que ahir al debat, com ho reflecteix també en el seu blog, que no el va guanyar ningú però que està clar que el va perdre Mas i de manera contundent.

Avui al míting, una explosió de idees i aquella esgarrifança de pel que diu el meu amic de Fraga, Joan. Idees, ímputs, per això us indico uns enllaços per a conèixer diferents versions del que ha estat un excel.lent matí on Montilla ha brillat i Rodríguez Zapatero també, per cert, com no podia ser d'altra manera.

Orgull de ser socialista?, sí, és clar!

Enllaços amb les valoracions que en fan els digitals de:

El País

El Periódico

La Vanguardia

ABC

El Mundo

Terra

Segre

Madrid press

Diario de Navarra

Canal +

Però com que totes les valoracions, la meva i les dels mitjans, són, vulguem-ho o no, subjectives, el millor és que, si ho voleu, o bé escolteu els audios i o bé veieu i escolteu els vídeos de l'encontre d'aquests líders amb la ciutat de Lleida.

Fragments d'audio de la intervenció de José Luís Rodríguez Zapatero a Lleida:

* Fragment sobre el procés de pau a Euskadi

* Fragment sobre el seu suport a José Montilla

Vídeos de les intervencions:

* Àngel Ros, alcalde de Lleida

* Joaquim Llena, cap de llista per Lleida

* José Montilla, candidat a la presidència de la Generalitat

* José Luís Rodríguez Zapatero, president del Govern d'Espanya

Per a poder veure els vídeos heu de tenir instal.lat el programa realplayer.

Serenitat i templança en front de prepotència.

He seguit amb atenció, amb uns amics i unes cerveses, el debat en majúscules, el de la Televisió de Catalunya, amb un moderador que ha començat bé però ha perdut els papers a favor del líder de l’oposició a qui no ha treta mai la paraula quan interrompia vegada rera vegada les intervencions dels altres candidats. Suspens Sr. Cuní!

Montilla, seré mirant als ulls del seu adversari directe, ensenyant papers, llegint intervencions de CiU al Congrés, desmuntant una i altra vegada arguments i fent des de la tranquil·litat i el saber estar, fer perdre uns papers a l'opositor que van acabar de rematar la resta dels candidats, perquè el pitjor que li pot suceir és entra en un debat ideològic on el catafalc nacionalista no té referents.

Gestió, gestió i gestió, una i altra vegada en front de projectes grandiloqüents i això sí, de dretes, un greuge que no saben acceptar els nacionalistes catalans, be de fet als del PP també els ha costat d’acceptar, ara ja ho tenen assumit que son liberals en economia i conservador en lo polític, o sia: “como que más de lo mismo”, perquè molts atacs entre els dos líders el de la dr eta espanyola i el de la dreta catalana, però al meu parer tot teatre i escenificació, alguna reunió ja hauran tingut al Magèstic, lloc tradicional de les seves trobades, tot i que Montilla va afirmar que a Doñana i Mas no ho va desmentir.

Crec que Montilla pot assegurar una pulcritud en el saber fer i estar que ningú més pot garantir, espero amb fruïció de sentir el que ens dirà a Lleida, on el tenim amb Rodríguez Zapatero, tot un luxe, al pavelló municipal de Magraners.

Enlaç amb la informació sobre el debat que publica el diari El País, edició Catalunya que defineix com debat de dreta i esquerra

Clavar-la

Avui el meu amic, el dibuixant Paco Ermengol, en la seva il·lustració diària a Segre, planteja poc més o menys que el tema de l’esgotament del sofert elector davant de les campanyes polítiques. Aquesta mena de gent, els il·lustradors gràfics són com esponges que veuen del que escolten, del que parlen, del que els diu la gent del carrer; són com una mena de termòmetres de l’ambient, i no poques vegades la claven en la seva visió còmica de la vida

Aquest cop, escenificant un elector “crucificat” a l’atri dels discursos, ens escenifica el patiment dels ciutadans i ciutadanes davant de “només” 15 dies de campanya. Són inevitables les campanyes electorals? Jo crec que el sistema de representació té prou instruments per a que es donin els mecanismes necessaris per estimular l’elector durant els períodes “morts” entre procés i procés, de manera que la despesa pugui racionalitzar-se i controlar-se millor i n’acabem limitant un ús abusiu dels sistemes de comunicació de masses que hores d’ara ens aboquen a un model abstencionista.

Sobre els debats, una cita.

"La manera intel·ligent de mantenir a la gent passiva i obedient es limitar l’ espectre de lo que es considera opinió acceptable, per a permetre debats acarnissats dins d’aquest espectre"

_Noam Chomsky_

Evidentment es tracta d'una cita críptica, per una banda, i crítica per altra, respecte al model del debat de les idees que avui en dia s'està duent a terme, un debat que pren com a model el que ja porten anys fent els nordamericans i quina experiència acostuma a analitzar aquest professor de l'Institut Tecnològic de Massachussets.

Lapidacions en curs, no és broma i no parlo de la campanya electoral

Ho sé, estem en campanya i sembla que el món es paralitzi perquè aquí estem de campanya, aquí van unes ratlles que he rebut d'Aministia Internacional, la lapidació encara és habitual en el món islàmic.

"Querido amigo,Querida amiga,

Parisa, Iran, Khayrieh, Shamameh, Kobra, Soghra y Fatemeh son siete mujeres iraníes condenadas a morir lapidadas. Quizá no tengamos mucho tiempo para actuar.

La República Islámica de Irán trata el adulterio como un delito castigado con la pena de muerte por lapidación, violando el Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos, que garantiza el derecho a la vida y prohíbe la tortura.

Parisa, Iran, Khayrieh, Shamameh, Kobra, Soghra y Fatemeh han sido injustamente condenadas a la pena más cruel, inhumana y degradante, la de la pena de muerte.

Pero aún estamos a tiempo de parar su ejecución. Sabemos que podemos contar contigo. No te quedes en silencio. Alza tu voz para intentar salvarlas. "

Què en pensa vostè...?

Què en pensa vostè, com a politòleg, de la notícia que li adjunto a continuació (referent a les dades publicitades per ràdio Lleida de la Cadena Ser, el Pulsómetro, que vaticina que CiU y PSC perdran un diputat a Lleida)?


Un comunicant anònim, no entenc que la gent amagui la seva identitat, com veieu em demana una reflexió professional (farien el mateix amb un advocat o un metge? Només passa això amb els científics social ) sobre la notícia que fa referència a les projeccions electorals que l'empresa Opina ha fet per encàrrec de la Cadena Ser i que preveu un moviment d'escons a Lleida, de CiU cap a ERC i del PSC cap a ICV.


En tot cas, la resposta que li dono aquest comunicant anònim, a qui vull agrair les seves aportacions en aquest blog, ha estat: que per a un politòleg la única enquesta vàlida sobre la que fer valoracions són els números que resulten dels escrutinis electorals, els vaticinis són això: vaticinis i poden agradar més o menys, però no hi ha res a valorar.


De fet li voldria aclarir a aquest comunicant anònim que al marge de les possibilitats d'encert que es puguin donar en les prediccions, aquestes estan mancades de tot un seguit de variables que puguin determinar una tendència certa, això no vol dir que hi pugui o no haver encert. Per a nosaltres l'interès se centra en l'anàlisi de dades, per exemple de l'evolució de la participació, de l'abstenció, de les seves causes, de la volatilitat del vot, etc. etc.


En realitat quan es fan estudis sobre resultats electorals hipotètics, els models de mostra, les variables de realitat i altres variables, haurien d'anar lligades amb un element important, la participació, dada que no pot tenir-se en compte fins que succeeix i per tant difícilment avaluable, com tampoc la veritable distribució de franges d'edat i gènere en la realitat demogràfica del cens participatiu.


Amb això el que vull dir és que el cientifisme es trenca i més si tenim en compte que es fan unes valoracions a la cuina de les empreses que fan l'estudi, on es reconverteixen les disposicions de vot, que no coincideixen amb les dades finals i fan unes projeccions a partir de estimacions, objectives o no, que poden portar a conclusions que difereixin del resultat que ens ocupa: quina serà la distribució d'escons en definitiva, doncs evidentment la que es donarà a partir de les 20:00 h. del dia 1 de novembre de 2006.

Montilla, compte enrera!

El compte enrera ha començat, Pepe Montilla ho fèia a la ciutat on resideix, a Sant Joan Despí.

A Lleida ho hem fet amb un sopar i una festa, a la americana baja, a l'Antic i després el candidat Llena, i l'alcalde Ros, s'enlairaven en un globus aerostàtic al pàrquing del pavelló Barris Nord d'on desplegaven una pancarta vermella amb lletres blanques que deia: Vota PSC.

S'inicien 15 dies d'infatigable treball que, com sempre no mobilitzarà a més d'un 3% de l'electorat potencialment mobilitzable, és a dir, que no hem descobert encara que la difusió institucional via directa o via partit cal fer-la durant el temps de la legislatura, perquè el bombardeig d'imatges, de discursos, de mítings entusiasmen, sí, però als convençuts d'un o altre signe.

Menys d'un 50% dels electors i electores està autènticament polititzat i fins i tot les campanyes més agressives de qualsevol producte o servei tenen un timing limitat i ho saben els gestors de màrqueting, ara amb una nova disciplina: el màrqueting polític que ho domina tot, fins i tot, de vegades i amb segons qui, la gestiò.

A Montilla però l'avala una bona gestió indiscutida, la seriositat, ell no vol guanyar enquestes, ha dit, vol guanyar unes eleccions "per millorar l´Estat de Benestar, per les persones dependents, per defensar la llengua i la cultura catalanes, per tenir millors infraestructures", perquè Pasqual Maragall "ha deixat un excel·lent balanç, i el nou govern, encapçalat per un socialista, aprofundirà en les polítiques socials i posarà el nou Estatut al servei de les persones".

El Tarròs 1882 - Barcelona 1940

Jo em resisteixo a la consideració de President màrtir, però és cert que els feixistes van voler acabar amb ell perquè calia eradicar tots els símbols materials i humans del que havia estat la República, però també de la Generalitat republicana i per tant per això el seu judici sumaríssim mancat de qualsevol mínim principi de legalitat i de seguretat jurídica i la seva execució al castell de Montjuïc, fet lamentable, reprobable i tants adjectius com vulgueu, del que avui en commemorem el 66è aniversari.

Advocat i polític era fill d'una família de grans propietaris pagesos, que es traslladà a Barcelona per cursar estudis de dret i iniciar-hi paral.lelament una destacada carrera política ens els àmbits obreistes i revolucionaris d'esquerres, curiosament amb uns orígens burgesos com tenia i alguna que altra acció i actitud més que discutible, poc estudiat encara pels historiadors, abocats i condicionats , en general, al trist desenllaç, la captura a França per la Gestapo, l'extradició a Espanya i l'afusellament, més que a valorar-ne la intensa vida política, els seus efectes, les seves virtuts i els seus defectes.

Citant al meu amic el Diputat en Corts per Barcelona Jordi Pedret, "el 15 d'octubre de 1940 van matar el President que es va mantenir fidel al poble i l'home que es va mantenir fidel a la família", deixem-ho així, doncs.

A la foto Companys, aleshores alcalde de Barcelona, a la casa de la ciutat, a l'ajuntament de Barcelona, en proclamar-se la república el 14 d'abril de 1.931

Hanna Arendt, 100 anys del seu naixement.

Si una dóna ha fet importants aportacions a la Ciència Política, aquesta ha estat Hanna Arendt, a la que veieu a la foto en un treball del seu amic Aldred Stein.

Potser les seves reflexions no haurien estat les que van ser de no tenir un origen jueu no ortodox i quasi no practicant, de no haver tingut el contacte amb el filòsof filo-nazi Heidegger, a favor de qui va postular als Judicis de Neureberg, o de veure's relacionada ampliament amb l'Escola de Frankfort, a través del seu marit el filòsof i poeta Heinrich Blücher i els amics d'ambdòs refugiats als Estats Units, i com no per haver patit, també ellà, els camps de concentració nazi.

Certament els seus treballs sobre l'autoritarisme i l'assimilació o aproximació dels dos models, contra determinats teòrics historicistes no ha estat encara contradit; també reflexionà sobre la democràcia i la representació i apostava pel retorn al paradigma de la grècia clàssica, com a model.

En definitiva una dona avançada al seu temps a qui, des d'aquest modest blog vull retre homenatge, ella si que és mereix tenir un carrer dedicat, però és clar no era de Lleida, tampoc socialista, més aviat liberal.

Bibliogafia recomanada:

The Origins of Totalitarianism 1951

The Human Condition 1958

Between Past and Future, 1961

On Revolution 1962
Eichmann in Jerusalén: a Report on the Banality of Evil 1963

On Violence 1970

Men in Dark Times 1968

Crisis of the Republic 1972

The Life of the Mind 1978
Lectures on Kant's Political Philosophy 1982
Love and St. Augustin 1996

PSC el partit que genera més simpatia

El darrer dels estudis del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat de Catalunya, el baròmetre 2006, ens descobreix una dada molt interessant, perduda en la immensitat de la mostra, i és com el PSC és l'organització política que genera més simpatía en la mostra utilitzada pel CEO, el que donada la significació de la mateixa em porta a afirmar el que reflexo en el títol. De fet el 24,9% de la mostra mostra aquesta simpatia, mentre que només un 19,3% ho manifesta respecte de CiU. A la resta de partits el valor simpatia es situa, per ordre descendent, en el 12,7% cap a ERC, el 7,6 cap a ICV i el 5,2% cap al PP.

Aquesta realitat que apel.la a una cuestió quasi emocional és la que ens hauria de fer pensar quina és avui en dia l'actual intenció de vot dels catalans i catalanes, amb les correccions lògiques de les realitats territorials de cada districte electoral. En tot cas cal mantenir la dada que resulta prou interessant, com a nivell de simpatia, el PSC supera 5,6 punts al seu rival immediat CiU.

Tanmateix quan hom pregunta quin es pensa que és el parti que pot donar resposta als problemes que preocupen a la ciutadania, també la mnostra continua essent altament favorable al PSC amb un 14,1º%, mentre que CiU es situa al 12,2%, ERC al 7,2% i tant ICV com el PP a 3,4.

Resulta evident per a tothom que la simpatia i la gestió són dos elements claus que configuren l'elecció del vot per part de l'elector, i en aquestes dos variables l'organització política capdevanera és una: el PSC

La ciutat de les persones

"...Ja estan pagats (els camps de gespa) amb els més de mil nens que s'han apuntat al futbol base de la ciutat, de manera que ja són quatre mil els nens de Lleida que els utilitzen. No valen més els mil nens que fan esport?" Àngel Ros (Lleida, 12 d'octubre de 2006, Inauguració de la nova gespa artificial al Camp de Futbol de Magraners)

Quelcom més que una frase.

“....vaig lleuger d´equipatge, no tinc hipoteques i tampoc no sóc presoner de promeses incomplertes, i el meu projecte no està subjecte a grups de pressió” José Montilla Aguilera (Barcelona, 12-10-06)

El fotut vici de pensar

Fa mesos algú em reprovava el “fotut vici de pensar” d’analitzar en definitiva la realitat, quelcom inherent a la gent que manté unes determinades ideologies i que comenta, per altra banda a ser habitual també entre organitzacions de tot tipus, entre altres coses, perquè l’anàlisi constant i permanent permet d’assumir i afrontar els reptes globals de tota acció, però en l’àmbit d ela política també.

La creació de la informació que possibilita l’anàlisi i la reflexió hauria de ser una quelcom permanentment utilitzat en l’àmbit del desenvolupament de la Ciència de l’Administració i en particular en la gestió dels affaires públics (ui quasi se m’escapa una l).

La consciència que la percepció ha de deixar de ser intuïtiva per a poder determinar quina és la veritable percepció de les coses, és quelcom que va directament lligar al desenvolupament demogràfic, però també a l’intel·lectual d’una societat.

Al final Bono no fa el concert

Bono, no el cantant dels U2, sinó Pepe Bono, expresident de Castilla La Mancha i exministre de Defensa, sembla que finalment no serà el candidat del PSOE a l’alcaldia de Madrid. Vaig saber la notícia, la primària de la possibilitat que fos ell el candidat, el dimarts, durant “El contrapunt” que dirigeix i presenta Sergi Tor a Ràdio Popular de Lleida, on hi col·laboro habitualment.

A mi, distanciat ideològicament de Bono quins orígens venen del seu pas pel Partit Socialista Popular de Tierno Galvan, se’m feia molt difícil qualsevol referència a ell, si més no, però havia vist amb bons ulls l’opció, pel model, no tan ideològic com de concepció de l’Estat que sustenta, des d’una perspectiva espanyola, o com diu el meu amic d’ERC, en Jaume Fernandez, des d’una perspectiva internacional, és clar que en ell hi ha la sorna de l’independentista.

Tot i així ho veia força bé i va ara i diu que tot era un mal entès una explicació mal donada i ho reconeix també ZP tot dient que la informació ha estat mal gerenciada. Potser millor i tenir en pendent a Gallardon que se les jura massa fàcils

El vot i les consideracions tàctiques

Fins al proper dia 30 d’octubre de 2006, les organitzacions polítiques posaran en marxa les seves maquinàries per a arribar a establir a través dels mecanismes que els són propis, que en la distribució dels escons definitius, l’agregació dels vots individuals els sigui favorable. Aquesta és la única i inevitable finalitat de la mal nomenada “cursa electoral”, un procés que en el nostre país el determinen lleis com ara la Llei Orgànica de Règim Electoral General, en absència d’una reglamentació legal pròpia, que ja postulava l’anterior Estatut d’Autonomia de Catalunya i que novament refereix l’actual.

El vot, una manifestació de voluntat, també identificat per als llecs com una determinada fórmula electoral, ens expressa, en paraules de Josep M. Vallés, la voluntat de l’elector de donar el seu suport l l’adhesió a alguns dels contendents, individus o grups que pugnen per fer-se amb els escons, sota la fórmula, en el nostre cas, del vot de llista, com expressió del suport a un grup de candidats, que tot i així admet diferents variants, segons correspongui a l’elector d’adoptar una decisió categòrica o una decisió ordinal o preferencial, model que en el context europeu se segueix a Noruega, Israel, Portugal i Espanya.

La representativitat en el vot és en definitiva el resultat agregat on se’ns revela que cada un dels sufragis emesos en un procés electoral te un impacte equivalent en la distribució dels escons, és una reivindicació històrica del valor igual a tots els efectes: “de un vot igual, un vot, el mateix valor”, tot i que els estudis de la historia comparada dels sistemes representatius ens demostren que sempre hi ha hagut efectes correctors, bé per la capacitat econòmica de l’elector, bé pel paper que socialment representaven, per exemple el vot industrial en els processos soviètics o el major valor del vot rural respecte de l’urbà a Nova Zelanda o Noruega fins a la dècada dels 50, tot i que malgrat la general desaparició de les normatives limitadores, en el moment de l’emissió del sufragi, la transformació del vot en la distribució d’escons, a partir de la configuració d’un determinat districte, manté obvies desigualtats evitables per un sector de la doctrina i inevitables per un altre sector.

Al marge d’aquestes consideracions de la tècnica científica per a la determinació de la variable “vot”, es dona un determinat perfil que la sociologia electoral estudia, en districtes com ara el nostre amb una clara referència urbana -no urbana en l’origen del vot, sense entrar a valorar aquí variables socioeconòmiqes que presenten un influx clar en la tendència del sufragi. Certament si valorem els darrers cinc processos electorals en l’àmbit de l’elecció d’escons pel Parlament de Catalunya, el que representa poc menys de dues dècades en la historia del país, podem arribar a determinar el perfil electoral de cada una de les cinc forces parlamentàries que concorren inexorablement al procés, a partir de 1988, en una dicotomia de vot urbà - no urbà.


Així, podem determinar que Convergència i Unió, en un estudi a vint anys, obté un recolzament en l’àmbit urbà del 21,9% del seu electorat a la capital del districte i del 17,42% a les capitals comarcals i Esquerra Republicana de Catalunya l’obté del 20% i del 16,62% respectivament, el que ens demostra que en la primera de les organitzacions prop del 61% del seu electorat podria considerar-se no urbà, mentre que el segon aquest percentatge ultrapassaria el 63%.

Contràriament, el Partit dels Socialistes de Catalunya obté un suport urbà del seu electorat, en la mitjana dels últims 5 processos que se situa en el 37,16% en la capital i del 18,26% a les capitals comarcals; el Partit Popular obté el suport del 39,41% del seu electorat en la capital i del 16,12% en la resta de capitals, mentre que Iniciativa per Catalunya – Verds obté el suport de un 40,68% del seu electorat en la capital i en la resta de capitals del 16,08%, el que ens indica que el suport no urbà de l’electorat d’aquestes organitzacions polítiques, en l’àmbit del districte electoral de la demarcació de Lleida, se situa clarament per sota del de CiU i ERC tenen, amb uns percentatges del 44,58% en el PSC, del 44,47% en el PP i del 43,24% en ICV, és a dir una variabilitat pròxima del +/- 1%.

De fet d’una manera clara i contundent, és pot arribar a demostrar com al menys 3 dels cinc partits en lliça tenen una clara proporció de vot urbà, entenent aquest com aquell que es produeix en districtes d’extensió demogràfica alta, mentre els altres dos tenen una representació menor en el context urbà. En l’àmbit del que denominem vot urbà, hi trobem partits de tendència ideològica tant dispar com el PSC i el PP, així com també ICV, observant-hi un pes específic important del vot a la capital en el nostre districte electoral, i com ideològicament un d’ells no representa el que tradicionalment es coneix com aglutinador d’aquella tipologia de vot obrera, atribuït fonamentalment al vot urbà.

De igual manera podem afirmar que, sempre d’acord amb una participació determinada, tant CiU com ERC, amb les diferències ideològiques i de postulats programàtics que puguin tenir, mantenen un espectre similar, més marcat si cap en la segona de les organitzacions, en la delimitació del nivell urbà – no urbà dels sufragis en aquest districte i en el període estudiat.

No és un fet menor que l'extrema dreta es consolidi a Bèlgica.

Primer va ser França, amb la polèmica que va portar a Chirac a l’Elisi, en la gran coalició conra el Front Nacional, que apuntava l’extrema dreta amb possibilitats d’assumir la presidència de la República. Ara Bèlgica, la que planteja un lleuger escorament a l’extrema dreta, lleuger, però superior al que té la república francesa que manté estable un suport del 13-15%. Els resultats belgues, malgrat alguns analistes, aconsegueix de superar el ja de per si perillós percentatge previ del 22%, en les recents comunals i provincials (les postres eleccions locals) on el percentatge ha pujat fins al 26%. Si els analistes es postren satisfets, perquè les previsions apuntaven el 40% i fins i tot en el feu tradicional de les extremes dretes belgues, l’antiga ciutat hanseàtica d’Amberes ja no són la primera força, el fet és absolutament relevant en el món polític, la consolidació de massa electoral és evident, i això ens hauria de fer pensar a tots plegats, analistes, polítics, gestors…

Àngel Ros, 1.000 dies com alcalde, felicitacions!

El meu amic l'Àngel, l'alcalde Ros, ahir, amb una roda de premsa donava la requerida solemnitat a l’acompliment dels 1.000 dies al front de l’ajuntament de Lleida.

Avui la festa de celebració, com no podia ser d’una altra manera, amb la gent, amb els seus conciutadans i conciutadanes, enlairament de globus, música en viu, xocolatada, unflables, a la peatonalitzada Avinguda de Blondel on centenars de lleidatans i lleidatanes s’aplegaven per a felicitar-li aquest aniversari que encoratja, després d’un dinar que va aplegar a Balaguer prop de 150 electes locals al voltant de Marina Geli, la Consellera de Salut, Jordi Hereu, l’Alcalde de Barcelona, Miquel Aguilà, l’Alcalde de Balaguer, el propi Àngel Ros i el cap de fila per a la demarcació de Lleida en les properes autonòmiques, Joaquim Llena i una munió d’amics i amigues socialistes.

El meu matí en família, perquè venero el déu de les petites coses que fan important aquesta vida i per la tarda a fer companyia a l’alcalde, a l’amic, i veure com de gratificant n’és sentir-lo estimat pels seus i per la ciutadania, i ho deia en el seu parlament Àngel Ros, com allò que més l’afalaga és "sentir-se reconegut i apreciat pels seus conciutadans", emocionat ho deia i com "això és precisament allò que l’encoratja a continuar al servei d’aquesta meravellosa ciutat, Lleida"; estic totalment d’acord amb ell, com no podia ser d’altra manera.

Després, mentre la festa encara no havia acabat, una visita obligada a l’Hospital de Santa Maria, on hi ha ingressat un bon amic i company, el José Brocal, a qui desitjo una promesa recuperació, de fet tenim un sopar pendent que, evidentment, pagarà ell tant bon punt es recuperi, Així li ho he dit.

De Premià.

Era de Premià de Mar, com el meu avi l’Isidre Balada, com l’Ernest Lluch. Sembla que aquest llogaret del Maresme ha donat bona gent. A mi m’inspirava confiança, com el Gregorio Lòpez Raimundo, allunyat com he esta sempre dels postulats stalinistes i pro-soviètics, la seva manera de dir, de fer...

Un home de la transició, en majúscules, perquè va fer la del país, però també la del seu partit el PSUC, malgrat les crisi i les escissions, problemes de les organitzacions i la escassesa de mires que normalment tenim en l’ortodòxia.

Com sempre les institucions l’han recordat tard, massa tard per a que pogués tenir temps de gaudir-ne: una medalla d’Or pòstuma de que serveix ? Sí a la família en el record, però a ell, ex-conseller, de què?

Un bocí de la història que fa història per ell mateix, fa 30 anys de la transició, just ara, després de la mort del dictador l’octubre del 75 i evidentment el socialisme democràtic d’aquest país ha estat sense cap mena de dubte l’impulsor del complex legislatiu i de valor del que ara gaudim, model anònim farcit d’homes i dones de gran talla.

"El mur de la vergonya", ara fa dos anys

Fa dos anys, l'octubre de 2004, el diari local de Lleida, La Mañana, déia:

"La embajada de Israel ha mostrado su apoyo a la Plataforma per Catalunya (PxC), que acusó al politólogo y miembro de la ejecutiva del PSC, Albert Balada, de "antisemitismo" por un artículo d prensa donde comparaba el muro levantado por Israel con el del gueto de Varsovia. La PxC hizo llegar el artículo a la embajada de Israel, que a su vez ha enviado una carta a Mateu Figuerola, presidente provincial de la PxC de Lleida.

Esta carta, firmada por el portavoz de la embajada, Jackie Eldan, asegura que Balada "además de ser tendencioso y de mostrar una clara hostilidad hacia Israel, incurre en el más puro antisemitismo". También dice que es habitual que los periodistas y analistas políticos "incurran en no pocos casos en los más insidiosos tópicos antijudíos". Por eso, Eldan agradece la "sensibilidad" de Figuerola por denunciar este artículo. "En estos momentos difíciles, su muestra de apoyo y simpatía son un motivo de consuelo y estímulo para nosotros", concluye.

Por su parte, la PxC también ha criticado a SOS Racisme, entidad que aseguró que el articulo de Balada no es xenófobo, al contrario que el partido de Figuerola. Según éste, SOS Racisme "debe estar subvencionado por el PSC o por algún grupo islamista" y concluye: "atacar al Islam sea denunciable y atacar al pueblo judío sea un simple análisis político."

No recordo, de fet, si vaig tenir algun suport?

Aquest és l'article que a finals de juliol de 2004 va ser publicat als diaris Segre i La Mañana, l'origen de la polèmica que va exasperar als feixistes i que continua tan vigent com aleshores :

"El mur de la vergonya"

Un tribunal quines sentències poden no ser tingudes en compte, difícilment fa creïble la voluntat del Dret internacional d’assolir un possicionament jurídic vàlid per a tothom i ha consolidat amb una sentència ben intencionada la refracció immediata del govern jueu sustentat pel seu aliat nord-americà.

Difícilment el Consell de Seguretat de les nacions unides esdevindrà consolidarà i donarà suport a la sentència del Tribunal de la Haia. Difícilment l’aliat incondicional d’Israel, els Estats Units de nord-americà, permetran que es dicti una resolució contrària als interessos de la seva avantguarda en la zona i mentre tant, el mur de la vergonya continua creixement malgrat les correccions, només correccions, que hi ha anat fent el Tribunal Suprem israelià.

Ara, en plena crisi de govern, forçada pels sectors més integristes de la pròpia coalició governamental i fins i tot pels sectors més reaccionaris de la ortodòxia sionista, es gira de nou cap a un govern d’unitat nacional en el que haurien d’entrar els laboristes israelians, amb el que d’aquesta manera aconseguiria insuflar aire fresc al govern del pervers Ariel Sharon.

Mentre tant la diplomàcia occidental sembla fer ulls clucs a la construcció d’un mur que ens en recorda dos en concret: al mur que els alemanys van construir a Varsòvia l’any 1940 on hi van concentrar tots els jueus de la capital polonesa com també algú pot trobar-hi similituds amb el mur de Berlín, construït l’any 1961 i derruït l’any 1989.

L’actuació de la Gran Bretanya entre els anys 1928 i 1947 i les posteriors resolucions de les Nacions Unides, son el resultat que ara ens trobem a l’orient pròxim i en concret a Palestina, on una vegada més l’ONU ha fet similitud al seu precedent, la Societat de Nacions, en un tema en el que ni tant sols és escoltada pel govern Israelià i menys encara pel seu l’aliat incondicional.

Lluny queden ja les converses de Camp Davis, un pas endavant endegat pels demòcrates nord-americans i tampoc sembla voler recordar ningú ja els acords d’Oslo.

Les actituds gens democràtiques de l’ex-general Sharon, amb els assassinats selectius de víctimes palestines, es justifiquen des de la perspectiva israeliana, així com la existència del mateix mur, atenent la defensa dels “legítims interessos” d’Israel, però el més greu resulta quina és l’actitud d’occident davant d’aquesta situació que alguns ja citen com neo-colonialista.

Caldria esperar que aquest cop Israel hagi posat en una situació paradoxal als Estats Units, que encara no ha superat la qüestió de la Guerra de l’Iraq, de manera que no quedi desacreditada l’acció del Tribunal de la Haia. Sembla que l’acostament del govern dretà d’Israel cap al Partit Laborista podria representar un canvi en la fulla de ruta o per altra banda, no ens enganyem, només un intent de mantenir-se en el poder a qualsevol preu i continuar justificant les seves accions sota un mantell de legitimitat que als ulls del dret internacional no té.

Les accions de guerra de l’exèrcit israelià plantegen, com el mur que s’està aixecant, una qüestió política, és cert, però també una qüestió moral, on la responsabilitat internacional és obvia en un territori en el que la situació ve determinada, precisament, per l’actuació derivada de l’antic protectorat britànic i per l’acció de les Nacions Unides amb el suport incondicional, aleshores, del govern nord-americà.

La política del govern d’Israel hauria d’avergonyir les polítiques occidentals i en el nostre cas, Europa hauria de plantejar una ferma posició en el context internacional respecte, no tan sols del respecte als drets humans, que també, com respecte del procés sistemàtic i actiu cap a una població ètnicament diferent, i això té un nom...

Què diuen els números?

Què diuen els números? és un interessant powerpoint on s'analitzen les dades macroeconòmiques de la gestió del tripartit en comparació amb les dades anteriors dels governs de CiU. Val la pena llegir-ho!!

Dos dies molt Interessants......!

Avui he reprès les tertúlies de Segre ràdio, al matí a les 8, una « feina » agradable, on ens retrobem l’Enric del PP, força radical però educat, la M. Àngels d’ERC, moderada, però amb la vena independentista com també la rialla a flor de pell i la Marta, de CiU, un cop superada la nostra primera desavinença televisiva, seriosa i contundent i jo, sense interessos electorals que em veig condicionat per la condició (valgui la redundància) de candidates de les dues dones del grup. Què hi farem ! En tot cas de res hem fet raons d'Estat, espero que passi la campanya, tot i que el dia 2 de novembre, després de les eleccions és un bon dia per a la reflexió, si més no seriosa del que haurà estat a ben segur una campanya interessantíssima i d'un alt posicionament ideològic.

Ara el nivell es nota tensionat, a 10 dies vista de l’inici de la campanya, de fet, malgrat que legalment les campanyes es van reduir a 15 dies, duren fins i tot més del que duraven abans quan ho eren de 30 dies, no des del p unt de vista de la despesa, si des del punt de vista de l’estratègia de missatge i directament de campanya.

El fet és que arribava cansat, dijous vaig fer molt, molt tard, vaig acompanyar un grup de regidors i alcaldes socialistes a la trobada que fèiem a Figueres amb en Pepe Montilla, un encontre “intimista” amb el món local, aquell que ha vist créixer de debò Catalunya, a través de les seves polítiques de proximitat. No recordem ja com eren les nostres ciutats fa 30 anys, ni molt menys com són ara, tot i que encara hi pugui haver coses a resoldre, però ailàs, la memòria és tan fràgil!

He acabat amb un micro-debat a Pardinyes, el barri darrera de l'estació a la ciutat de Lleida, emblemàtic, obrer, on analitzàvem amb els tècnics de benestar el model d’integració immigrada. Jacinto Pèrnia, ex-líder veïnal, amb les idees ancorades a la dècada dels 60 no entén res, potser serà la seva adscripció ideològica propera al social-cristianisme la que no li permet entendre res que no sigui el model de la cultura paternalista de la integració: multiculturalisme mal entès!

I una novetat, també avui, en arribar als estudis del grup Segre una sorpresa, un nou naixement d'un nou gratuït, l'ADN Lleida, una iniciativa empresarial de Planeta i Grup Segre, que dirigeix Josep M. Sanuy, una experiència nova a la que els hi desitjo molts d'èxits.

Importa l'administració pública al ciutadà?

Resulta obvi que les definicions estratègiques de les polítiques públiques s’haurien de definir a partir de l’interès o els interessos de la ciutadania, el que necessàriament hauria de significar la utilització de determinats mecanismes que permetessin de mesurar el valor públic de les accions polítiques, eines de coneixement que, en definitiva, haurien de ser útils per a l’establiment de paràmetres de coherència en funció de l’establiment d’instruments de planificació i avaluació per a la pressa de decisions.

La millora dels processos en tota organització pública hauria de partir, substancialment, de la mesura del valor dels instruments emprats, que s’haurien de concretar en la recerca dels elements definidors que la ciència de l’administració ha arribat a determinar: eficàcia i eficiència, el que en un llenguatge col·loquial ve a significar quelcom com “fer el que toca i fer-ho bé” .

Dit això que comporta unes extenses dinàmiques d’estudi i abundant bibliografia amb autors de diferents àmbits de la interpretació de la res pública, des de la ciència política a la sociologia, passant pel dret, l’economia, etc., el darrer dels estudis d’opinió publicats hores d’ara pel Centre d’investigacions Sociològiques en matèria polítiques públiques, datat a juliol de 2006, ens evidencia una manca de l’interès ciutadà pel desenvolupament d’aquestes polítiques en el que fa referència a àmbits molt concrets de les mateixes que poden ser visualitzats adequadament per la ciutadania.

La primera i absolutament significativa dada que ens aporta el CIS és la que fa referència al fet de poder ser o no objecte de comentari familiar i/o social la situació o específicament el funcionament dels serveis públics; només un 45’3% de la població adulta major de 18 anys ho considera tema de conversa, significant un major interès per l’augment del percentatge en les franges d’edat situades entre els 25 i els 34 anys, és a dir entre els joves que s’incorporen al món laboral i entre els 45 i els 64 anys, tot i que en aquests blocs el percentatge no ultrapassa amb escreix el 50%, de manera que aquella dada objectiva que en matèria de sociologia electoral és objecte d’estudi, com ara l’abstenció passiva, té un clar reflex en aquest nivell de percepció estudiat, per la manca de percepció vital dels serveis públics i el seu context en un segment important per la seva grandària des d’una perspectiva demogràfica; tot i així la percepció del nivell d’exigència en la prestació dels serveis públics és considera alta en tots els espectres d’edat, així un 87% de mitjana considera que actualment la societat espanyola mostra els més alts nivells d’exigència dels darrers 10 anys.

Tot i que un 56% de la mostra utilitzada pel CIS considera els impostos necessaris, una mitjana baixa si la comparem amb les mostres dels països nòrdics on existeix una clara consciència de la necessitat impositiva per al desenvolupament de l’administració i els serveis públics en general, el cert és que la mitjana de satisfacció que el ciutadà demostra sobre els serveis i l’administració pública és d’un escàs 46,64% en el nivell general de la percepció, on la mitjana més alta la trobem en el servei de correus, amb un 68,6%, en el transport urbà, amb un 58,3% i pràcticament amb nivells similars l’assistència sanitària ambulatori , amb un 54,3%, l’assistència sanitària hospitalària, amb un 53,6%, i els sistema ferroviari, amb un 53,5%. Només el sistema de justícia amb un 61,5% de la mostra considera, podríem dir-ne, altament insatisfactori el seu funcionament.

De fet quan a la ciutadania se li pregunta directament per la seva percepció sobre la satisfacció de l’administració pública en general, aquesta no arriba més que a un 45,8%, de manera que, aquesta sola dada, ens hauria de fer pensar en el que s’anomena racionalització col·lectiva de les prioritats del conjunt de l’organització pública, com a nexe d’unió entre l’esfera política i la tècnica i la voluntat de servei, de manera que es pogués donar un impuls decidit als processos de millora gerencial tenint en compte, precisament això: indicadors de gestió i observadors polítics, connectant com diuen alguns teòrics, adequadament, “el pont de comandament” amb “la sala de màquines” i amb el “propietari del vaixell”, els ciutadans i ciutadanes d’aquest país.

Felicitacions a Antoni Abad

Venia ja molt content de la meva visita al Palau de Congressos de Barcelona, on el PSC ha fet la conferència nacional, i me n'he posat més si cap en llegir a la premsa que l’artista lleidatà Antoni Abad ha estat guardonat amb el Premi nacional de les Arts Visuals 2006.

Amb l’Antoni varem coincidir en el Patronat del Museu Morera fins a l’any 2004, una persona excel·lent, molt formada, és Llicenciat en Historia de l’Art, però a la vegada absolutament creativa des d’una perspectiva contemporània autèntica, un àmbit aquest, el de l’art contemporani en el que es plantegen moltes falses expectatives.

Us he de dir que el guardó és absolutament merescut des del meu punt de vista on estic convençut que s’ha tingut en compte els treballs desenvolupats en les noves formes creatives descobertes per Abat a partir de les tecnologies a l’ús com ara els telèfons mòbils, però també a partir del desenvolupament d’una dinàmica d’autocreació per persones de determinats col·lectius: prostitutes, gitanos, discapacitats, persones que han configurat un mapa creatiu digne de ser tingut en compte i així ha succeït en aquest cop en la determinació del jurat, tot i que com sempre acostuma a succeïr de fet el rep per una part del seu treball, la que desenvolupa a Barcelona, dins de "canal accessible" de la mà de discapacitats, centralisme barceloní! .

Encara recordo com en va ser d'interessant l'experiment de la mosca, una mena de virus benigne que va dissenyar amb tot un seguit d'informàtics i que vleiava per la pantala del teu ordinador, una simpàtica creació que, com les altres podeu trobar en la seva pàgina web: zexe.net

Des d’aquesta modesta blog una cordial felicitació, a tu, però també a la Lleida que t'ha vist nèixer com artista, però també a Barcelona, a Europa i al món en definitiva, que és el teu espai.

A la foto, el rostre de l'Antoni Abad

imatge