divendres, 27 d’octubre de 2006

Pedalant!


Un dia esgotador, de fet, que em situa a Barcelona, a l’Hotel Palace (antic Ritz) on la gent de Tribuna Barcelona han convidat al candidat Montilla. Expectació i les sales del Palace de gom a gom, el pobres cambres no donaven a bast.

Saludar, gent: el Carles, el Jordi, el Celestino, el Manuel.....Montilla ha arribat somrient com ho acostuma a fer, després de repartir salutacions, comenta el dinar i la taula dels de Lleida situada al centre del Hall, en lloc de privilegi: expectació, si em repeteixo, ja ho sé; alguns amb cares crítiques, altres amatents, escoltant i veient en les pantalles gegants com José Montilla anava desgranant el seu programa de govern. El millor: el cara a cara amb les preguntes, on ja no valen papers ni comentaris dels assessors i aquí sí, talla de l'home d'estat, de l'home d'esquerres que sap el que pensa, que sap el que diu i el que vol dir, que sap el fa i el que vol fer.

Després, al Prat, a recollir al meu germà que arribava del seu periple per Àfrica, que l’ha portat amb l’ajuda humanitària de Mali a Burkina Faso, Paris i Barcelona, després de recorre el Marroc, Sàhara, Mauritània, el Senegal i Gàmbia. Venia cansat el pobre i s’ha adormit en el viatge de retorn.

Sort en tinc del col·legues, dels amics, en Benjamí ja m’havia fet la feina de mobilització que portem aquestes dies: sms, trucades i mails, d’altres ho fan des dels seus llocs institucionals, nosaltres no, ho fem des de la base, aquella feina callada i fosca, com la que fan altres companys i companyes, dia a dia.


A la tornada, assisteixo a la presentació del programa de cultura, amb el conseller Mascarell, antic director de l’Avenç, home lletraferit, d’un verb tranquil i reposat que havia estat regidor de cultura del ajuntament de Barcelona, amb un Llevot que volia fer punts, en un Cafè del Teatre de l'Escortxador ple també, però on hi faltava gent de la producció cultural potser.

Al vespre: Soses, li ho havia promès a l’amic i alcalde Llorenç Domingo; hi anàvem una colla, per escoltar l’antic primer Secretari, el Raimon Obiols, una vella glòria del socialisme català. La Sala del Centre recreatiu amb un centenar de persones, un èxit si tenim en compte que parlem de quasi les onze del vespre.




Potser que ja toca descansar, perquè ja he aclarit a més d’un i una que fer campanya no vol dir sortir a la foto, vol dir fer feina i demà un altre cop i ja som a prop de la fi de la campanya, una més, però tothom coincideix amb mi que s’acabaran professionalitzant i amb una clara tendència a anular el que per tots i totes ha estat un model tradicional de fer campanya, però que planteja ja un clar esgotament, tant del sistema com de les persones, els ciutadans als que va dirigida, de igual manera com també el model de partits està esgotat.”És una llàstima”, em deia un Obiols que es conserva prou bé i que ens recordava dret, en petit comité com han canviat també els partits: déu ni do!

A "bote pronto" potser una solució seria instaurar el vot obligatori (les campanyes el que intenten o haurien d'intentar és tant la motivació del vot com la incentivació del mateix), publicitat mínima i algun debat obligatori, i això si, si convé tensionar l'ambient amb enquestes i declaracions i poca cosa més.

Em pregunto si no estarem desmotivant a l'electoral amb els processos electorals, amb les campanyes que representen un esforç en recursos públics i no públics i humans, en lloc de motivar-los?


A la foto, un cop més una foto del candidat a la presidència.
Aquí teniu un enllaç amb el discurs de José Montilla a Tribuna Barcelona