divendres, 6 d’octubre de 2006

"El mur de la vergonya", ara fa dos anys


Fa dos anys, l'octubre de 2004, el diari local de Lleida, La Mañana, déia:

"La embajada de Israel ha mostrado su apoyo a la Plataforma per Catalunya (PxC), que acusó al politólogo y miembro de la ejecutiva del PSC, Albert Balada, de "antisemitismo" por un artículo d prensa donde comparaba el muro levantado por Israel con el del gueto de Varsovia. La PxC hizo llegar el artículo a la embajada de Israel, que a su vez ha enviado una carta a Mateu Figuerola, presidente provincial de la PxC de Lleida.

Esta carta, firmada por el portavoz de la embajada, Jackie Eldan, asegura que Balada "además de ser tendencioso y de mostrar una clara hostilidad hacia Israel, incurre en el más puro antisemitismo". También dice que es habitual que los periodistas y analistas políticos "incurran en no pocos casos en los más insidiosos tópicos antijudíos". Por eso, Eldan agradece la "sensibilidad" de Figuerola por denunciar este artículo. "En estos momentos difíciles, su muestra de apoyo y simpatía son un motivo de consuelo y estímulo para nosotros", concluye.

Por su parte, la PxC también ha criticado a SOS Racisme, entidad que aseguró que el articulo de Balada no es xenófobo, al contrario que el partido de Figuerola. Según éste, SOS Racisme "debe estar subvencionado por el PSC o por algún grupo islamista" y concluye: "atacar al Islam sea denunciable y atacar al pueblo judío sea un simple análisis político."

No recordo, de fet, si vaig tenir algun suport?
Aquest és l'article que a finals de juliol de 2004 va ser publicat als diaris Segre i La Mañana, l'origen de la polèmica que va exasperar als feixistes i que continua tan vigent com aleshores :

"El mur de la vergonya"

Un tribunal quines sentències poden no ser tingudes en compte, difícilment fa creïble la voluntat del Dret internacional d’assolir un possicionament jurídic vàlid per a tothom i ha consolidat amb una sentència ben intencionada la refracció immediata del govern jueu sustentat pel seu aliat nord-americà.

Difícilment el Consell de Seguretat de les nacions unides esdevindrà consolidarà i donarà suport a la sentència del Tribunal de la Haia. Difícilment l’aliat incondicional d’Israel, els Estats Units de nord-americà, permetran que es dicti una resolució contrària als interessos de la seva avantguarda en la zona i mentre tant, el mur de la vergonya continua creixement malgrat les correccions, només correccions, que hi ha anat fent el Tribunal Suprem israelià.

Ara, en plena crisi de govern, forçada pels sectors més integristes de la pròpia coalició governamental i fins i tot pels sectors més reaccionaris de la ortodòxia sionista, es gira de nou cap a un govern d’unitat nacional en el que haurien d’entrar els laboristes israelians, amb el que d’aquesta manera aconseguiria insuflar aire fresc al govern del pervers Ariel Sharon.

Mentre tant la diplomàcia occidental sembla fer ulls clucs a la construcció d’un mur que ens en recorda dos en concret: al mur que els alemanys van construir a Varsòvia l’any 1940 on hi van concentrar tots els jueus de la capital polonesa com també algú pot trobar-hi similituds amb el mur de Berlín, construït l’any 1961 i derruït l’any 1989.

L’actuació de la Gran Bretanya entre els anys 1928 i 1947 i les posteriors resolucions de les Nacions Unides, son el resultat que ara ens trobem a l’orient pròxim i en concret a Palestina, on una vegada més l’ONU ha fet similitud al seu precedent, la Societat de Nacions, en un tema en el que ni tant sols és escoltada pel govern Israelià i menys encara pel seu l’aliat incondicional.

Lluny queden ja les converses de Camp Davis, un pas endavant endegat pels demòcrates nord-americans i tampoc sembla voler recordar ningú ja els acords d’Oslo.

Les actituds gens democràtiques de l’ex-general Sharon, amb els assassinats selectius de víctimes palestines, es justifiquen des de la perspectiva israeliana, així com la existència del mateix mur, atenent la defensa dels “legítims interessos” d’Israel, però el més greu resulta quina és l’actitud d’occident davant d’aquesta situació que alguns ja citen com neo-colonialista.

Caldria esperar que aquest cop Israel hagi posat en una situació paradoxal als Estats Units, que encara no ha superat la qüestió de la Guerra de l’Iraq, de manera que no quedi desacreditada l’acció del Tribunal de la Haia. Sembla que l’acostament del govern dretà d’Israel cap al Partit Laborista podria representar un canvi en la fulla de ruta o per altra banda, no ens enganyem, només un intent de mantenir-se en el poder a qualsevol preu i continuar justificant les seves accions sota un mantell de legitimitat que als ulls del dret internacional no té.

Les accions de guerra de l’exèrcit israelià plantegen, com el mur que s’està aixecant, una qüestió política, és cert, però també una qüestió moral, on la responsabilitat internacional és obvia en un territori en el que la situació ve determinada, precisament, per l’actuació derivada de l’antic protectorat britànic i per l’acció de les Nacions Unides amb el suport incondicional, aleshores, del govern nord-americà.

La política del govern d’Israel hauria d’avergonyir les polítiques occidentals i en el nostre cas, Europa hauria de plantejar una ferma posició en el context internacional respecte, no tan sols del respecte als drets humans, que també, com respecte del procés sistemàtic i actiu cap a una població ètnicament diferent, i això té un nom...