dissabte, 6 d’octubre de 2007

El diable pot preocupar-se

Avui, després de remenar el cel i la terra, he acabat el dia com l’havia començat, parlant de política, de la política en majúscula, i de les petites polítiques, allò que ens entreteté a tots plegats en les més insignificants de les pràctiques a l’entorn de suposades categories que no són més que pures anècdotes, que no fan més que convertir les autèntiques “façons” polítiques en meres conjectures provincianes. De fet fins i tot polèmiques partidistes esdevenen realitats absolutes en el marc del complex món de les relacions humanes, però si tenim en compte la importància que els ciutadans donen a aquestes polèmiques, potser ens n’adonaríem quin és el resultat de portar el debat i la dialèctica a les files de la comunicació i establir per exemple diàlegs que mai s’haurien produït i que difícilment es reprodueixen lluny de les planes dels diaris, els micròfons de les ràdios o les cameres de la televisió. Certamen el diable te perquè preocupar-se, si comencen a convertir-ho tot en una llegenda urbana, si tot passa de la anècdota a la categoria de les coses, basculant en funció de una altra concepció ideològica. Segurament avui la tertúlia que lidera Santi Roig hagi estat una tertúlia avorrida, on he blasmat que passa, quins són els paràmetres d’un fet que no pot allunyar-se de les valoracions tècniques, com gairebé tot.

Ja tard, un amic, m’ha fet referència al jazz i com acomboia el cor quan el sents i t’arriba als sentits, sense necessitat de traduir les paraules perquè la música esdevé traductora universal de les sensacions que ens acompanyen una veu, un piano, uns teclats, una bateria, un saxo o un baix, tant se val, ser, en definitiva, qui genera la divinitat si a més és capaç de transportar-nos a les immensitats del cel, o tot pensant-hi es recrea en la dimensió humana de les coses i ens les defineix tal i com som capaços d’entendre el que esdevé al nostre rededor.

He trobat aquesta peça, un regal als sentits, si és possible de tancar els ulls per un instant i navegar per les essències neuronals, fins a descobrir-nos a nosaltres mateixos, com éssers evolucionats que cerquem l’harmonia universal, i veiem en tot allò que ens envolta la nostra pròpia divinitat, la corrent, aquella que ens duu a reconèixer-nos com esperits lliures, iguals i fraternals, potser doncs, si fem això, podrem tanmateix reconèixer també en Paris, una ciutat més calenta que freda, malgrat l’hivern, i la veu de la Krall, sigui un plaer dels sentits del que us convido a gaudir, proveu?