Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dimensió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dimensió. Mostrar tots els missatges

dissabte, 23 de novembre del 2013

El nostre camí...


La fotografia és original de Montse Esteba

El nostre camí, gradual i metòdic, esdevé sempre un ascens permanent en la nostra identificació amb el Jo suprem, en l’inexorable esdevenir de la nostra crònica de vida, aquest ascens pot ser encoratjador si descobrim el sentit dels esglaons amb els que creixem de natural manera en aquest viatge a la transcendència, però si encara no hem entès el sentit de la vida, pot ser angoixant i aleshores cada passa se’ns farà poc més que esgotadora.

Avancem, doncs cadascú al nostre ritme, de manera que en aquest ascens a la consciencia haurem d’anar-hi convergint convenciments i raons que ens hauran de permetre d’establir –hi noves i magnifiques interpretacions a mesura que ampliem el nostre coneixement, a mesura que el nostre creixement esdevingui fefaent i, alhora convençut; l’entorn, doncs, sempre és circumstancial, fins i tot quan ens sembli que res al nostre voltant ens facilita aquest camí, doncs les causalitats tenen, per elles mateixes també un aprenentatge que ens cal assolir, són de fet, tanmateix, esglaons invisibles que ens ajuden a fluir en la nostra dimensió humana.

© Albert Balada

23-11-2013

diumenge, 27 d’octubre del 2013

La compassió alimenta l'esperança...



La compassió alimenta l’esperança en la pròpia consciència, desperta el principi essencial que ens defineix com a essers socials, però alhora ens identifica en la nostra dimensió més profundament humana, la radicalitat espiritual i la comprensió mateixa que ens cal, no només cap al proïsme, sinó respecte de nosaltres mateixos, una aproximació a la nostra pròpia espiritualitat, a la connexió de les nostres ànimes, la major grandesa que hom pot esperar d’un mateix.

© Albert Balada
27-10-2013


dilluns, 2 de setembre del 2013

Per a poder comprendre...



Per a poder comprendre la complexitat de l’Univers, no pas des d’una perspectiva astronòmica, sinó metafísica ens cal poder prendre consciència de la nostra pròpia dimensió i comprendre que la nostra visió de les coses es veu limitada pel nostre context, el nostre entorn, la nostra pròpia existència i experiència i per tant tenim una perspectiva absolutament limitada com ja han explicat tant la neurociència com els avenços en la comprensió multidimensional que la física ens comença a relatar hores d’ara.
Si aconseguim de comprendre l’Univers com un concepte més enllà d’allò físic, com una idea, com la mateixa línia conceptual de pensament conscient, descobrirem que se’ns obren noves dimensions de la perspectiva, una nova que fins ara no teníem, de fet és com intentar comprendre la llum del sol, més enllà de la lògica del diàleg que mantenim amb l’astre Rei, fins i tot més enllà de la concepció que la ciència ens ha pogut mostrar de la vida de l’astre.
És aleshores quan hom pot arribar a comprendre que la Llum té un significat més profund que el concepte de llum mateix, un significat en connexió inexorable amb la foscor mateix que és nogensmenys que la exacerbació, la concentració magnífica de la Llum i un cop comprés, se’ns representa a partir d’una dimensió distinta, no pas lumínica, sinó universal i eterna, transformada a partir de raons diverses en el camp de la física, però fins i tot més enllà d’aquesta universalitat i eternitat aconsegueix de transformar-se en un punt més enllà de les paraules mateixes, en un punt més enllà de nosaltres mateixos, més enllà de tot origen i destí, per acabar definint una complexa interpretació que ens relata la nostra connexió amb l’Univers, la nostra connexió, en definitiva amb la unicitat.
En definitiva, estem descobrint la nostra relació amb la Font mateixa de tot saber i de tot coneixement, amb la font mateixa de tota identitat com de tota realitat, aquella que ens defineix, aquella a través de la qual podem prescindir d’una realitat, d’una veritat que se’ns presentava com a absoluta, per acabar endinsant-nos en l’ànima mateixa que defineix el nostre esser, aquella que veritablement ens connecta amb el Tot i esdevenir part d’Ell.     

© Albert Balada

02-09-2013

dimarts, 20 d’agost del 2013

Com seria el món...



Com seria el món, si poguéssim disposar de una mirada múltiple, de la capacitat de poder observar moltes perspectives alhora? Clar que ens caldria una altra disposició d’ànims, se’ns faria necessari de comptar amb una amplitud de mires i capacitat cerebral, força més ampla de la que ara tenim i per tant, llevat que l’evolució  humana arribi alguna vegada a aquesta capacitat, de moment hem de conformar-nos amb una única perspectiva, o com a molt amb la capacitat de conrear el coneixement per a interpretar-la, i rau, doncs, en el coneixement, ara per ara, en la essència de la nostra pròpia capacitat, perquè aquella mirada múltiple, queda reservada, en tot cas a l’Esser superior, i per tant no forma part de la nostra humil humanitat, que ha de conformar-se, si més no, amb les perspectives distorsionades que, manta vegades, ens arriben per fruits i orígens diversos, sempre amb intencionalitats i interessos clars, però que de vegades resten obscurs a les nostres  mirades.  

Només hi ha una possibilitat de poder  anar una mica més enllà, només una mica, de la nostra qualitat humana, i és la connexió divina que la calma i la serenitat de l’ànima ens hauria de permetre, de poder interactuar amb la nostra essència, amb allò que ens assimila a la Creació, a la unicitat;   aleshores en aquesta disposició de ment, podem descobrir l’enteniment superior que governa l’univers, des de la nostra petitesa, podem tenir una nova perspectiva que substitueix a la inicial i en ella recrear-nos en l’observació i en l’aprenentatge, admirar-nos de la possibilitat del silenci, del bé, de l’harmonia...

És aleshores quan l’home conflueix en la cerca d’una veritat experiencial, d’una  veritat transcendental i gens efímera, més enllà de les diferents veritats que les ciències especulatives i les naturals permeten de cercar a través de l’establiment de les respectives hipòtesi que cal provar, més enllà de la nostra pròpia dimensió, per entrar, sense abandonar la inicial, en una dimensió nova que, tot i la unidimensionalitat que encara embarga la ment humana, permet concretar l’esser humà en aquella part de l’univers que representa com a esser viu que és, com a realitat viva, mutant i alhora essencial  de ella mateixa,  a l’abast d’una nova visió que li permeti aquella connexió, de tal manera que la seva pròpia limitació en el temps i en l’espai, puguin esdevenir subtileses de la creació, doncs és transporta al món de l’esperit, una realitat distinta que acarona el bé comú com a realitat substancial en la que descobrir-nos com a instrument social; és quan l’home esdevé autènticament home i la dona autènticament dona, quan es reconeixen ambdues parts de la pròpia concreció, en aquella dimensió prèvia a la naixença mateixa i alhora en una dimensió futura que ens és impossible d’interpretar amb els ulls humans, doncs només des d’aquesta dimensió espiritual es pot entrar en connexió amb l’Esser superior que forma part de nosaltres mateixos com de tota la creació i sens dubte aquell moment sublim està reservat a uns pocs escollits...

© Albert Balada

20-08-2013

dimarts, 13 d’agost del 2013

El missatge simbòlic dels somnis...


El missatge simbòlic dels somnis ens sostreu de la realitat mateixa i ens porta a un món, de vegades difícil d’entendre, relats que es barregen en un sense sentit de realitats que s’assemblen força a la nostra vida tangible, plantejant situacions possibles quina interpretació defuig, però, del sentit lògic dels fets que els somnis ens mostren i que encalcen, més enllà dels sentiments i de les sensacions, amb una visió de la vida que se’ns convida a llegir des d’un discurs harmònic a partir dels senyals que es transmeten.

Les civilitzacions que ens han precedit coincideixen en considerar els somnis com un relat dels déus, com una conversa unidireccional en la que l’emissor respon a un seguit de preguntes retòriques que, d’una manera irreflexiva hom va fent des del nostre inconscient, amarat i dirigit per aquell subconscient nostre que tot ho governa, aleshores, segons els antics, aquelles preguntes rebien una resposta que calia interpretar, doncs responia a aquelles ambicions, a aquelles necessitats, a aquelles qüestions vívidament formulades.

La inculturació judeo - cristiana interpreta i considera també el somni i el seu discurs, com una relació divina del creador amb les seves criatures, responent a les sensacions que podrien haver estat manifestades de manera directa, vivencial, com de manera indirecta a través de sensacions i pensaments, i el considera com un camí interpretatiu de la vida mateixa, de la vida tangible en connexió amb l’univers i amb aquell que no té nom, que forma part de tota l’arquitectura còsmica de la que en som peça fonamental.

Els somnis, més enllà de les passions i pulsions pròpies de complexitat del pensament humà, recreen ambientacions que en la seva senzillesa, de vegades, es configuren com un univers mitològic que cal desvetllar, també en una lectura i una traducció, que ha d’abundar en aquesta mateixa recreació mitològica, tot permetent descobrir-ho el símbol, el missatge, el discurs, la resposta en definitiva a la pregunta que va ser formulada en el seu dia, pregunta inconscient, que no rep resposta immediata, sinó que pot ser transmesa en un moment inesperat, responent a una realitat distinta a la real, a la vivencial, però que arriba, segur, en el moment precís en el que ens cal aquella aproximació; és en aquest sentit que ho interpreten els “llibres” com una resolució divina, la que cal connectar amb aquella necessitat que hom té plantejada o que ha de ser-ho en un esdevenidor pròxim, de manera que potser, calibrar-ne el context resulta complex moltes vegades, doncs aquell vel que la cultura civilitzacional ens matisa la visió ha de ser aixecat, trencat, per permetre que la claror de la llum penetri i ens alliberi dels ancoratges que ens lliguen a interpretacions banals de la vida mateixa, resseguint i descobrint allò que és veritablement transcendent i important en les nostres vides.

Així resulta que aquella part de la nostra vida en la que estem en connexió amb nosaltres mateixos, de manera íntima, personal, individual, gens social, entrem en connexió, més enllà de reflexions merament oníriques amb el nostre autèntic relat, aquell que abasta altres dimensions i quin control no està subjecte a les normes i convencions preestablertes, sinó que les regles venen donades en virtut d’aquella connexió extraordinària, cal, però, que la nostra ment arribi a aquell moment de transcendència alliberat de pors com de cadenes mundanes, per abraçar la perspectiva d’un diàleg de dimensió immensa, a cavall de lo diví i lo humà, allunyat de la dinàmica permanent que ens envolta i amb una clara voluntat de transmetre i permetre governar sentiments i sensacions, deixant que aquests, els somnis, assolin en els nostres celatges mítics.

© Albert Balada

13-08-2013       

diumenge, 27 de gener del 2008

Somni


El somni abasta alguna cosa més que allò irreal, abasta aquelles recreacions del nostre inconscient, aquell món imaginari que de tant en tant ens obre la porta a una dimensió desconeguda del nostre pensament, des d’on recorrem distàncies que ens apropen a situacions i realitats distintes de les que cal aprendre el seu excurs, la seva aportació a la nostra qüotidianeitat. És ben segur que el somni ens saneja la ment que aporta el seu bagatge a aquesta creació intel•lectual de la nostra visió social. Avaluem a través de les percepcions candents com una metàfora situacions presents que ens acompanyen encara que no en tinguem la percepció adequada; la seva interpretació ens pot dur a entendre actituds, possibilitats, compromisos, aventures i fins i tot a deduir les posicions en el context real del com i del qui.

diumenge, 21 d’octubre del 2007

Fràgil miratge...



Una fotografia de Cristina Catarecha

Caminar pels cims de la política se’ns representa com una aventura fàcil, com caminar pels cims de la amor o de la societat, en un moment en que nosaltres, els sers humans abandonem a la seva sort a bona part del nostra intel·lecte consumits en les essències de la nostra pròpia dinàmica, de la nostra pròpia contextualització, tot esperant que sempre puguem avançar en les estructures socials a partir del model piramidal i per tant entenent una certa jerarquització de les nostres estructures de relació.

El món que se sustenti en base a aquestes estructures està condemnat a que aquesta fràgil estructura, mancada del coixí que la faci estable, pugui esdevenir feble en la composició dels materials que la dissenyen, segurament filosofies holístiques que poc tenen en compte altres possibilitats i plantegen estructures tancades, estructures que no poden tenir cap possibilitat de mobilitat, com succeeix en l’estructura estamentària hinduista, per exemple, no tant allunyada dels conceptes occidentals actuals, encara que pugui semblar el contrari.

La lluita en la consecució de variables culturals que dotin als ser humans de nous valors, de noves essències, sustentades, de fet, en els elements clàssics de les cultures, en les anàlisis filosòfiques que s’han anat generant al llarg dels segles, segles d’estudi i evolució, només en el supòsit, deia, en que la filosofia i la política esdevinguin compatibles amb les essències culturals dels sers, serà possible de construir una nova estructura de dimensions i formes diferents, que aposti sense cap altra limitació en els preceptes de la dimensió que ens ha de fer iguals.