diumenge, 21 d’octubre de 2007

Fràgil miratge...



Una fotografia de Cristina Catarecha

Caminar pels cims de la política se’ns representa com una aventura fàcil, com caminar pels cims de la amor o de la societat, en un moment en que nosaltres, els sers humans abandonem a la seva sort a bona part del nostra intel·lecte consumits en les essències de la nostra pròpia dinàmica, de la nostra pròpia contextualització, tot esperant que sempre puguem avançar en les estructures socials a partir del model piramidal i per tant entenent una certa jerarquització de les nostres estructures de relació.

El món que se sustenti en base a aquestes estructures està condemnat a que aquesta fràgil estructura, mancada del coixí que la faci estable, pugui esdevenir feble en la composició dels materials que la dissenyen, segurament filosofies holístiques que poc tenen en compte altres possibilitats i plantegen estructures tancades, estructures que no poden tenir cap possibilitat de mobilitat, com succeeix en l’estructura estamentària hinduista, per exemple, no tant allunyada dels conceptes occidentals actuals, encara que pugui semblar el contrari.

La lluita en la consecució de variables culturals que dotin als ser humans de nous valors, de noves essències, sustentades, de fet, en els elements clàssics de les cultures, en les anàlisis filosòfiques que s’han anat generant al llarg dels segles, segles d’estudi i evolució, només en el supòsit, deia, en que la filosofia i la política esdevinguin compatibles amb les essències culturals dels sers, serà possible de construir una nova estructura de dimensions i formes diferents, que aposti sense cap altra limitació en els preceptes de la dimensió que ens ha de fer iguals.