D'un viatge al voltant dels valors

Distreus la mirada en l’aire, avui que la temperatura enganya i l’hivern se’ns acosta present, sense malícia amb els refredats a la vora, com un regal. Veus juganers els núvols en l‘aire i t’imagines que tot és tranquil, que res no pot torbar aquesta tranquil·la tardor, aquest lluent sol de desembre, encantat ja per les llums que pengen a banda i banda del carrer, com recordant aquells canelobres que el gèlid hivern penjava fa tants anys enrera dels carrers adormits pel fred i l’aire glaçat.

Com descobrir el veritable significat de tot plegat, si ni tan sols se’n coneix el discurs, si difícilment la vida ofereix de vegades la possibilitat de conèixer al teu veí, com saber de la sinceritat o de la malícia, de la rancúnia i l’amor, com de l’odi i l’esperança. De fet les qualitats humanes més corrents s’aventuren al llarg de l’existència en totes les aventures i viatges que el destí ens té guardats ; de vegades també te n’adones que hi ha caixes de vímet que guarden apostolats sinistres que en obrir-se delecten morbositats insanes.

I malgrat tot la vida ens ensenya a ser pacients, a ser prudents, a degustar en el silenci els adagis antics, els relats, com qui es recrea en misteris ocults que salten ufanosos a la vista de qui hi sap veure. Tanmateix saber descobrir en el teu entorn el valor de la bondat, de l’equilibri de la saviesa, no distreu pas d’un viatge al voltant dels valors més intrínsecament nostres i alhora fer-ne bandera i principi.

Potser sí que és un somni, potser sí que resulta difícil avui en dia recrear-te en allò efímer i a la vegada etern, potser sí que pot semblar una subtilesa inútil de pensar només, única i exclusivament el bé, ves a saber, en tot cas, sentir-se satisfet de la feina ben feta és per sí mateix un valor, valor intangible, això sí, però valor en sí mateix.

Font de la imatge treta amb el cercador Google de imatges del blog de Ramon Bassas: http://lacomunidad.elpais.com/ramonbassas

Una cita: Miguel de Unamuno

"Vull viure i morir en l'exèrcit dels humils, unint les meves pregàries a les seves, amb la santa llibertat de qui obeeix."

La imatge que ilustra aquest post surt de la web de l'editorial Casariego de lletres espanyoles, http://www.casariego.com

Ànima

Sigues humil, fins a descobrir-te tu mateix en la barbàrie dels dies i les nits, dels fets i les persones. Sigues humil, viatger, per descobrir-te com una ànima lliure malgrat les cadenes modernes que ens situen de nou en la caverna, com en el mite de Plató, on no ens deixen veure més que les ombres de la realitat, manipulada, de vegades. Sigues humil i deixa que el teu enteniment et permeti albirar nous i diferents horitzons, aquells blasmats al redós dels valors que tanta por fan, valors que es recreen en principis, principis que veuen de les fonts de la civilització mateixa, que evoluciona i avalua, que ens diuen, et diuen, em diuen, que cal vetllar i molt per la puresa, amb la prudència, que cal mesurar molt les paraules i ser conseqüent amb el silenci loquaç, per evitar el discurs fàcil, la dialèctica barata, el centralisme democràtic que sembla inspirar de nou els esquemes socials i que mira a banda i banda de l’espectre polític. Sigues humil viatger amb la teva ànima lliure.

La font de la fotografia és el cercador Google i la seva referència, en no trobar-ne l'autor: http://photos22.flickr.com/31443256_ccd0d3ef8c_o.jpg

El valor del silenci

El silenci es vesteix del verd que gaudeix de l’humiditat oceànica, que transpira la suor dels déus i el perfum del tròpic, veu de les essències del testimoni de la bondat, que amara en els cors purs i sense maldat en els que anida el mestratge i la llum que només ells perceben, com una guspira en mig del foc abrasador de les relacions humanes. Si llegeixes aquest post, has de saber que el món mereix una altra oportunitat a com l’hem gerenciat fins ara, des de la ciutat més gran a la més petita del país més gran i poderós al més humil, de l’home més gran al més dèbil, aquest és l’autèntic mestratge, siguem diligents en fer de les nostres vides el valor del silenci.

El vídeo que acompanya aquest post és de Madredeus a les Açores i porta per títol: "Silenci"

Melodia

Diu Luís Garcia Montero a El País de Juan Gelman, el darrer premi Cervantes, que “mentre els seus pares li parlaven en rus i els exiliats espanyols li explicaven històries de la guerra civil, ell, Juan Gelman, va anar acostumant-se de petit al desarrelament. Per això no és estrany quan la seva poesia va començar a rebuscar en el realisme de la ciutat per establir un diàleg amb el buit”.

Per a mi és com una veu i un vers en cadència de tango, que voleu!; aquella tristor del desencís, aquell que a tots ens arriba alguna vegada, també el venta ben bé aquest flamant nou premi Cervantes. D’ell, en aquest poema que arriba a l’ànima si sabem llegir el que ens vol dir amb la seva veu de melodia portenya, quan ens descobreix les despulles, potser de la política, segur, més aviat de la vida mateixa i de les debilitats humanes, en aquest “Himne de la Victoria, en certes circumstàncies”

Cançó última

Baixant de la xarxa aquest tema que ens canta Joan Manuel Serrat, l’any 1.992, amb lletra de Rafael Hernández Marín, que canta "als amics", m’inspira, que voleu, aquest poema que modestament us ofereixo, el primer dia de desembre, quan el solstici arriba, com un parany, un poema que està escrit en prosa per aquells que no els agrada de fer de cada vers un paisatge, podeu veure-hi un post, com qualsevol altre, si ho voleu, en aquesta meva "Cançó última".

Cançó última. (en vers)

Has capturat la meva cançó última,
com qui captura el cel
en la certesa humana de saber-se
que el món seria diferent.

Has descobert ombres obscures,
paranys que la nit fosca
deixarà de banda.

Has volgut trobar la bellesa
en un racó oblidat
de la teva senda,
quan veus rodolar una llàgrima
per celebrar la felicitat.

Seria inútil desterrar
les ments carregades
de falses notes,
aquelles que semblen
voler donar sons
atemperats i eterns.

Seria inútil
resseguir el riu antecessor,
amb aigües
que no son cristal·lines
com les que porten al mar.

Seria capaç de descobrir-me
sense una sola engruna de mesquindat
i encara així, no em sabria
prou digne de sentir-me persona.

Cançó última. (en prosa)

Has capturat la meva cançó última, com qui captura el cel en la certesa humana de saber-se que el món seria diferent. Has descobert ombres obscures, paranys que la nit fosca deixarà de banda. Has volgut trobar la bellesa en un racó oblidat de la teva senda, quan veus rodolar una llàgrima per celebrar la felicitat.

Seria inútil desterrar les ments carregades de falses notes, aquelles que semblen voler donar sons atemperats i eterns. Seria inútil resseguir el riu antecessor, amb aigües que no son cristal·lines com les que porten al mar. Seria capaç de descobrir-me sense una sola engruna de mesquindat i encara així, no em sabria prou digne de sentir-me persona.

Lleida, 01 de desembre de 2007.

© Albert Balada

Una Cita: José Montilla

"Un govern que no inverteixi de manera preferent en les persones i les famílies, en la reducció de la pobresa, en l’extensió dels serveis públics universals i en la seva cultura per igualar l’estructura d’oportunitats, és un govern que s’allunya de l’objectiu principal: garantir la dignitat, els nivells bàsics de benestar, l’autonomia i la llibertat dels ciutadans als quals ha de servir." (1)


(1) Fragment del discurs del President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, en el primer aniversari del govern d'Entesa de la vigent legislatura, fet al Palau de la Generalitat el 26 de novembre de 2007

José Montilla, en una fotografia de Joan Sanchez publicada a El País.es

A perpetuïtat.

La fotografia un escut indígnea de la República Dominicana que ha fotografiat una bona amiga meva.

Conèixer i reconèixer, establir la distància perimetral que separa l’una de l’altra afirmació hauria de permetre tothom de veure s’hi reflectit, de manera que descobrir tampoc té la mateixa significació que cobrir, ni versemblant encara que la rel nominal sigui la mateixa.

L’instrument democràtic, la societat mateixa que es dibuixa a partir de tot un seguit de valors que ara, paradoxes del destí i d’algun arrelament cristià entorn de models de gestió universitària, ens arriba també de la mà dels valors en l’empresa, com si l’empresa no tingués, no hagués de tenir uns valors preestablerts que s’acumulen als que defineixin els propis treballadors, entenent treballador com el de coll blau fins al de coll blanc. L’instrument deia, la societat, ens ensenya com l’avenç en les nostres relacions diàries podrien crear monstres que se n’aprofitessin dels avenços que deixen sorpresa bona part de la societat alienada de vegades per la vertiginosa i magistral posada en escena de la defensa de valors, en els que alguns d’aquests cavallers moderns de les creuades 2.0 difícilment podrien explicar, però son enllà, omnipresents, com una gota que cau segon rera segon sobre el teu cap i pretenen organitzar-te la vida.

Segurament haureu sentit aquesta sensació manta vegades, potser perquè donem per bones raons i situacions que ens venen donades i que sempre han estat Aixa, o perquè cal fer tal o qual cosa, sense qüestionar-te res, ni el com, ni el qui, ni el quan, ni el perquè. Segurament l’autèntica revolució, aquella de la que ens parlava George Moustaki, sense nominar-la (sans la momer) hauria de representar una revolta personal, sense induccions externes, coneixedors de la nostra dimensió humana, i acceptant que res canvia si no canviem nosaltres mateixos, que cal descobrir-nos en el camí de la felicitat, la felicitat de la que ens parlava per exemple Tocqueville, el noble que fugint de la revolució francesa, descobreix que Amèrica també estava revoltada i veu la vida a partir d’aleshores amb unes altres lents, amb unes altres perspectives.

Embolcallar les nostres cuites en banderes, en sentiments identitaris quan encara no sabem si la nostra pròpia identitat-persona els ha ben definits o reconeguts, perquè tantes vegades és menystingut el sentiment, ens hauria d’abocar a identificar els nostres valors a partir d’una seqüència concreta que només a nosaltres hauria de pertànyer, conseqüent amb la consecució del més preuats del bens: el bé en si mateix, malgrat algú s’entesti en voler cercar altres interpretacions i saber-se posseïdor de la veritat, el bé és el darrer dels valors universals que ens llega la humanitat, la civilització, juntament amb el parament que l’envolta, la terra mateixa, que ens és llegada a perpetuïtat o no..., com els valors mateixos.

El somni és possible

Dir-te viatger, que el somni és possible, que és possible descobrir en la paraula, només en la paraula el missatge de pau que el món necessita, per dominar la fera que ens transmet la ira i aquesta la disbauxa de l’odi i la rancúnia que malbaraten l’existència de l’home, d'aquell que necessita de la seva pròpia experiència per descobrir que tot, absolutament tot és relatiu, fins i tot l’alè, un sospir o la seva pròpia presència.

Instants de contemplació

La mirada serena i clara davant d’una obra d’art, un retrat de la vida a partir dels ulls de l’artista et permet de connectar amb una altra dimensió del ser humà, de percebre aquelles sensacions, aquelles emocions que els creadors ens aporten als espectadors muts que contemplem bocabadats aquelles creacions efímeres, com ho és tot en la vida, però que gaudeixen del valor exacte del moment en el que són contemplades.

Res no té més valor que aquell instant en el que som capaços de percebre la vida com s’escola per les rengles del color i les aigües, les textures, les formes i les essències primàries que ens manen cercar la bellesa i la saviesa a parts iguals.

Si us he de ser sincer aquesta tarda m’ha estat permès per la vida descobrir que de vegades un instant de contemplació pot aportar a la teva vida una eternitat de felicitat i robar del cor les cuites trivials i mundanes per endinsar-me en la recreació dels universos particulars i personals de tots aquells que donen alguna cosa d’ells mateixos pels demés; l’art, com la política, o la civilització mateixa, requereixen d’una visió pausada, etèria, en el context i la interpretació de la transmissió del missatge, com en la recreació de la idea, potser aleshores quan l’harmonia en lo universal esdevingui un fet normal, serà el moment en el que haurem aconseguit la veritable democràcia, mentre, només serem captius de l’esperit del conflicte.

Convenciment

Replegar-te en la planura de les idees, com un combatent extenuat que necessita la cura dels antics textos, dels antics pensadors reforça sovint els convenciments, si saps mantenir-te amatent als canvis de paradigmes que sotmets a estudi. Quan ens oprimeix l’evolució de la societat en el darrer quart de segle, quan ens condiciona el canvi mateix de segle que ens portarà en menys de deu anys a reconèixer aquesta tercera o quarta revolució industrial, segons es miri i se’ns miri, quan reconeixem que això no farà sinó repensar tots els esquemes sobre els que s’ha sustentat la societat, absolutament tots, és aleshores quan tot plegat, necessita d’aquella necessària introspecció, d’aquella obligada referència a la vida interior, a la placidesa i la lucidesa del saber en front de l’oferta nostàlgica de la absència, del res.

La conversa mutilada, monosil·làbica patentitza una forma de cercar aquella intimitat que la mateixa vida et pren en el seu dia a dia, on et descobreixes on et descobreixen en el teu món complex i senzill a l’hora però que et pertany només a tu, la monacalitat del viure en senzillesa, del saber-te senyor i director de la vida que t’ha tocat de viure i del teu propi context, triant amistats i companys de viatge, destriant el gra de la palla, com diria el vell pagès, per meditar a redós de la llar, sobre les grans tragèdies o comèdies, imitant una mica, només una mica aquella manera de fer dels sofistes en la seva herència, gaudint només d’allò necessari i defugint del luxe i la falsària virtut, només afirmant-te en la disposició d’obrir l’ànima a la bondat que ens ha de permetre viure i no morir en vida.

Com denostar el que ens han dit que era preuat?, quan difícil resulta deixar allò que el món gaudeix fins a l’èxtasi, per participar de les essències mateixes de la creació en allò modest, en la mateixa simplicitat amb que els infants miren al cel i s’ho qüestionen absolutament tot, fins la llum del sol que els és donada. Aquella mirada, neta, summament neta, que amb els anys va empobrint-se perquè arreplega els filtres que anem posant, els miralls que fan veure angles diferents, aquella és la que cal recuperar, per poder sempre desemmascarar l’enganyós futur que ens planifiquen, tot apostant per fer del futur els cinc minuts següents de la nostra existència, gaudint-los com si fossin els darrers, amb la ingenuïtat d’un nen i el goig de ser castell i muralla.

Escenaris i paisatges

Per ilustrar aquest post he triat un fragment d'una obra de Vincent Van Gogh

La simplicitat que podem descobrir a través d’una tela o d’una interpretació artística de la realitat, ens pot confondre si observem el detall, on podem arribar a descobrir fins i tot realitats properes, perversions del llenguatge o de la vida mateixa. L’art abstracte en particular, ens dibuixa determinades complexitats, aquelles que resulten de fets que poden semblar intranscendents, simples, tòpics, però que analitzats en deteniment ens descobreixen determinades actituds vitals, determinades actituds que poden quedar emmascarades i ben emmascarades si atenem a les formes que s’utilitzen, aquelles que ens defineixen alguna cosa més que els colors primaris, que ens podrien portar a confusió, aquelles que ens descobreixen els matisos del color i la forma inexistent que s’ha anat conformant a través dels anys de convivència amb els pigments i que ens dibuixen un paisatge, de vegades, només de vegades, distint però de tant repetit, tant similar.

No ens enganyem, el nom, el qui, el què, poden canviar, l’entorn i l’escenari, però la realitat és inevitable en un o altre moment, de manera que la possibilitat de descobrir el missatge ocult és veritablement possible, només cal observar atentament, observar i no intervenir, recrear-nos en el paisatge per a veure’n el resultat final que es va delatant mica en mica.

Really could happen

This is the next century
where the universal's free
you can find it anywhere
yes, the future's been sold
every night we're gone
and to karaoke songs
how we like to sing along
'though the words are wrong

it really, really, really could happen
yes, it really, really, really could happen
when the days they seem to fall through you
well, just let them go

no-one here is alone
satellite's in every home
yes, the universal's here
here for everyone
every paper that you read
says tomorrow's your lucky day
well, here's your lucky day

it really, really, really could happen
yes, it really, really, really could happen
if the days they seem to fall through you
well, just let them go

Hivern

La prudència en les paraules, en els gestos, en el sentiments, que expressen valors i de vegades sentències, acompanyen en el seu caminar diari el verb que potser deixa de ser eloqüent per passar a ser eficient. Aquesta simbiosi de l’entorn amb un mateix és un requisit indispensable que ens porta a embolcallar el coneixement dels principis. Saber de la freda nit en el recorregut dels temps, mancada d’aquella boira tardana que acompanya els fred de novembre. Mentre veus com el glaç va cobrint aquells camps altra vegada erms, perquè el cicle de la vida s’atura i no et sorprèn, com tampoc et sorprèn ja veure i sentir els peus gelats mentre esperes en un semàfor i veus els vianants tapar-se perquè com un mantell gèlid que ens abraça, la nit hiverna i ens acomboia.

Dibuixar el perfil de les coses, només l’esbós perquè cavalcant per les ones de la consciència el discurs ens sigui òptim, sabent que voldries emprar el silenci una i mil vegades més expressiu, com el poema on el vers també dibuixa la forma, la descriu i et deixa pensar, encara que només sigui una mica, lo suficient per a sentir-te viu i respirar la pau que recrees un i altre dia.

Significànces

La complexitat de la ment humana no és comparable sinó amb la cosa més gran de tota la creació, però alhora només és assimilable, tanmateix a la més diminuta de les criatures, capaç de sobreviure sobre les més extremes de les circumstàncies. La ment ens suggestiona d’acord a la nostra paradoxal manera d’entendre les coses , que no és altra que la recepció que en fem de tota l’experiència que ens és donada de viure.

Potser descobrint com una salutació, com una fràgil salutació en el silenci, potser dues insignificants paraules poden significar tot un univers, de vegades incomprensible, de vegades tòpic que esquinça tot: feliç dia, aquestes dues fràgils significànces, que assimilen els desitjos fefaents i la realitat de l’existència, ens pot portar a dubtar, lamentar, excusar, reviure, plorar, detestar, a formalitzar tot un seguit de sentiments que poden generar-nos aquestes com qualsevulla altres

Perquè de vegades la tendresa està renyida amb la sinceritat, com de vegades pot ser subtil saber recórrer el camí de l’humilitat i deixar de banda les passions, per retrobar el medi i fer simbiosi amb l’entorn és com en tot cas sempre amb un somriure se'ns descriu millor que les paraules mateixes allò que cal dir, allò que de fet sentim, com ens ho podria dir una rosa blanca, com ens ho podria dir el clam d’una gralla, o com podria ser dit per el miolat d’un gat entristit; potser i només potser observem que aleshores el món és molt més senzill si de fet: n’aprenem….