divendres, 4 de maig de 2007

Crònica electoral LVI: El cafè, sol




Una excel·lent fotografia de la bona amiga Elena Vallés, a qui agraeixo que ja a quarts de dues de la "matina" me l'hagi fet arribar, del sopar tertúlia amb prop de 600 persones aplegades en torn d'Àngel Ros.

Ha estat una nit intensa, on els companys de la organització han treballat a un ritme frenètic els dies abans i durant la organització del sopar i jo des d’aquí, com també ho ha fet el propi Àngel Ros, els hi vull testimoniar la meva més absoluta admiració i respecte. Parlo de la presentació del programa social i econòmic de l’alcalde i candidat, fet aquesta nit passada a la Finca Prats, on els amfitrions en han servit un excel·lent sopar, de fet li ho feia saber al Sr. Prats, un vell conegut de la família, que aquell puntet d’accent francès que hi ha donat ha fet recordar als nostres companys del PSF i a la candidata francesa a la presidència, sense nomenar-los.

Prenc el títol d’una reflexió en veu alta de l’amic Ros, després de parlar dels èxits del govern municipal. És evident, com també ell evidenciava, que seran els ciutadans (jo hi afegeixo que sense determinació de gènere, ja sabeu com n’estic d’aquesta “tonteria” del llenguatge) els qui decideixin qui haurà de governar els destins de la “polis”, ell en diu ciutat però fa referències constants a aquest concepte com a lloc de convivència i encontre com ho era en la Grècia clàssica.

El que més m’ha interessant de la velada, un aspecte que afecta a la meva tendència a fer una intel·lecció selectiva de les components discursives. Manta vegades ha fet referència Ros, al concepte de canvi en els models de cultura d’aquesta societat en la que vivim, el que jo en dic canvi de paradigma. Coincideixo plenament amb la seva asseveració en el sentit que estem en una ciutat, Lleida, amb un alt grau de civisme i convivència, el que no son paraules buides, donat que ho ratifiquen la tendència a la baixa en el nivell de delinqüència, i això permet de mantenir el que jo en diria un model d’estima, que queda substantivat en l’eslògan de pre-campanya: “M’agrada Lleida”, que avui, ja avui recuperat el roig i el vermell distintius de la campanya socialista, com havia apuntat en algun altre post anterior.

Què n’opines Politòleg? Em deia en acabar el meu amic Ros, en una abraçada fraternal. Doncs el nivell de relació amical que s’estableix en un acte d’aquest tipus on s’han aplegat al voltant de 600 persones posa de relleu, almenys, la voluntat dels assistents de conèixer el perfil discursiu de l’alcalde de Lleida i candidat a la reelecció, amb una tertúlia que ha dirigit l’excel·lent professional i amiga Anna Maria Martí. Al començar una pregunta trampa, com ell és del Barça, si sabia que havia fet l’Espanyol?, que avui jugava contra el Werder Bremen; doncs ha donat una resposta vàlida, ha passat a la següent ronda ha dit, perquè l’espanyol havia guanyat 1-2.

La resta eren preguntes més complexes, alguna que altre conya com on ubicar les drassanes, però en general l’interès i la preocupació per aquesta Lleida que ha d’afrontar el segle XXI amb un repte fonamental com és la gestió acurada de la revolució tecnològica i ens ha parlat de la formació professional, del Parc Científic, del model de comerç, del Palau de congressos, i de sentiments, també ens ha parlat de sentiments i per la capacitat com cal que un polític s’emocioni, fins i tot amb el dia a dia, perquè fer política municipal és fer gestió, però també és la gestió dels sentiments i de les emocions dels nostres conciutadans, així ho deia, i com ell ho diu jo ho comparteixo.

I que no comparteixes, us preguntareu, doncs que amb la pregunta del “millón” sobre el preu del cafè, que ha sabut contestar, ens fes saber públicament la seva addició al cafè. Fins a 8 en reconeix que pren diàriament. Doncs malament, tant cafè no pot ser bo, cal frenar tant consum de cafè, per la resta no cal posar el freno, el vaixell té el rumb pres, i evidentment Ros, el ciutadà Ros, com ami m'agrada referir-lo en aquests apunts de diari, marca el ritme de creuer.