dimecres, 31 d’octubre de 2007

Eternitats...




Emociona el món si el veus en perspectiva, trencant per moments les nocions espai/temps tot endinsant-te en la bondat com en el servei i el respecte, deixant de vegades que alguna llàgrima rodoli galta a vall si has estat capaç d’emocionar-te amb la bellesa, amb aquella sensibilitat que et pot donar fins i tot una mirada o un somriure, com un record o un poema que et transporta a algun moment de la teva vida.

El destí, el fatalisme, ens porta sorpreses, les concordances que s’hi donen sorprenen, de vegades es fan incomprensibles, però també de vegades veus de cop com apareixen les estrelles quan encara la foscor no amaga la llum del sol, quan decideixes que el món bé pot parar-se un instant.

És aleshores quan hom pot imaginar un cinema de poques butaques on tothom, en silenci, es queda per llegir fins la darrera lletra dels crèdits, amarats en les emocions que han estat capaces de transportar fora de la pantalla "tretze roses"; és també aleshores quan un escolta una a una les paraules de les protagonistes com retumben encara paret contra paret, com aquelles bales que reboten en els cossos que dormiran ja en l’eternitat, paraules que ens parlen del perdó en el record, en la memòria, demanant que no esborrarem de la història aquelles vides perdudes; potser aquell crit, amb aquell clam: llibertat!, o potser senzillament amb el record, fem de fet eternitats....