diumenge, 11 de febrer de 2007

Crònica electoral XVI: Unes gotes de sinceritat

Avui, el sol lluïa fort, feia de fet un dia de primavera i he sortit a passejar, al meu ritme, he trobat amics, hem parlat, feia dies que no ho feia, i aquest matí de diumenge, l’he vist amb un altres ulls, gaudint-ne cada instant, cada moment, cada glop d’aire... Mes tard, he pogut escoltar el missatge de José Luís Rodríguez Zapatero al pavelló de Dos Hermanas, a Sevilla, ple de gom a gom, on una i una altra vegada reeditava el seu discurs amarat de republicanisme, però on hi afegia unes gotes de dignitat, unes gotes de sinceritat, en definir la política com alguna cosa més que el discurs, que per cert feia sense papers, “cal, deia, afegir unes gotes de sinceritat, unes gotes de veritat al discurs polític”, a banda de les referències que en un o altre moment feia de la fraternitat, de la igualtat o de la llibertat.

Aquest vespre li toca a la Ségolène Royal, que ha començat a caure en les enquestes de la cursa electoral per la presidència de la República francesa. Segurament perquè la societat francesa no és una societat tòpica ni condescendent a l’us com ho pot ser qualsevol de les societats de l’Europa continental, potser aquest és el gran error dels seus estrategues, per sort la societat francesa és una societat amb un alt nivell de cultura política, de cultura en general diria jo, i el model de recuperar la participació a partir dels models clàssics, com ho proposava Anna Harendt, potser, no és el que la societat francesa demanda. De tota manera, el model de participació en la gestió de programa, un actiu “de manual” que ara totes les forces polítiques usen, no ha de treure que els líders dels partits aportin una determinada visió del panorama polític, de manera que n’estic convençut que l’electorat francès espera encara aquella proposta, aquell discurs que li cal fer a Ségolène Royal, que al meu parer no hauria d’haver deixat de ser la Presidenta de Poitiu Charentes, aquell perfil de governant d’una regió important, però hi ha criteris i els seus directors de campanya així ho han decidit, de vegades el publicisme opera més en les campanyes que la ciència política. Esperem que a partir d'aquest dia s'obri el clam del nou republicanisme que se li atribueix i recuperi els punts que apareixen en els balanços de les enquestes, que semblen l'única cosa important als mèdia, tot i les cent mesures que ha anunciat.

El diari El Punt em demana de parlar de nou art emergent, vaja, dels creadors emergents a Catalunya; és tot un honor, que un crític de comarques tingui la possibilitat de parlar, de fer referència a la seva visió del nou art. De fet em costa soviet de descobrir aquesta nova creació, l’art es planteja a partir de la còpia i la recòpia de l’instrument clàssic, resulta complicat de veure noves apostes que entusiasmin, perquè difícilment aporten alguna cosa nova, i de vegades, potser fins i tot són sacrílegues amb els esquemes tècnics. Segurament l’art va de la mà del propi paradigma social i aquest encara no entrat en el procés de canvi que s’albiren en els entorns sociològics per d’aquí a 10 o 15 anys, potser aleshores, la concepció de l’art, l’esquema d’un art fins i tot biònic podria aportar novetats creatives, en tot cas intents de vertebració de nous conceptes estètics. El cert és que hores d’ara encara no se ben be que escriure. Encara em queden 24 hores, suposo que això és la síndrome del paper en blanc.