Nova harmonia

El valor d’un somriure, del silenci, de la pau, és un valor intangible, tampoc mesurable, segurament aquell qui camina amb el cos encongit i transmet poca empatia al seu entorn, engull aquell neguit permanent que li dibuixen una mirada circumspecta, una nul·la percepció que aquells valors ens donen, com donem gràcies, alguns, per viure cada dia i cada instant, conscients que ens és atorgat de viure com un prestem permanent en el que els signes vitals en són la penyora, com el cor i l’ànima l’instrument, de manera que sempre hi haurà qui ho vulgui utilitzar en contra teva. Aleshores és quan cal fer intensa aquella harmonia en la que el silenci ens condueix al valor precís de les coses.

Avui, la meva amiga Cristina Catarecha ha inaugurat el seu blog, en la solemnitat de la xarxa, en la solitud del silenci, un nou instrument per a somriure al nostre entorn, per parlar des d’on la paraula i la fotografia ens les proposarà per jugar a fer sentir, a fer saber. Us convido a ser-li fidel dia a dia, el que la farà també renovar continguts.

Benvinguda a la xarxa, Cristina!

La fotografia, una creació de Cristina Catarecha, un regal que agraeixo

Instrument de culte

Significar el silenci, com un instrument de culte, en el que recrear la nostra pròpia vida o la manera d'entendre el món no és cap niciesa, ens permet si més no construir més que destruir, ens permet establir també la nostra pròpia coherència si ho relacionem amb la prudència com a valor i virtut que ens descobreix a nosaltres mateixos com un principi fundacional, de la nostra nova existència.

Fer i desfer en l’àmbit de la pròpia consciència a partir de moments intensos que gaudir a través de la pauta de l’observació permanent, del misteri de la no paraula feta un àmbit propi i intransferible de la nostra existència, com en silenci es desenvolupa la vida monacal, que només trenquen el soroll de la natura, o de les campanes, o del propi vent que s'escampa parets endins com un company de viatge.

Ser capaços de poder percebre els sons més imperceptibles a l’oïda, implica a més ser capaç de poder estar amatent a la vida, saber-ne els seus ritme,t els ritmes dels nostres proïsmes, i intuir-ne voluntats. El respecte, aquell valor que s’dentifica de vegades en la mirada si el silenci acompanya els nostres gestos, ens descobreix, també el retorn que se’ns representa com una possibilitat de transmetre la pau que el nostre entorn necessita, que el nostre entorn precisa.

Per ilustrar aquest post, una imatge signada per David Mcnew

Tot recordant Sócrates

Avui, una trucada de telèfon inesperada m’ha fet recordar a Σωκράτης, savi entre els savis, que no va deixar cap testimoni més que l influència que va exercir sobre el pensament universal, qui ens aporta l’exercici de la bondat com a paradigma i l’excepcionalitat filosòfica de permetre que l’altri descobreixi les seves pròpies veritats. Resulta interessant com ens arriba el seu concepte d’ànima, que es reconstrueix a partir de les quatre fons de les que ens ha estat donat per la història de conèixer les seves aportacions a la filosofia: “allò en virtut del què se’ns qualifica de savis o de bojos, bons o dolents, una combinació d’intel·ligència i caràcter”.

El món, probablement gira i gira, mentre ens recreem en la nostra pròpia configuració de l’univers que ens envolta, a ulls de les nostres pròpies limitacions. Descobrim potser més tard que d’hora que la prefiguració social no s’esgota en la nostra pròpia percepció de les coses i que aquesta resulta de la delimitació d’interessos en conflicte, on una espurna diminuta pot fer saltar pels aires tot un conglomerat socials perfectament articulat si l’engranatge no l’assimila com un element propi.

Recordar també potser la valentia amb la que el filòsof grec va afrontar el seu tràgic desencontre, ens dona compte i ciència del valor de la idea, però també potser de la subtil intransigència en ser acusat de corrompre als joves i menysprear als déus en allunyar aquells dels principis de la democràcia. En tot cas benvinguts siguin els principis de la filosofia que ens van transmetre les escoles nascudes al redòs d'aquell pollastre que debia, com un tribut anecdòtic a les coses senzilles en les que es va recrear fins a la mort.

La lluna

Obria avui el cel la seva túnica a la lluna, que oferia el seu esplendor lluent; ens perseguia, com qui seguis i resseguís el camí que travessa les valls, el camí que ens acosta per moments a les mans que s’enlairen en mig de la terra, dits que albiren a acaronar-la, en les nits en que, com avui, somriu. Obria el cel les seves portes, la deixà caure volant en l'aire com un regal als ulls que la miren, com deleixen els instants que guaiten...mentre, ella, ens perseguia.

Pensar

La part més difícil de tot plegat és establir elements de racionalitat en el pensament lògic, sobre qüestions que es troben en l’imaginari col·lectiu; elements sostrets a la estricta rendibilitat social, per establir-ne paràmetres de producció continuada; possibilitar una adequada solució als problemes que preocupen; potser també a aquells que, magnificats, esdevenen morbosament actualitats fictícies però alhora reals i per tant condicionant les percepcions certes o no dels ciutadans.

Veure en aquesta plaça gironina, la plaça de la constitució de 1.978, aquesta estàtua pensant, d’aquesta nena, que diuen reprodueix aquella nena, la primera nascuda després de la constitució, a Girona, em permet evocar, també aquell escenari que queda darrera, l’antic edifici del Banc d’Espanya, una forma ben singular, adaptada a la funcionalitat que en el seu moment tenia i amb una semblança oculta amb les edificacions que els Templers, primers banquers europeus també construïen; certament, el model serveix per recrear aquesta foto en la que hom pot trobar un missatge ocult, nostàlgic, del pensament i la dialèctica com a elements subversius, com elements qüestionadors de tot plegat, en el sentit que hem d’avançar-nos als requeriments socials i ser capaços de preparar el pensament d'adeqüar-lo en un nou concepte a gestionar també; pensar a més llarg termini, en el termini que ens permet albirar el futur, a partir de les interpretacions que ens apunti la nostra intel·ligència, el nostre saber, el nostre coneixement real de les coses sobre les que estem parlant.

L’estàtua de bronze, aquesta, la seva mirada perduda, en l’entorn, en el context, mirant una església, segurament de planta basilical, reconstruïda, sobre pedra blanca, una plaça en desnivell d’una grandària excepcional, que permet diferents estadis de contemplació, com diferents estadis de gaudi, com la vida mateixa, ens dibuixa al mateix temps l’escenari de la pròpia realitat, de la realitat mateixa que es tossuda a la vegada, quan la llum del sol acaricia aquell verd envellit pel pas del temps, poc respectat, però etern, volguem-ho o no.

Gràcies, mestre!

Rodejat del blanc intens que feia d’aquell lloc un autèntic lloc de culte, he sentit les emocions primàries que et transporten a l’infantessa i aquella admiració secular que he sentit sempre pel meu mestre, pel meu amic, aquell home ara menut, de barba estranya, xapat de cara, d’expressió de mestre, dels d’abans, d’aquells als que admiraves per les històries, per la vida que sempre et transmeten.

Sentir-me a prop d’ell, com flirtejant amb la nostra historia, amb la nostra bonica historia d’amor, recordar com d’ell vaig aprendre tantes coses, com amb ell continuo apreciant aquells matisos, aquells missatges, aquelles veritats que ens dona la vida, quan ha volgut agafar-me la mà i transmetre’m amb els porus de la seva pell la seva estima.

Parlar de la seva pintura, es recrear-me en la distància i veurem transportat en la historia a través de l’abstracció en les formes i els colors propis de la seva realitat mateixa que el fan únic i intransferible, diria jo, una peça fonamental en la meva manera d’entendre l’art i de concebre tota la mateixa historia de l’art en la manera com ell em va ensenyar a gaudir-la.

Encara avui ens explicava histories, ens recordava com ens va ensenyar a gaudir del negre, el color que mai s’ensenya, o com les formes no tenen una línia que les ressegueix o l’anècdota de l’aprenent de Rafael, tot treballant els pigments per fer el color, “fins que feia olor d’all”. M’hauria volgut asseure al terra, amb ell, com quan érem a classe, i gaudir d’una explicació magistral, del saber que et transmeten els anys, però també la consciència d’una persona bona, d’un ser especial que en la vida ens és donat de conèixer i gaudir, una excepcionalitat de la que m’enorgulleixo.

Les bledes no cotitzen en borsa

Avui venia convençut que em seria difícil trobar de que parlar, de quina cosa adduir per poder semblar original quan hores d’ara resulta tot tant repetit, però després d’entendre com Quim Monsó, l’admirat Quim, es recreava en el seu propi discurs per dir alguna cosa de nou en aquella fira alemanya, m’he dit que potser aquesta és la millor manera de ser transcendent.

De fet, allò políticament correcte queda obsolet a marxes forçades, quan també un voldria de vegades perdre’s en el marasme de les coses intranscendents i dibuixar-se com un ciutadà normal, amb qui et sents identificat perquè comparteixes els seus problemes, però clar potser això seria massa corrent, parlar del que costa arribar a final de mes o com encara no hem superat aquella abusiva adaptació a l’euro del preu del diari o del cafè que ja ningú sembla voler recordar, perquè tot plegat ja està igual de car com ho està a la resta d’Europa.

Pensar per la gent, identificar per ella quins són els seus problemes i decidir quines han de ser les seves solucions, és hores d’ara una lletania que anirem escoltant dia rera dia, com una llarga marxa Radetzky on cal picar fort de mans de manera cadenciosa si no vols quedar fora de ritme. En tot cas sempre queda el recurs de la política 2.0, usar de la xarxa per a crear consciència col·lectiva i debatre allò que ja ens va dir Marx, com ens ha recordat recentment Eric Hobsbauwm als seus 93 anys, que aquell ja va vaticinar al segle XIX la globalització, mentre alguns analistes forjats a les files del neo liberalisme ens diuen que cal una més gran flexibilitat en àrees de la vida ciutadana regulades per les forces del mercat.

Segurament el mercat de valors res té a veure amb el mercat on ens mirem els filets i comprem les bledes, perquè aquestes no cotitzen al selectiu Ibex 35. Potser val la pena pensar-hi per poder calibrar la distància entre el preu del llonsat i el valor de les accions, la mateixa que pot semblar existir entre la política i la realitat.

Article publicat radiofònicament a Onda Cero de Lleida

Bestiari humà

Tantes vegades et sorprèn la vida, malgrat passin els anys, un rera l’altra amb aquella disciplina germànica, no podem enganyar pas el temps, com tampoc ens podem enganyar nosaltres mateixos, deixant de ser transparents si ho hem estat tota la vida, o intentar dissimular el que no podem. Sempre vulguem-ho o no ens acaba sorprenent tot plegat, perquè mai saps que passarà un instant, un sol instant després de l’instant que acabes de passar, i tot i així la capacitat de sorpresa mai esgota el nostre enginy que cerca i recerca els principis i els finals de tot plegat, si de fet conformem la vida intel·ligent del planeta.

Fa dies que en sortir de la feina, em dedico a recórrer a pas lent, amb tranquil·litat, recreant-me en mi mateix, però també en la meva necessitat de pau, aquells carrers que recorro habitualment, gaudint de la presencia intangible de tanta gent amb la que coincidim trepitjant aquelles rajoles que semblen no gastar-se mai, ciutadans i ciutadanes anònims que conformem el bestiari humà que recrea la vida d’una ciutat, com la meva, de l’interior de Catalunya, quan la llum del sol ha deixat de fer-nos companyia i podem gaudir d’aquella quasi inesgotable llum que adorna el nostre paisatge amb aquelles tonalitats groguenques.

Després de parlar hores i hores, de recabar i aportar informació a temes diversos, sembla que aquell món limitat que hom pot veure alguna vegada es transforma, sense que res hagi canviat, només aquella percepció fútil i inútil que podia haver-te capficat, sense fer cas a l’amic que ja t’ho advertia; que complicats som els humans, però que complicats!, quan podent gaudir de la pau i la tranquil·litat ens compliquem la vida amb els problemes dels altres, fent-los nostres, com si tot plegat no tingués prou complicació....

Deixem-nos mullar!

Caminar plegats mentre sona el telèfon i t’aixoplugues al redós del paraigües que tot just permet d’esguardar-te el cap, mentre com canalla vas xafant els tolls d’aigua que la pluja tardana ens porta i recrea una nova imatge de la ciutat; tots tres, com bons amics, caminant a pas lleuger, perseguits per l’incessant xirimiri que va en augment fins que arribes al recer d’uns porxos on espolsar aquella aigua que regalima. Deixem-nos mullar!, ens deia, desafiant i aixecant la front cercant aquelles gotes fredes de tardor que cauen una rera l’altra amb marcialitat. La llum apaivaga l’efecte que sobre les llambordes gastades fa mentre s’escola pels embornals, reflectint la llum intermitent i taronja del semàfor, alhora que caminem ràpid, més ràpid encara, tot celebrant l’arribada de la pluja de tardor que neteja el cel i potser els inferns.

Moments senzills

Em va dir que em faria un regal, tot parlant de com l’olor del bon brou impregnava les estances i et deixaven sentir aquells records de nostàlgia, de l’àvia, dels pares, de moments d’infantesa, senzills, permanent en la nostra memòria, com qui guarda un tresor. L’he rebut, aquesta fotografia que m’ha emocionat, el gris recreant el blanc i negre amb que es vivia, amb el blanc i amb el negre, sense matisos amb els que afrontar la vida mig segle enrera, i malgrat la distància, ens entusiasma de saber retrobar aquestes imatges gravades en les nostres retines infantils i remembrar, com ella em diu, quan va veure aquesta estampa, “el pensar en una casa acollidora, una estança fosca, fugint del calor, la “tele” al fons… llunyana, els ulls mig aclucats… somniant com passava la vida….”, com ella diu: “un moment perfecte, moments senzills…” si m’és permès de robar les seves paraules.

Per cert la imatge de Cristina Catarecha és del sud de França, ves per on!

"e"

Sense voler, quasi per atzar, havia deixat escrita en aquest post, un esborrany amb la lletra “e”, ni ho recordava perquè, com, ni de quina manera, però el cert és que aquesta lletra solitària omplia un espai immens, en la solitud del blanc, que no ha vist la llum però per això mateix dona títol a aquest blog, com un cant a la solitud, com un cant etern i dispar a aquelles coses que ens pertanyen a nosaltres i només a nosaltres i que no volem compartir, perquè formen part de la nostra més íntima essència, aquella que de vegades bé que pot quedar malmesa per, com em deia tot dinant un amic, l’entorn.

Recrear en el llenguatge les possibilitats de ser tu mateix, de vegades incomprensible, de vegades transparent, però la majoria de vegades en l’enigma que representem tots plegats com a sers complexos que som plens de matisos que ens fan, precisament, diferents però iguals, iguals però complementaris, complementaris, però diferents, configurant un paisatge humà que sorprèn per la seva diversitat, com per la seva pròpia naturalesa, en tot cas la “e”, la seva innegable solitud, albira aquella taula rodona, petita, allunyada de tot allò mundà, que et permet a més, acostar-te a l’altri en aquell diàleg, on el llenguatge no verbal, el somriure, com la sorpresa en els ulls oberts, o el missatge de les mans, ens descriuen aquest món que ens donat de liderar, als sers, humans?

Una cita: la Llei del cosmos

"El qui sap que aquest cos és l'escuma d'una onada, l'ombra d'un miratge, trenca les afilades fletxes, cobertes amb les flors de les passions, i a recer de les mirades del rei de la mort, segueix la seva sendera." (1)

(1) Dhamma 46

Joia

Moral que ens porta a caminar en la foscor a la recerca dels somnis fins a trobar-los i exprimir les nostres vides en aconseguir –ho, ens fa ser conscients del temps i el temps es perd mentre cerquem el que podem tenir a la vora sense saber-ho, perquè alcem amb excés la mirada, potser, per trobar el que no veiem als nostres peus.

Diuen que “els avars no van certament al cel dels déus, i els necis no lloen la liberalitat; però els sers nobles troben joia en la generositat i això els dóna joia en els móns mes alts” [1]


[1] Dhamma n. 177

Un llac transparent

Si decideixes perdre’t per unes hores en la solitud de la tarda, quan el sol comença a caure, lenta i pausadament sobre els camps ressecs per la sequera i les glaçades primerenques, pots gaudir d’aquell silenci que et deixa el soroll dels cotxes en passar, amortits per la vegetació que aguanta impàvida el pas del cautxú com el diòxid de carboni i altres gasos dels minerals fòssils, mentre la llum comença a fer ombres que retallen el terra i la teva pròpia ombra gira allargassada.

Només si ho decideixes tu, pots gaudir del cel que recorren pocs núvols fent una teranyina estranya en aquesta tardor enfredorida i gaudir dels pocs ocells que no migren i passegen a la recerca de menjar. És aleshores quan una gralla surt et sobrevola amb el seu blanc i negre de gala i crida en l’aire mentre t’esquiva tot aixecant el vol per evitar l’humà.

El silenci continua ensenyorint-se de la planaria mentre les màquines sortides del rentador retornen als garatges i circulen lentament, molt lentament per les rotondes noves com una dansa en la que els colors s’apoderen del quitrà, mentre el sol continua el seu lent descens cap als móns tropicals que despertaran aviat. Si tanques els ulls pots adonar-te del moviment de la terra i si ets capaç d’escoltar el silenci pots sentir el murmuri del vent o fins i tot la teva pròpia veu que et recorda que hi fas en aquest instant perdut de la teva vida.

En tot cas recorda què com un llac transparent, serè i profund, així esdevé l’ànima de l’home savi quan escolta les paraules de la sendera de la perfecció, perquè aquell qui coneix el riu de les seves vides passades i és lliure de la vida que fineix amb la mort, que coneix les joies del cel i els sofriments de l’infern, car ell és un que veu i la visió del qual és pura, que en perfecció és un amb la suprema perfecció, només ell, o ella, és un ésser veritablement lliure.

Fred

Quan el fred del nord arriba, cauen els primers flocs de neu i ens sorprèn la baixada tèrmica d’aquesta bonica tardor que ens ha estat donada pel meteor, veus com la vida s’esgota poc a poc i entra en el descans que la mare terra dóna als seus fills, també els humans, que hores d’ara hem definit l’arribada del solstici d’aquí a un més “a peu prés” com una disbauxa comercial on el mercat ho acaba emmascarant tot, però si som capaços de disfrutar d’aquella tassa de cafè amb llet que fumeja, on hi afegeixes una mica de sucre, només una mica per endolcir aquest valor que ens és donat, el gust, per gaudir, sí, un cop més de les petites i senzilles coses que ens és donat de compartir, fem del món una altra cosa.

Descobrir això, la senzillesa amb la que gerenciar la nostra vida, perquè els humans tenim l’habilitat de saber complicar les coses, de fer que la nostra existència estigui basada en el conflicte, en la competitivitat, en l’ambició i al final has d’adonar-te’n que tot, absolutament tot rau en saber que vius un dia més, que pots veure el sol o sentir el fred que arriba quan li toca i ens recorda que el canvi del clima no és d’avui per demà, que hi és però que el patiran els nostres nets i besnéts.

Escoltar el ronroneig del teu gat que tanca els ulls tot esperant una festa que de tant arriba mentre espetega amb el cap el teclat de l’ordinador amb el que es rasca intentant fer fora allò que tens a les mans que no l’acaricien a ella que et mira amb els ulls axinats i les orelles enrera, romancera. Són aquestes petites i senzilles coses que et donen sentit a la vida, segurament n’hi ha tantes al nostre costat mateix, tantes….