Instants de contemplació

La mirada serena i clara davant d’una obra d’art, un retrat de la vida a partir dels ulls de l’artista et permet de connectar amb una altra dimensió del ser humà, de percebre aquelles sensacions, aquelles emocions que els creadors ens aporten als espectadors muts que contemplem bocabadats aquelles creacions efímeres, com ho és tot en la vida, però que gaudeixen del valor exacte del moment en el que són contemplades.

Res no té més valor que aquell instant en el que som capaços de percebre la vida com s’escola per les rengles del color i les aigües, les textures, les formes i les essències primàries que ens manen cercar la bellesa i la saviesa a parts iguals.

Si us he de ser sincer aquesta tarda m’ha estat permès per la vida descobrir que de vegades un instant de contemplació pot aportar a la teva vida una eternitat de felicitat i robar del cor les cuites trivials i mundanes per endinsar-me en la recreació dels universos particulars i personals de tots aquells que donen alguna cosa d’ells mateixos pels demés; l’art, com la política, o la civilització mateixa, requereixen d’una visió pausada, etèria, en el context i la interpretació de la transmissió del missatge, com en la recreació de la idea, potser aleshores quan l’harmonia en lo universal esdevingui un fet normal, serà el moment en el que haurem aconseguit la veritable democràcia, mentre, només serem captius de l’esperit del conflicte.

Convenciment

Replegar-te en la planura de les idees, com un combatent extenuat que necessita la cura dels antics textos, dels antics pensadors reforça sovint els convenciments, si saps mantenir-te amatent als canvis de paradigmes que sotmets a estudi. Quan ens oprimeix l’evolució de la societat en el darrer quart de segle, quan ens condiciona el canvi mateix de segle que ens portarà en menys de deu anys a reconèixer aquesta tercera o quarta revolució industrial, segons es miri i se’ns miri, quan reconeixem que això no farà sinó repensar tots els esquemes sobre els que s’ha sustentat la societat, absolutament tots, és aleshores quan tot plegat, necessita d’aquella necessària introspecció, d’aquella obligada referència a la vida interior, a la placidesa i la lucidesa del saber en front de l’oferta nostàlgica de la absència, del res.

La conversa mutilada, monosil·làbica patentitza una forma de cercar aquella intimitat que la mateixa vida et pren en el seu dia a dia, on et descobreixes on et descobreixen en el teu món complex i senzill a l’hora però que et pertany només a tu, la monacalitat del viure en senzillesa, del saber-te senyor i director de la vida que t’ha tocat de viure i del teu propi context, triant amistats i companys de viatge, destriant el gra de la palla, com diria el vell pagès, per meditar a redós de la llar, sobre les grans tragèdies o comèdies, imitant una mica, només una mica aquella manera de fer dels sofistes en la seva herència, gaudint només d’allò necessari i defugint del luxe i la falsària virtut, només afirmant-te en la disposició d’obrir l’ànima a la bondat que ens ha de permetre viure i no morir en vida.

Com denostar el que ens han dit que era preuat?, quan difícil resulta deixar allò que el món gaudeix fins a l’èxtasi, per participar de les essències mateixes de la creació en allò modest, en la mateixa simplicitat amb que els infants miren al cel i s’ho qüestionen absolutament tot, fins la llum del sol que els és donada. Aquella mirada, neta, summament neta, que amb els anys va empobrint-se perquè arreplega els filtres que anem posant, els miralls que fan veure angles diferents, aquella és la que cal recuperar, per poder sempre desemmascarar l’enganyós futur que ens planifiquen, tot apostant per fer del futur els cinc minuts següents de la nostra existència, gaudint-los com si fossin els darrers, amb la ingenuïtat d’un nen i el goig de ser castell i muralla.

Escenaris i paisatges

Per ilustrar aquest post he triat un fragment d'una obra de Vincent Van Gogh

La simplicitat que podem descobrir a través d’una tela o d’una interpretació artística de la realitat, ens pot confondre si observem el detall, on podem arribar a descobrir fins i tot realitats properes, perversions del llenguatge o de la vida mateixa. L’art abstracte en particular, ens dibuixa determinades complexitats, aquelles que resulten de fets que poden semblar intranscendents, simples, tòpics, però que analitzats en deteniment ens descobreixen determinades actituds vitals, determinades actituds que poden quedar emmascarades i ben emmascarades si atenem a les formes que s’utilitzen, aquelles que ens defineixen alguna cosa més que els colors primaris, que ens podrien portar a confusió, aquelles que ens descobreixen els matisos del color i la forma inexistent que s’ha anat conformant a través dels anys de convivència amb els pigments i que ens dibuixen un paisatge, de vegades, només de vegades, distint però de tant repetit, tant similar.

No ens enganyem, el nom, el qui, el què, poden canviar, l’entorn i l’escenari, però la realitat és inevitable en un o altre moment, de manera que la possibilitat de descobrir el missatge ocult és veritablement possible, només cal observar atentament, observar i no intervenir, recrear-nos en el paisatge per a veure’n el resultat final que es va delatant mica en mica.

Really could happen

This is the next century
where the universal's free
you can find it anywhere
yes, the future's been sold
every night we're gone
and to karaoke songs
how we like to sing along
'though the words are wrong

it really, really, really could happen
yes, it really, really, really could happen
when the days they seem to fall through you
well, just let them go

no-one here is alone
satellite's in every home
yes, the universal's here
here for everyone
every paper that you read
says tomorrow's your lucky day
well, here's your lucky day

it really, really, really could happen
yes, it really, really, really could happen
if the days they seem to fall through you
well, just let them go

Hivern

La prudència en les paraules, en els gestos, en el sentiments, que expressen valors i de vegades sentències, acompanyen en el seu caminar diari el verb que potser deixa de ser eloqüent per passar a ser eficient. Aquesta simbiosi de l’entorn amb un mateix és un requisit indispensable que ens porta a embolcallar el coneixement dels principis. Saber de la freda nit en el recorregut dels temps, mancada d’aquella boira tardana que acompanya els fred de novembre. Mentre veus com el glaç va cobrint aquells camps altra vegada erms, perquè el cicle de la vida s’atura i no et sorprèn, com tampoc et sorprèn ja veure i sentir els peus gelats mentre esperes en un semàfor i veus els vianants tapar-se perquè com un mantell gèlid que ens abraça, la nit hiverna i ens acomboia.

Dibuixar el perfil de les coses, només l’esbós perquè cavalcant per les ones de la consciència el discurs ens sigui òptim, sabent que voldries emprar el silenci una i mil vegades més expressiu, com el poema on el vers també dibuixa la forma, la descriu i et deixa pensar, encara que només sigui una mica, lo suficient per a sentir-te viu i respirar la pau que recrees un i altre dia.

Significànces

La complexitat de la ment humana no és comparable sinó amb la cosa més gran de tota la creació, però alhora només és assimilable, tanmateix a la més diminuta de les criatures, capaç de sobreviure sobre les més extremes de les circumstàncies. La ment ens suggestiona d’acord a la nostra paradoxal manera d’entendre les coses , que no és altra que la recepció que en fem de tota l’experiència que ens és donada de viure.

Potser descobrint com una salutació, com una fràgil salutació en el silenci, potser dues insignificants paraules poden significar tot un univers, de vegades incomprensible, de vegades tòpic que esquinça tot: feliç dia, aquestes dues fràgils significànces, que assimilen els desitjos fefaents i la realitat de l’existència, ens pot portar a dubtar, lamentar, excusar, reviure, plorar, detestar, a formalitzar tot un seguit de sentiments que poden generar-nos aquestes com qualsevulla altres

Perquè de vegades la tendresa està renyida amb la sinceritat, com de vegades pot ser subtil saber recórrer el camí de l’humilitat i deixar de banda les passions, per retrobar el medi i fer simbiosi amb l’entorn és com en tot cas sempre amb un somriure se'ns descriu millor que les paraules mateixes allò que cal dir, allò que de fet sentim, com ens ho podria dir una rosa blanca, com ens ho podria dir el clam d’una gralla, o com podria ser dit per el miolat d’un gat entristit; potser i només potser observem que aleshores el món és molt més senzill si de fet: n’aprenem….

Nova harmonia

El valor d’un somriure, del silenci, de la pau, és un valor intangible, tampoc mesurable, segurament aquell qui camina amb el cos encongit i transmet poca empatia al seu entorn, engull aquell neguit permanent que li dibuixen una mirada circumspecta, una nul·la percepció que aquells valors ens donen, com donem gràcies, alguns, per viure cada dia i cada instant, conscients que ens és atorgat de viure com un prestem permanent en el que els signes vitals en són la penyora, com el cor i l’ànima l’instrument, de manera que sempre hi haurà qui ho vulgui utilitzar en contra teva. Aleshores és quan cal fer intensa aquella harmonia en la que el silenci ens condueix al valor precís de les coses.

Avui, la meva amiga Cristina Catarecha ha inaugurat el seu blog, en la solemnitat de la xarxa, en la solitud del silenci, un nou instrument per a somriure al nostre entorn, per parlar des d’on la paraula i la fotografia ens les proposarà per jugar a fer sentir, a fer saber. Us convido a ser-li fidel dia a dia, el que la farà també renovar continguts.

Benvinguda a la xarxa, Cristina!

La fotografia, una creació de Cristina Catarecha, un regal que agraeixo

Instrument de culte

Significar el silenci, com un instrument de culte, en el que recrear la nostra pròpia vida o la manera d'entendre el món no és cap niciesa, ens permet si més no construir més que destruir, ens permet establir també la nostra pròpia coherència si ho relacionem amb la prudència com a valor i virtut que ens descobreix a nosaltres mateixos com un principi fundacional, de la nostra nova existència.

Fer i desfer en l’àmbit de la pròpia consciència a partir de moments intensos que gaudir a través de la pauta de l’observació permanent, del misteri de la no paraula feta un àmbit propi i intransferible de la nostra existència, com en silenci es desenvolupa la vida monacal, que només trenquen el soroll de la natura, o de les campanes, o del propi vent que s'escampa parets endins com un company de viatge.

Ser capaços de poder percebre els sons més imperceptibles a l’oïda, implica a més ser capaç de poder estar amatent a la vida, saber-ne els seus ritme,t els ritmes dels nostres proïsmes, i intuir-ne voluntats. El respecte, aquell valor que s’dentifica de vegades en la mirada si el silenci acompanya els nostres gestos, ens descobreix, també el retorn que se’ns representa com una possibilitat de transmetre la pau que el nostre entorn necessita, que el nostre entorn precisa.

Per ilustrar aquest post, una imatge signada per David Mcnew

Tot recordant Sócrates

Avui, una trucada de telèfon inesperada m’ha fet recordar a Σωκράτης, savi entre els savis, que no va deixar cap testimoni més que l influència que va exercir sobre el pensament universal, qui ens aporta l’exercici de la bondat com a paradigma i l’excepcionalitat filosòfica de permetre que l’altri descobreixi les seves pròpies veritats. Resulta interessant com ens arriba el seu concepte d’ànima, que es reconstrueix a partir de les quatre fons de les que ens ha estat donat per la història de conèixer les seves aportacions a la filosofia: “allò en virtut del què se’ns qualifica de savis o de bojos, bons o dolents, una combinació d’intel·ligència i caràcter”.

El món, probablement gira i gira, mentre ens recreem en la nostra pròpia configuració de l’univers que ens envolta, a ulls de les nostres pròpies limitacions. Descobrim potser més tard que d’hora que la prefiguració social no s’esgota en la nostra pròpia percepció de les coses i que aquesta resulta de la delimitació d’interessos en conflicte, on una espurna diminuta pot fer saltar pels aires tot un conglomerat socials perfectament articulat si l’engranatge no l’assimila com un element propi.

Recordar també potser la valentia amb la que el filòsof grec va afrontar el seu tràgic desencontre, ens dona compte i ciència del valor de la idea, però també potser de la subtil intransigència en ser acusat de corrompre als joves i menysprear als déus en allunyar aquells dels principis de la democràcia. En tot cas benvinguts siguin els principis de la filosofia que ens van transmetre les escoles nascudes al redòs d'aquell pollastre que debia, com un tribut anecdòtic a les coses senzilles en les que es va recrear fins a la mort.

La lluna

Obria avui el cel la seva túnica a la lluna, que oferia el seu esplendor lluent; ens perseguia, com qui seguis i resseguís el camí que travessa les valls, el camí que ens acosta per moments a les mans que s’enlairen en mig de la terra, dits que albiren a acaronar-la, en les nits en que, com avui, somriu. Obria el cel les seves portes, la deixà caure volant en l'aire com un regal als ulls que la miren, com deleixen els instants que guaiten...mentre, ella, ens perseguia.

Pensar

La part més difícil de tot plegat és establir elements de racionalitat en el pensament lògic, sobre qüestions que es troben en l’imaginari col·lectiu; elements sostrets a la estricta rendibilitat social, per establir-ne paràmetres de producció continuada; possibilitar una adequada solució als problemes que preocupen; potser també a aquells que, magnificats, esdevenen morbosament actualitats fictícies però alhora reals i per tant condicionant les percepcions certes o no dels ciutadans.

Veure en aquesta plaça gironina, la plaça de la constitució de 1.978, aquesta estàtua pensant, d’aquesta nena, que diuen reprodueix aquella nena, la primera nascuda després de la constitució, a Girona, em permet evocar, també aquell escenari que queda darrera, l’antic edifici del Banc d’Espanya, una forma ben singular, adaptada a la funcionalitat que en el seu moment tenia i amb una semblança oculta amb les edificacions que els Templers, primers banquers europeus també construïen; certament, el model serveix per recrear aquesta foto en la que hom pot trobar un missatge ocult, nostàlgic, del pensament i la dialèctica com a elements subversius, com elements qüestionadors de tot plegat, en el sentit que hem d’avançar-nos als requeriments socials i ser capaços de preparar el pensament d'adeqüar-lo en un nou concepte a gestionar també; pensar a més llarg termini, en el termini que ens permet albirar el futur, a partir de les interpretacions que ens apunti la nostra intel·ligència, el nostre saber, el nostre coneixement real de les coses sobre les que estem parlant.

L’estàtua de bronze, aquesta, la seva mirada perduda, en l’entorn, en el context, mirant una església, segurament de planta basilical, reconstruïda, sobre pedra blanca, una plaça en desnivell d’una grandària excepcional, que permet diferents estadis de contemplació, com diferents estadis de gaudi, com la vida mateixa, ens dibuixa al mateix temps l’escenari de la pròpia realitat, de la realitat mateixa que es tossuda a la vegada, quan la llum del sol acaricia aquell verd envellit pel pas del temps, poc respectat, però etern, volguem-ho o no.

Gràcies, mestre!

Rodejat del blanc intens que feia d’aquell lloc un autèntic lloc de culte, he sentit les emocions primàries que et transporten a l’infantessa i aquella admiració secular que he sentit sempre pel meu mestre, pel meu amic, aquell home ara menut, de barba estranya, xapat de cara, d’expressió de mestre, dels d’abans, d’aquells als que admiraves per les històries, per la vida que sempre et transmeten.

Sentir-me a prop d’ell, com flirtejant amb la nostra historia, amb la nostra bonica historia d’amor, recordar com d’ell vaig aprendre tantes coses, com amb ell continuo apreciant aquells matisos, aquells missatges, aquelles veritats que ens dona la vida, quan ha volgut agafar-me la mà i transmetre’m amb els porus de la seva pell la seva estima.

Parlar de la seva pintura, es recrear-me en la distància i veurem transportat en la historia a través de l’abstracció en les formes i els colors propis de la seva realitat mateixa que el fan únic i intransferible, diria jo, una peça fonamental en la meva manera d’entendre l’art i de concebre tota la mateixa historia de l’art en la manera com ell em va ensenyar a gaudir-la.

Encara avui ens explicava histories, ens recordava com ens va ensenyar a gaudir del negre, el color que mai s’ensenya, o com les formes no tenen una línia que les ressegueix o l’anècdota de l’aprenent de Rafael, tot treballant els pigments per fer el color, “fins que feia olor d’all”. M’hauria volgut asseure al terra, amb ell, com quan érem a classe, i gaudir d’una explicació magistral, del saber que et transmeten els anys, però també la consciència d’una persona bona, d’un ser especial que en la vida ens és donat de conèixer i gaudir, una excepcionalitat de la que m’enorgulleixo.

Les bledes no cotitzen en borsa

Avui venia convençut que em seria difícil trobar de que parlar, de quina cosa adduir per poder semblar original quan hores d’ara resulta tot tant repetit, però després d’entendre com Quim Monsó, l’admirat Quim, es recreava en el seu propi discurs per dir alguna cosa de nou en aquella fira alemanya, m’he dit que potser aquesta és la millor manera de ser transcendent.

De fet, allò políticament correcte queda obsolet a marxes forçades, quan també un voldria de vegades perdre’s en el marasme de les coses intranscendents i dibuixar-se com un ciutadà normal, amb qui et sents identificat perquè comparteixes els seus problemes, però clar potser això seria massa corrent, parlar del que costa arribar a final de mes o com encara no hem superat aquella abusiva adaptació a l’euro del preu del diari o del cafè que ja ningú sembla voler recordar, perquè tot plegat ja està igual de car com ho està a la resta d’Europa.

Pensar per la gent, identificar per ella quins són els seus problemes i decidir quines han de ser les seves solucions, és hores d’ara una lletania que anirem escoltant dia rera dia, com una llarga marxa Radetzky on cal picar fort de mans de manera cadenciosa si no vols quedar fora de ritme. En tot cas sempre queda el recurs de la política 2.0, usar de la xarxa per a crear consciència col·lectiva i debatre allò que ja ens va dir Marx, com ens ha recordat recentment Eric Hobsbauwm als seus 93 anys, que aquell ja va vaticinar al segle XIX la globalització, mentre alguns analistes forjats a les files del neo liberalisme ens diuen que cal una més gran flexibilitat en àrees de la vida ciutadana regulades per les forces del mercat.

Segurament el mercat de valors res té a veure amb el mercat on ens mirem els filets i comprem les bledes, perquè aquestes no cotitzen al selectiu Ibex 35. Potser val la pena pensar-hi per poder calibrar la distància entre el preu del llonsat i el valor de les accions, la mateixa que pot semblar existir entre la política i la realitat.

Article publicat radiofònicament a Onda Cero de Lleida

Bestiari humà

Tantes vegades et sorprèn la vida, malgrat passin els anys, un rera l’altra amb aquella disciplina germànica, no podem enganyar pas el temps, com tampoc ens podem enganyar nosaltres mateixos, deixant de ser transparents si ho hem estat tota la vida, o intentar dissimular el que no podem. Sempre vulguem-ho o no ens acaba sorprenent tot plegat, perquè mai saps que passarà un instant, un sol instant després de l’instant que acabes de passar, i tot i així la capacitat de sorpresa mai esgota el nostre enginy que cerca i recerca els principis i els finals de tot plegat, si de fet conformem la vida intel·ligent del planeta.

Fa dies que en sortir de la feina, em dedico a recórrer a pas lent, amb tranquil·litat, recreant-me en mi mateix, però també en la meva necessitat de pau, aquells carrers que recorro habitualment, gaudint de la presencia intangible de tanta gent amb la que coincidim trepitjant aquelles rajoles que semblen no gastar-se mai, ciutadans i ciutadanes anònims que conformem el bestiari humà que recrea la vida d’una ciutat, com la meva, de l’interior de Catalunya, quan la llum del sol ha deixat de fer-nos companyia i podem gaudir d’aquella quasi inesgotable llum que adorna el nostre paisatge amb aquelles tonalitats groguenques.

Després de parlar hores i hores, de recabar i aportar informació a temes diversos, sembla que aquell món limitat que hom pot veure alguna vegada es transforma, sense que res hagi canviat, només aquella percepció fútil i inútil que podia haver-te capficat, sense fer cas a l’amic que ja t’ho advertia; que complicats som els humans, però que complicats!, quan podent gaudir de la pau i la tranquil·litat ens compliquem la vida amb els problemes dels altres, fent-los nostres, com si tot plegat no tingués prou complicació....

Deixem-nos mullar!

Caminar plegats mentre sona el telèfon i t’aixoplugues al redós del paraigües que tot just permet d’esguardar-te el cap, mentre com canalla vas xafant els tolls d’aigua que la pluja tardana ens porta i recrea una nova imatge de la ciutat; tots tres, com bons amics, caminant a pas lleuger, perseguits per l’incessant xirimiri que va en augment fins que arribes al recer d’uns porxos on espolsar aquella aigua que regalima. Deixem-nos mullar!, ens deia, desafiant i aixecant la front cercant aquelles gotes fredes de tardor que cauen una rera l’altra amb marcialitat. La llum apaivaga l’efecte que sobre les llambordes gastades fa mentre s’escola pels embornals, reflectint la llum intermitent i taronja del semàfor, alhora que caminem ràpid, més ràpid encara, tot celebrant l’arribada de la pluja de tardor que neteja el cel i potser els inferns.