dimecres, 11 de juliol de 2007

Somriure balanç.

Per decorar aquesta ègloga aquest poema visual de la meva amiga Meritxell Munné que m'ha enviat tot anunciant-me que és ja molt a prop de les seves vacances.


De vegades hi ha racons en la teva vida, però també aquells que ens queden amagats físicament, on t’hi porta un amic amb qui has compartit una tarda se sinceritat, una tarda de diàleg intens al voral d’una plaça de significació imperial. De vegades, només de vegades, apostes pel somriure com a virtut i contrasenya i quan deixes l’amic, a contracor i entristit, se t’obre un món de companyonia que inexplicablement t’atrapa i descobreixes encants amagats, amistats i respecte.

L’estiu és propici a la conversa nocturna, malgrat les ordenances, l’estiu ens és propici als mediterranis a prendre el carrer que compartim i fer-lo nostre, i a parlar en veu alta; és una característica que de vegades se’ns enveja, tant nostra i plau tant de parlar d’amistat, de riure, de cantar….

El dia se m’oferia ahir amb la monotonia acceptada que els meus amics van fer canviar, primer tot recordant Louisiana i blues del cotó i el jazz melòdic que t’invita a despullar el cor i els sentiments, oferint aquell senzill vers, d’aquella cançó de la Fitgerald, o escoltar el “fado” trencador, que et recorda Lisboa i els carrerons on el peix cuit envaeix les cantonades mentre els tramvies grocs, vells i plens, avancen lentament per la pujada, quan pels carrers del port son plens d’un paisatge multiètnic, com un retrat en miniatura d’aquella terra anhelada. El dia, es tancava a la vora de la gespa, protegit del sol canicular amb un bon amic, descobrint secrets inconfessables quan encara el sol es resisteix a abandonar-lo, recorrent carrerons, petits i estrets com aprofitant intensament cada segon, com si m’hi anés la vida, com si fós el darrer instant.

La lluna pren relleu, inicia el seu govern portant-me a les mans de Dionisos, les ménades, triades i flautistes, silents, bacants i sàtirs i novament somriures abraçant el foraster que passa, l’amic que gira visita; segurament la seva protecció feu agradable la vetllada, on el riure ens evocava la tragèdia i la comèdia , ens evocava la música i ens portava a gaudir d’un àpat, acompanyat de l’esperit del vi. Fruir, aquest verb tant estrany, desvetllava la situació a la rodona taula, per cercar després el raser de la nit i les estrelles tot compartint amistat, descobrint-ne les proximitats zodiacals i reflexions socràtiques. La pau, aquella pau que somniem després d'un dia intens ens és donada, com un prèstam de la vida, per unes hores només.