dimecres, 11 de juliol de 2007

...No hi ha oblit pel qui s'estima......

Redescobrir la poesia com a vehicle conductor de l’experiència, però també com un instrument transmissor de sentiments i sensacions diverses, difícils d’explicar, ha estat gràcies a un amic molt especial.

Retrobar-me amb el significat dels versos, amb el llenguatge encriptat i no encriptat, amb l’essència mateixa del pensament feta paraula i recórrer a fórmules lingüístiques que et permetin expressar el que de vegades és molt difícil d’expressar amb paraules li ho dec a un amic molt especial.

Invertir el temps en la recreació màgica de moments senzills i planers per a convertir-los en models poètics, és un treball que té el seu pagament en els comentaris plaents d’amigues i amics que saben trobar en ell a tu mateix, també li ho dec a un amic molt especial.

Fent arqueologia he trobat un poema que també vaig fer a un amic especial, Oscar Ribes, fotògraf i escalador que va trobar la mort en les serralades andines a finals de la dècada dels 80, fa prop de vint anys. La tristor m’embargava en la seva composició, com ara i recordo, com ell m’havia convidat a fer aquest viatge del que ja no va tornar.


Juliol
© Albert Balada 7/1989

Quan la neu es fongui,
La que et va colgar,
sortiran flors vermelles a la llum del sol
En el teu record.

No sabrem mai
Que ella fou la teva
Darrera companya,
La darrera llum.

A dalt
Has trobat el teu descans
I em sents des dels cims de l’univers,
Com és la llum que t’acarona ?
Com són el cel i els núvols?
Com són les muntanyes,
Que sempre has estimat?

Enllà sí pots grapejar pel gel
I fer fotografies que
Mai no hauries pogut fer.

No hi ha oblit pel qui s’estima,
Hi ha sentiment.

Quan la neu es fongui,
La que et va robar,
Sortiran flors vermelles a la llum del sol,
En el teu record,
En el teu record,…