divendres, 13 de juliol de 2007

llambordes i somriures


Descobrir l’encant d’un bon cafè, resulta de vegades gratificant en el dia que acabes la setmana, tot just després d’un àpat senzill, de treball, quan les forces semblen dir-te prou després de les postres. Retrobar els amics, i poder eixamplar les galtes rient amb els acudits, gaudint de la companyia que ens dona descobrir aquelles petites coses, aquells petits records, aquelles històries senzilles, del dia a dia, o el comentari d’una havanera.

Avui ha estat un d’aquells dies, on l’estiu s’ha cebat amb els mortals, apretant de valent, tot i que aquells raig perfectes que s’endinsen en les escletxes dels vidres enfosquits, de vegades han il·luminat els rostres dels amics tot fent-los cobrar aquella serenor inusitada amb una lluentor especial. Avui ha estat un dia d’aquells amb els que tanquem setmana i ens retrobem tot fent poesia davant d’un senzill got d’aigua amb presses, o d'un gin tònic o o amb alguna nova variant amb gin perquè la tònica no acaba d'agradar i ens és permès de gaudir de la fresca, finalment, quan el sol baixa i la calor que ja és intensa rebota en les llambordes i en els somriures de la tarda, mentre seiem a les cadires grises i fem girar els glaçons.

Acabada la tarda, quan el sol clou el seu cicle diari i ens deix com enfadat, pren el seu relleu la lluna, mentre ens arriba la fresca que ens repentina aquells cabells esbojarrats i ens mou aquella camisa blava, depenjada, entre la nit i el dia optes per passejar molt a prop de l’estació dels trens i escoltes ja els darrers que passen, arriben o s’aparquen en aquelles vies mortes, esperant de nou la matinada, a l'hora en la que els gats canten a la lluna nova, tot cercant-la amagada en el cel, quan la fosca comença a dibuixar als carrers aquelles figures estranyes que fan les ombres dels arbres dorments, en l'hora en la que ens neix el silenci.