dissabte, 7 de juliol de 2007

Tot venerant Γαῖα Gaĩa

Tot venerant Gea, la mare, la terra, he passat aquest dissabte, tot recreant aquest element simbòlic. Els meus amics, els que em coneixen de debó, ja no hi veuen res d’estrany en aquesta meva veneració per les deïtats gregues, de fet la nostra cultura, la nostra civilització n’és fedatària d’aquestes arrels i la paganització d’aquelles identitats culturals va comportar una posterior cristianització i despaganització.

Avui he pujat a una muntanya, que sembla com una mà oberta cap al cel, uns dits que es projecten cap a l’infinit. l’ascens és plàcid, si tens la sort que la calor d’un set de juliol s’apaivagui, com avui, amb una mica de brisa que faci més plaent aquell lent caminar que, segurament, pot ser dur si tenim en compte lo acostumats que estem els urbanites a anar bé en transport col·lectiu bé en transport individual; avui no ho ha estat de dur.

Descobrir la tranquil·litat de l’entorn, dalt de la muntanya, veient la plana com envolta la carena, i intuir fins i tot el mar i el seu blau, en un dia de paisatge clar; ha estat tot un privilegi, per retrobar-me amb Gea, mare de totes les divinitats que va néixer del no res i que conforma la triada primordial, segons la teogonia d’Hesiodo, i que també trobem en un cant homèric que la lloa com a divinitat de la fertilitat de la terra i protectora, per això és del color de la terra com l’element que se li invoca.