Aquell diari

Aquell diari

Els símbols ens amanyaguen l’ànima,
acaronen el cor,
acomboien els sentiments.
Perduda la innocència, recerquem
En el misteri més profund,
Les essències del camí.
No xiulis mistèrica passió
La cançó darrera,
Sinó la primera.
Fes del teu clam silenci;
I del silenci:
Presència, mentre aquesta tardor
Estranya, ens esgrogueeix
Les pàgines d’aquell diari
Que escrivíem.

Lleida, 26-09-2012
Albert Balada ©

Una cita: Lluc 8, 16-17

“Ningú que encén una llum la cobreix amb un atuell, ni la posa sota el llit, sinó que la posa en el portallànties perquè els qui entren vegin la llum. Perquè no hi ha res ocult, que no hagi de ser manifestat, ni res amagat, que no hagi de ser conegut, i de sortir a llum.”[1]

---

[1] La Bíblia. Nou Testament. Vol 72 d’edicions bíbliques. Biblioteca de Autores Cristianos, 1995. Lc 8, 16-17

Una cita: Eduard Punset

"Hi ha un principi de la història de la evolució: els canvis tècnics són molt ràpids, es donen en dies. Els canvis socials, la concepció de l’Estat, per exemple, són molt més lents. La ciència està en el segle XXI, i la política en el segle XIX."[1] 

---

[1] Eduard Punset*. Entrevista a l’apartat ciència de LaVanguardia del 23-09-2012

* (1936) és jurista, economista, escriptor i divulgador cientific que va tenir altes responsabilitats polítiques durant la restauració democràtica espanyola

Una cita: Franca Masu

"La mia terra és la Sardenya, la mia casa és l’Alguer. La mia segona mare és la marina i les muntanyes que la protigin són com la força d’un pare"[1]

---

[1] Franca Masu*, del Pregó de Santa Tecla, Tarragona, 21 setembre 2012

*(l’Alguer 1962) és una cantant sara que, junt amb Pau Dessi, Claudi Sanna, Pasqual Gallo, Pino Piras, Antonel·lo colledanchise i Angel Ceravola, encapçala el ressorgiment de la Cançó catalana  a l'Alguer amb un estil de músiques del món que beu principalment del jazz, del fado i del tango.

Una cita: Benet XVI

Més enllà del context en el que van ser formulades, aquestes paraules ens són útils pel seu valor sociològic i politològic:

“Cal aprendre a reconèixer que, en les decisions que es refereixen a realitat contingents, només els principis expressen l’aspecte durador perquè són la seva motivació interior.”[1]

---

[1] Benet XVI. En el discurs de cloenda del 40è aniversari del Vatica II. 22-12-2005.

Una cita: Joseph Stiglitz

“Si una economia no pot produir per proveïr a la majoria dels seus ciutadans és que es tracta d’una economia que no funciona”[1]

---

[1] Stiglitz, Joseph*. Declaracions a TV3, dissabte 22-09-2012

* (1943) economista nordamericà, medalla John Bates Clark al 1979 i premi Nobel d’economia al 2001; és conegut per la seva visió crítica de la globalització

Elegant misteri...

Elegant misteri

Elegant misteri que transites silent

Per entre els cabells

Guardant-te de mostrar el teu rostre;

Arribes del llarg viatge

De la vida

Que s’apaivaga sobre

El camí recorregut;

Les essències i les presències

Esdevenen ferms retrats

Del que és

Com del que va ser...

  

Lleida, 22 de setembre de 2012

Albert Balada ©Albert Balada ©

Una cita: Thomas Jefferson

"Què és allò que constitueix un Estat?

No ho són haver estats criats en grans edificis o en terres de conreu,

No ho són posseir grans parets o una porta rodejada d’aigua;

No ho són orgulloses ciutats, i les seves torres coronades amb merlets;

No: els homes, els grans homes del pensament;

Els homes que coneixen els seus deures;

Però a més els que coneixen els seus drets i en saber-ho, atrevir-se a mantenir-los.

Aquests constitueixen un Estat. "[1]

---

[1] Fragment de la carta de Thomas Jefferson a John Taylor datada al 28 de maig de 1816. Obres de Thomas Jefferson en 12 volums. Edicions de la Biblioteca del Congrés, Recull y edició de Paul Leicester Ford.

 

Una cita: Benet XVI

“...La pau no és només un pacte o un tractat que afavoreix una vida tranquil·la, i la seva definició no es pot reduir a la simple absència de guerra. Segons la seva etimologia hebrea, la pau comporta: ser completa, estar intacta, acabar alguna cosa per a restablir la integritat. És l’estat de l’home que viu en harmonia amb Déu, amb ell mateix, amb el seu proïsme i amb la natura. Abans de ser alguna cosa exterior, la pau és interior. És una benedicció. És el desig d’una realitat. (...) El fruit de la justícia es sembra en la pau per aquells que treballen per la pau”[1]

---

[1] Benet XVI. Exhortació apostòlica postsinodal “Ecclesia in medio Oriente”. Libreria Editrice Vaticana. Ciutat del Vaticà. 2012.Pag 12

Una cita: George Orwell

“...La ploma era un instrument arcaic. No es feia servir gairebé mai, ni tan sols per signar, però ell n’havia aconseguit una, furtivament i amb moltes dificultats, només perquè considerava que aquell paper blanc com la nata tan bonic mereixia ser escrit amb una ploma de debò en comptes de ser gratat amb un llapis-tinta. En realitat havia perdut la costum d’escriure a mà...”[1]

---

[1] Orwell, George. 1984. Traducció de Lluís Anton Baulenas i Setó. Volum 475 de El balancí. Edicions 62. Barcelona. 2010 

Una cita: Junichirô Tanizaki

“No heu sentit mai aquella mena de por que se sent davant l’eternitat, la por que podríeu perdre la noció del temps, que podrien passar els anys sense que us n’adonéssiu i que en sortir de la cambra ja tinguéssiu els cabells blancs?”[1]

---

[1] Junichirô Tanizaki*. Elogi de l’ombra. Angle Editors. Barcelona. 2006. Pag. 49

*(1886-1965) Escriptor Japonès, considerat un dels millors de la literatura japonesa contemporània.

Una cita: Jean Paul Sartre

“Quan m'enciso davant un paisatge, sé prou bé que no sóc jo qui el crea, però també sé que sense mi les relacions que s'estableixen sota els meus ulls entre els arbres, els fullatges, la terra, les herbes, no existirien en absolut. Aquesta aparença de finalitat que descobreixo en l'assortiment dels tons, en l'harmonia de les formes i dels moviments provocats pel vent, sé prou que no en puc donar raó. Existeix, tanmateix, és allà sota la meva vista i, al capdavall, jo no puc fer que hi hagi ésser si l'ésser no és ja; però, fins si crec en Déu, no puc establir cap pas, sinó purament verbal, entre la universal sol·licitud divina i I'espectacle particular que estic considerant: dir que ell ha fet el paisatge per plaure'm o que m'ha fet tal que jo me n'agradi, és prendre una pregunta per una resposta.”[1]

---

[1]  Jean-Paul SARTRE. Pourquoi écrire?, dins Qu'est-ce que la littérature? (París 1972), ps. 49-85 (1." ed., 1948). Els Marges, 27/28/29. 1983.Pag 115

Una cita: Mawlana

“El meu lloc no és enlloc, la meva senyal, no hi és. No tinc cos ni ànima, doncs pertanyo

 a l’ànima de l’ Amat”[1]

---

[1] Fragment de poesia de جلال الدين محمد بلخى Yalal ad-Din Muhammad Baljí en persa, Celaleddin Mehmet Rumi en turc, o جلال الدين محمد رومي Yalal ad-Din Muhammad Rumí en àrab, també conegut com «Mawlana», «Mavlana» o «Mevlânâ» (1207-1293), els seus seguidors fundaren l’orde sufí Mevleví, coneguts com el "Dervitxes Giròvags",

Una cita: Sun Tzu

“Coneixeu l’enemic i coneixeu-vos a vosaltres mateixos, i en cent batalles no correreu cap perill. Si us coneixeu a vosaltres mateixos, però no coneixeu l’enemic, per cada victòria patireu una derrota. Si no coneixeu ni l’enemic ni a vosaltres mateixos, correu perill en cada batalla.”[1]

---

[1] Sun Tzu, l’Art de la Guerra. Volum 6 de Clàssics de l’Orient. Traducció Séan Golden, edició de Marisa Presas. Edicions de l’Abadia de Montserrat. 2007. pag. 16

Viure un relat prou llarg...

Fotografia original de Montse Esteba.

Quan hom supera la realitat mateixa, quan la vida t’ha permès de viure un relat prou llarg, per entrar en la reflexió de la maduresa que acomboia no poques experiències, i un relat prou dens com per destriar l’excurs fal•laç, quan les circumstàncies et situen en el moment precís que et permet observar sense amanyacs, és aleshores quan, sense sorpreses banals, allò que t’envolta com en una relació sense depassar la pròpia naturalesa de les coses, com un passatge d’una nova història a conrear, esdevé una nova proposició que podries sustentar sense equívoc, sense traïció als teus principis, com una sanció immanent i en certa manera com recreant una virtut fatalista que ens situa ben a prop del tot del que en formem part. 

Lleida, 09 de setembre de 2012
Albert Balada ©

Retalls i detalls: Plovdiv

Seria als voltants de 1984 quan vaig visitar el Museu etnogràfic de la localitat búlgara de Plovdiv, la veritat és que la meva sorpresa va ser que era com una casa més de la localitat, on aquella costum heretada dels Otomans seguia vigent: “tu mira, gaudeix i quan acabis de mirar, em digueren, baixa al pati i farem un té i uns baklava, mentre gaudim de la conversa”; curiosa manera de museïtzar la història, la etnografia, els retalls i els detalls que encara recordo, quan ha passat alguna dècada d’aquella meva visita, acompanyant l’encant de la descoberta amb la conversa, el contacte humà i social que et transporta a la mentalitat i el coneixement d’aquells que t’acullen amablement...

Lleida, 09 de setembre de 2012

Albert Balada (c)

Més d'hora que tard...

L’aigua pentina els camps acariciant sembrats i vida, mentre a ciutat regalima per entre les runes del món antic, aquell que varem conèixer... Miràvem en la direcció equivocada, incapaços de veure, fins i tot, el reflex de nosaltres mateixos, aquells que havíem greixat el seu relat... Una història sense final encara, perquè el dibuix dels temps segueix el rastre de les estrelles, com un desig inesperat gravat en el mapa del celatge immens... Una història sense principi encara, tot i que ancorada en la llum que donà inici a la nostra existència, com esperant la nostra perfecció, generació rere generació des de l’ inici... Les coses mai passen de la mateixa manera, però en elles esdevé sempre sinònim d’afany des d’un present que esgota els darrers batecs, que s’esgota, recreant un esdevenidor, com un vast clam, aquell s’ha d’alçar incommensurable més d’hora que tard a la cerca de la felicitat... No és en la pedra tosca en la que s’ha d’assentar el nou temps, ni en els miratges fútils i eteris sinó en la clau de volta que, cisellada, haurà de sustentar el nou edifici a bastir... mentre, l’aigua pentina els camps acariciant sembrats i vida i regalima per entre les runes del món antic a ciutat, aquell que varem conèixer...

Lleida, 08 de setembre de 2012

Albert Balada ©

Despertar...

Despertar, dolça paraula.

El matí ens obre la porta,

Un nou celatge,

Un sospir,

Tot un paisatge

Que ens deleix,

Que ens reclama

De ser descobert...

Despertar, dolça paraula.

Camins per esbrinar,

Vides per a dibuixar,

Albirant sentiments

I essències,

Albirant moments

I presències,

Que ens reclamen

De ser descobertes...

Despertar, dolça paraula.

Quatre agraïments,

Necessaris i obligats,

De nord a sud,

D’est a oest,

Clam d’existència

Que ens reclama

De ser descobert...

Lleida 08 de setembre de 2012

Albert Balada ©

     

Una cita: Ibn al Farid

“El subtil alquimista transmuta en un instant en or el pesat metall dels dies”.[1]

---

[1] Ibn al Farid* de Poemes del camí sufí

* Ibn al-Farid o Ibn Farid (en àrab عمر بن علي بن الفارض; `Umar ibn `Alī ibn al-Fārid) (1181 - 1235).

Som...

Som el que heretem de les nostres arrels ancestrals i estem condemnats a ser-ho, de manera que ens és obligat de preservar tot tipus d’herència, material i immaterial, aquelles que conformen l’esperit i les nostres essències. No seriem res si això no ho féssim, seriem innobles, irrespectuosos i mals hereus, perquè fins i tot el paisatge ens és donat, la terra que trepitgem, aleshores, perquè intentem de canviar-ho, en lloc de preservar-ho, enaltir-ho i mostrar-ho com una realitat que ens defineix. Som el que som i no podem ser altra cosa més que el que som, tampoc allò que podríem haver estat i no som, perquè hem de ser doncs altra cosa del que som?

La pretensió dels constructors...

Motllures i terrats, contraforts i torres a la que la guerra darrera arrabassà retaules i ornaments; rosassa de blau destacat, massissa i robusta, traceria de pedra que reflecteix quan la terra tremolà... Immensa, com un espai infinit damunt teu, s’obre al cel, com ho van pensar els constructors, per impressionar el teu esperit, com una autèntica pregària en pedra, que s’enlaira com volent acaronar els núvols; però no, no era només aquesta la pretensió dels constructors, també ho era la de deixar un senyal potent i precís, hereu de les essències del lloc escollit, en arenes ancestrals, amb aquella austeritat magnificent i diàfana que en dibuixa un joc de llums i ombres... 

2 de setembre de 2012

Albert Balada ©

Albert Balada ©

En aquesta riba de la mediterrània

En aquesta riba de la mediterrània



En aquesta riba de la mediterrània,
On la raó espera...

Les cales pentinen
Aquest mar formós....

Aquella onada serena,
La brisa reté,
Acaronant retines
El blau intens.

Las cales pentinen
Aquest formós mar;
La brisa reté,

Aquella onada serena;
On la raó espera,
En aquesta riba de la mediterrània.



Lleida, 26 d’abril de 2012
Albert Balada ©

Una cita: Salvador Espriu

La pell de brau [XXXVIII]
de Salvador Espriu

"No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén.""

LA PELL DE BRAU
Autor Salvador Espriu*
Editor Columna, 2010
ISBN 8466412654, 9788466412650

*Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners 1913 - Barcelona 1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, de la prosa catalana de fórmules noucentistes.

Si cerques...

"Si cerques dins teu, en un racó del cor, enllà on hi ha l'ànima, veuràs que encara n'hi queden de raons per admirar, i també descobriràs com fins i tot en els pitjors moments, sempre hi ha un bri d'esperança, sempre hi ha una llum que lluenteja, encara que no sigui potent, minça, el just per a poder veure que tenim algú a qui estimar o que ens plau d'escoltar un ocells cantar o veure un gota remugar per entre les fulles, encara verdes... "

Lleida, 1 de setembre de 2012
Albert Balada ©