Gratacels
De dia, el gratacel sobresurt entre el fum i el sol i té
ànima.
Prades i valls, els carrers de la ciutat, a elles
aboca gent que es barreja en els seus vint plantes i de nou es veuen abocats
als carrers, prats i valls.
Són els homes i dones, nois i noies així abocaments
i revertits al llarg del dia, els que donen a l'edifici l'ànima dels somnis i
pensaments i records.
(Llançat al mar o clavat al carrer, a qui faria
l'edifici, qui pronunciaria el seu nom o preguntaria a un policia com
arribar-hi?)
Llisquen els ascensors penjats dels seus cables i els
tubs despatxen cartes i paquets i les canonades de ferro porten gas i aigua i
deixalles.
S'enfilen els cables amb secrets, transporten la
llum i transporten les paraules, parlen de terrors i profits i amors,
maledicció dels homes embeguts en els seus plans de negocis, les preguntes de
les dones en les seves trames d'amor.
Hora rere hora els calaixos hidràulics arriben al
llit rocós de la terra i subjecten l'edifici en girar del planeta.
Hora rere hora les bigues fan de costellam i es
tensen i sostenen i amalgamen les parets i terres de pedra.
Hora rere hora la mà del paleta i la massa del
morter donen forma a cada part d'acord amb el desig promulgat per l'arquitecte.
Hora rere hora el sol i la pluja, l'aire i el
rovell, el constrenyiment del temps que es precipita als segles, juguen amb
l'edifici per dins i per fora i ho aprofiten.
Els homes que van enterrar els fonaments i van
barrejar el morter jeuen en tombes on xiula el vent una cançó salvatge i sense
lletra.
I el mateix els homes que van parar els cables i
col•locar les canonades, i els que el van veure créixer planta a planta.
Les ànimes de tots ells són aquí, inclosa la del
peó de paleta que demanava per les portes, a milers de milles de distància, i
la del propi paleta que va anar a la presó de l'estat per disparar contra un
home quan estava borratxo. (Un home va caure d'una biga i es va partir la crisma
al final de la seva caiguda -aquí està-, i la seva ànima ha quedat en les
pedres de l'edifici.)
A les portes de les oficines, a cada passadís,
centenars de noms, i cada nom representa una cara ratllada amb un nen mort, un
amant apassionat, una ambició per un negoci d'un milió de dòlars, la vida
plàcida d'una llagosta.
Després dels rètols de les portes treballen, i res
diuen les parets d'una sala a una altra.
Taquimecanògrafes a deu dòlars la setmana redacten
les cartes dels advocats d'empresa, dels enginyers i administratius, i són
tones les cartes que surten en paquets de l'edifici rumb a tots els confins de
la terra.
Somriures i llàgrimes de les oficinistes entren en
l'ànima de l'edifici, igual que les dels amos que regeixen les seves
destinacions.
Les manetes del rellotge fan de les dotze una altra
hora i cada planta es buida, homes i dones que marxen i dinen i tornen a la
feina.
Al final de la tarda, tota la feina afluixa el
ritme, tot va més a poc a poc quan cadascú sent que es tanca el dia.
Una a una es buiden les plantes ... Se’n van els
ascensoristes d'uniforme. Se sent entrexocar les galledes ... Treballen les
netejadores, parlen en llengües estrangeres.
Escombra i aigua i pal de fregar que netegen dels sòls
la pols i la saliva humana, la brutícia de la màquina diürna.
Lletrejades a foc elèctric, sobre la teulada,
paraules que proclamen en milles a la rodona on comprar alguna cosa a bon preu.
El cartell no deixa de parlar fins passada la mitjanit.
Foscor als passadissos i vestíbuls. Ressò de les veus.
El silenci ... Els vigilants ronden poc a poc de planta en planta, proven les
portes. Ocupen les pistoles seves les butxaques ... Caixes fortes a les
cantonades. Els diners en lloc segur.
Un jove vigilant s'aboca a una finestra i veu les
llums de les barcasses que s'obren pas a la badia, xarxes de fanals vermells i
blancs en el dipòsit del ferrocarril, un espectre de tenebres esquitxat de
línies blanques i taques de creus i raïms de habitatges a la ciutat dorment.
De nit, el gratacel sobresurt entre el fum i les
estrelles i té ànima.
.jpg)
