Una cita: Ryszard Kapuscinski

"....En este mundo de nuevo cuño, a cada momento nos toparemos con un nuevo Otro, que poco a poco irá emergiendo del caos y la confusión de nuestra contemporaneidad. Es posible que ese Otro nazca de la confluencia de las dos corrientes contrapuestas que influyen decisivamente en la formación de la cultura del mundo contemporáneo: la corriente globalizadora, que uniformiza nuestra realidad, y su contraria, la que preserva nuestros hechos diferenciales, nuestra originalidad e "irrepetibilidad". Es posible que ese Otro sea su fruto y heredero. Debemos intentar comprenderlo, y buscar diálogo con él. Mi experiencia de convivir con Otros, muy remotos, durante largos años me ha enseñado que la buena disposición hacia otro ser humano es esa única base que puede hacer vibrar en él la cuerda de la humanidad. ..." (1)

(1) Ryszard Kapuscinski. Periodista, escritor i assagista. Fragment del discurs de l'acte d' investidura com a Doctor Honoris Causa de la Universitat Ramon Llull (Barcelona, 17 de juny de 2005)

Democràcia horitzontal

No sabria dir res més sobre política que cercar el silenci per escoltar qualsevulla persona que vulgui fer de rapsode i llegir i rellegir, regalimant les paraules, sobre els diàlegs de Plató en la seva obra cabdal “La República”. Certament la meva manca d’originalitat mereix un càstig que jo mateix m’atorgo en el convenciment que els paradigmes es toquen i que la interpretació de tot allò polític significa sempre la comprensió de les essències primeres, d’aquelles paraules de l’àgora, de la comunió amical i fraterna a l’entorn del mestre, com aquell que seria condemnat a la cicuta.

Però d’aquella condemna a mi m’agrada sempre remembrar el record del deute amb l’amic que calia satisfer, no fos cas..., i diuen els seus deixebles que així ho va deixar dit. Nobilíssim Sòcrates que Plató venera com instrument de la seva doctrina.... Cal evocar però altres axiomes i després de la moda de la democràcia participativa, que encara dura, i ha pogut quallar, si més no, en algunes doctes pràctiques programàtiques, per indefensió dels electes diria jo, flac favor es fa a la democràcia deliberativa, essencialment evolucionada en els nostres dies.

Neix al meu entendre, però, a banda, un nou concepte, fruit del progrés del concepte “xarxa”, on el testimoni democràtic ha quedat en entredit; un nou paradigma, quasi un mig paradigma diria jo: la democràcia horitzontal, naixença en contraposició a la democràcia vertical, objecte natural del esquema orgànic del nostre model de convivència. La democràcia horitzontal beu de les fons de les relacions que s’estableixen, de les opinions que es generen i de la creació d’un model ad hoc que s’oposa a l’opinió establerta, a l’opinió dirigida, creant un principi viral de transmissió que podria no encaixar en les arrels mateixes de la nostra adolescent democràcia, democràcia que veu en les tradicions anteriors paneuropees.

La democràcia horitzontal estimula procediments de pluja d’idees en torn a conceptes bàsics en la gestió, de la mateixa manera com ajuda a plantejar un paper d’iguals en la resolució de conflictes o en els processos negociadors, fins al punt que l’intercanvi de rols planteja un model d’economia de pensament o una garantia de pensament utilitarista que garanteix un context de debat en permanència, difícilment assolible a partir de la component exclusivament deliberativa i de l’estadi de verticalitat.

Prestatges

Com quan revisem els fons d’armari, de tant en tant hi descobrim aquelles peces de roba, que potser, ves per on, tornen a estar de moda, perquè tot dona voltes per tornar al mateix punt de partida; si tens el plaer de poder gaudir de la millor companyia que hom pot tenir, a banda dels pocs amics que no es queden pel camí, com són els llibres, de tant en tant, doncs, remenant, descobreixes autèntiques obres mestres, escrits que ara, amb aquella experiència que et dona la vida, amb les aportacions que tots el que t’han envoltat t’han fet directa o indirectament, pots gaudir des d’una perspectiva distinta, diferent alhora, gaudint del llenguatge, però també de les reflexions que d’una manera horitzontal, confluents, es confessa des de la perspectiva d’una dona.

Els anys queden en la teva memòria a partir de fets o sensacions que estableixen un distintiu simbòlic que te’l fa recordar, a mi em passa amb aquell 81 que va significar quelcom en la vida del país, fins i tot, recordo quan, enrenous polítics a part, en una llibreria petita del carrer reial de A Corunya, potser ja n’hi deu de ser, vaig descobrir un llibre amb que entretenir aquelles hores mortes. Quan aquest regal del pensament arriba a les meves mans, el primer que descobreixo en aquella primavera humida, és el text de Thomas Stearns Elliot, el poeta i dramaturg angloamericà que ens regala l’autora, una catalana universal, amb el que ens obre a la seva manera de veure les coses; el fragment d’un poema d’aquell que es recreava en els simbolistes francesos Artur Rimbaud[1] aquell que ens diu: “...Aleshores jo aixeca una a una les vels. En l’avinguda, movent els braços. Per la plana, on jo havia denunciat al gall. A la gran ciutat, ella fugia per entre els campanars i les torres, y, corrent com un captaire sobre els molls de marbre, jo la prenia...” o com Paul Verlaine, aquell que ens diu: “Do, mi, sol – eh! Bonsoir la lune”[2]; Elliot que rep també les influencies d’Henry Bergson, o que es deixa impressionar per Dante Alighieri, ens deixa aquesta entrada a mode de dedicatòria en el llibre, on ens descobreix un paisatge, un paisatge personal, que sota el nom de “The waste land” (la terra perduda) ens diu:

“En aquella hora violeta, quan els ulls i l’esquena
s’aixequen de la taula, quan l’artefacte humà aguaita
com un taxi que latent s’espera,
jo Tiresias, encara cec, latint entre dues vides,
Home ancià amb rugosos pits de dona, puc veure
En l’hora violeta.....”

Un recurs simbòlic, amb el que l’autora[3] del llibre retrobat en les prestatgeries de l’armari que guarda els llibres ja vells, d’aquells editats fa quasi trenta anys enrere, ens ajuda a fer plaent la lectura de les paraules senzilles amb les que en la novel·la et delecta:

“T’observo, ara, assentat en la gandula, de cara al mar. Et miro de reüll, però tu no em mires. Si em miressis, faria com si no et veges. Però espero que ho facis. No ho faràs, tonto. Igual que quan ens barallem en l’estudi. Tu no te’n recordaràs. Perquè se’m quedes gravades certes imatges?....”

És bo redescrobir Montserrat Roig, el seu llenguatge planer, una relat madur, tot i la seva jovenesa, quan el va escriure estava encara en la trentena, que llegit quan abordes el final del teu mig segle de vida, t’aporta noves sensacions, nous detalls que et podien haver passat per alt en una primera lectura. Ara, a l’esguard de la calor, en el silenci calm de les tardes d’estiu i rellegeixes aquella frase: “Buvons à la salut du monde! ¡Buvons por los idiotas del mundo!."[4]

Potser així com Elliot , amb ella ens enllacem sense voler-ho amb la consciència de Bergson[5], quan aquest escrivia abans de començar el segle XX, al 1896 per a ser més exactes: " Què som nosaltres, què és el nostre caràcter sinó la condensació de la història que hem viscut des del nostre naixement, abans del nostre naixement fins i tot, donat que portem amb nosaltres disposicions prenatals? Sense dubte no pensem més que en en una part del nostre passat; però és amb el nostre passat, tot sencer, inclosa la nostra curvatura de l’ànima original, com desitgem, volem, actuem... ".




[1] Rimbaud, Artur. Illuminations. A New directions paperbook. New York. 1957. pag. 82
[2] Verlaine. Paul. Fêtes Galantes (1869). A Vollard. 1928
[3] Roig, Montserrat. La Hora violeta.Argos Vergara. Barcelona. 1980. pag. 63
[4] Roig, Montserrat. Id. Id. Pag. 144
[5] Bergson. Henry Louis. Matter and Memory. Courrier Dover. London. 2004

Paraules i sintagmes

Intentaré de fer un exercici de simplifiació i fer comprensible allò que penso. Quan hom comença a escriure, el pensament s’alleugereix i aquella solitud en les paraules i els sintagmes, esdevé un món de sensacions i missatges que omple l’espai. Definir uns límits resulta poc més que impossible, la visió que hom té de la realitat abasta allò de personal que defineix una estratègia vital mateixa, de vegades equivocada, de vegades no, on el teu trànsit per les coses pot esdevenir incòmode o generar rebuig, si la teva anàlisi no correspon amb l’anàlisi de la realitat que resulta comunament acceptada.

Acceptar, per exemple que una òpera és millor o pitjor, a partir de la interpretació d’un tenor o d’una posada en escena, resulta poc menys que una simplicació al meu entendre, perquè en aquella valoració hi intervenen factors endògens, com ara la “cultura musical” de qui fa aquesta valoració, així com aspectes no controlables per part, tant dels intèrprets, com de la pròpia “regis” de l’espectacle, com són el clima, la sonoritat, l’estat d’ànim, la disposició de l’auditori, etc. Així doncs res és perfectament previsible, en cap dels espais en els que es desenvolupen els humans, com tampoc ho és respecte d’aquelles recreacions en les que necessàriament, tot i les teoritzacions imprescindibles, el factor personal esdevé imprescindible i necessari.

Podem per exemple comparar les aportacions de Màrio de Mònaco respecte de Maria Callas? Em perdonaran els entesos, però els registres són diferents, les diferencies de gènere no són pas un inconvenient insalvable i aporten una dimensió estratègica important, complementària diria jo. Un tenor i una soprano, no poden entrar en competència perquè són distints, no pas iguals, però tanmateix necessaris per a poder establir el desenvolupament d’una obra, d’una creació operística en aquest cas.

El món doncs pot ser vist en perspectiva si no se’n delimita l’espai i s’és capaç de poder observar des de diferents angles, valorant-ne l’objecte d’observació des d’un context de neutralitat, d’objectivitat, sense apassionaments, amb la contenció que cal i analitzant fil per randa tots i cadascun del ítems que conflueixen en els claveages que envolten allò que s’estudia o valora, per a poder establir una determinació teòrica adequada i correcta, sense oblidar el factor temps, que és el vector que ens ajuda a la delimitació objectiva per excel·lència.

Tears in heaven

Imagine

Si vius la vida de manera correcta...

Profecia

En el teu camí, en solitud, les parets et duen missatges, acrònims, enigmàtics, simples a cops, veritablement complexos d’altres, una dita, un sentit amagat en aquell guix que ratlla la pedra, al costat d’aquella porta embolcallada d’espelmes en aquella cruïlla misteriosa, on les històries de vell s’amaguen en la pendent de pedres grans i planes que descriuen rius de pols, rius que recorden nissagues antigues, nissagues llunyanes davallant passions.

Llegia: “...Quan els rosers s’omplin de roses, blanc cavaller arribarà.Nua l’espasa, el braç enlaire, devers el drac avança ardit. Del primer cop, esqueixa l’aire; el segon cop, l’hi enfonsa al pit. Ja triomfant, la dama albira i obre les portes diligent; o mentre el monstre en terra expira, surt la princesa resplendent.I ella, com tu, té l’alegria, perquè, com tu, ha deixat el dol; que la llegenda és profecia, i el cor li diu que Déu ho vol que vingui l’hora pressentida que la llegenda reviurà.Quan els rosers trauran florida la profecia és complirà...”[1]; la memòria del poeta descansa en la pedra vella, amb el traç de qui escriu amb lletra rodona i calma, pel viatger de lo urbà, quan el silenci amara les paraules tendres en els bolquers del misteri, abans que el poeta el guardi.



[1] Folch i Torres, Josep M. “Pàgines Viscudes”.Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981.

Silenci

Diu un proverbi hindú que ”aquell que tingui pretensió d’escoltar i comprendre la veu del silenci, ha de saber de la perfecta atenció de la ment en assumptes d’índole diversa”.

Conviccions i principis

Les emocions, els sentiments, es configuren com a valors inalienables, ineludibles diria jo, de la res politicæ, quelcom assimilable a aquells prejudicis que hom estableix com hipòtesi substantives en les determinacions teòriques. Hi haurà qui entendrà com element imprescindible de la praxis política els recursos derivats de la gestió, sens dubte des d’una perspectiva administrativista aquest plantejament pot resultar correcte, però aquells elements anteriors i previs, però també finals, malgrat pugui sembla uns recursos infantils, o uns recursos”bonics”, com ha referit algun s analista periodístic, sóns quelcom més que tot això: són diria jo, una necessitat social.

La vida, en general, es planteja sobre una dinàmica d’èxits o de voluntats ancorades en les necessitats d’acompliment dels desitjos íntims, també dels fracassos i la seva avaluació, evidentment, però també la vida es contempla amarada d’aquell recurs possibilista que ens duu a la superació de les pors, recurs que ens hauria de permetre d’albirar, o al menys aproximar-se als teus propis objectius,és el que alguns anomenen la tècnica de la recol·lecció de les estrelles[1]: la realitat de l’acompliment dels desitjos.

Perquè pot semblar fútil a algú debatre sobre grans temes que transcendeixen qualsevol escenari? Temes com la llibertat, els deures, els drets, la corrupció, la igualtat, les polítiques, la política, l’amor, la religió, el significat de la vida, la història, els límits de la ètica, el multiculturalisme, el pluralisme polític, els desitjos, les expectatives, els límits de la globalització, etc. Parlar-ne ens portaria a poder establir debats a l’antiga manera, i evitar, molt probablement, de repetir els errors del passat; el debat, però, ara en horitzontal, el debat allunyat de la retòrica en vertical.

Ens recorda Sartori[2], que en el món polític existeix una ètica de la intenció i una ètica de la responsabilitat, el que ell anomena ètica de la convicció, dels principis, en primer terme i ètica de les conseqüències. Teoria que d’alguna manera podem descobrir en els plantejaments weberians en la diferencia respecte de les teories teològiques que assimilen la ètica de la intenció amb els principis religiosos, en definitiva amb la ètica de la fe. En aquest sentit la terminologia que ens presenta Sartori en concordança amb Weber s’estableix a partir de conceptes com ara Gessinung (sentiment) o Verantwortung (responsabilitat) o Gesinnungsethik (commoció); En realitat tot allò que intento d’expressar en aquest post ens duu a un terme com el de: Zweckrationalitat (la racionalitat del fi), que en opinió del politòleg italià ens mostra el “voler el bé”, la ètica de les bones intencions, aquella taxonomia[3] acceptada del fet polític en el principi de la llibertat que arriba fins on comença la llibertat de l’altre i com afirma “refusar la responsabilitat de l’efecte de les nostres accions resulta veritablement fàcil...”.

[1] Berckhan, Barbara. Deseos.RBA Edipresse S.L. Barcelona. 2008
[2] Sartori, Giovanni. La sociedad multiètnica. Taurus. Madrid. 2003. pag. 197
[3] Taxonomia = Classificació (RAE edició 20)

70.000 gràcies

Arribar a les 70.000 visites és tot un luxe, un reconeixement a aquesta tasca d’escriure el que hom pensa, sobre tot però essencialment sobre la filosofia, sobre la sociologia, sobre la política; alguna cosa més que paraules, alguna cosa que surt del cor i la ment del titular d’aquest blog, que agreix a tots aquells i aquelles que han volgut compartir aquests pensaments en veu alta, un honor d’haver pogut arribar a aquesta xifra que aclapara, la veritat, des d'aquell juliol de 2005 en que en vaig decidir a bloguejar. De nou: gràcies, moltes gràcies a totes i a tots.

Emocions

Era un goig de poder gaudir d’aquesta experiència, l’11è Congrés del PSC, on aquell clima càlid que ens descriuen no pocs bloggers, us puc assegurar que a partir d’aquella catifa blanca amb les sagetes vermelles, que simbolitzen l’eslògan escollit: La Catalunya que sap on va, que era a l’entrada del Palau de Congressos de Barcelona aquesta cap de setmana passat, augurava, el que en aquelles hores intenses de divendres, de dissabte i de diumenge, dels debats dels delegats, sobre la ponència marc, sobre les esmenes, sobre les resolucions, sobre aquella proposta de Comissió Executiva, delataven aquella voluntat, aquell valor que ens descriu el president del partit, Isidre Molas, en les seves primeres declaracions: “impulsar un partit que sigui internament mol plural i molt unit al voltant dels grans valors que el defineixen com a partit socialista i catalanista”.

Moments intensos que es cloïen amb els cants de la Internacional i aquells “segadors” a capella de tot el Palau de Congressos, moments després d’haver escoltat al primer secretari, José Montilla, frases que fan historia en aquest trentè aniversari, quan ens diu:”hem renovat el nostre projecte polític i ho fem mirant cap enfora, ho fem, pensant en el país i en la seva gent, molt més que en propi partit”; o quan ens diu: “lliçons de català les que calguin..., lliçons de catalanisme, cap ni una!” o quan dirigint-se al president del govern d’Espanya, afirma: “...La música del nuevo sistema de financiación que nos ha llegado hasta hoy no nos gusta. Esperaremos las siguientes notas y el acuerdo. Y que para nosotros no hay otra partitura... que el Estatut. El Estatut fue nuestro acuerdo. Y hoy es nuestra ley. La mia, la tuya y la de todos....”.

El Congrés que havíem somniat! Parafrasejant el que ens diu Miquel Iceta, viceprimer secretari en el seu blog; un Congrés, aquest 11è que, parafrasejant a Obiols, va mostrar el valor de parlar, el valor d’escoltar; un Congrés emocionant, sens dubte.

Bons Homes

Diuen que les passions mouen als homes. Potser és veritat, potser no, en tot cas al transcórrer dels segles, aquelles indomables aventures esdevenen repetides una i una altra vegada en la nostra quotidianitat, de si hom pregunta per l’edat de “El Príncep” de Maquivelli, hom podria trobar que la seva validitat abasta alguna cosa més que la gestió de les repúbliques norditalianes i segurament hom podria afirmar, amb la rotunditat del profà que havia estat escrit fa no pas gaire, però el cert és que aquella virtut de descriure amb tot luxe de detalls les intrigues de palau, per complaure al senyor que l’havia empresonat, amb les corresponents analogies en descriuen el món de la política, és a dir els seus bastidors, en els seus justos termes.

De fet doncs, aquesta ciclicitat de la visió historiogràfica de la política no fa si no recrear-nos la seva pròpia universalitat i com aquells presocràtics, en certa manera pares de determinades doctrines inspiren les següents tradicions i en la ciclicitat, les següents a les següents, com aquella llavor que germina un i un altre cop, mentre avança inexorablement a través dels segles. Qui ens diria per exemple que una descripció com la de “...Imatges planes, economia de la forma, profunditat i dinamisme constitueixen la magistral combinació que aconsegueix un efecte de realisme;.. “ correspon en realitat no a una crítica d’art contemporània, sinó a un comentari científic a l’entorn de l’art rupestre[1]?.

Resulta doncs aclaridor recercar en els estudis, en la ciència, per a trobar aquella anàlisi acurada del fet polític que no és pas cap art com algú afirma, sinó la essència de les idees que prenen forma en el desenvolupament del context de “la pàtria dels humans”, de la polis com a lloc de relació, d’interrelació personal i col·lectiva que va conformant-se amb les aportacions culturals pròpies en aquella xarxa simbiòtica extensa que ens defineix el món en cada moment històric amb el seu llenguatge polític, un llenguatge en el que s’ha produït “un canvi de vocabulari que no revela, com alguns podrien pensar que la política ha estat reemplaçada per la moralitat, sinó que la política s’està expressant en el registre moral”[2]. És aquesta diferenciació en el llenguatge, en la interpretació semàntica per una banda del discurs polític, de la dialèctica en si mateixa, com de l’aplicabilitat política, del pragmatisme, en que es produeix aquella evolució en permanència que ens porta a aquest segle XXI, recuperant-ne no tan sols aquella moralitat, exigible al rigor expositiu, sinó també la moralitat en clau kantiana en la interpretació de les polaritats per una banda, com en les pròpies convencions i interpretacions de la realitat, per l’altra.

És evident que sense una base, un substrat intel·lectual, analític, científic, tot llenguatge, tota la aventura política queda a l’empara del populisme creant aquella realpolitik que ens endinsa en les decisions improvisades, sense un valor teòric real. Però hi ha altres valors que conformen aquell fet moral que cal recuperar i estabilitzar en la pragmàtica política, valors com la temprança o la intransigència, la temprança a la que cal entendre com un model en si mateixa, com una manera d’entendre la praxis i els axiomes polítics, és per ella mateixa la antiretòrica, com la intransigència és el sacrifici del propi interès per la idea en la que hom creu, potser més que valors: són principis conformadors en ells mateixos que ens transmeten aquella essència vital de la res politicæ com un deure moral. “...El deure moral, és un deure de consciència, un deure interior; el deure jurídic un deure exterior, un deure de respecte al altre. Si atenem als nombrosos llibres escrits sobre el deure des de Ciceró fins als nostres dies, comprovarem la contínua presència d’aquesta distinció.”[3].

L’apologia de la reforma buscava la revitalització del cristianisme primitiu, com ho van fer en el seu dia els “homes bons” d’Occitània, però interpretacions religioses a banda, el llegat polític d’aquestes difusions d’idees és absolutament transcendent perquè va més enllà, molt més enllà de la significació de lo sagrat, ens parla de voluntat de sacrifici i abnegació, de voluntats exigibles. La confluència dels valors cristians primitius i els profans en la definició política occidental doncs, en allò que mou la civilització, ens descriu com la essència reformadora pot veure d’aquelles sotileses, d’aquelles simples rutines noves, tant reprovables per part de l’establishment, com vàlides en tant que han perdurat al llarg dels segles, músiques que busquen les seves lletres en el context contemporani.

[1] Alonso Tejada, Anna i Grimal Navarro, Alexandre. L’art rupestre de Cogul. Primeres imatges humanes a Catalunya. Pagès editors. Lleida. 2007. pag 116.
[2] Mouffe, Chantal. En torno a lo político. Fondo de Cultura Economica SA. Buenos Aires. 2007. pag. 81
[3] Bobbio, Norberto i Viroli Maurizio. Diálogo en torno a la República. Tusquets editors.Barcelona. 2002. pag. 45

De manual

“...perquè és que ni llegint –diu Felip Puig- pot tenir una mínima dicció i pronunciació correcta i crec que això és un dels temes lamentables (es refereix la intervenció del President Montilla al Parlament de Catalunya el 16 de juliol de 2008) ....”, potser resulta inadmissible i lamentable si aquest és l'únic argument polític, fora de lloc o de to, com diu Zaragoza o li és recomanable al Sr. Puig una mica de respecte i lectura, com li proposa Obiols, però en tot cas, tot està escrit i si el que pretenia és insultar, com ja ho havia fet abans una primera dama, veiem que ens diu la psicologia al respecte: “L’insult[1] és també un d’aquells actes que expressen un estat psicològic del que parla, causat per un canvi en el món que li concerneix a l’interlocutor a ell mateix, en aquest cas, d’un estat psicològic negatiu”.[2] De manual, doncs, de manual!

[1] Milián José Antonio: “Y yo en la tuya... El insulto y el genio de las lenguas” en Revista de Libros No 25. España, 1999.
[2] Haverkate, Henk: “Acerca de los actos de habla expresivos y comisivos en español” en Haverkate, Henk et al: Aproximaciones pragmalinguísticas al español. Editorial Rodopi, Amsterdan, 1993.

Principis

Moments interessants per a qualsevol analista, el que culmina amb el darrer dels congressos, el del PSC; totes les forces polítiques han esgotat els seus terminis, els seus mandats congressuals i han encarat el rumb de la segona dècada d’aquest segle. Els Congressos serveixen per apaivagar els ànims, hi afloren aquells principis de conflicte, aquells valors compartits i tota una amalgama de sentiments que també són propis de la política, com a tota cosa humana i per tant susceptible de poder veure’s afectada per les mateixes virtuts i els mateixos defectes com afecten a la vida humana.

Llegia recentment a Jorge Wagensberg[1], qui, a banda dels principis “revolucionaris” propis de la evolució humana, ens ensalça -amb això s’haurà guanyat el vist i plau dels antropòlegs-, el que ell anomena la tercera efemèride de la història, l'emergècia de la cultura –les dues anteriors són per ell l’origen de l’univers i l’origen de la vida- , aquella que sens dubte ens duu com també apunta Wagensberg als principis del mètode científic, inexorablement aplicables a les ciències socials i per tant també a la Ciència Política; aquests principis del mètode són:

1. El principi d’objectivitat, per el qual en el qüestionament no s’ha d’influir lo més mínim en les respostes que puguin obtenir-se.
2. El principi d’intel·ligibilitat, que ens guia en la recerca del que s’anomena mínima expressió de la màxima representació
3. El principi dialèctic, que ens duu a afrontar la representació de la realitat amb la seva pròpia per a poder extreure’n i resoldre les contradiccions.

És en aquest sentit que el treball de camp desenvolupat i les dades obtingudes en els estudis de la Conselleria d’Economia i Finances, com en els estudis del Ministeri d’Economia, aquests no haurien de ser objecte en si mateix de cap mena de conflicte, donat que no fan sinó constatació de la realitat amb dades empíriques i per altra banda amb moltes coincidències en els plantejaments que una i altra, a “grosso modo” i simple vista s’observen; és doncs necessari, que la política, tant la gestió de les coses com la gestió de les idees, vagin de la mà de les avaluacions tècniques corresponents en tots els àmbits, de manera que els estudis duguin, com ja va provocar la República Federal d’Alemanya en el seu moment, a partir de la pròpia crisi interna de la OPA efectuada sobre l’antiga República Democràtica, com aquells aconsellaven als tècnics administrativistes alemanys a forçar la petició de reconsideració de les aportacions al creixement d’altres països en el context Europeu, entre ells Espanya, no ho oblidem; la quota de la postguerra entrava en crisi.

Cal doncs una quota de solidaritat? És evident que de moment, encara sí, els fons estructurals, sigui quina sigui la seva denominació, el seu efecte inversor, i l'administració d'orígen, ajuden a l’obtenció d’equilibris que permeten també aquell denostat principi de civilització que ens és exigible a tots plegats. Resulta per altra banda obvi que els horitzons han canviat, com ha canviat en definitiva també el teixit productiu i de serveis del país, de manera que tot fa pensar en la necessitat d’enfortir per una banda el model federatiu que consagra el text constitucional, però per l’altre en establir un principi d’aportació diferent al que s’ha definit en la darrera dècada, evidentment a partir d’un consens generalitzat que no ens faci, per impossible, aquell equilibri de nivell zero que mantenen les finances basques.

En tot cas s’obra pas ara una curta temporada en la que el llenguatge metalingüístic, el dels símbols i missatges encriptats, seran definitoris dels discursos dels “interpretadors” de les normes de que ens hem de dotar? Haurem doncs de cercar, els simples mortals en aquell identitari per a descobrir el rumb de la sageta que hauria de delimitar el repartiment, no ja de les restes, sinó dels recursos en qüestió.

Recordo ara l’acte primer de la comèdia de Plaute, “Pséudolus”[2], quan un dels personatges, Bal·lió, diu: “Per començar, Hedilia, a tu m’adreço que ets amiga dels formenters, d’aquesta gent que té a casa muntanyes de blat. Fes siusplau que me’n portin aquí en quantitat suficient per a mantenir-me, a mi i a tot la gent de la casa, tot aquest any; que tan curull n’estigui, que els ciutadans em canviïn el nom, i en comptes de Bal·lió, l’alcavot, em diguin Jasó, el rei” ; potser aquesta reflexió ens dugui a pensar, com la sessió avui del Parlament de Catalunya, ens analitza la realitat i els factors endògens que influeixen negativament en la marxa de l’economia –no només la catalana-; en tot cas l’establiment de mesures pal·liatives ens descriu voluntats, sempre a partir dels raonaments científics, mai a partir de les meres especulacions i/o conjectures molt pròpies per altra banda de les cultures mediterrànies com la nostra. Així doncs si la dinàmica parlamentària té encarat adequadament el seu rumb, sembla prudent d’assenyalar que, com apunten els periodistes dedicat a les anàlisi, que també hi ha d’haver una connexió entre el modelatge parlamentari i la configuració a futur d’aquest partit que ara celebra el seu 30è aniversari, amb un rumb ben definit i que, com diria Ciceró[3], "...ha assolit un singular sentit de l’honor, reconeguda virtut, provada lleialtat i gran reputació.....moltes proves de valor i d’humanitat”

[1] Wagensberg, Jorge. El gozo intelectual. Teoría y práctica sobre la inteligibilidad y la belleza. Tusquets. 2007. pag. 29
[2] Plaute. Pséudolus –traducció de Marçal Olivar-. Fundació Berrnat Metge. Barcelona. 1.954.pag. 24
[3] Ciceró, Marc Tul·li..Discursos –traducció Josep Verges-. Defensa d’Aulus Cecina. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 1.955. pag.88

Passions

Em recreava en acabar el dia en el record d’aquella imatge quasi hieràtica, tant de front com d’esquena, aquella musa daliniana, dominant; aquella russa que compartia els sentiments dins de la visió quasi maternal amarant el surrealisme, transformant aquelles vivències que feien, d’un geni per alguns, d’un boig per d’altres, en definitiva d’aquell cadequenc en la seva universalitat que ens havia dibuixat encara que fos només una mica aquella ment diferent en la que es recreen els genis, obrint els celatges sense discutir amb els seus iguals, construint-ne un món distint, aquell que ens proposava el propi manifest, potser aquella societat que, com a ell mateix ridiculitzava, ens presenta aquella indiferència, aquella voluntat d’excloure la resta del seu món propi i particular, on l’amor se’ns presenta com un èxtasi suprem que pot esdevenir quelcom de distint, quelcom de propi, personal i intransferible; de cop aquella barca blanca i blava, la blancor també de les parets, dels laberints, com la vida mateixa i les passions, aquelles passions perdudes entre els coixins i mobles absurds, esdevenen mites, més que no pas un homenatge a la dignitat humana aquella que es replega en cada plec de la nostra pell mentre envellim lenta i inexorablement, com envelleixen i caduquen les idees i esdevenen profanes i estranyes, quan hom veu que els ritmes de la vida configuren nous estereotips, és aleshores on cal identificar el paradigma i compartir les idees, desbrossar-les, descobrint en cada sintagma un senyal, i en cada senyal una idea nova, refeta, reconstruïda.

Una cita: Norberto Bobbio

“Davant dels grans problemes, em considero un home del dubte i del diàleg. Del dubte perquè tot raonament meu sobre una de les grans preguntes acaba gairebé sempre exposant la gama de les possibles respostes o plantejant-ne encara una gran pregunta. Del diàleg, perquè no presumeixo de saber el que no sé, com allò que sotmeto a proba constantment amb els que presumeixen que saben més que jo”.[1]

[1] Bobbio, Norberto. Elogio de la mitezza e altri escritti morali. 1994. pag. 8

Contenció i respecte: repensar

El 19 d’agost de 2007 escrivia un post titulat “Repensar el catalanisme polític”, certament convençut que haviem d’emprar nous ítems en la determinació del catalanisme del segle XXI, distint i distant del catalanisme folklòric, aquell que veu de les fons del modernisme.

Avui, amb aquell mateix convenciment, he volgut recuperar aquell text, que transcric a continuació a partir de la atenta lectures de les savies paraules escrites en el blog d'un amic, paraules que m’han omplert d’emoció i que condensen en aquestes que transcric l'essència del que aleshores, com ara, volia dir: “....contenció i respecte en les paraules; fermesa i unitat en les reivindicacions; excel·lència de les institucions; iniciativa i empenta en una societat unida i amb projectes de futur...”.

Deia jo aquell mes d’agost de 2007:

“Podria ser considerat el catalanisme polític com una atròfia social en la mesura en que desenvolupa o pretén de desenvolupar una consciència col·lectiva suposadament preexistent, però on les estadístiques ens demostren que la adscripció social d’aquesta consciència té determinades limitacions si tenim en compte el suport socials de les organitzacions que en preconitzen la seva existència.

El context sociològic en el que prenen perspectiva els contextos dels “ítems” nacionals, amb Estat o sense, parteixen d’una arrel històrica o cultural, com ens ho demostren els estudis més moderns sobre la matèria, de manera que la lectura que cal fer-ne de la seva contextualització ens hauria de portar necessàriament com ens diu l’historiador britànic Eric Hobsbauwm a establir com a perímetre inicial de les consideracions del concepte, el propi element de la “natio”, com a substrat de la base comuna de la racionalització dels elements que conflueixen en la definició nacional des d’una perspectiva personal, individual, que després ha de configurar l’entrellat social que defineixi aquells ítems.

És evident el reconeixement individual de la seva relació local, de la seva relació amb el context en el que neix i es desenvolupa la persona, és aquell que esdevé a partir dels primers component de sociabilització de l’individu, fins i tot abans de la socialització mateixa, però que hauríem de convindre en establir a partir de l’escola bressol. Aquesta incipient socialització on també poden desenvolupar-se les primeres habilitats socials de la persona, ens venen definides tard o d’hora en les arrels que dimensionen la nostra adscripció a un referent social derivat del context “natio”, és a dir d’aquell on hem nascut a la vida social i que no necessàriament ha de correspondre exactament amb el lloc físic i geogràfic en el que ens desenvolupem en els primers moments de la nostra vida, correspondrà de fet amb el lloc i el context en el que prenguem consciència de la nostra existència com individu i com a element del nostre desenvolupament social.

Tot això ens porta a reconduir aquella hipòtesi inicial que ens permetia definir com atròfic el catalanisme polític que no s’hauria d’allunyar, hom però, de les disposicions socials que fan admissibles altres istmes, que no defineixo ni delimito per a no fer-ne un greuge comparatiu. De fet, la configuració d’una societat ètnicament homogènia com la nostra, al menys en part, - donat que ens caldrà d’ara endavant començar a tenir com a referent la participació dels nous individus en la recreació del patrimoni ètnic -, ens ha de dur, si més no, a la recerca d’aquell aspecte sociabilitzador que ens acompanyi no ja un procés homogeneïtzador inviable en les societats modernes, però si a detectar aquelles realitats primigènies que en constitueixen elements essencials que tothom compartim.

Un cop establerta la nostra dimensió a partir dels lligams locals que ens defineixen una adscripció territorial que abasta de vegades la pròpia voluntat, però on la majoria de vegades la casualitat o la coincidència, fa que aquell aspecte primer de la natio ens defineix com a elements amb sensacions i sensibilitats compartides, i així ens podem adentrar en l’element que realment configura aquella dimensió diversa i distinta cap a altres “lands” - per utilitzar-se la terminologia saxona dels estudiosos de la matèria -, aquest element no és altra que la llengua, de manera que aquesta sí que ens delimita com a individus pertanyents a una determinada comunitat, la lingüística, però a l’hora aquesta en defineix també en un determinat context territorial, si bé que cal tenir molt de compte a l’hora d’utilitzar aquesta variable en un model en el que pot donar-se una adscripció voluntària o no a partir de la confluència d’una diversitat de llengües, com és el cas del bilingüisme legislat que és dona en determinats països i la relació de conflicte que, per part de la població pot donar-se entre una o varies de les llengües emprables.

De fet, doncs, el catalanisme polític veu de dues variables essencials que el defineixen i el construeixen: la natio i la llengua, de manera que tota altre variable afegida sustentada en realitats historiogràfiques amb més o menys fonamentació científica, res tenen a veure amb la actual delimitació de l’istme que ens afecta a Catalunya en aquest sentit. Segurament hi pot haver determinades realitats holístiques no folklòriques que també puguin confluir d’alguna manera en la definició d’una realitat concreta, potser configurant-ne el caràcter i les mateixes relacions socials a partir d’unes realitats industrials o agràries i fins i tot meteorològiques diverses, hom però resulta evident que aquestes mateixes realitats holístiques poden afectar altres territoris, altres istmes de la mateixa o similar manera.

El criteri de pertinença a un istme a partir d’una determinada realitat cultural i política, ens hauria de portar, doncs, a una certa racionalitat, abandonant els criteris del romanticisme que han impregnat la conceptualització contemporània del catalanisme polític, per acudir a la recerca d’un marc de desenvolupament d’ordre global que permeti de protegir els dos elements substancials que el defineixen, per una banda, per arbitrant-ne també. per l’altra tot un seguit de mesures que en l’ordre de la interpretació del context social ens permetin de renéixer com a element integrador d’una cultura europea emergent consolidada amb les corresponents variables diferencials que no per això haurien de ser excloents ni menys racionalitzadores.”

14 juliol 1789. La pressa de la Bastilla, inici simbòlic de la Revolució Francesa

"Els homes neixen i romanen lliures i iguals en drets" (1)

(1) Primer punt de l'article primer de la Declaració de Drets de l'home i del ciutadà. 26-8-1789

Bondat

Llegia dues històries personals que m’han impactat, totes dues històries italianes; la primera, antiga, prou coneguda de vegades, la del Cardenal Martini, l’altra la de Rebeca la nena romanesa, dues vides paral·leles en una societat que demana a crits reconsiderar les posicions i, perquè no, no repetir una vegada més l’història, la trista i despietada història.

Llegia el que es diu, el que es comenta de Martini, Carlo Maria Martini, un expert en textos bíblics, de fet en el que s’anomena alguna cosa així com transcripció textual. Casual no ho va ser, però si sorprenent el seu ascens a la prelatura, de fet, no tinc massa clar si és que ens trobàvem amb un Joan Pau II distint del que va acabar sent, la qüestió és que aquest jesuïta, que ara pateix en la seva vellesa el mal de parkingson, ens descobreix aquella altra vessant de l’església, el concepte reconegut del valor de l’estudi, aquell valor que els antics atorgaven al concepte tresor, que no era pas aurífic, sinó basat en el coneixement. Allò que més m’ha impactat de la seva vida, però ha estat l’esperit de renúncia, quan, tot i poder ser el més votat, va acudir a l’elecció papal amb un bastó, el que en llenguatge encriptat ve a significar: no em voteu, estic malalt. Renúncia, però a la vegada una postura egoista, que és la de no abandonar els estudis, el contacte amb les arrels cristianes i com no l’anàlisi, més allà de mites i elements teològics.

L’altra història paral·lela és la de la nena romaní, Rebeca Covaciu, que ens transmet aquell designi dels indesitjats, com ho va fer Anna Frank, amb el somriure de la innocència, premiada per la UNESCO i maltractada per la policia italiana, segon es diu. Descobrir com el maltracte s’estableix de nou des de les esferes de l’Estat, com el consentiment fa bones aquelles paraules del dramaturg alemany Eugen Berthold Friedrich Brecht, quan ens deia”...com que jo no ho sóc....” fa una setantena d’anys. Certament els conceptes d’immigració i èxode son distints i distants diria jo, però també és cert que hi ha dues fonts migratòries que reclamen una certa atenció global en el sí de la Unió Europea, les migracions internes i les migracions externes. El valor d’aquesta nena, quasi adolescent, que relata, que dibuixa, que ens descriu un món de rates i coloms, un món on tothom hi té cabuda, un món que els fills d’Anac han de poder compartir amb els fill d’Adam i on hem de descobrir els principis de la bellesa i el saber en l’harmonia infinita de la bondat, aquella dels qui des de l'anonimat més absolut senten els principis de la solidaritat i li donen aixoplug.

Avui llegia dues històries d’amor a la humanitat vestides amb la candidesa de qui considera la vida com un tresor, com un valor en si mateix, quan l’aire apaivaga les calors estiuenques i ens deixava un plàcid dia de primavera en ple juliol

Aire

De vegades aquell ambient angoixant, de calor amarada d’humiditat, de cels grisos que en fan “cancel·les” de l’aire que encerclen els espais; de vegades, només de vegades, alimenten aquelles pluges que sanegen l’aire, que netegen aquelles branques amarades de pols, que respiren el mateix aire que tu i que jo, que tots i que necessiten obrir els seus porus a l’aliment únic i indispensable: l’aire indispensable per a la vida, l’aire que compartim tots i del que tots com una societat anònima participem a parts alíquotes que cotitzen en la borsa de tot allò que es viu.

Potser aquella mirada innocent, que cerca en el paisatge urbà un skyline, aquella línia d’horitzó que ens defineix; potser aquella línia que mai no es troba, aquella línia desdibuixada que correspon amb les seves vivències d’infantesa, aquelles que potser es recrea entre els somnis que ens envolten des del moment en el que varem esdevenir sers socials. Aquella mirada entendrida malviu entre mirades que veuen només el gris brut i deixat d’aquells carrers que recorren els turons que s’enlairen un i altre cop en els sentiments i els records.

Mentre, la gota una gota suor et pentina el rostre i et reculls el serrell que despentinat té la gosadia, inconscient, de caure’t sobre el front, donant-te un aire distint. Respires aquell aire humit i te n’adones que encara et plau pensar com un infant.

Camí

Recordo temps enrere com n’era de difícil de plantejar que potser ensalçàvem el que per a mi, com per a d’altre gent, no era més que la versió postmoderna del liberalisme polític de la mà d’un terme nogensmenys estudiat: la globalització i que hi podien haver altres perspectives globalitzadores diferents al concepte genèric de globalització, entès com a mercat molt particularment, ens havien arribat a fer creure que el mercat ho solucionaria tot, no patiu, se’ns deia, allà on no arribi l’Estat ja hi arribarà el mercat o tot el que pugui fer el mercat no cal que ho faci l’Estat, de manera que en les darreres dues dècades, hem estat abonant el que ara ens trobem: una “crisi” entesa des de altres criteris que no pas els econòmics, dons aleshores el terme és incorrecte perquè no s’ha donat encara el decreixement que anuncien els manuals, però que ens trobem en un moment en el que bens com ara el petroli i els aliments que haurien de quedar sota el control de l’Estat estan sotmesos a criteris de mercat i així hi ha aquestes dues crisis la del petroli per una banda i la que se sent menys però que no deixa de ser més greus la de la manca d’aliments –en aquest cas resulta cínic que s’especuli en futurs als mercats internacionals quan hi ha gent que mort de gana-.

De tota manera com ens recordava recentment el Catedràtic d’Economia Luís de Sebastián[1], el concepte, el terme crisi deriva de la seva rel grega κρίσις ,una realitat subjecta a evolució que significa doncs: evolució i revolució al mateix temps; en concret de Sebastián ens deia que significa al seu entendre, també: “oportunitat, entesa com a camí a seguir” , tot un món nou que se’ns obre als nostres ulls, potser encara sense determinar, però amb dinàmiques noves, errors a corregir, mancances a satisfer. En tot cas aquesta situació en la que pràcticament tanquem la primera dècada d’aquest segle XXI no deixa exempts de responsabilitats aquells que han estat abanderats del liberalisme a ultrança i per tant del mercat com a ajudant o meritori d’aquest creixements, potser aquella fragilitat extrema de tot plegat amarat d’inconsciències fútils que només veiem en el curt termini el camí per a l’obtenció de beneficis, sense tenir en compte si es donaven o no beneficis socials, ens duu, com ha estat sempre a aquesta cruïlla en la que no podem fer, per altra banda ulls clucs al canvi climàtic, producte, també d’aquest creixement a qualsevol cos que es produeix a partir de la configuració mundial que surt de la II Segona Guerra.

No puc per menys, doncs que estar d’acord amb Raimon Obiols[2], quan plantejava quelcom de transcendent a aquesta alçada de la pel·lícula, com diria algú; ell ens recorda com hores d’ara els sistemes jeràrquics, aquells que mantenen una certa simbiosi leninista, per entendre’ns, ja no funcionen, però l’horitzontalitat que és el model a emprar i que sorgeix del nou paradigma postmodern només li cal determinar lideratges, això sí: com a element imprescindible. Obiols plantejava tres receptes clàssiques per a resoldre les necessitats actuals, des d’un perspectiva eminentment sociològica diria jo, amb l’advertiment que ens feia, que no podien ser vistes o preses en consideració amb la mentalitat del segle XIX, sinó amb la ment oberta al segle XXI perquè els models i formats antics ja no servien, havien caducat; en deia que cal emprar un nou desenvolupament teòric i narratiu, en primer lloc, que cal emprar noves formes de deliberació i d’identitat i en darrer terme i no menys important que cal estudiar de nou els conceptes de política i mobilització social, amb uns altres ulls i unes altres perspectives. En realitat a la meva manera de veure ens planteja que l’esquema teòric antic, aquell que va definir el paradigma del nostre concepte de democràcia moderna, l’esquema, la rel, l’esquelet és encara vàlid, però la musculatura cal adaptar-la més des de una perspectiva quirúrgica que altra cosa, en la concepció de noves maneres de concebre l’encaix polític en la societat civil dels preceptes ideològics per una banda, però també dels lideratges polítics per una altra.

No és casual, i per tant resulta paradigmàtic, l’aparició en escena del fenomen Obama als Estats Units, una societat que assimila els canvis a una velocitat vertiginosa. El model del candidat demòcrata respon a aquell principi d’horitzontalitat al que ha contribuït destacadament el model que crea la pròpia xarxa, Internet, a la que es dota d’un lideratge no pas incontestable, per tant el model canvia d’entrada. Aquest fenomen neix en resposta a un model sacralitzat sobre les pautes i els esquemes heretats de les dinàmiques post industrials, però el canvi, la revolució tecnològica, genera noves dinàmiques, nous rols, ruptures i crisis que ens desenvolupen una nova manera d’entendre aquest món en el que vivim, encara amb massa deute moral, per dir-ho d’alguna manera, amb la configuració mundial sorgida dels pactes de la postguerra de finals del 40 i principis del 50 del segle passat.



[1] Anotacions personals de la Reunió del Global Progressives Fòrum. Barcelona 11-07-08.
[2] Íd. Íd.

Sobre financiació autonòmica i local

D'entrada demano disculpes per la complexitat del llenguatge que m'és necessari d'emprar per a poder establir un excurs sobre aquest tema.

És evident que en una societat basada en la figura del “predador” són difícils els acords entre administracions que en podríem dir tangencials, traduiré: on la distribució o redistribució de recursos passa necessàriament per l’acord a partir de les disposicions legislatives, en aquest cas les disposicions transitòries de l’Estatut català del 2006, com en d’altres territoris passa tanmateix per altres disposicions estatutàries que determinen el model que col·loquialment es coneix com de “cupo”, recaptació, atribució de benefici i retorn de l’excedent.

Així doncs el reconeixement de l’acord, passa per entendre també les necessitats específiques dels territoris d’un Estat a banda de les corresponent quotes solidàries; el problema rau en la determinació d’aquesta quota, basada en principis d’equitat, racionalitat, però també en les necessitats, de fet en la qualificació de les necessitats finalistes que els propis principis estatutaris determinin, val a dir també del cost dels serveis a partir de principis quantitatius, concretament monetaris, a banda del que els experts en despesa social reconeixen com a principis o mètode del benefici a partir del que es determina el repartiment del costos/beneficis sobre la imputació de determinats serveis que afecten, de fet, al conjunt de l’Estat, i específicament a banda que puguin ser prestats en una determinada comunitat o en una altra.

Ho sé, resulta complex, quan parlem del que representa la Ciència de l’administració respecte dels elements de que parlem, els principis son complicats pels qui podríem dir-ne profans en la matèria, en aquells temes on els esquemes abasten alguna cosa més que l’ordinari coneixement de l’administració. En aquest sentit, la publicació de les balances fiscals de part, és a dir les que corresponen a l’estudi que ha fet la Generalitat de Catalunya publicitats una setmana abans de la que té anunciat de publicar el Govern de l’Estat, obren un principi especulatiu que quedarà tancat definitivament en la comparació d'ambós estudis, el de la Generalitat i el del govern de l'Estat.

Disquisicions sobre predadores a banda, la determinació de la financiació autonòmica i local pressuposen el reconeixement d’una determinada estructura de l’estat que alguns encara qüestionen en un o altre signe ideològic,; la necessitat d’acostar postures en les comissions ad hoc, on els predadors n’haurien de quedar al marge, fan necessari poder establir acords sustentats en la lògica de la negociació, acords que es basen en les seves pròpies regles.

A fe de listo

Aquestes reunions del G8, són com una mena de club elitista on es reuneixen diuen, els països més pròspers del món; una mena de vacances pagades per als seus líders que sota aquell principi de solidaritat internacional decideixen reunir-se per explicar-se les darreres xafarderies en la gestió de les respectives “empreses”, és a dir dels respectius països o sia "del món" ; aquest cop ha estat la localitat japonesa de Tayako, on en el complex hoteler del Windsor Toya Hotel Hokkaido, una mena d' spa & resort de luxe, els mandataris han pogut posar-se al dia sobre les emissions de gasos contaminants, països que no van voler signar el protocol de Kyoto, per exemple, ara volent donar imatge de preservacionistes i ens fan apostes de reducció de contaminants amb uns terminis que “fan riure”: el 2050, és a dir d’aquí a 42 anys, quan en l’hivern austral, la glacera “Perito Moreno” se’ns enfonsa en l’hivern austral, repeteixo, un efecte que mai abans s’havia donat a l’hivern. Fa riure per no dir que fa plorar, de veres.

Mentrestant després d’aquestes vacances pagades sota l’eufemisme de viatge oficial, els mandataris d’aquests països feien els seus acords comercials, aquí hi ha la trampa, doncs, i amb el menyspreu que els caracteritza queden a l’espera de contacte amb les que consideren “economies emergents”, eufemisme amb el que es descriu en els “mercats polítics internacionals” a països del club dels tigres asiàtics com la Xina i la Índia, entre d’altres; països als que oferiran tecnologia i fons per a ser més verds, diuen, i la pregunta és: oferiran? Vol dir amb tota probabilitat que iniciaran contactes per a “vendre” tecnologia, per a “vendre” crèdits per a la compra i així fer entrar aquestes “potències emergents” en els cercles de la realpolitik econòmica, globalització en diuen, com ja s’ha fet amb països en vies de desenvolupament o amb els països subdesenvolupats.

Però encara hi ha més trampes que desmunten des del G8 les cimeres ambientalistes de Kyoto i Bali directament: la base de càlcul de la reducció que pretenen; a banda del mercantilisme emergent, aquesta suposa la reducció d’un 20% de les emissions de CO² al 2020 (d’aquí a 12 anys) i entre el 80 i el 90% al 2050 (d’aquí a 42 anys), on radica la trampa? doncs radica en que el càlcul s’estima sobre la base de les emissions l’any 1990 (fa 18 anys). Un que és de lletres encara creu saber calcular i entén que les emissions que s’haguessin fet l’any 1990 es reduiran en un 90%, és a dir les calculades 60 anys enrere, el que “per se” ja resulta un eufemisme o una broma de mal gust, però segurament el més preocupant és que l’augment de les emissions a partir del procés expansiu industrial que es produeix des de la darrera crisi econòmica de la dècada dels 90 i l’establiment d’intercanvi de “bons al portador” sobre emissions contaminants, és a dir: pots contaminar si compres “drets”, en el darrer quinqueni, significa ni més ni menys que passar-ho per alt o no tenir-ho compte i restar, per tant, en un limb estrany respecte del procés contaminador produït fins aquella data fixada, ens saltem doncs, directament, 60 anys de contaminació brutal. Estranya proposta, a fe de listo, que fa bona la reflexió feta al 1923 que li atribueixen a John Maynard Keynes: «...el largo plazo es una guía confusa para la coyuntura. En el largo plazo estamos todos muertos. Los economistas se plantean una tarea demasiado fácil, y demasiado inútil, si en cada tormenta lo único que nos dicen es que cuando pasa el temporal el océano está otra vez tranquilo...», a rel del seu llibre "Un Tratado sobre la Reforma Monetaria" publicat aquell mateix any, una incisiva argumentació sobre porquè els països haurien d'apuntar a l'estabilidat dels preus domèstics al tiemps de proposar l'ús de tipus de canvi flexibles, que ens posa de manifest que el llarg termini no és més que una mena de fugida d'estudi.

Nota al peu.

Països que composen el G8 i el corresponent representant a la cimera nipona:

Alemanya (Angela Merkel)

Canada (Stephen Harper)

USA (George W. Busch)

Italia (Silvio Berlusconi)

Japó (Yasuo Fukuda)

Rusia (Dmtri Medvédev)

Regne Unit (Gordon Brown)

UE (José M. Durao Barroso)

És la política!

Parlar de política pressuposa una reflexió important sobre el llenguatge a emprar per tal de fer comprensible a un “profà” allò que dius. Perquè no escrius de política?, m’increpava amicalment una persona que m’és molt propera. El cert és que de vegades a qui li agrada endinsar-se en les reflexions ètiques, com a mi, prefereix les disquisicions sobre factors morals o estètics de la nostra vida quotidiana, però és cert també que hi ha sobre la taula una bona munió de temes; sembla estrany, donades les dates en que ens trobem i quan anys enrere no hi havia notícies, hores d’ara amb que omplir els diaris. Certament hi ha prous “variables” com en diem en llenguatge pontifical, prous “histories” en un llenguatge més col·loquial, com per a fer una aportació al context de la opinió i per tant escriuré de política, és clar que com l’entenc jo, tot i que deixo dit el compromís d’usar un llenguatge planer per a fer aquesta anàlisi, que no és més que usar dels teus coneixements per posar al servei de qui vulgui obrir el teu blog i llegir allò que dius, allò que aportes, amb tota la bona voluntat i bona fe del món

“A la gent - deia Mariano Rajoy (PP) - no li treu la són el tema de si els immigrants poden o no vota”, recentment, en relació a una de les propostes sorgides del Congrés del PSOE; és molt interessant aquesta manera de veure les coses, ell ens diu el que pensa la gent, o siguem francs: el que ha de pensar la gent, curiòs tot plegat. Potser no sigui una mesura “urbi et urbi” com alguns més a l’esquerra demanen, però el cert és que un reconeixement a tots aquells ciutadans que han volgut fer d’aquest país el seu lloc de residència “permanent” i recalco permanent, perquè de vegades, com en els pecats, l’omissió és greu en el discurs polític, aquells que porten tants anys treballant i aportant també a les arques de l’Estat i amb un permís de residència permanent és raonable que puguin obtenir també els drets polítics, potser ho haurien pogut obtenir a través de la nacionalitat, però resulta obvi que amb la residència en devien de tenir prou o l’obtenció de la nacionalitat espanyola suposaria la pèrdua de la seva si no hi ha acord de doble nacionalitat amb el seu país d’origen, posem per exemple Andorra, encara que pugui semblar còmic, per altra banda. En tot cas benvinguda sigui la proposta i esperem que ben aviat estigui en marxa el procediment legal per a dotar-los de l’estatus de ciutadania política.

A mi que m’agrada parlar d’ètica, em ve al cap ara l’enrenou i les declaracions de Fernando Sabater, l’autor de “ètica para Amador”, un llibre que, seguint la moda de la dècada dels 90 dedica i escriu Sabater pel seu fill Amador, on reflexiona sobre ètica, moral i filosofia, amb un llenguatge planer, especialment dirigit als adolescents; aquest catedràtic de filosofia de la Complutense, amb una llarga carrera docent, no ens deixa de sorprendre amb la seva incursió en la política de la mà d’una organització nomenada: Unión, Progreso y Democràcia, en la que també hi trobem a l’ex Europarlamentària socialista Rosa Diaz, amb un discurs força radical, tot val a dir, radical de dretes, no ens portem a engany, on a més la seva càrrega espanyolista i la seva defensa de la llengua espanyola, evidentment el castellà, exalten els ànims d’aquesta Espanya nostra, a la manera, no ens oblidem com es feia a França a la dreta de la dreta, amb un discurs suposadament progressista (que no ho és gens però responia a una part del nom) jugant amb l’escassa cultura política del país i apel·lant als sentiments més viscerals, vaja una mena de Lerrouxisme a la moderna. I clar, neix un manifest en defensa de la llengua espanyola (ells no en diuen castellà), i com no podia ser d’altra manera això genera el naixement d’un manifest en defensa de la llengua catalana; quina pena, no creieu, quanta energia malbaratada.... Però com diria algú “és la política!”

Doncs no, no és la política, és una manera de fer política, i no parlo d’ideologia, parlo de com afrontar allò que afecta als ciutadans i en això si que estic d’acord amb el discurs de José Luís Rodríguez Zapatero (PSOE), en el sentit que, i aquí si que hi entra la lectura ideològica, no és cert que tot sigui igual, centre, dreta o esquerra, no és igual, i determinades coses sempre les diu la dreta, com entrant en defensa de la gran (per dimensió) classe obrera, perquè, i pregunto, aquells que tant s’omplen la boca amb la paraula crisi, buscant responsabilitats governamentals, no tindran potser alguna responsabilitat respecte de la recessió? Ho dic perquè les trans-nacionals algun paper hi deuen de jugar, els països productors de petroli algun paper hi deuen de jugar, els intermediaris de tot tipus algun paper hi deuen de jugar. De tot el que ens aporta el món de la publicitat, que de vegades és més aviat poc, potser i per lligar amb el que diem, és un anunci de llet que es planteja que ens afecta més la baixada percentual de l’Ibex 36 o la baixada del preu de la llet que anuncien? Segurament la primera ens afecta indirectament, però la segona de manera absoluta a les economies domèstiques.

qum fa-ándzir

Sentia el silenci a prop meu, com una exhalació divina que m’endinsava en la màgia d’aquells instants on la matèria esdevé esperit, en un trànsit senzill, com un sospir que ens desperta en la bondat eterna. Per un instant rellegeixo els llibres sagrats i descobreixo el plaer de les interpretacions, que profanes, deixen en la paraula els signes dels temps, mentre el temor plana entre els mortals, a l’espera de la revelació.

Sentia el vent, escoltava el seu murmuri per entre les runes que s’enlairen als cels, tot recordant el que va ser, trist testimoni. Potser aquella sunna corànica 74.2 ens explica més bé que cap altre text el que cal fer: qum fa-ándzir, ens diu, per animar l’esperit a la recerca de la veritat absoluta; aixecat del teu repòs, enlaira la teva vista al cel i sigues pròdig en la devoció a les virtuts que fan als homes bons.

Sentia la calidesa del sol de l’estiu bastir la terra i amb ella tots els elements, alimentant la vida, com un hàlit d’esperança, en l’hora calma que ens ajuda a la reflexió, per destriar pensaments. Mentre la mirada perduda cerca els valors principals i eterns: la bellesa, la raó, l’harmonia, la justícia, la pau, la llibertat, en definitiva la moral que se sustenta en els principis bàsics de la nostra convivència, amarats d’aquella especial devoció per l’equitat com a nucli essencial de la voluntat humana.

Després, novament el silenci, i les veus harmonioses de la nit que t’acomboien els somnis desperten el són plàcid, per recrear-te en les ombres i descobrir que la llum és l’únic camí....

Una cita: 4 de juliol de 1776. Declaració d'Independència nord-americana

"...Sostenim com a evidents en sí mateixes aquestes veritats: que tots els homes son creats iguals; que son dotats pel seu creador de certs drets inalienables; que entre aquests hi són la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat..."

Filosofar

“Que ningú mentre és jove no vacil·li a filosofar, ni essent ja vell de filosofar no es cansi” (Epicur, Lletra a Meneceu)


Escoltava entre somnis el discórrer de les onades, un so compassat que asserenava l’aire i em duia pau, una sensació distinta i distant, com de misteri, una música calma.... Al redós de la matemàtica aquell concepte filosòfic com em recordava recentment aquell constructor, amarada la geometria de principis i raons, o la semàntica que enardeix la duresa dels missatges per aquella que la interpreta, encara que l’emissor planegi sobre la ductilitat de les paraules com em reprovava aquella que cerca el camí. Escoltava aquell so cadenciós com enviat pels déus, mentre la tarda cau sobre les espatlles de la terra, i la lluna i el sol cerquen la trobada màgica en un punt secret dels celatges eterns. De fet, quan la paraula no brolla, es preferible deixar que el silenci acompanyi la vida que ens ressegueix inexorable, sense oblidar de mimar aquells moments, que ens fan descobrir el color de la fusta envellida pels impactes dels meteors, o en la pedra vella que guarda en la seva essència els sons dels dies, aquell record, aquella data, aquell instant....

Deia Epicur[1], que “el plaer és el principi i el final de la vida feliç”, potser descobrint que és el que ens pot fer feliços, quin és el principi de la nostra felicitat i àdhuc de la felicitat dels homes, sabrem, com ens deia el grec, quin és el nostre bé, perquè “totes les coses han de ser apreciades per una prudent consideració”, de cert que la seva afirmació en el principi el valor que ens proposa és de dúctil consideració, perquè qui pot fer negació del que ens aporta quan ens diu: “acostumat a pensar que la mort per a nosaltres no és res, car tot el bé i el mal resideixen en les sensacions, i precisament la mort és la privació dels sentits”; “Ens cal, ens diu, meditar sobre totes les coses que ens porten la felicitat, car si la posseïm ja ho tenim tot, i si ens manca, fem tot els possibles per a posseir-la”.

[1] Epicur. Lletres. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 1975