divendres, 31 d’octubre del 2008
diumenge, 26 d’octubre del 2008
Notes de text I: El Mercat
Fotografia original de Montse Esteba.
L’olor, aquella olor distinta.... Vaig saber anys mes tard que aquella era l'olor de les espècies, aquelles que la mare havia anat a comprar al mercat vell, el que hi havia al final del turó, envoltat de carrerons estrets i foscos, on de tant en tant, alguna rata somiquejava buscant alguna cosa que menjar. Què se li hauria perdut a la mare tant lluny de casa, en l’altra punta, quasi sortint de ciutat....? La veritat es que no ho he sabut mai que hi feia la mare comprant al mercat de les Severianes, el cert és que aquell dia de tardor, tot plegat tenia un altre gust, diferent, com en els dies que haurien de venir......
Camille, encara tenia l’esglai a la cara, potser el fred de tardor que el vent del nord ens regalava el feia encara més esblanqueït del que era; espigat, cap gros, galtes rodones i aquell deix que feia difícil d’entendre el que et deia, i el feia, també, de vegades distant. De tornada, havíem fet una aturada a la font, per refrescar aquella fugida, esbafegant, sufocats per aquella cursa desbocada. L’aigua freda, molt freda, era agraïda, potser massa perquè la fredor ens feia estossegar, mentre en ell, fent un apart, es recreava en els símbols de les escorces dels arbres; no el vaig entendre mai, jo en Camille...
Resoldre el problema
“....Com es van apanyar el benèvol president Roosevelt i el pèrfid Adolf Hitler per a restaurar quasi el ple treball en els sis llargs anys que van seguir a 1.933? Allò que finalment va resoldre el problema fou una enorme despesa deficitària que augmentà el deute públic. Aquesta història, tal i com jo acabo d’explicar-la, no es troba en gairebé cap de les tesi doctorals de les grans universitats privades després de 1970. (Evidentment, la ciència millora i desmillora)....”[1]
[1] Samuelson, Paul A. Adiós al capitalismo de Friedman y Hayek. 2008. Tribune Media Servicis. Publicat a El País 26-10-08.
[1] Samuelson, Paul A. Adiós al capitalismo de Friedman y Hayek. 2008. Tribune Media Servicis. Publicat a El País 26-10-08.
dissabte, 25 d’octubre del 2008
Notes de text I: Els fogons
La mare bogia entre els fogons i enflairant la casa amb aquelles tardorenques olors, del carrer estant, es podia escoltar el seu neguiteig ara una olla, ara una altra, ara cal carregar el carbó de nou, que s’esgota entre tant de foc encès!, deia. Els esglais d’aquella tarda, en arribar a la punta del carreró havien quedat oblidats i aquelles olors, les resseguíem tot fent aquells moviments que el fumeig fa quan les músiques l’embadalien: cap un costat, cap un altra..., recargolant, com en una processó tardana, a tot el llarg d’aquell rengle de pedres i fang que n’era aquell llogaret. La mare no cantava, no n’havia sabut mai, però de cuinar déu ni do si en sabia, la mare! Aquella tarda tot semblava diferent, fins i tot les olors prou que conegudes, semblaven distintes, de menjars diferents, on es podia distingir la flaire de les verdures, tot i que ara, a més, si afegia una olor especiada, distinta, saborosa, però desconeguda......
diumenge, 19 d’octubre del 2008
Διομήδης
“.... Pal·las Atenea infongué aleshores força i valor al Tídida Diomedes per tal que excel·lís entre tots els argius i cobrés una fama gloriosa. Del casc i l’escut li féu resplendir un foc sempre viu, semblant a l’estel de la tardor quan emergeix del bany de l’oceà i rutila més lluminós; així era el foc que li féu flamejar del seu cap i les seves espatlles. I el va empènyer a llançar-se al mig de la brega, on els combatents eren més nombrosos....”[1]
[1] Homer, Il·liada. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 2007. Llibre V, pag. 18
dissabte, 18 d’octubre del 2008
Nota de text I: Aquella vella porta
Aquella vella porta semblava tenir vida. Els cops plens de rovell regalimant sobre una pintura grisa, fosca, bruta, com desencaixada en un mur encara dempeus, de pedres velles també mal renglerades, s’obria al misteri de les ments infantils, les ments d’aquells nens enjogassats que una i una altra vegada, amb cada retruc de pilota, els semblava escoltar com un gemec darrera la porta on de l’orella estant, podien sentir el vent com xiulava per entre els forats, com un esglai quan la llum s’amaga darrera del carreró. Aquell miol que anuncia el misteri, espanta de nou els nins que, cames agafeu-me, surten a tota pressa deixant al terra aquell instrument amb el que havien torturat durant tant de temps la porta vella; com esperitats, augurant, que aquelles ànimes de la fosca, aquelles que escoltaven dins del mur havien decidit de sortir de passeig.
Notes de text I: Quan el gall canta
Amares els sentits al redós de la llar que sospira cendres, en l’amargor de les boires calmes que acomboien les vides al costat dels murs blaus que cicatritzen els camps. El campanar de l’església ja no sona, les hores han esdevingut mortes, quan les fulles seques pentinen el terra erm. Al carrer el silenci de la tardor que gemega per entre les pedres antigues, quan els crits de la canalla tornen a omplir els aires de sóns de frescor; mentre, la pilota castiga una i altra vegada la porta vella de ferro que, rovellada, aguanta els embats i llença sons metàl·lics que reboten en la calma. La vila tot just es desperta, oblidada en els camins que espurnegen els turons, quan el gall canta.
La montagne de l'âme
Fotografia original de Montse Esteba del Parc de Sant Salvador a Santa Coloma de Farners“Aquesta és la seva terra i no hi ha raó per que no es comportin amb naturalitat, les seves arrels han estat enfonsant-se en aquest terra generació rere generació, sense necessitat que vinguis de lluny en la seva cerca. Respecte d’aquells que marxaren d’aquí fa temps, en la seva època no existia encara l’estació d’autobusos, i menys encara els cotxes de línia. Pel riu, calia prendre la barca coberta amb estores; i per terra llogar un carro. Si realment un no tenia diners, només podia comptar amb les seves sabates. Ara tots els que encara tenen un sospir de vida tornaran, fins i tot des de l’altra riba del pacífic, ja sigui en utilitari o en cotxe de luxe amb aire condicionat. Alguns han fet fortuna, altres s’han fet famosos, altres no son res, però han envellit i volen tornar. Al aproximar-se al final de la vida, qui no té nostàlgia de la seva terra? [1]
[1] Xingjian, Gao. La montagne de l'âme. Éditions de l'aube. Paris. 2000
dijous, 16 d’octubre del 2008
Mancances i Virtuts
A poc més de 15 dies de campanya, els candidats a la presidència dels USA han vist com en el marc de la Universitat de Hofstra, a la localitat de Hempstead en l’Estat de Nova York, els seus nivells d’oratòria i solidesa del discurs evidenciaven de nou dues formes d’entendre l’Estat, les relacions internacionals, la política fiscal, la gestió de la crisi, etc. es posaven damunt la taulal; dos homes, dues maneres, dos estils, dos paradigmes.
El senador John McCain, havia fet l’ensinistrament correcte per a intentar, potser desesperadament, remarcar aquells aspectes que els seus estreteges de campanya havien magnificat al llarg de la que precedia sobre qüestions “negatives” respecte del seu opositor. De fet el seu error, l’error de disseny és de manual com aquell vell aforema del “no penseu en l’elefant rosa”, que porta inexorablement a pensar en l’elefant rosa. McCain centra la seva campanya “en o contra” un nom: Barack Obama, de manera que indirectament li fa campanya al candidat demòcrata, per altra banda, l’ intent d’utilització de velles tècniques comunicatives va posar de manifest, també, la tecnificació dels seus directors, essencialment en dues fòrmules: La primera en emprar un sistema identificatiu, amb la creació del personatge “Joe el llauner” de manera que amb aquesta es pretenia identificar al ciutadà mitjà, fer proper el seu discurs i definir el “mode de vida americana”: el risc, el progrés, el valor de l'esforç, etc. La segona la de la repetició agosarada amb la repetició constant, fins de vegades fora de context, d’una o vàries idees, argumentaris com ara: El senador Obama pujarà els impostos o El senador Obama té bona sintonia amb Hugo Chàvez de Veneçuela. La utilització d’aquests elements de comunicació que coopten un procés d’oratòria té els seus riscos, si l’adversari, en aquest cas el Senador Obama, no entra al joc o es capaç de desvirtuar, sense magnificar aquells instruments, el que pot posar en evidència les seves mancances, com així es va posar de manifest.
El senador Barack Obama, va plantejar una estratègia rigorosa d’optimització del temps, l’únic recurs vàlid de que disposa, per altra banda, qui s’enfronta a un debat d’aquestes característiques i va intentar en al mesura d’allò possible desgranar alguns, pocs, aspectes del que hauria de ser la seva presidència, desvetllant les seves aliances “personals” de govern, els suports, per dir-ho d’alguna manera de grans experts de l’administració americana; les seves propostes: les propostes energètiques, la seva visió de la crisi i les seves perspectives en les relacions internacionals, tres elements bàsics, tres idees que son fàcils de recordar en l’ identitari primari dels oïdors del debat per a quedar ancorades en el pensament. Obama va canviar la denominació habitual de classe mitjana, per emprar la denominació “classe treballadora”, un recurs a les noves concepcions sociològiques de la estratificació social, el que va aconseguir descol·locar l’adversari que el titllava de fomentar la lluita de classes, un esquema doctrinari que el republicà no va saber adequar al canvi d’estratègia semàntica del Senador Obama qui, amb el seu plantejament aconseguia de escenificar clarament, la simbiosi ideològica del conservadorisme republicà amb els darrers vuit anys del mandat que precedia aquesta comtessa electoral, sense citar ell, això si, a George W. Busch i aconseguint que si que ho fes McCain en un intent de desvincular-se del pes de la llarga ombra dels dos mandats d’aquell.
Els debats no es guanyen o es perden com escenifiquen els mèdia en clau clarament esportiva, serveixen per a magnificar i significar mancances o virtuts de qui participa en ells. Segurament aquest darrer debat, distint del primer , com del segon encontre sobre la base de preguntes, ha plantejat una carrera contra rellotge del republicà, en front de la serenor i la imatge de seguretat del demòcrata. La societat americana serà, però, la que ens hagi d’aclarir quina és la lectura que se'n fa d’aquesta aposta de comunicació, tot i que encara els queden dues setmanes estratègiques aks candidats per a establir contacte directe amb l’elector i on es veurà, també, quin ha estat l’ impacte en les línies estratègiques de les respectives campanyes del que es va poder veure ahir.
El senador John McCain, havia fet l’ensinistrament correcte per a intentar, potser desesperadament, remarcar aquells aspectes que els seus estreteges de campanya havien magnificat al llarg de la que precedia sobre qüestions “negatives” respecte del seu opositor. De fet el seu error, l’error de disseny és de manual com aquell vell aforema del “no penseu en l’elefant rosa”, que porta inexorablement a pensar en l’elefant rosa. McCain centra la seva campanya “en o contra” un nom: Barack Obama, de manera que indirectament li fa campanya al candidat demòcrata, per altra banda, l’ intent d’utilització de velles tècniques comunicatives va posar de manifest, també, la tecnificació dels seus directors, essencialment en dues fòrmules: La primera en emprar un sistema identificatiu, amb la creació del personatge “Joe el llauner” de manera que amb aquesta es pretenia identificar al ciutadà mitjà, fer proper el seu discurs i definir el “mode de vida americana”: el risc, el progrés, el valor de l'esforç, etc. La segona la de la repetició agosarada amb la repetició constant, fins de vegades fora de context, d’una o vàries idees, argumentaris com ara: El senador Obama pujarà els impostos o El senador Obama té bona sintonia amb Hugo Chàvez de Veneçuela. La utilització d’aquests elements de comunicació que coopten un procés d’oratòria té els seus riscos, si l’adversari, en aquest cas el Senador Obama, no entra al joc o es capaç de desvirtuar, sense magnificar aquells instruments, el que pot posar en evidència les seves mancances, com així es va posar de manifest.
El senador Barack Obama, va plantejar una estratègia rigorosa d’optimització del temps, l’únic recurs vàlid de que disposa, per altra banda, qui s’enfronta a un debat d’aquestes característiques i va intentar en al mesura d’allò possible desgranar alguns, pocs, aspectes del que hauria de ser la seva presidència, desvetllant les seves aliances “personals” de govern, els suports, per dir-ho d’alguna manera de grans experts de l’administració americana; les seves propostes: les propostes energètiques, la seva visió de la crisi i les seves perspectives en les relacions internacionals, tres elements bàsics, tres idees que son fàcils de recordar en l’ identitari primari dels oïdors del debat per a quedar ancorades en el pensament. Obama va canviar la denominació habitual de classe mitjana, per emprar la denominació “classe treballadora”, un recurs a les noves concepcions sociològiques de la estratificació social, el que va aconseguir descol·locar l’adversari que el titllava de fomentar la lluita de classes, un esquema doctrinari que el republicà no va saber adequar al canvi d’estratègia semàntica del Senador Obama qui, amb el seu plantejament aconseguia de escenificar clarament, la simbiosi ideològica del conservadorisme republicà amb els darrers vuit anys del mandat que precedia aquesta comtessa electoral, sense citar ell, això si, a George W. Busch i aconseguint que si que ho fes McCain en un intent de desvincular-se del pes de la llarga ombra dels dos mandats d’aquell.
Els debats no es guanyen o es perden com escenifiquen els mèdia en clau clarament esportiva, serveixen per a magnificar i significar mancances o virtuts de qui participa en ells. Segurament aquest darrer debat, distint del primer , com del segon encontre sobre la base de preguntes, ha plantejat una carrera contra rellotge del republicà, en front de la serenor i la imatge de seguretat del demòcrata. La societat americana serà, però, la que ens hagi d’aclarir quina és la lectura que se'n fa d’aquesta aposta de comunicació, tot i que encara els queden dues setmanes estratègiques aks candidats per a establir contacte directe amb l’elector i on es veurà, també, quin ha estat l’ impacte en les línies estratègiques de les respectives campanyes del que es va poder veure ahir.
dimecres, 15 d’octubre del 2008
The last debate.
Els senadors Obama i McCain s’enfronten ja al darrer dels seus debats presidencials, el que pot tenir una transcendència fonamental quan la campanya els ve marcada per un element nou i distint que ha obligat a ambdós candidatures a establir noves dinàmiques electorals, nous paradigmes: la gestió d’una crisi que s’escau mundial.
El cert és que el segon i darrer dels cara a cara dels candidats es planteja sobre una hipòtesi de treball que em dóna perspectives a tenir en compte en l’anàlisi prèvia: La primera, exògena però absolutament rellevant, com son les darreres enquestes fetes publiques tant per The Washington Post, The New York Times, la CBS o la CNN, que atorguen un important avantatge del candidat demòcrata, superant amb escreix el marge d’error estadístic previsible en aquestes estimacions quantitatives, el que d’alguna manera dóna credibilitat a la solidesa de les possibilitats demòcrates per davant de les possibilitats republicanes. La segona endògena, fruit evident de la pròpia dinàmica de campanya, com és la del tensionament necessari, però aquest cop amb les acusacions de socialista que comencen a sortir des de les files republicanes cap al candidat demòcrata, ja de manera irrefrenable, acusacions que ben be volen recuperar el maccarthisme en el sentit de la “caça” del comunista, refermant un identitari més propi de la primera dècada de la “guerra freda” però en clara consonància amb un ideari conservador que és el que propugnen des del partit de l’elefant en front del model i els esquemes liberals en l’aposta dels demòcrates sobre la necessària intervenció estatal, si aquesta és necessària com requereix aquesta ocasió i no en un altre supòsit, en clara “liaison”, per altra banda, amb l’ identitari, el principi liberal que va fundar, de fet, el model nord-americà: la felicitat del ciutadà.
Governar un escenari que ve donat, amb una capacitat d’anàlisi adequada al valor i al lideratge que requereix el moment, amb una evidència: que “la no regulació” vinculada al paradigma de la auto regulació del mercat ha fet fallida des d’un punt de vista ideològic, posiciona al candidat demòcrata en millor lloc de sortida, però aquest debat viurà la tensió que no va viure el primer i si que va començar a vislumbrar-se en el “face to face, de manera que és previsible un enduriment de les posicions de McCain, amb el risc, també, que una excessiva duresa l’allunyi de la necessitat de convenciment d’un electorat ja molt distant del garantisme que suposava per als republicans actuar amb el “consentiment” de la “sobirania” dels ciutadans, una garantía poc més que allunyada ara, del que Obama anomena: el sentiment de la classe mitjana. Aquell que avui sigui capaç de fer una millor gestió dels sentiments i de les emocions, ferides, i fins i tot anihilades per aquesta “bancarrota” que no van saber preveure ni les empreses qualificadores de les pròpies entitats, que han quedat també posades en qüestió, serà aquell qui acabi consolidant, en aquest debat, la seva posició final en la carrera cap a la “White house”.
El cert és que el segon i darrer dels cara a cara dels candidats es planteja sobre una hipòtesi de treball que em dóna perspectives a tenir en compte en l’anàlisi prèvia: La primera, exògena però absolutament rellevant, com son les darreres enquestes fetes publiques tant per The Washington Post, The New York Times, la CBS o la CNN, que atorguen un important avantatge del candidat demòcrata, superant amb escreix el marge d’error estadístic previsible en aquestes estimacions quantitatives, el que d’alguna manera dóna credibilitat a la solidesa de les possibilitats demòcrates per davant de les possibilitats republicanes. La segona endògena, fruit evident de la pròpia dinàmica de campanya, com és la del tensionament necessari, però aquest cop amb les acusacions de socialista que comencen a sortir des de les files republicanes cap al candidat demòcrata, ja de manera irrefrenable, acusacions que ben be volen recuperar el maccarthisme en el sentit de la “caça” del comunista, refermant un identitari més propi de la primera dècada de la “guerra freda” però en clara consonància amb un ideari conservador que és el que propugnen des del partit de l’elefant en front del model i els esquemes liberals en l’aposta dels demòcrates sobre la necessària intervenció estatal, si aquesta és necessària com requereix aquesta ocasió i no en un altre supòsit, en clara “liaison”, per altra banda, amb l’ identitari, el principi liberal que va fundar, de fet, el model nord-americà: la felicitat del ciutadà.
Governar un escenari que ve donat, amb una capacitat d’anàlisi adequada al valor i al lideratge que requereix el moment, amb una evidència: que “la no regulació” vinculada al paradigma de la auto regulació del mercat ha fet fallida des d’un punt de vista ideològic, posiciona al candidat demòcrata en millor lloc de sortida, però aquest debat viurà la tensió que no va viure el primer i si que va començar a vislumbrar-se en el “face to face, de manera que és previsible un enduriment de les posicions de McCain, amb el risc, també, que una excessiva duresa l’allunyi de la necessitat de convenciment d’un electorat ja molt distant del garantisme que suposava per als republicans actuar amb el “consentiment” de la “sobirania” dels ciutadans, una garantía poc més que allunyada ara, del que Obama anomena: el sentiment de la classe mitjana. Aquell que avui sigui capaç de fer una millor gestió dels sentiments i de les emocions, ferides, i fins i tot anihilades per aquesta “bancarrota” que no van saber preveure ni les empreses qualificadores de les pròpies entitats, que han quedat també posades en qüestió, serà aquell qui acabi consolidant, en aquest debat, la seva posició final en la carrera cap a la “White house”.
dimarts, 14 d’octubre del 2008
Reflexió social
“La tradició sociològica ens ha persuadit tant que l'evolució cap a la modernitat equivalia a un passatge de les comunitats ètniques cap a les societats nacionals, que provem alguna dificultat per acceptar que es pugui anar avui de la nació cap a l' etnicitat. I tanmateix, té una lògica al que torni al centre de la reflexió social des de llavors que la mundialització ens col·loca en una seqüència històrica on la co presència de múltiples cultures sobre un mateix territori esdevenen un fenomen socialment tan important com l'antiga situació on les cultures diferents continuaven sent per a l'essència confinades en espais diferents. Són doncs les societats més modernes aquelles que no són ja més ètnicament homogènies i que, en allò, difereixen de les societats tradicionals i de les tribus que, elles, ho podien ser.”[1]
[1] Bastenier, Albert. Pour une sociologie de l’ethnicité. Revue Française de Sociologie (2008, 49/1)
dilluns, 13 d’octubre del 2008
Molay
Quin és realment el valor de les malediccions, ”Maleïts sigueu, tots maleïts, fins a la tretzena generació”, fins a la tretzena proferí el darrer dels grans mestres templers, als seus inquisidors. Tal dia com avui, el 13 d’octubre de 1.307, Jacques de Molay, gran mestre templer era empresonat per ordre del papa Climent V i del rei Felip IV de França, greus acusacions s’esqueien sobre Molay: Sacrilegi, Heretgia, Simonia i idolatria. Sota tortura se n’obtingué la seva confessió de la que es retractà, però tot i així fou cremat viu davant de Nôtre Dame de París el 18 d’abril de 1.314.
diumenge, 12 d’octubre del 2008
Paisatge de tardor.
Passejo. L’aire ha esdevingut fred, sota el gris d’un cel que sembla desplomar-se. Les rajoles eixutes, netes, blanquegen al costat de l’asfalt renegrit. Escolto el lladruc d’aquell gos que juga amb el seu amo i els gargotejos d’una niada de coloms amagats sota teulat. Les orenetes ja no hi són, fa dies que van fugir del vent del nord. La gent, camina a passa lenta. l’olor de pa, acabat de fer, flaireja l’ humitat, pocs diaris sota el braç. Mirades baixes, com pentinant el terra, abrigats de tardor, l’estiu es fon en els braços freds i forts de la basarda.
Infinitat...
Infinitat
El•lipsis que dibuixen cels inabastables,
cercles que fan obvies les realitats concèntriques,
polígons que cascadegen en les rivalitats engonals,
móns de síntesi i catalèpsia
descriuen ufanes i misterioses cadències;
ara una, ara una altra
incomprensibles, indescriptibles,
acomboien esperances mòrbides en la solitud,
en l’ infinitat racional i etèria,
en la cobejança pròvida;
tot en perfecta simbiosi:
silenci....
© Albert Balada. Octubre 2008.
divendres, 10 d’octubre del 2008
Un vídeo diferent fa un nou model de campanya
El disseny de la campanya demòcrata dóna un gir estratègic en el que a comunicació viral significa. La insistència del candidat republicà en escenificar la manca d’experiència del candidat demòcrata, fa creure als creatius de la campanya de Barack Obama en la necessitat de presentar al seu líder des del prisma del “primus inter pares”, sota la perspectiva de dibuixar una pel·lícula en la que bàsicament, al llarg de catorze minuts i quaranta cinc segons, es descriguin els quatre dies darrera l’escenografia de la convenció demòcrata a Denver, trencant així la possibilitat d’una dinàmica forçada des de les files republicanes del: “i tu més”, quin abandonament dóna a entendre una altra simbologia en la cursa presidencial de l’organització Demòcrata: la pretensió de presentar una campanya neta, una campanya pulcra i extremadament gens agressiva, on l’error que significa, generalment, una referència a l’adversari, deixa de ser paradigma o model en aquesta, a 24 dies del final de la campanya.
Barack Obama, Michelle Obama, Joseph Biden, i les seves famílies darrere les escenes en la Convenció Nacional Democràtica de 2008 a Denver, Colorado. (Música composta per Greg Kuehn per a Peligro Music & Disseny de So)
Rodoreda...
..."Tenia tantes ganes de trepitjar aquella terra que no sabia per quina banda tirar. Dreta al peu de la porta de la cuina, amb el gosset al costat, no es podia treure del pensament les paraules d'aquell noi; que a la casa hi havia fantasmes. Les espelmes s'havien apagat, bufades per algú que no es podia veure, com feia anys, i no se n'havia recordat mai més, se li havia apagat l'espelma a ella la nit que pujà a la teulada quan encara no tenia por de viure a la torre tota sola."... (1)(2)
(1) Rodoreda, Mercè. Mirall trencat. Club editor 1984 S.L. Barcelona. 2008. pag. 379
(2) Mercé Rodoreda (1908-1983)
Tardorejant
Tardoreja, els fulls esgrogueeixen, les línies s’esvaeixen, les lletres escrites esmicolant-se sota els ulls dormilencs esperen l’esglai silent, quan aixequen el vol aquelles restes del missatge oblidat que ens deixa el regust i l’olor de vell en l’aire, somnis de tardor.
dimecres, 8 d’octubre del 2008
Obama / McCain, dos models de societat absolutaments distints i distants
No resulta gens fàcil, per a un candidat, qualsevol candidat afrontar el model “interpellation interviews debate”, substancialment perquè aquest format centra encara més la figura del candidat, dels candidats i la seva capacitat de reacció, estratègia, vocabulari, oratòria, etc. La passada matinada, els Senadors Obama i McCain afrontàvem el que era el seu segon encontre electoral, a un mes just de conèixer qui ha de ser el “director” dels designis de la primera potència política mundial.
En un escenari, el del format del segon debat, que afavoreix al candidat demòcrata, que, amb una calma apressa, amb una veu sòlida però alhora especialment tranquil·la, va desgranar i repetir una i una altra vegada les receptes que formen ja part del seu identitari electoral: la identificació de les dues classes socials la treballadora i la corporativa, la necessitat que el 95% dels nord-americans que conformen aquella classe mitjana -ell no n'hi diu treballadora- rebin compensacions fiscals, essencialment per a poder afrontar casa, sanitat i pensions; defensor de les energies renovables com a mesura per a resoldre la dependència energètica exterior i amb una política de relacions internacionals basada en la col·laboració i la cooperació.
El candidat republicà, de qui el seu pitjor aliat és el disseny del seu vestit, va fer gal·la també d’un bon sentit de la oratòria i com no pot ser d’altra manera, porta el guió aprés, en un format, però, on es veia clarament que no es sentia còmode, on repetia que havia estat capaç d’enfrontar-se fins al seu propi partit i fent referència als valors del conservadorisme un cop més, amb intents d’atacs al candidat demòcrata, com a formula estratègica, amb un subtil intent de vincular-lo amb les “subprime” per amagar, potser la vinculació del seu cap de campanya amb una de les dues companyies salvades. El demòcrata, però, no va voler entrar en el model del republicà, per a desgranar saberudament la seva pròpia iniciativa i no perdre així energies fútilment en el debat, energies que serien una pèrdua de temps com de reports de missatge.
El temps, doncs, referma al senador Obama en la seva carrera electoral, tot i que el color del seu cabell ja comença a pagar-ne les conseqüències, mentre que el senador McCain cerca i cerca per establir una estratègia desestabilitzadora en el discurs del contrincant, sense aconseguir de trobar aquell punt d’inflexió que el faria creïble en una societat decebuda per les polítiques de l’anterior govern i mancada, com diuen els recents estudis, d’una certa capacitat d'autoestima.
En un escenari, el del format del segon debat, que afavoreix al candidat demòcrata, que, amb una calma apressa, amb una veu sòlida però alhora especialment tranquil·la, va desgranar i repetir una i una altra vegada les receptes que formen ja part del seu identitari electoral: la identificació de les dues classes socials la treballadora i la corporativa, la necessitat que el 95% dels nord-americans que conformen aquella classe mitjana -ell no n'hi diu treballadora- rebin compensacions fiscals, essencialment per a poder afrontar casa, sanitat i pensions; defensor de les energies renovables com a mesura per a resoldre la dependència energètica exterior i amb una política de relacions internacionals basada en la col·laboració i la cooperació.
El candidat republicà, de qui el seu pitjor aliat és el disseny del seu vestit, va fer gal·la també d’un bon sentit de la oratòria i com no pot ser d’altra manera, porta el guió aprés, en un format, però, on es veia clarament que no es sentia còmode, on repetia que havia estat capaç d’enfrontar-se fins al seu propi partit i fent referència als valors del conservadorisme un cop més, amb intents d’atacs al candidat demòcrata, com a formula estratègica, amb un subtil intent de vincular-lo amb les “subprime” per amagar, potser la vinculació del seu cap de campanya amb una de les dues companyies salvades. El demòcrata, però, no va voler entrar en el model del republicà, per a desgranar saberudament la seva pròpia iniciativa i no perdre així energies fútilment en el debat, energies que serien una pèrdua de temps com de reports de missatge.
El temps, doncs, referma al senador Obama en la seva carrera electoral, tot i que el color del seu cabell ja comença a pagar-ne les conseqüències, mentre que el senador McCain cerca i cerca per establir una estratègia desestabilitzadora en el discurs del contrincant, sense aconseguir de trobar aquell punt d’inflexió que el faria creïble en una societat decebuda per les polítiques de l’anterior govern i mancada, com diuen els recents estudis, d’una certa capacitat d'autoestima.
dilluns, 6 d’octubre del 2008
El valor d'allò essencial
Distingir en les cultures antigues la seva manera de respectar la vida, ens duu a aquelles percepcions atàviques que hores d’ara defineixen el model de la civilització que s’esgota, el model de la civilització que arriba als seus moments finals, tot just quan tot plegat esclata en mil trossos, amarats de cobdícies malsanes, de conceptes de vida erronis, de malbaratament de recursos...
El valor de la llegenda, de vegades transcendeix el seu propi origen, així, el valor de la significació, de la conversa que diuen va mantenir Alexandre magne amb Diògenes de Sínope[1], quan el primer va anar a consultar a qui creia que si es poses el mateix esforç en l’enaltiment de les virtuts i els valors morals, en compte de destinar-ho a la gimnàstica, la música o l’astronomia, les coses anirien molt millor; es diu que Diògenes, qui vivia en un bocoi va dir al general hel·lènic que s’apartés, que no el deixava veure el sol.... “No em deixes veure el sol”, li digué, el que sintetitza el valor d’allò essencial, el valor singular i el valor plural, el valor d’allò concret i alhora el valor d’allò múltiple, d’allò complex, la visió d’allò realment important i transcendent.
És prudent de recordar de nou a Marx[2], quan ens diu que:” un home no pot convertir-se de nou en nen, sense convertir-se en infantil. Però –es pregunta- no gaudeix amb la ingenuïtat del nen i no ha d’aspirar a reproduir a un nivell més elevat la seva veritat? No reviu en la natura infantil el caràcter propi de cada època en la seva veritat natural? Perquè la infantesa històrica de la humanitat, enllà on s’ha desenvolupat en la forma més bella, no hauria d’exercir un encant etern, com un estadi que no ha de tornar ja mai més? Hi ha nens mal educats i nens precoços. Molts dels pobles antics pertanyen a aquesta categoria. Els grecs varen ser sempre nens normals” , ens diu.
El valor de la llegenda, de vegades transcendeix el seu propi origen, així, el valor de la significació, de la conversa que diuen va mantenir Alexandre magne amb Diògenes de Sínope[1], quan el primer va anar a consultar a qui creia que si es poses el mateix esforç en l’enaltiment de les virtuts i els valors morals, en compte de destinar-ho a la gimnàstica, la música o l’astronomia, les coses anirien molt millor; es diu que Diògenes, qui vivia en un bocoi va dir al general hel·lènic que s’apartés, que no el deixava veure el sol.... “No em deixes veure el sol”, li digué, el que sintetitza el valor d’allò essencial, el valor singular i el valor plural, el valor d’allò concret i alhora el valor d’allò múltiple, d’allò complex, la visió d’allò realment important i transcendent.
És prudent de recordar de nou a Marx[2], quan ens diu que:” un home no pot convertir-se de nou en nen, sense convertir-se en infantil. Però –es pregunta- no gaudeix amb la ingenuïtat del nen i no ha d’aspirar a reproduir a un nivell més elevat la seva veritat? No reviu en la natura infantil el caràcter propi de cada època en la seva veritat natural? Perquè la infantesa històrica de la humanitat, enllà on s’ha desenvolupat en la forma més bella, no hauria d’exercir un encant etern, com un estadi que no ha de tornar ja mai més? Hi ha nens mal educats i nens precoços. Molts dels pobles antics pertanyen a aquesta categoria. Els grecs varen ser sempre nens normals” , ens diu.
divendres, 3 d’octubre del 2008
Debat vice-presidencial, dues lògiques distintes
Difícilment podríem trobar un país en que la importància de la vicepresidència així com les seves prerrogatives siguin tant transcendents que un debat no passi desapercebut. Com sinó podria explicar-se que hi hagi hagut tanta atenció dels mèdia sobre el debat d’aquesta matinada passada?.
La brúixola marcant la inflexió entre el model conservador y el model liberal clàssic (no pas econòmic sinó polític), han estat els vectors que han definit un mapa marcat per dos estils distants entre sí, però també marcant la conseqüent distància amb el mandat que ara s’esgota, tot i que com sempre, la resposta de l’elector americà, en el seu identitari particular, no és, potser, la resposta que es donaria en una altra lògica electoral.
Sarah Pallin i Joseph Biden, governadora d’Alaska i el Senador, han afrontat el segon debat de les presidencials nord-americanes, amb l’espasa de Damocles penjant encara sobre un pla de recuperació financera que ha passat, això sí, el sedàs del Senat per que encara no ha estat aprovat per la Cambra de Representants, un pla que no deixa indiferent a ningú i que tants greuges aconsegueix en un i altre hemisferi polític a nord-amèrica.
La governadora, defensora a ultrança dels postulats conservadors, “venera” el model del soldat que figura com a spitch de campanya, recordant permanentment qui és i que ha estat el candidat de l’elefant a la presidència, amb una frase que tant McCain, com Pallin han repetit “McCain sap com guanyar una guerra”, però també és cert que es posa en qüestió la perspectiva de l’anàlisi geoestratègica de les forces americanes i el paper que els USA han de jugar, la defensa del paper d’Israel al mediterrani i al món, en una clara aclucada d’ull que també va fer McCain al lobby jueu. El Senador posa en qüestió tot aquest model i avança com ja ho va fer Obama, en la definició de la confrontació antiterrorista, per tant en el paper que es pot jugar a Afganistan, definint un nou marc de relacions mundial, marc que en l’anècdota espanyola, intenta d’evidenciar novament en l’spitch demòcrata, que ja va fer també Obama, que qui no sap identificar els seus aliats, difícilment pot tenir capacitats per a governat aquesta potència.
Biden, deixa de banda aquell axioma de la vella guàrdia, per demostrar que aquesta aposta, la del tàndem Obama/Binden, significa una aposta en defensa de la classe treballadora, mitjana en diuen en el llenguatge polític nord-americà, amb una clara consciència per a la reforma com per exemple en l’àmbit de la salut, sense caure en la utòpica pretensió de l’administració Clinton que va trobar en la industria mutual y farmacèutica un adversari; aquest cop Biden, amb algun argument més sobre la taula que els que va posar el mateix Barak Obama, dóna les pistes de la col.·laboració publico - privada en aquest sentit.
El càntic als valors clàssics, manual del conservadorisme exerceix de guia en les directrius republicanes sobre una societat, en la que els valors del liberalisme més escorat a la dreta que ha significat l’administració precedent, fa palesa la seva desconnexió amb la realitat del que pensen, senten o pateixen els ciutadans, en un àmbit de suport que assoleix els pitjors moments de la seva història recent, que comença de fet amb el fracàs de la invasió d’Iraq i culmina amb l’ensopegada de la principal institució financera del món: Wall Street, aspectes sobre els que Pallin, com ja va fer McCain, sense frivolitzar, es desmarca, mentre que Biden afronta en el seu discurs, amarat dels principis liberals, la situació però també la gestió posterior i la necessitat reguladora així com la de la reforma de les fiscalitats. Distints papers, distints actors, distinta obra.
La brúixola marcant la inflexió entre el model conservador y el model liberal clàssic (no pas econòmic sinó polític), han estat els vectors que han definit un mapa marcat per dos estils distants entre sí, però també marcant la conseqüent distància amb el mandat que ara s’esgota, tot i que com sempre, la resposta de l’elector americà, en el seu identitari particular, no és, potser, la resposta que es donaria en una altra lògica electoral.
Sarah Pallin i Joseph Biden, governadora d’Alaska i el Senador, han afrontat el segon debat de les presidencials nord-americanes, amb l’espasa de Damocles penjant encara sobre un pla de recuperació financera que ha passat, això sí, el sedàs del Senat per que encara no ha estat aprovat per la Cambra de Representants, un pla que no deixa indiferent a ningú i que tants greuges aconsegueix en un i altre hemisferi polític a nord-amèrica.
La governadora, defensora a ultrança dels postulats conservadors, “venera” el model del soldat que figura com a spitch de campanya, recordant permanentment qui és i que ha estat el candidat de l’elefant a la presidència, amb una frase que tant McCain, com Pallin han repetit “McCain sap com guanyar una guerra”, però també és cert que es posa en qüestió la perspectiva de l’anàlisi geoestratègica de les forces americanes i el paper que els USA han de jugar, la defensa del paper d’Israel al mediterrani i al món, en una clara aclucada d’ull que també va fer McCain al lobby jueu. El Senador posa en qüestió tot aquest model i avança com ja ho va fer Obama, en la definició de la confrontació antiterrorista, per tant en el paper que es pot jugar a Afganistan, definint un nou marc de relacions mundial, marc que en l’anècdota espanyola, intenta d’evidenciar novament en l’spitch demòcrata, que ja va fer també Obama, que qui no sap identificar els seus aliats, difícilment pot tenir capacitats per a governat aquesta potència.
Biden, deixa de banda aquell axioma de la vella guàrdia, per demostrar que aquesta aposta, la del tàndem Obama/Binden, significa una aposta en defensa de la classe treballadora, mitjana en diuen en el llenguatge polític nord-americà, amb una clara consciència per a la reforma com per exemple en l’àmbit de la salut, sense caure en la utòpica pretensió de l’administració Clinton que va trobar en la industria mutual y farmacèutica un adversari; aquest cop Biden, amb algun argument més sobre la taula que els que va posar el mateix Barak Obama, dóna les pistes de la col.·laboració publico - privada en aquest sentit.
El càntic als valors clàssics, manual del conservadorisme exerceix de guia en les directrius republicanes sobre una societat, en la que els valors del liberalisme més escorat a la dreta que ha significat l’administració precedent, fa palesa la seva desconnexió amb la realitat del que pensen, senten o pateixen els ciutadans, en un àmbit de suport que assoleix els pitjors moments de la seva història recent, que comença de fet amb el fracàs de la invasió d’Iraq i culmina amb l’ensopegada de la principal institució financera del món: Wall Street, aspectes sobre els que Pallin, com ja va fer McCain, sense frivolitzar, es desmarca, mentre que Biden afronta en el seu discurs, amarat dels principis liberals, la situació però també la gestió posterior i la necessitat reguladora així com la de la reforma de les fiscalitats. Distints papers, distints actors, distinta obra.
dijous, 2 d’octubre del 2008
Epíleg de tardor
La tardor ens descobreix aspectes sensibles de l’adormiment de la terra, aquella senectut d’allò que caduca, assolint punt àlgids de bellesa, impensable mesos enrere, amb la simplicitat i l’harmonia de les coses, dels fets, dels esdeveniments transcendents, previs al camí hivernal de la vida. La natura ens ensenya models pacients, moments eterns, instants precisos en les que la paraula canvi esdevé sinònim de transmutació efectiva, letargia, somni profund que t’ensenya com tot camina al seu ritme, impertorbable, malgrat la mà de l’home i com tot esdevé una sàvia calma que progressa en el silenci. Laureano Alban[1], qui ens diu que “el temps sempre arriba tard a la transhumant lucidesa de la poesia”, ens descobreix com “la tardor ens aporta puresa, com ens salva del dolor pel seu miracle, transmutant somnis com un mirall... d’infinita calma” . Res com el vers per descriure, tanmateix, amb una sola paraula sentiments i emocions distints als de la vida quotidiana.
Podríem recordar Neruda[2], quan ens diu que “el poeta sempre ha cercat una sortida a la seva sotsobra, escapant cap al misticisme o cap als somnis de la raó”, com si ambdues coses estesin tan distants i fossin tan distintes, com si la raó fos quelcom alié a tot recurs o interpretació mística de la vida; segurament a cavall d’una o altra postura es troba el bell mig de tot plegat, el que no cal cercar tant lluny com sembla, perquè malgrat els esforços, sempre el pensament, la idea, conté una part de transcendent que aborda el que pot ser considerat per algú com inabordable. El món canvia. Estem abocats al canvi en una societat hereva dels segles XIX i XX, una societat distinta, en la que ja res pot ser concebut com ho era i els batecs socials revolucionen tota interpretació “antiga”, que no sigui com ens deia Kung Fu Zu[3], atenent les bones costums; De fet la resistència a viure en la mentida, aquella culpa del constant dissimular, com ens deia Montaigne[4] , ens ha impedit de veure aquest procés captiu....
Podríem recordar Neruda[2], quan ens diu que “el poeta sempre ha cercat una sortida a la seva sotsobra, escapant cap al misticisme o cap als somnis de la raó”, com si ambdues coses estesin tan distants i fossin tan distintes, com si la raó fos quelcom alié a tot recurs o interpretació mística de la vida; segurament a cavall d’una o altra postura es troba el bell mig de tot plegat, el que no cal cercar tant lluny com sembla, perquè malgrat els esforços, sempre el pensament, la idea, conté una part de transcendent que aborda el que pot ser considerat per algú com inabordable. El món canvia. Estem abocats al canvi en una societat hereva dels segles XIX i XX, una societat distinta, en la que ja res pot ser concebut com ho era i els batecs socials revolucionen tota interpretació “antiga”, que no sigui com ens deia Kung Fu Zu[3], atenent les bones costums; De fet la resistència a viure en la mentida, aquella culpa del constant dissimular, com ens deia Montaigne[4] , ens ha impedit de veure aquest procés captiu....
[1] Laureano Albán. Herencia del otoño. Ediciones Rialp. Madrid. 1980.
[2] Pablo Neruda. Confieso que he vivido: Memorias. Pehuén Editores Limitada. Santiago de Chile. 1976
[3] Compilat per Silvia Arrau. Traducció de Maria Merino. La sabiduria de Confucio. Longseller. Buenos Aires, 2000
[4] Michel de Montaigne. Essais II, 18, citat a Miguel Catalán. Seudología. Taller de Mario Muchnik. Madrid. 2005
Subscriure's a:
Missatges (Atom)