Una cita: Barack H. Obama

"No podem caminar sols”, va dir el predicador[1]. “I mentre caminem, hem de jurar que sempre caminarem endavant. No podem tornar enrere.”[2]

---

[1] King, Martin Luther. Discurs davant del Lincoln Memorial a Washington. 28-08-1963

[2] Obama, Barack H. Discurs a Denver 28-08-08. Convenció Demòcrata Nacional. Pag. 9

Testimoni de felicitat

Ha omplert les notícies, com quan el rei del rock, també decrèpit, encara va ser a temps de crear la llegenda, quin valor va passar per damunt de la vida mateixa, viscuda a cop de reportatge. El cert és que les seves cançons, les del negre que va voler ser blanc, oblidant que la seva condició de raça ho era més que la d’un humà en quina seva sang acumulava la tradició del valor de la seva condició, potser no s’ adiu massa entre cita i cita, i altres comentaris i aventures literàries, parlar del dit rei del pop, però em resulta inevitable, potser per raons generacionals, perquè vaig créixer amb ell i les seves cançons, i encara que no ho vulgui, han acompanyat la meva vida, tot i que, si més no, no me n’hagi adonat.

La veritat és que quan arribes a comprendre com és tot plegat, pot arribar un moment en el que el sol deixi de lluir i la pregunta és: val la pena això? Realment, allò important, allò veritablement important, penso, és saber que la música et pot arrencar un somriure, que un llibre et pot despertar la imaginació, aquella que potser tenies dormida des que eres un infant i la mateixa vida et van dur a acceptar les realitats mundanes fins al punt de deixar de somniar.

Diuen que mai és tard per a fer allò que vols, per canviar les coses si és que cal canviar-les, clar que l’honestedat em fa reconèixer que aquest és un missatge que n’extrec de l’obra de l’escriptor Francis Scott Fitgerald[1], un fantàstic llibret fet pel·lícula que ens diu que només val la pena allò que et porta a ser feliç i si tu ets feliç, aconsegueixes que els que t’envolten també ho siguin i el primer que cal fer, potser és el fet de perdonar aquelles cuites o malifetes per molt mal que t’hagin fet, perquè la vida, el destí, acaba posant a tots al seu lloc, el lloc que correspon a cadascú de viure, evidentment res a veure amb l’estructura social i potser alguna cosa de relació amb el que ens van deixar dit i escrit els antics.

La malenconia del record en les balades d’aquell que diuen va ser el rei del pop em porta a aquestes reflexions que malgrat pugui semblar un culte a l’egocentrisme de qui escriu, a fer testimoni de la felicitat que m’envolta “malgré tout”, com qui diria, mentre aquell castell de cartes sortirà volant per impuls del vent de la vida i quedaran escampats per damunt dels estalvis verds sense encaix, sense valor, quan les coses canvien i aprens a donar valor a altres coses.

---

[1] Fitgerald, Francis Scott. El curioso caso de Benjamin Bottom i otros cuentos. Ed. Lumen. Barcelona. 2008.

Cròniques

Títol de l’exposició: Cròniques fotogràfiques. Col.leccions del Musée d’Art Moderne de Saint-Étienne Métropole i de l’Institut d’art contemporain, Villeurbanne & Rhône-Alpes.

Dates: Inauguració el 8 de juny a les 19.30 hores. Oberta al públic del 9 de juny al 15 d’octubre.

Horari: Dl.-Dv. de 10 a 14 h i de 17 a 20 h. Ds. de 10 a 14 h

Amb “Cròniques fotogràfiques”, la Fundació Vall Palou[1], ens anuncia l ’inici d’una col·laboració de caire internacional que ens permet veure com aquesta fundació privada estableix contacte amb dues institucions de prestigi en el món de l’art modern i contemporani a França, com són el Museu d’Art modern de Saint-Etienne Métropole que acull la segona col·lecció al país veí dedicada a l’art dels segles XX i XXI després de la que acull el Museu Nacional d’Art Modern – Centre George Pompidou de París, i amb l’ Institut d’Art contemporani de Villeurbanne & Rhône-Alpes.

Aquesta exposició, homònima a la que acull l’ Institut Francès de Barcelona, s’inscriu dins de la setmana que s’ha dedicat a la regió de Rhône-Alpes amb l’objectiu de presentar a un públic ample i especialment acadèmica i Universitari allò que en matèria d’art poden oferir els Museus amb que ara es referència la Fundació Vall Palou, donada l’ inexistència a Lleida d’una seu estable del Museu d’art modern i contemporani que per analogia podria haver acollit la mostra que aquesta jove institució lleidatana ens permet de gaudir.

La mostra, comissariada per Martine Dancer, conservadora del Musée d’Art Moderne de Saint Étienne, ens posa de manifest el que ens havia de plantejar l’ austríac Ernest Fisher[2], qui seria capaç de traduir-nos, des de la perspectiva de la filosofia la necessitat de l’art al plantejar-nos la qüestió de si aquest acompleix realment una funció concreta, es constitueix com una activitat normal o haurà de desaparèixer en una etapa superior en l’evolució civilitzacional de la humanitat. Visitar aquesta exposició que ens ofereix la FVP ens pot servir per a traspassar aquell límit en el que avui, a finals ja de la primera dècada del tercer mil·lenni, es pretén anar més enllà de la simplificació, quan en diferents àmbits i no només l’artístic es tendeix a afirmar que en el món de l’art “no hi ha innovació, no hi ha res. No existint referències no hi ha temps.”[3].

La sala de la FVP ens ofereix l’exemple de bon nombre de fotògrafs francesos, que com també hi va haver en altres paises, la seva fotografia presenta treballs sobre l’arquitectura industrial, el món artesanal i la indústria de la segona revolució industrial, una època de la que posen de manifest, a partir d’una perspectiva històrica en l’art, el descobriment del que ha estat donat en qualificar-se com a “bellesa tècnica”[4], és a dir, aquells reportatges que, fets inicialment a petició dels industrials gestors, ens presenta ara una nova visió més enllà de l’expressió en l’evolució de l’home i la màquina en perspectiva post industrial, ens descobreix la possibilitat de reconèixer i organitzar la creativitat artística a través dels ritmes distints i diversos d’una vida d’estructures tècniques i mecàniques.

---

[1] Fundació Vall Palou. Roger de Llúria, 2 baixos - E-25005 Lleida (UE) - Tel. & fax 973254937 - fvp@fundaciovallpalou.org

[2] Fischer, Ernst. The necessity of art. Planeta de Agostini. Buenos Aires. 1993.

[3] Lentini, Luigi y varios autores. Arte y Crítica en el siglo XX. EUNED. Costa Rica. 1986. Pg.20

[4] Günter, Hanns. “Technische Schönheit”, introducción a la belleza técnica, ed. Emil Scheffer, Orell Füssli Verlag. Coll. Schaubücher nº 3 Zurich/Leipzig. 1929. pag. 6-9, en Olivier Lugon, “La photographie en Allemagne – Anthologie de textes (1919-1939). Ed. Jacqueline Chambon. Pg. 164.

Morera

"El Pintor i el seu guia" (Jaume Morera. 1891-1897. Oli sobre tela. Font Museu Morera de Lleida)

Moria el 1927, després de deixar-nos una pintura on el realisme que poetitzava pretenia recrear-nos uns paisatges d’aquella Espanya agrària, poc urbana encara, que recorria aquella transcendent etapa, des del desballestament imperial, fins a l’assoliment d’un període convuls que portaria a la vegada al naixement de no pocs artistes i autors. Moria a Madrid, el que també va descriure fortament arrelat en els principis pictòrics del seu mestre, de família adinerada i orígens europeus, exponent de l’escola flamenca, pintant els detalls de la natura, realisme que impregnaria el modelatge artístic del seu deixeble que inicia una rotació lineal, sense abandonar el fons de les seves obres fins a l’ impressionisme naturalista propi de principis del segle XX, fent bona la dita que “la natura difícilment suporta la imaginació”[1].

La conservació del llegat de l’obra és com fer una reverència a la història mateixa, de fet, la consciència regeneracionista que inspirava no pocs artistes nats en el segle XIX els suposava perviure en la seva creativa a través de la recreació de paisatges i figures que composen tota la seva realitat creativa. Madrid o Barcelona són, probablement, dos llocs on per les seves capitalitats determinats llegats poden constituir col·leccions en les que l’ interès acadèmic, artístic i fins i tot historiogràfic esdevenen a partir de la seva pròpia dinàmica, llocs adients en els que transitar per les realitats dels nostres creadors antics, dels nostres mestres. Tantes vegades aquelles “províncies”, vistes des de les centralitats poden cometre veritables barbàries sobre llegats que poden no comprometre les voluntats necessàries en el registre de acurada museïtzació que precisa tota obra d’art, que dóna, també raó de la pròpia civilitat del lloc de que es tracti. El respecte al retrat de la nostra història blasma la manera de ser les ciutats i dels pobles, en el recull dels detalls que ens la transmeten.

Estaria content Carlos Sebastián Pedro Humberto de Haes havent deixat l’obra que curava el seu deixeble Jaume Morera i Galícia en algun magatzem d’aquelles ciutats d’interior sense magnificar-ne l’esforç i el llegat, deixant que la foscor, l’ ignorància i aquella voluntat no compromesa l’amaressin? probablement no.

---

[1] Pintura del siglo XX. Museu Camón Aznar, exposició del 02-12-1999/15-01-2000. Comissariat: Enrique Arias Anglés y Wifredo Rincon Garcia. Coordinació Museu d’Art Jaume Morera.

Records de ferro colat

Mai m’havien agradats aquells ninots de cara arrodonida, ni la lluna que tant encisa als de la meva generació, pensada per a infants, potser perquè en la meva infantesa, els carrers eren per fer, i tot plegat es desenvolupava en la grisor de les ciutats mig pobles, dels pobles mig aldees, dels llogarets desnodrits de tot plegat però sincers en ells mateixos. Mai m’havien agradat, perquè simbolitzaven unes simbiosi etèries, una mena de fauvisme en el dibuix per a infants que havien de creure en la bondat de la vida i l’entorn. Tot i així ho recordo amb l’aquiescència de qui ha vist passar els anys fill dels anys en que les vespes i els sisens omplien carrers de dues vies, on les places eren per a jugar-hi i on el blanc i negre de la televisió ens dibuixava un panorama estèril a vel·leïtats esotèriques i on de tant en tant nevava i l’automotor feia el trajecte a la catalana capital, substituint els trens antics amb una modernor de ferro colat que ens apaivagava altres fúries.

La vida et dóna prou perspectiva per descobrir que ser feliços pot comportar tenir poc o gaudir, senzillament, del que tens com les famoses llambordes que de tant en tant descric i que ja no hi són en cap carrer per recordar el traqueteig que hi feien els carros i que hi donava aquella placidesa que l’asfalt no dona a les ciutats. Vivíem però en una societat on no calia pensar gaire per adonar-te que algun dia l’”urbano” de casc blanc deixaria de governar les cruïlles, que serien primer els semàfors i després les rotondes amb semàfors les que governarien la circulació, les que ens governarien i després d’haver adobat els fangars i les hortes i fer les places de ciment i rajola, sense arbrat, perquè això era d’un altre temps, quan a alguns els encisava aquella lluna somrient, a d’altres ens encisava saber que el temps pren i dóna raó, que el temps cura ferides, dóna saviesa i perspectiva, però no sempre a tothom; el cert és que el temps et fa estimar la vida i amb la vida tot el que t'envolta, encara que mai t’haguessin agradat els ninots de cara rodona, ni aquella lluna regalada i autèntica que havia de ser als ulls de l’ infant que veu a galet de la vida que li és donada de viure, amb l’encant dels plataners vells i savis que guarden aquelles carreteres que s’esborren del nostre imaginari, o del carbó de la cuina de l’àvia, o del silenci del riu feréstec ara ja domat i dormit, sense passió.

Ai, quins misteris de futur en un passat calm a la força, quan t’adones que aquella grisor és com un hàlit d’escuma que vesteix indefinida la realitat d’uns senders foscos. A mi m’agrada la llum, sempre m’ha agradat com agafar la mà del vell professor que et recorda aquells anys dignes d’aprenentatge de quelcom més que el Catón, per a veure de les experiències profanes que et feren descregut i la senectut t’ho confirma com una aliança intemporal amb tu mateix, amb aquell nen de calça curta i genolls dolorits, aquella vida que escapa pels teus racons......

Kadaré vs Esquil

Diuen que la línia divisòria entre les civilitzacions cristiana i musulmana té una frontera mitològica que s’estableix en un lloc indefinit però que determina una zona concreta, els Balcans; tot i aquesta confluència, més que lloc de conflicte, abasta, tanmateix, el bressol de civilitzacions que ens han transmès no pocs valors a banda i banda, de tal manera que ha quedat desdibuixada aquella radical, fins a absorbir al llarg dels segles l’aportació que ens han fet les civilitzacions ancestrals a les cultures contemporànies que preexisteixen. El fet que el darrer Premi Príncep d’Astúries de les lletres hagi caigut a mans de l’escriptor albanès Ismail Kadaré, ens ha posat de relleu aquestes característiques essencials, de qui residint a Paris i per tant amarat de la civilització francesa, però endinsat en la seva cultura d’origen, ens va mostrar l’any 1985 una visió distinta del primer dramaturg de la història[1], des de la seva edició albanesa.

“Quan en un dia d’octubre, un d’aquells dies d’octubre que es dirien expressament concebuts per a rellegir alguna cosa d’excepcional, extreus de l’estant de la biblioteca un llibre d’ Esquil i adverteixes d’immediat si el dia escollit és o no l’adequat per a fer-ho. I és que Esquil és un d’aquell creadors que no s’avenen a qualsevol dia. Reclama una disposició espiritual peculiar, donat que pel que saps d’ Esquil des de l’adolescència, te l’han ensenyat a l’escola, has escoltat parlar d’ ell als programes culturals de la televisió, etc., no experimentes per així dir-ho cap curiositat cap a ell, de manera que la seva lectura, o millor dit la seva relectura, constitueix en si mateix un acte electiu.”

Kadaré ens descobreix la normalitat de l’escriptor, el seu context, que per altra banda, des d’una perspectiva geogràfica no li quedava tant lluny. Ens diu i ens parla d’aquells imperceptibles, també en el cas del pare de la tragèdia, però ens diu i ens dona l’escriptor albanès una reflexió d’una transcendència vital: “Abans que ell existís – referint-se a Esquil, altres van existir als que la pols va cobrir”. Ens parla de la fama i de l’èxit, fama i èxit que va assolir l’escriptor grec a partir de les arrels fortament arrelades en la terra grega, de cultura ancestral, com ara la seva poesia èpica. La cultura de l’ Hellas, aquella de quina realitat aconseguia arrencar a través de les seves tragèdies, en drames no pas desdibuixats, però si allunyats de tal manera que els permetia una travessia imaginària que els feia descobrir mons distints, un nou tresor, com ho eren la seva filosofia, la seva terra, els seus codis morals, la seva mitologia, un saber extreure de les seves mentalitats determinats remordiments, determinades gestes, alhora que calia enaltir-ne determinades altres.

Ens parlava Laín Entralgo[2] de la qualitat que mai no desapareixerà de les paraules del dramaturg Esquil, que detenta com una mena leit motiv que ens descriu amb un “pathei matos”, un dolor pel coneixement que amara aquella tragèdia que ens llega, de manera que “és la instància que permet ordenar escènica i existencialment el succés tràgic”, el recurs terapèutic de la paraula, com una mena de psicoteràpia verbal des d’una doble perspectiva: el punt de vista històric i el punt de vista sistemàtic que Esquil aconsegueix en la seva recreació teatral.

Esquil, amb Sòfocles i Eurípides, conformen la tríada clàssica que en les distintes perspectives ens tradueixen la civilització al futur, els tràgics àtics com se’ls anomena, veu com el primer dels autors, aquell que crida l’atenció a Kadaré, significa i domina la tragèdia com a un punt culminant, vívida, fins i tot patriòtica, o com ens el descriu Hermann Bengtson[3] sota l’exaltació a nivell sobrenatural dels seus personatges, en contraposició a Sòfocles que els humanitzava o els individualitzava.

---

[1] Kadaré, Ismail. Esquilo, el gran perdedor (Eskili, ky humbës i madh). Ed. Siruela. Madrid. 2006. pag. 11

[2] Laín Entralgo, Pedro. La curación por la palabra en la antigüedad clásica. Antrhopos. Barcelona . 2005. Pag. 203

[3] Hermann Bengtson. Griegos y Persas: El mundo mediterráneo en la edad antigua, I. Translation of Griechen und Perser Siglo XXI de España. Madrid. 1974. pag. 109.

Una cita: Lluís Pastor

“...La informació ha canviat de mans en molts casos de conflicte d’interessos però els mecanismes socials encara estan ancorats a l’època en que la xarxa no existia i ens havíem de creure les mentides de les fonts interessades.”[1]

---

[1] Pastor, Lluís. “Globics”.elsingulardigital.cat. 25-06-09.

Temps

Fotografia original de Montse Esteba

Lluny de les epopeies transcendents, amarat de les olors i flaires d’aquelles flors i plantes que gaudeixen de la solejada estival, els camins de la vida es tornen perennes en la solitud del migdia, quan el zenit ens dibuixa el cel sense teranyines i el silenci ens amanyaga deixant, de tant en tant, aixecar el vol aquell clam del tren vell que sembla repensar la nostra història present...

Sant Joan

Probablement, les tradicions no ho són tant o si ho són, ho són, perquè el nostre imaginari les transforma de tal manera que tot i haver acabat de néixer ja semblen coses de “tota la vida”. Tant se val, però quin sigui l’ origen, potser el misticisme atribuït al solstici d’estiu, amarat en les tradicions paganes i ancestrals fos només una certa mitologia i en tot cas els cerimonials reduïts a les fonts místiques dels guardians de la fe dels ancestres, reconvertit en les essències purificadores del foc, molt propi de les andances propiciatòries de la fe a partir del segle XV i en especial “purificadores” d’ànimes i esclavatges no guiats per la fe “autèntica”, de cert però no hi ha massa detalls de tot plegat i en tot cas el nostre costumari, no abasta pas tanta antigor.

Cert és que malgrat els estudis ens diuen que ni tan sols Cervantes en la seva referència del Quixot a Barcelona no va citar res respecte de Sant Joan i les seves festes, tot i que aquest personatge, el cavaller de la trista figura, va fer-hi estada precisament per aquella data solsticial; bé que també és cert que l’escriptor castellà ens relata una escena interessant, que podria significar la festa, quan ens diu[1]:

“...Van veure les galeres que eren a la platja, les que abatrien els tendals i es descobriren plenes de flàmules i gallardets que tremolaven al vent i besaven i escombraven l’aigua. Dins hi sonaven clarins, trompetes i xirimoies, que prop i lluny omplien l’aire de suaus i bel·licosos accents. Començaren a moure’s i a fer a mode d’escaramusses per les assossegades aigües, fent correspondència de la mateixa manera infinits cavallers sortits de la ciutat sobre ferms cavalls i bonics carruatges.....”

La festa consubstancial a les arrels i essències mediterrànies, ha d’haver esdevingut quelcom que amb el pas del temps s’acomoda a les realitats socials i polítiques de cada època, de manera que el gaudi de l’estiu, l’ inici solsticial havia per força de ser diferent fa cinquanta anys com d’ara, com no ho hauria de ser segles enrere, per tant, no cal cercar arrels més que les pròpies, aquelles del sentiment propi del voler en un moment donat´, fer gaudi familiar o social i veurem que de tradició en tenen totes les coses.

---

[1] Cervantes, Miguel. Don Quijote de la Mancha. Ed. Marin. Barcelona. Tomo II. Pag. 424

Una cita: Saramago

"Els sismògrafs no trien els terratrèmols, reaccionen a tot allò que va succeint, i el blog és això, un sismògraf.”[1]

---

[1] Saramago, José. “Con los blogs se esta escribiendo más pero peor”.Diario Clarín – suplementos. Argentina. 21-06-09.

Quietuds

Els vols de l’ànima en cercles, com els antics auguris en la recerca del sentit de les coses. als seus peus, de qui retorna de les ancestres memòries, una i una altra vegada, en la tendror verdonida dels camps que ja dauren. El clam de l’àliga esperona els núvols i els aparta per poder gaudir de la seva esplendor, la de l’astre que pentina els mars, els dibuixa i caloreja de les escates que venten les planúries esquiles dels senyorius del silenci, albors de canvi, en les càlides vorades. Visions que planen sobre tots nosaltres, llunyanes i belles en les que reunir passat i present, nord i sud, orient i occident. Vols de l’ànima, clams de l’àliga, presagis...Solstici, l’astre rei s’embadaleix dels cels estant....mentre. no destorbem la quietud que el dia senyoreja les hores que pentinen l’aire: estiu, revolta.....

Solstici

Concediu-nos déus, la vostra protecció i amb la vostra protecció la fortalesa, i amb ella l’enteniment i amb l’enteniment el coneixement, i amb el coneixement el coneixement de la justícia, i amb ella, amb la justícia, l’amor a ella, l’amor a vosaltres, i de tots els antics.[1]

---

[1] Pregària antiga de transmissió oral en el solstici d’estiu

Un proverbi

Fotografia original de Montse Esteba

"Més val un pobre que camina amb integritat que un home insensat i de llavis tortuosos”[1]

---

[1] Proverbis 19.1

Una cita: Krause

Fotografia original de Montse Esteba

“Cada subjecte moral pot sorprendre en la seva vida interior molts estats que no sap referir a la fi del mèrit moral, ni a la fi religiosa, sinó que dins de l’home formen una esfera pròpia, en la qual jutja que ha complert amb ell mateix com a condició de la seva vida...”[1]

---

[1] Krause, Karl Christian Friederich. Ideal de la humanitat per a la vida. Ed. M Galiano. Madrid. 1860. pàg. 227.

Una cita: Plató

“Sòcrates es va asseure i va dir:

-Estaria bé, Agatón, que la saviesa fos una cosa de tal natura que, en posar-nos en contacte uns amb els altres fluís de lo més ple a lo més buit de nosaltres, com flueix l’aigua en les copes, a través del fil de llana, de la més plena a la més buida.”[1]

---

[1] Plató. El Banquet. Icària Literària. Barcelona. 1982. Diàleg de Sòcrates amb Aristodemo i Agatón

Prevenció

Fotografia original de Montse Esteba

La prevenció en matèria d’exclusió social no és un postulat neutre, és un model de governança que, lamentablement, no veu en les politiques de la integració social; possiblement els resultats siguin foscos, intel·ligibles i vistos molt a mig i llarg termini, en una població que no sigui aportadora de vots, clar que el perquè és que difícilment els pot interessar res més que poder resoldre la seva subsistència més substancial.

Segurament no calen proclames, no calen mocions, només cal una voluntat política que estableixi aquestes mesures preventives i de suport, lluny de les tradicionals que veuen dels paràmetres i premisses de les dècades dels anys 89 i 90, superades per l’evolució del nostre model productiu i de generació d’exclusió social aquell que, sense mesures de prevenció i per tant, de suport, difícilment es poden redefinir.

Corpus...

Fotografia original de Joanna Martin

L’estiu apunta ja, alguns diuen que el corpus, realment, és el solstici d’estiu, per això el calor ens aclapara les hores, quan els cels apunten encara aquesta “calima” que ens adorna els aires, fent d’aquesta primavera estiuada un record andalusí banyat per les aigües calmes de les reserves estorades que ens amanyaguen els camps i les vinyes que ens atresoren l’ imaginació dels que ens han precedit en la gestió de la terra. No seria difícil de veure’ns en calça curta, recorrent aquells carrers fets de terra i fang, la ciutat en creixement, moderadament accelerat, en el silenci dels carrerons, dels que es sentien les vaques a la vaqueria que encara es resistia a deixar de ser. L’olor de fems, el mugir del bestiar ens desdibuixava les tardes quan baixàvem per la “costa”, ara arrenglerada de llambordes i plantes perennes que dibuixen l’escenari que es divisa dels balcons de casa bé. Els genolls rossegats, els mitjons estripats i aquelles sabates “goril·la” definien una infantessa que alguns creuen robada i d’altres re- imaginem hores d’ara com un bé preuat que adorna el nostre testament vital. Aquells paisatges que ens descriuen les troballes de la nostra pròpia identitat, aquella que es crea i es recrea en les tardes fresques que amb el cigarret penjant dels llavis en duia a observar aquell riu feréstec, encara no domat en la gelosia dels tresors preuats que només les nostres ànimes guarden en els plànols sota l’antic plataner que ja ha estat tallat pel progrés, lluny dels crits de la mainada que enjogassada dibuixa els seus clams en aquell cel estiuat, incapaços de saber que ens depara el futur si ni tan sols entenem el present que ens es donat de gaudir. M’encanta rebuscar en la memòria i trobar-me a mi mateix i una essència insubstituïble que ningú podrà prendre’m, mentre la calorada del corpus ens recorda el pas del temps i els paisatges que d’antuvi omplien els ulls dels nens que èrem.

El valor de Fauré....

L'Orquesta Julià Carbonell, dirigida per Alfons Reverté a l'Auditori Municipal de Lleida en el concert del 50è aniversari del Col·legi Episcopal de Lleida.

El record es basa, en essència en aquells detalls del llenguatge no verbal que ens van perfilant al llarg de la vida, però hi ha una bona part d’ ella, de la nostra vida, que es desenvolupa en aquell moment en el que ens formem com a persones, com a instruments socials, com agents de socialització per altra banda. Aquells fets que incideixen en els primers anys de la nostra vida, pubertat i adolescència, definiran, probablement, el que haurà de ser la nostra manera de veure-la d’entendre-ho tot plegat a partir d’aquestes experiències primàries, és clar que després hi ha tot un seguit de supòsits que també ens afecten, i com, però el cert és que l’impacta de debò el reben en aquelles edats primerenques en les que configurem, de fet, el nostre caràcter i la nostra perspectiva, el que de vegades també ens recorda la música, la bella música: Richard Wagner, Gustaf Mahler, Barbieri, Vives, Soutillo, Chapí, o com sempre l’inestimable Wolfgang Amadeus Mozart, el mestre, o com escoltar a ulls clucs “le cantique de Jean Racine” del compositor de Pamiers, Gabriel Fauré; com esgotar els records entre tanta i bella música, segurament mai...

Palangre

Diuen que la pesca de palangre[1] és la més selectiva que hi ha, això diuen; de fet si ens fixem neix, com la revolució industrial en el segle XIX, i com els entramats socials i econòmics que se’n deriven, aquest sistema de pesca probablement fruit de modalitats anteriors és en l’actualitat el més antic que hi ha en les formes d’obtenir els fruits del mar i planteja un model piramidal d’esques i hams que ben bé ens apropa a l’estructura social existent avui en dia, lluny de les estructures de classes que encara es venen estudiant fruit de les teoritzacions marxianes o webberianes. La realitat sigui dita, que aquest model de pesca que a banda del lluç s’empra per a pescar també la tonyina i el peix espasa, ens diu molt de nosaltres mateixos i dels nostres clivatges, no creieu?

---

[1]
1 m. [LC] [AGP] Art de pesca que consisteix essencialment en una llarga corda, la mare, d’on pengen una munió de cordetes o braçolades proveïdes d’un ham. Lluç de palangre.
2 m. [IT] Fil retort de cànem o de lli, compost de tres cordons de tres caps cadascun, que és emprat especialment en l’ormeig de palangre.

Herències

Serien les seves paraules premonitòries: no hi ha cervesa negra!, com un tràngol el silenci recorregué l’espai que hi havia entre nosaltres amb una certa amargor, presos d’aquella essència que donava a les nostres converses una “pinta” de Guinness, però un somriure va tallar en sec aquella tensió en anunciar-nos que ens podia oferir una “torrada” de bon gust i regust de roure. Vaja esdevindrem finalment uns veritables sommeliers de cervesa. El cert és que no hi ha millor que aquest beuratge dels déus, per a poder fer crítica social, valorar si una fotografia d’un diari ha estat sotmesa al tractament del photo shop, o endevinar si darrera les cortines dels arbres hi ha la pluja que despolinitza i saneja els aires d’aquestes primaveres odioses. El cert és que les hores enganyen, hores d’ara, quan el sol encara està alçat, te n’adones que ja són quarts de nou del vespre, aquella hora en que sempre es fa tard, potser posats a fer perquè en la resta d’Europa ja hauran sopat, mentre nosaltres ens delim davant d’una “birra[1]”; serà difícil de canviar aquests hàbits, perquè el secret hispànic deriva d’aquells bàrbars visigods que es van prendre com un ultratge el naixement del Al-andalus i que es conegués la grafia, els números, i als clàssics greco-romans i clar tot el dia batallant contra les cohorts omeies feia set en acabar. Vaja i jo que em creia hereu d’una civilització il·lustrada.......

---

[1] Cervesa en llengua italiana

Fills d'Abraham.....

“S’han vessat massa llàgrimes. S’ha vessat massa sang. Tots nosaltres tenim la responsabilitat de treballar per a que al dia que totes les mares dels israelians i els palestins puguin veure als seus fills créixer sense por: en el que la Terra Santa de tres grans credos sigui el lloc de pau que Déu va desitjar que fos; en el que Jerusalem sigui una segura i duradora per a jueus, cristians i musulmans, i un lloc en el que els fills d’ Abraham es mesclin pacíficament com en la història del Isra, quan Moises, Jesús i Mahoma (la pau sigui amb ells) es van unir per a orar.”[1]

---

[1] Fragment del discurs del president dels Estats Units d’Amèrica, Barack H. Obama, a la Universitat de El Caire (Egipte) el 4 de Juny de 2009. pag. 6 del document en castellà

Aquells paisatges shaolín....

Poc o molt som el que mengem, el que bevem, el que escoltem i també la meva generació el que hem vist a la televisió. La dúctil i subtil disciplina de la transmissió del missatge a través de la pantalla, ens transportava encara amb una televisió única, el missatge d’una sèrie de televisió en la dècada dels 70 que va protagonitzar David Carradine, com un monjo shaolín que ens transmetia ensenyaments budistes d’una manera absolutament imperceptible però amb el convenciment que, d’alguna manera va marcar aquella generació de púbers que gaudíem dels episodis a cops místics, a cops d’aventures, però sempre amb algun que altre ensenyament amagat. Descansi en pau David Carradine, quin cos a estat trobat mort avui al seu hotel de Bangkok i serveixi aquest modest post com homenatge a l’actor nord-americà.   

Connexions

Fotografia original de Joanna Martin

Quan ens assèiem amb l’avi, a la seva vora, damunt aquelles rajoles tenyides del vermell fosc que les feia aspres, però tendres a la vegada, ens recordava com, malgrat les experiències que als nostres ull podien haver estat extremadament desagradables, les viscudes per ell, el patriarca de la família, un cop darrera un altre des de l’adveniment de la II República, el desenvolupament mateix de l’ inexperiència republicana, els repetits desgavells, la guerra in-civil i l’epopeia europea, resistència i camps de treball; tot i així, ens deia, sempre va tenir la personal impressió que això li permetia, malgrat els patiments, conèixer la veritable essència dels homes, aquells que posats en situacions límits mostren la seva autèntica i pròpia realitat: la de les persones sotmeses als principis de la existència, aquell aforema que els clàssics ens transmeten: homo homini lupo. Però la realitat acaba esborrant aquelles primàries dèries i et conformen, com ens deia l’avi, un caràcter que et fa mirar, al cap dels anys, amb un menor apassionament tot plegat, a desconfiar si voleu, el que ara, en una situació en la que si no es donés una determinada protecció social els moments que es viuen poc que difereixen de finals de la dècada dels 20 i principis de la dels 30 del passat segle, succeeix: desconfiança generalitzada, introspecció, matisacions, silenci....   

Lluc

Fotografia original de Joanna Martín

A voltes, la nostra història és quelcom més que la crònica d’uns esdeveniments, alguns pensen que el repàs de totes les històries de tots els països son alguna cosa més que el mer relat cronològic, o un relat en si mateix a partir de la realitat de les elits. La veritat, de vegades oculta als ulls dels investigadors, és molt més senzilla, molt més real, la història la fan els homes i les dones que construeixen aquestes realitats en el seu dia a dia, per miserable que sigui la seva existència, per obscura que sigui, no hi ha més realitat que la realitat que s’escriu amb els rengles de la vida i la vida és allò que esdevé en cada un dels nostres dies, en cada dia dels nostres, dels teus, dels de tots plegats. Tots som importants als ulls de la història, encara que aquesta s’escrigui en paraules majúscules, potser la mateixa majúscula amb la que s’escriu el nom de Lluc..... 

Oximoron

Fotografia original de Joanna Martín

M’agrada descobrir en la falsa tinta, les bondats de l’escriptura, aquella que ja no queda en ratlles del text que no t’agrada, o reprodueix el treball intens per les moltes anotacions a peu i a costat de la pàgina que, incòlume, s’implica en la transició del pensament al missatge i esdevé cos doctrinal de qui ho escriu. M’agrada, perquè no deixa rastre del que esborres o del que defugis, fins i tot aquell full ben arrugat que de tant en tant replegues de la paperera, en el plaer de descobrir que potser no ho havies de llençar i que en la falsa tinta també és permès, no és el mateix, no és el mateix. Però és cert que tot avança i que ja res és com avanç, si ho vols, perquè t’has permès de dibuixar un nou escenari i una nova història que comptar. Avui he cercat entre blogs i alguns han decidit deixar d’existir, com si tinguessin ànima, certament obrir les teves passions i els teus neguits com qui vol deixar un rastre de tinta falsa, de vegades esgota, de vegades afalaga quan algú et cita, però moltes vegades et despulla davant del lector o de l’invasor que vol robar-te les idees, com ha fet sempre per altra banda. Jo, per poc que pugui veuré de deixar quelcom d’escrit, res que pugui semblar transcendent, per altra banda, perquè ja res no és transcendent per a mi, només el dia a dia  que ens és donat de viure, on cada instant arreplega totes les inquietuds que et conformen el caràcter i la vida.

Jenny

Els comptadors  d’històries, en la mitologia de tots els pobles, han estat sempre persones de saber que han recorregut camins i llocs, replegant aquelles històries que la cultura oral transmetia i que de vegades es perdien en la nit del temps, una energia que les societat modernes trobem en els artistes, en els escriptors, en els creadors en general, però aquella intensitat viscuda, aquelles realitat màgiques que transcrivien els comptadors  d’històries, ja mai més les trobem…. o potser sí?

 La realitat és tota una altra en un món on el saber antic ha estat substituït per la immediatesa i  l’ eliminació de tot allò que pugui representar l’esforça intel·lectual, aquell que és l’autèntica revolució en el món de les idees, on caldria arribar per esdevenir una societat complexa i madura, on els lideratges s’haurien d’establissin, si més no,  a partir de l’experiència i el consens com a base sòlida. Que hem après de les antigues civilitzacions? Que ens han ensenyat doncs? Si preguntéssim avui a qualsevol creador d’opinió, a qualsevol líder qui era "Jenny", segurament com molta gent d’ordinari ens remetrien a alguna novel·la, alguna pel·lícula o fins i tot a la mateix ignorància i és clar, mentre la “Jenny” no perdura en la memòria de les generacions del present s’esquartera  el saber, també el mític saber en la construcció de la nostra darrera etapa de civilització i difícilment es poden aportar solucions, sense entendre o sense comprendre el nostre trànsit en la creació complexa de l’entramat social del liberalisme clàssic, però clar, aquest terme s’usa com una moneda de canvi, sense contingut, buit de les essències que conformen la nostra pròpia realitat....  

 

 

 

El Mensaje de campaña

EL MENSAJE POLÍTICO DE CAMPAÑA, DEL ESLOGAN PUBLICITARIO AL MENSAJE CON CONTENIDO TRANSMISOR.

 

Un análisis del mensaje político como variable cualitativa que influye en el contexto electoral de modo no visible ni evaluable.

 

Por Albert Balada i Abella, Licenciado en Ciencias Políticas y Sociologia, DEA en Historia del Pensamiento y de las Ideas.

 

Alicante, Junio de 2004. Comunicación al VIII Congreso Español de Sociologia

 

 

Introducción

 

La influencia del formato publicitario en los textos de comunicación y más concretamente en los mensajes políticos y eslóganes de campaña ha ido diluyéndose a lo largo de los últimos años, hasta alcanzar una nueva perspectiva. Los mensajes de campaña han ido dejando a un lado perspectivas comunicativas propias del contexto de la publicidad de marcas, para aproximarse a los presupuestos del mensaje en clave politológica, de manera que su contenido asemeja a modo de resumen las propuestas programáticas, más que a la venta de determinado producto como podría ser un jabón al uso, como era en un principio del modo en que se daba.

 

Ello se ha visto reflejado especialmente en las últimas campañas electorales: municipales 2003 i legislativas 2004, donde los mensajes han sido un vivo reflejo de las propuestas programáticas de cada una de las fuerzas políticas en liza, por una parte, pero también de los "desiderátums" de cada una de ella por otra parte.

 

La evocación de elementos de mensaje que buscan más una comunicación directa con el intelecto que con los deseos de compra (versión propagando publicitaria) han contribuido sobremanera a dimensionar nuevamente el efecto de contacto entre las fuerzas políticas y el electorado en general por una parte y el electorado potencial de cada uno de los nichos políticos en cuestión.

 

Parece detectarse en definitiva una nueva dimensión del mensaje político simple, establecido en un formato de comprensión amplia por un lado, y por el otro el abandono del publicitarismo vigente a los largo de los últimos 25 años, para encarar nuevas perspectivas del diseño del/de los mensajes transmitidos antes y después del proceso de las campañas electorales.

 

Es Chomsky[1] quien nos reporta hacia "los primeros apuntes históricos de la propaganda" y lo hace refiriendo la plataforma de Woodrow Wiison en 1916 en las elecciones presidenciales norteamericanas en lo que Chomsky refiere como consiguió mentalizar a su país acerca de la intervención en la I Guerra Mundial, a través de la propaganda y del mensaje electoral. Nos recuerda el autor como cuando la propaganda que dimana del estado -y aquí entendemos a los partidos y coaliciones como una parte del todo- recibe el apoyo de las clases de un nivel cultural elevado y no se permite ninguna desviación en su contenido, el efecto puede ser enorme.

 

De hecho pues, el mensaje político puede tener un efecto multiplicador si consigue enraizar en determinados estratos sociales que pueden hacer de catalizadores políticos del propio mensaje, difícilmente evaluable desde perspectivas estadísticas, algo que de hecho como nos cita Chomsky ya analizó en su momento Walter Lippmann, prestigioso periodista norteamericano en "Teoría progresista sobre el pensamiento democrático liberal", donde sostenía que la revolución del arte de la democracia podía utilizarse para fabricar consensos, es decir, para producir en la población, mediante las nuevas técnicas de la propaganda, la aceptación de algo inicialmente no deseado.

 

El contexto de la liturgia electoral como variable cualitativa

 

El mensaje electoral es uno de los elementos que, sin lugar a dudas, pueden llevarse a estudio cualitativo, estudios que tienden a realizarse al entorno de los resultados electorales, pero generalmente sobre sus variables cuantitativas. Sin embargo debemos deducir que en este caso se trata de una variable que debe ser tomada en consideración, dado que de uno u otro modo influye en el resultado que ha de darse en el proceso electoral de que se trate.

 

Existen, de hecho, diferentes elementos de las campañas electorales de los partidos y

coaliciones electorales que se utilizan tradicionalmente como elemento recordatorio, tanto de la cuestión hecho diferencial ideológica, como del factor personal, es decir de la persona o grupo de personas que se desea sean tenidas en cuenta por el hipotético elector en el momento de la emisión del sufragio.

 

Uno de los elementos que mayor significación tiene para los partidos y coaliciones que

concurren a las elecciones son los llamados "mítines" o concentraciones más o menos

numerosas en las que los grupos políticos tienden a aglutinar un número indeterminado de personas alrededor de un líder o de uno o varios oradores que expresan a ese electorado, supuestamente no convencido, las arengas políticas pertinentes para decantar el voto hacia el grupo al que se representa.

 

Sin embargo existe lo que aparece como un elemento menor, también utilizado tanto en los llamados mítines, como a lo largo de todo el proceso de la denominada campaña electoral, que es el mensaje electoral que en realidad define y condiciona todo el proceso.

 

La campaña electoral[2] es aquel proceso litúrgico que, al margen de los conceptos de desarrollo legal, se define por aglutinar en un determinado periodo temporal determinados mecanismo de acción propagandística con los que se pretende ganar el favor del elector, supuestamente neutral.

 

La liturgia electoral, establecida a modo de revolución[3] en un periplo temporal completo, raramente difiere de uno a otro partido o coalición política que concurren a las elecciones en el modelo español y podríamos aventurar que en poco o nada se diferencian del marco de los procesos electorales en el seno hispánico como de las de la Europa continental contemporánea.

 

Nos referimos a liturgia electoral tomando en consideración la formulación griega del término[4] que lo dimensiona en lo relacionado con el servicio público contrariamente a la definición propia que nos hace en la última versión el diccionario de la Real Academia Española[5] de la Lengua que nos lo refiere como "orden y forma que se llevan a cabo las ceremonias de culto de las distintas religiones", que podría servimos sin embargo si allá donde se indica religiones pasamos a indicar partidos o coaliciones electorales.

 

El proceso electoral que, damos en llamar, pues, liturgia establece una serie de acciones que son repetitivas y en su caso clónicas respecto de uno o varios procesos electorales, no ya por su propia regulación legal, sino por las maquinarias propias de los grupos políticos tienden a mimetizar en orden a sus propias dinámicas de trabajo en cada uno de los esquemas de las respectivas campañas electorales, con ligeras diferencias.

 

Nos encontramos pues ante la que será a nuestro entender las diferentes variables cualitativas que inciden necesariamente en el resultado final, en la determinación del resultado evaluable final, pero que son difícilmente computables cuantitativamente si nos atenemos al hecho que se trata de magnitudes cuyos valores no vienen determinados por las leyes de la probabilidad por lo que nos son difícilmente evaluables como variables estadísticas.

 

El contexto del mensaje electoral se reduce de hecho a aquellas formas concretas de mensaje que las maquinarias electorales de los partidos o coaliciones diseñan para el lapso de tiempo que ley establece como período destinado a la realización de la campaña electoral y a la búsqueda del voto del elector como receptor pasivo.

 

La evolución del mensaje electoral: ilusión o propaganda

 

El mensaje político nace como un instrumento transmisor de realidades genéricas fruto

del trabajo en la mayoría de los casos tradicionalmente de los publicitarios encargados

del diseño de las campañas. En un principio no existían excesivas diferencias entre los

diseños del mensaje de campaña, respecto de cualquiera de los mensajes publicitarios

que pudieran verse u oírse respecto de cualquier producto en oferta publicitaria, tanto de texto, radiofónica o televisiva.

 

"Por el cambio" o "vota a....", por ejemplo, no son muy distintos de "Colon lava mejor", se trata por lo general tanto en un principio como ahora, de reflexiones breves, pero que en unos primeros tiempos venían marcados más por la clave publicitaria que por la propia reflexión politológica o sociológica.

 

En general los diseñadores publicitarios establecían a tenor de los deseos de los directores de campaña aquellas posibilidades pragmáticas que habrían de resumir en mejor forma toda una serie de directrices políticas que se derivarían del ejercicio de la reclamación del voto a una población supuestamente indiferente y a la que habría que motivar.

 

Será Benjamín Ginsberg[6] quien afirme que "los gobiernos occidentales han utilizado mecanismos de mercado para regular las perspectivas y los sentimientos de mercado". Tanto Ginsberg como Chomsky se refieren a los efectos de la equiparación que en las sociedades occidentales se da entre el mercado y la libertad de opinión, para acabar afirmando que la mano oculta del mercado puede ser un instrumento de control casi tan potente como el puño de hierro del Estado.

 

Resulta obvio por tanto según los estudios de la sociolingüística en Chomsky. La relación entre el mercado y la política de manera que ha sido fácil para los creativos en

general el mantener el contacto con las organizaciones para el diseño de sus mensajes de campaña desde una perspectiva de mercado, de manera que al igual que en otros negocios se trataría de vender un determinado producto a los consumidores, entendiendo claro está que los susceptibles votantes no son más que los consumidores de un mensaje propagandístico.

 

Es decir que en un determinado momento de la evolución política española nos encontramos en que los partidos políticos y coaliciones son meros anunciantes de sus productos siendo destinados a un determinado público quedándonos pues con una imagen de cómo el mundo en las campañas electorales se configura de manera que reflejará las perspectivas e intereses de los vendedores, los compradores y el producto, que en definitiva no es otro que el propio grupo político o coalición y su conglomerado de ideas ira sustentado al entorno de un programa electoral que rara vez expresa a través del mensaje político su verdadero contenido.

 

No obstante la tendencia de los últimos años se aleja un tanto de los mensajes publicitarios de los inicios de la etapa democrática en España, como ocurre también en

el resto de los países europeos. Así por ejemplo el partido socialista francés reflejaba en su mensaje electoral de los europeas de junio de 2004 una clave dirigida al electorado con su "Es hora de la Europa social". Se ha cambiado el sentido de "nuestro producto es el mejor, ¡acompáñanos!", por el modelo del mensaje con contenido político. En el caso del PSF - en la oposición en la Asamblea Nacional francesa - se pretendía enunciar al electorado la posibilidad de una Europa distinta por la que se anunciaba al electorado un proyecto distinto, sin la necesidad de ensalzar al propio producto, simplemente enunciándolo, pero ahora ya en clave politológica y sobre un sustrato ideológico..

 

Otro tanto parece haber ocurrido en España a partir de las elecciones municipales que se desarrollaron en el mes de mayo de 2003, donde buena parte de los partidos y grupos políticos iniciaron una nueva tendencia en sus mensajes, apostando por describir parte de su proyecto, en circunscribir, de hecho, en una breve frase el ideario político que sustentan sin la necesidad de acudir al publicitarismo que en los últimos 25 años había dominado la vía de la comunicación electoral como un hecho normal en el campo de la publicidad electoral[7].

 

De este modo nos hemos encontrado con una tipología de mensaje político como el de

tipo refrendario como es el caso de los utilizados por la coalición Convergencia i Unió (CiU)[8] que nos llevaba a refrendar con un "Sí", en ocasiones resaltado en el formato de

texto, que acompañaba a los candidatos de los diferentes procesos electorales , ya sea de la mano de alguna reflexión local o con referencias a los procesos en los que nos encontrásemos.

 

Junto a estos postulados se hallan los del Partido Popular (PP)[9] que apostaba por fórmulas de mensaje corto, conceptual, retórico que expresaban con rotundidad determinadas realidades como por ejemplo "¡Cumplimos!", mensaje que hacían válido para cualquier candidato en las elecciones locales, para reflexionar con un ¡Yo creo en....!, cuando nos referíamos a elecciones autonómicas o cuando proponían con total sobriedad: ¡Avancemos juntos! en las Generales de 2004,

 

Los partidos bisagra, como ocurre ahora, en la actual situación parlamentaria, con el partido republicano catalán (ERC)[10] era quien, junto con el partido socialista, más se ha aproximado a esa nueva tendencia menos publicitarista y más política, y así los republicanos en las elecciones municipales de 2003 proponían una nueva recuperación de la expresión cambio con un mayor contenido político con su: "Por el cambio de verdad, ¡atrévete!", asumiendo en el mensaje una parte de su contenido ideológico radical, mientras que en las elecciones al parlamento catalán recurrieron a un mensaje dinámico, pero políticamente significativo, al referirse a la necesidad de proximidad del parlamento respecto de la ciudadanía y utilizar un formato moderno tipo SMS, con su: "+ Cerca", para acabar en las Generales de 2004 con una expresión del monarca español: "¡Hablando se entiende la gente!", una mensaje político que proporciona a su vez una nueva propuesta de cambio. Y en las europeas con un: "Otra Europa es posible", mensaje recurrido pues había sido utilizado por el partido socialista en las Generales del 2004 como: "Otra España es posible".

 

El Partido socialista[11] en su mensaje electoral para las municipales de 2004 recuperó imágenes pasadas y lanzó un mensaje encaminado a motivar al elector alimentando su pasión por las ciudades en las que viven, utilizando el manido argumento del corazón, pero dotado ahora de un nuevo significado y de un mayor contenido político, al utilizar expresiones como "Para tu ciudad todo y más" o "Con la ciudad en el corazón" argumentos que sintetizan la pasión de los respectivos alcaldables por sus ciudades.

 

Fueron las elecciones Generales del 14 de marzo de 2004, donde los socialistas lanzaron, en este caso desde Cataluña, su mensaje más rotundamente político, un mensaje rompedor que fue criticado asazmente por el partido en el gobierno por su contenido, digamos que frontista; el mensaje era "Derrotemos al PP". Nunca antes se había mencionado en un mensaje publicitario en política directamente a otra marca, de

modo que se establece un antes y un después de los mensajes electorales, con una clara y manifiesta intención electoral, al margen del que haya sido el resultado electoral. Las elecciones europeas nos dieron nuevamente un nuevo mensaje alejado de postulados publicitaristas y más situado en la clave política con un "Volvamos a Europa" que reflejaba una intención, un "desiderátum" político claro.

 

 

La evolución de los mensajes políticos evidencia también la evolución de la sociedad, la madurez que en el terreno político alcanzan nuestras sociedades, algo que no puede medirse pero que existe en la forma y el fondo de los mensajes electorales, los que sin lugar a dudas tienen en carácter marcadamente político-partidista y repetitivo a lo largo del ciclo electoral de que se trate.

 

Seria bueno recoger aquí la reflexión de Noham Chomsky[12], quien afirma que: Aún reconociendo que rara vez se produce algo verdaderamente nuevo, podemos identificar algunos momentos en que las ideas tradicionales adquieren nueva forma y se cristaliza una nueva consciencia y las oportunidades futuras aparecen bajo un nuevo aspecto.

 

La sociolingüística viene por tanto a reconocer como se ha producido una evolución en

el mensaje político, una evolución que sin duda parte de postulados tradicionales, no se había producido un cambio tan efectivo en la liturgia electoral en los últimos 25 años, salvo la incorporación de las nuevas tecnologías de la comunicación; en el caso del mensaje político, el cambio que se ha producido ha sido el de ganar en clave política al proceso publicitario, de modo que el mensaje no trasluce ya tanto la necesidad de venta del producto como que trasciende hasta su propio contexto político temporal, para alcanzar a un futuro próximo en el que el mensaje puede continuar siendo vigente de mantenerse los mismos parámetros ideológicos por parte del emisor del mensaje.

 

¿Cual es el valor que debe darse al mensaje político entendido com variable? Cierta y

precisamente por tratarse de una variable cualitativa no existe un valor que la convierta en cuantitativa, pues resulta altamente improbable que los medios estadísticos puedan prever o establecer en que modo el mensaje político trasciende la ruta del emisor y el receptor para adentrarse en modelos psicológicos de retención del mensaje y por ende en su incidencia en el proceso de la selección y emisión del voto a que va dirigida toda la liturgia electoral; quizás algún estudio pueda acabar probando del modo como el receptor recuerde cual es el mensaje electoral que le lanzan todos y cada uno de los grupos políticos o coaliciones que compiten por hacerse con su espacio electoral propio, sobre los espacios electorales ajenos y cual pueda ser la incidencia que en su subconsciente puedan producir los mensajes políticos.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

---

[1] Chomsky, Noham. “El control de los medios de comunicación” en  ”Como nos venden la moto. Información, poder y concentración de medios”. Barcelona. Icaria. 2002

[2] Viene desarrollada por el art. 50.2 de la L.O. 5/85 de Régimen Electoral General que cita: “Se entiende por campaña electoral, a efectos de esta ley, el conjunto de actividades lícitas llevadas a cabo por los candidatos, partidos, federaciones, coaliciones o agrupaciones, en orden a la captación de sufragios”. 

[3] Entendida como “la ruptura, cambio o vuelco completo, total o en bloque, fruto de una iniciativa intelectual, súbita, abrupta, bruscamente cumplida” en d’Hpondt, La genése d’une idée moderne de Révolution, cit. Pag. 256. citado por Eduardo García de enterría en su discurso de 24 de octubre de 1994 sobre “la lengua de los derechos....”

[4] Leitoupia

[5] RAE 2001 vos o término Litúrgia.

[6] Ginsberg Benjamín "De Captive Public" Basic Books 1986, según cita que encontramos en Chomsky

Noham "Ilusiones Necesarias, Control del Pensamiento en sociedades democráticas" Madrid, Prodhufí

1992

[7] podemos convenir que estos efectos publicitarios se dan en la sociedad política española a lo largo de los últimos 25 años

 

[8] Información facilitada por el grupo de CiU en la Diputación de Lleida

[9] Información facilitada por la dirección provincial del PPC en Lleida

[10] Información facilitada por la dirección provincial de ERC en Lleida

[11] Información facilitada por la dirección provincial del PSC en Lleida

[12] Chomsky Noham "Ilusiones Necesarias" Madrid Prohufi 1992