“Sense cap vacil·lació respondré que hi ha un camí correcte i que nosaltres som capaços de trobar-lo”[1]
[1] Einstein, Albert. Mis ideas y opiniones. Antonio Bosch, Editor. 2000. Barcelona. Pg. 245, de l’article publicat l’any 1931 per Cambridge University Press, “James Clerk Maxwell: A commemoration volume”
"El dolor físic, és el gran regulador de les nostres passions i ambicions. La seva presència neutralitza d’immediat tot altre desig que no sigui la desaparició del dolor. Aquesta vida que recusem perquè se’ns apareix estreta, injusta, mediocre o absurda cobra de repent un valor inapreciable: l’acceptem en bloc, amb tot els seus defectes, ...”[1]
[1] Barrera Tyszka, Alberto*. La enfermedad (cita del Diario del escritor Julio Ramón Ribeyro) Ed. Anagrama. Barcelona. 2006. Cita que introduce el artículo de Susana Cuadrado “Para tí”. La Vanguardia. 31-12-09.
*(Caracas 1960) és poeta i narrador.
“A poc a poc, desfaig els rulls del vent. La font degota lenta i m'acompassa la mirada i la veu. Tot se'm revela nou, ....”[1]
[1] Martí i Pol, Miquel, fragment del poema “Ara que l’any s’acaba” dins de l’antologia poètica “Els bells camins” (1985-1985). Edicions 62. Barcelona. 2001.
La nit s’amansa en el silenci ben d’hora, si hem de ser sincers, i les passes ja recollides fan multiplicar les teves en les rajoles mal adobades; és en aquesta quietud de la vesprada, quan tot sembla magnificar-se, mentre et recrees en el reconeixement dels sorolls i les veus, apamant el terreny, com aquell que mesura distàncies i recorreguts, en l’harmonia que et dona la soledat del carrer, lluentejant escasses les bombetes que els balcons amb nens tenen connectades, de vegades singulars i originals, de vegades....
“Si hi ha problemes hi ha solucions i quan no hi ha solució hi són la providència i la compassió”[1]
[1] Ferrer, Anna*. Entrevista. La Vanguardia. 28-12-09
* (Gran Bretanya 1949) esposa del cooperant Vicenç Ferrer i actual president de la Fundació Vicenç Ferrer
“Ho sento, jo no vull ser emperador, aquest no és el meu ofici. No vull manar ni conquerir ningú. Voldria ajudar tothom a ser possible: jueus..., gentils..., negres..., blancs...; tots nosaltres volem ajudar-nos els uns als altres, els essers humans som així, volem viure per a la felicitat de l’altre, no per a la seva desgracia, no volem odiar-nos o menystenir-nos els uns als altres. En aquest món hi ha lloc per a tothom, i la terra és rica i a tots pot alimentar. La vida pot ser lliure i bella, però hem perdut el rumb, la cobdícia ha enverinat l’ànima de l’home, ha dividit el món amb barricades d’odi, ens ha submergit en la desgràcia i el bany de sang; hem desenvolupat la velocitat, però ens tanquem en nosaltres mateixos; la maquinària que ens dóna l’abundància ens en deixa sense; els nostres coneixements ens han tornat cínics, la nostra intel·ligència durs i desconsiderats; pensem massa i sentim massa poc. Més que no pas maquinària, necessitem humanitat, més que intel·ligència, cortesia i bondat, sense aquestes qualitats la vida serà violenta i tot estarà perdut. L’avió i la ràdio ens han acostat entre nosaltres, la natura mateixa d’aquests invents clama per allò de bo que hi ha en l’home, clama per la fraternitat universal i la unió de les ànimes, i encara més, la meva veu arribarà a milions de persones en el món, milions de desafortunats homes, dones i nens, víctimes d’un sistema que porta l’home a torturar i empresonar innocents. Per aquells que no em poden escoltar, els dic: no desespereu, la desgràcia que ens afecta és només la mort de la cobdícia, el ressentiment dels homes que temen el progrés de la espècie humana, l’odi de l’home passarà i els dictadors moriran, el poder que li van arrabassar al poble tornarà al poble, i en tant que els homes donin la vida per ella, la llibertat no ha de morir. Soldats, no us sotmeteu a les bèsties, homes que us menyspreen i esclavitzen, que en res valoren les vostres vides, i us diuen que fer, que pensar, que sentir, us martiritzen, us tracten com a bestiar, inútil carn de canó, no us sotmeteu a aquests engendres, meitat homes, meitat màquines, amb mentalitat de màquines i cor de màquines; vosaltres no sou màquines, no sou bestiar, homes sou i en els vostres cors estimeu a la humanitat, no odieu ni viviu per a l’odi, el rebuig a tot el que és natural; soldats, no lluiteu per l’esclavatge, lluiteu per la llibertat; En els llibres sagrats està escrit: el regne de Déu està dins de l’home, no un únic home, no un grup d’homes, sinó tots els homes, i vosaltres els homes, vosaltres teniu el poder, el poder de crear màquines, el poder de crear felicitat, vosaltres, el poble, teniu el poder, de fer aquesta vida lliure i bonica, de fer d’aquesta vida una aventura meravellosa, aleshores en nom de la democràcia exercim aquest poder, a unir-nos tots ja, a lluitar per un nou món, un mon decent, que li doni a l’home l’oportunitat de treballar, que us doni a tots un futur i a totes les edats, seguretat, fou prometent aquestes coses que les bèsties van arribar al poder, però menteixen, no tenen cap intenció d’acomplir la seva promesa, mai no ho faran, els dictadors es fan lliures a ells mateixos però esclavitzen als seus pobles, lluitem nosaltres ara per acomplir la promesa, lluitem per a fer el món lliure, per acabar amb les barreres nacionals, per acabar amb la cobdícia, l’odi, la intolerància; lluitem per a que en el món regni la raó, en que la ciència i el progrés condueixin a la felicitat de tots els homes, Soldats, en nom de la democràcia, a unir-nos tots ja...”[1]
[1] Chaplin, Charles Spencer*1. El gran dictador*2. Al·legat final.
*1 (1899-1977) actor, director, escriptor, productor i compositor britànic.
*2 (1940) segona obra sonora de Chaplin, produïda per la nord-americana United Artist i finançada pel propi Chaplin.
“El gran problema que enfronten els éssers humans és trobar una manera d'acceptar el fet que cada un de nosaltres morirà(...)És el paper de la religió el de proporcionar aquesta justificació. Les religions són sistemes de creences que permeten als éssers humans justificar la seva existència i reconciliar-se amb la mort.”[1]
“Vestit d’esplendor i majestat, t’embolcalles com un mantell de llum que s’estén pel cel com un tendal, fent la teva mansió sobre les aigües, els núvols com a carruatge per avançar les ales del vent, usant com a missatgers als oratges i de ministres als llamps....”[1]
[1] Salm CIV (fragment)
Mentre s’escrivia el dia, t’anaves adonant que era com una mena d’epíleg misteriós, en el que les paraules van conformant la una història, senzilla, viscuda com tantes altres transcorren al teu voltant, i descobreixes com un instant pot contindre tota una vida, i en tota una vida es dona aquella intensitat cofoia de matisos que coloren els moments precisos... Deia Borges[1] que un es passa la vida parlant, mentre l’escriptura és ocasional, el diàleg és continu, fins i tot amb les pedres, de les que, diria jo, són testimonis muts de la nostra presència i transitar pels camins que hem triat, rodejats per tota una multitud invisible, un amfiteatre de persones futures....
Si bades un sol instant, pots descobrir les virtuts del silenci, però també el soroll indefinit i permanent que acostuma a acompanyar als humans, sorolls professionalitzats que esdevenen sinònims de virtuts necessàries, gens harmònics, feréstecs, agressius, que et conviden a valorar la pròpia individualitat, a tapar les orelles i deixar d’escoltar... És aleshores quan hom valora el silenci com un company de viatge que no gasta més valor que poder escoltar la teva pròpia consciència quan et permets de pensar en moments de felicitat, en descobrir-te aquells moments oblidats en la memòria que t’és grat de recordar....
Potser perquè com ens descobreix el poeta[2]: “Quan els jugadors hagin marxat, quan el temps els hagi consumit, certament no haurà cessat el ritus”... I és que tot és tant senzill, tontament arribem a creure en aquella complexitat que els estudiosos ens descriuen, però tot és tant i tant senzill que resulta fins i tot difícil de veure-ho així... i amb aquest pretext se’ns van complicant les coses o deixem que aquelles multituds que de tant en tant ens rodegen ens les compliquin, fins a descobrir que han passat els anys, instant a instant, i com el temps porta a l’oblit de les coses preuades si no fem un veritable exercici d’aturada i reflexió i aleshores, com qui compta les roses d’un pom, reprens els records que no són altra cosa que ensenyaments de vida, aquells matisos l’han anat colorejant fins a conformar l’expressió de tot plegat, i podríem prendre-li a Hugo[3] les paraules per a descriure en la bellesa que: “fins al més petit grà de sorra és un globus que rodola.... “ i aleshores entendríem la senzillesa que se’ns fa quotidiana a mesura que els anys passen, com per exemple d’estimar...
“No som cecs, (...), només som homes. Vivim en una realitat mòbil a la que tractem d’adaptar-nos com les algues es dobleguen sota l’ impuls del mar. (...) Podrem tal vegada preocupar-nos pels nostres fills, tal vegada també pels nostres nets, però no tenim obligacions més enllà del que puguem acariciar amb aquestes mans.”[1]
[1] Lampedusa, Giuseppe Tomasi di*. Il Gattopardo. Ed. Càtedra - Anaya. Madrid. 2003.Pag. 77
*(1896-1957) Aristócrata i escritor italiano.
“Fa falta una ment d’hivern per a contemplar l’escarxa i les branques dels pins recoberts de neu i haver passat fred molt de temps per a mirar els ginebrons coberts de gebre els agrestes avets en la lluentor llunyana d’aquell sol de gener; i no pensar en cap misèria en el so del vent, en el so d’unes poques fulles, que és el so de la terra plena del mateix vent que està bufant en aquell mateix lloc desolat.”[1]
[1] Stevems. Wallace*. “El nino de neu”. Harmonium. Icaria poesia. Barcelona. 2002. Pag. 30
* (1879 – 1955). Advocat i Poeta nordamericà, adscrit, com T.S. Eliot, a la corrent modernista anglosaxona. El seu poema més conegut és potser "L'emperador dels gelats". L'any 1955 va obtenir el Premi Pulitzer de Literatura.
“Crec que un pacte ritual amb la crueltat pot ser benèfic. Ho veig com un conjur. És un error voler envernissar-ho tot de bondat.“[1]
[1] Juliana, Enric*. Eslovenia. La Vanguardia, 20-12-09
*(Badalona, 1957) Periodista y articulista. Ha treballat a TeleleXprés, Televisión Española, la revista El Mundo i a El País. L’any 1991 s'incorpora a La Vanguardia, corresponsal a Itàlia entre 1997 y 2000, actualment n’és delegat a Madrid . Entre els libres que ha publicat en destaca "La España de los pingüinos".
Fotografia original de Montse Esteba, "Finestra a Hostalric"S’esgota la setmana entre fredorades gèlides, on els glops de sol malden per deixar-se entreveure entre la glasseta metéo i diuen que les restes de Lorca no són on pensaven que eren, potser perquè ell forma ja part de l’aquella sensació d’humanitat que vela les paraules en la seqüència mateixa dels seus versos: “El dia se’n va poc a poc, la tarda penjada a l’espatlla, donant una llarga torera sobre el mar i les rieres. (...) quan les estrelles claven estocs a l’aigua grisa”.
S’esgota la setmana mentre d’Ali Salem Iselmu ressonen els versos, com aquells cants d’antic entre parets en silenci i nues, maliquejant entre els grans de sorra que emporta el vent : “Mira’m sempre i tracta d’entendre’m, veure el meu destí com el teu. Mai deixis d’observar-me, si ho fas, haurem desaparegut”.
S’esgota la setmana, en descobrir que el temps no és etern, és com una ombra fugissera per entre els pensaments; un ràpid transitar, com un sospir que s’enlaira i enfila l’infinit espai on dispersar-se, aleshores prens consciència que León Felipe també tenia raó: “Ni l’ infern... ni el foc i el dolor son eterns...només la Llum brilla sense treva, diamantina, infinita, misericordiosa, perdurable pels segles dels segles...”...
S'esgota la setmana tot aprenent de Vicente Hiudobro que “per a viure no necessitem tants horitzons".
Ara estaran entretinguts ses senyories amb lo de les curses de braus, aquesta nimietat posa de manifest una cosa ben distinta al que pretenia: que els diputats i diputades no tenen llibertat de vot, és a dir que aquesta està coartada per la decisió que del sentit de vot pren el partit de torn i que el vot no és secret, de manera que si algú no fa el que li han dit queda en evidència. Al menys a la Iniciativa Legislativa Popular que respon a les sigles I.L.P, cal agrair-li el posar en evidència la perversió d’un principi fonamental en democràcia, que el vot ha de ser: lliure, igual, directe i secret, i pel que sembla en el Parlament de Catalunya, com també succeeix en el Congrés dels Diputats el vot dels representants dels ciutadans, no és lliure, potser si que igual, directe també -usen tecnologies que ho fan suposar-, però gairebé mai és secret. Montesquieu fa temps que va ser enterrat per la Democràcia i ara, els braus en la seva disputa: “curses sí, curses no*”, ens evidencien que l’hi ha estat posada una bona llosa en la seva tomba.
*Pel que sembla, els partits polítics al Parlament de Catalunya en aquest tema i només en aquest tema deixaran llibertat de vot i vot secret als seus diputats (12/2009)
“És la noblesa llavor de la virtut. Sembrada en el cos, fructifica en l’ànima. Qui comunica la sang, comunica els esperits. Fins i tot a llargues distàncies conserva el seu purpuri caudal la direcció que li donà la excelsa font d’ on es deriva. Del fervor, que la inflama, s’aixeca la flama, que la il·lustra. Serveix la glòria heretada d’estímul contra las pereses del cor. Presentada en la memòria; i posada en ella, és despertador de la voluntat. Ofereix-li aquell objecte al noble un original, de qui ha de treure en ell mateix la copia: un mirall, on vegi, no allò que és, sinó allò que deu ser: una escola mental, en la que els seus Progenitors són els seus Mestres. El que degenera d’ells, es constitueix estrany, respecte dels que mira com a seus. Es fa foraster, o hoste intrús en la seva pròpia casa. No li queda de la prosàpia altra cosa, que el cognom; i encara aquest ha de prendre nota que se li adapta com a un bastard.. Quan parlés dels seus il·lustres predecessors, no digui que descendeix d’ells, sinó que baixa o no només baixa, sinó que cau. La distància que hi ha entre l’heroisme i la vilesa, és l’espai que mesura amb la caiguda. La lletjor del vici duplica la seva deformitat en qui hauria d’apropiar-se com a hereditària la virtut. Quants ascendents gloriosos jacta, tants fiscals de la seva conducta a compte. Aquella glòria és la seva ignomínia. La mateixa que l’ enfosqueix, l’abat, perquè no li toca d’aquella llum sinó el fum. Es considera en l’arbre genealògic, que tant ostenta, com una branca marcida, a qui l’aire de la vanitat agita per a res més que fer soroll. En la filosofia ètica la noblesa, que no obra, no existeix. Els Escuts d’armes, que adornen les seves parets, ennobleixen l’edifici, i desdauren la persona. La memòria de triomfs passats, que obrí el cisell en la front de la casa, recorda a tots, que està morta en el cor del seu amo.”[1]
[1] Feijoo y Montenegro, Benito Jerónimo*. Cartas eruditas y curiosas (1742-1760), tomo segundo (1745). Texto tomado de la edición de Madrid 1773 (en la Imprenta Real de la Gazeta, a costa de la Real Compañía de Impresores y Libreros), tomo segundo (nueva impresión), páginas 44-55.
*(1676-1764) Fray Benito Jerónimo Feijoo y Montenegro. Assagista y polígraf del segle XVIII. Estudià a Salamanca. Obtingué la càtedra de Teologia de la universitat d’Oviedo, on residí des de 1709 fins al final dels seus dies. Va Pertànyer a l’orde de Sant Benet de Nursia.
El fred que esgota les tardorades estranyes convida a fer brous, mentre l’aire humiteja i les galtes enrogides noten aquelles primerenques neus que en les planes sanegen camps i galantegen les vinyes assedegades. El silenci s’esmuny per entre les parets de les cases que regalen escalfor a dojo, és quan les llums lluentegen per damunt dels caps, amb estridents coloraines que en tons blaus caldegen les ànimes sensibles, que gosen mirar enlaire, estels que es repeteixen, formes que no ens són noves, aleshores el brou ja va prenent forma en la lentitud del foc que fa canviar el color de les aigües que s’ ensenyoregen amb el fat que adoba el sabor que vindrà.
A ningú no se li escapa la vergonyant fugida del continent Africà per part d’Espanya, res a veure amb la declaració d’independència atorgada a una de les províncies, la que després seria Guinea Equatorial, cosa ben diferent al que succeïa amb la província de El Aaioun, que rebia el nom de la seva ciutat capital. Fugida vergonyant que aprofita el regne al·lauí per a fer una ocupació meditada, perversa i permesa per la comunitat internacional que considera al Marroc un aliat estratègic en el Magrib i en l’entrada nord africana a la Mediterrània.
Si el cens electoral en les darreres eleccions celebrades a Catalunya, el de les europees d’ enguany és de 5.370.606 ciutadans i ciutadanes majors d’edat i persones amb dret de vot, i la consulta sobre la independència ha tingut una participació de 155.000 persones, de les que cal excloure els menors de 18 anys i els immigrants, que en el alguns casos eren una part important del cens d’electors, el que ens podria fer estimar la participació final entre 120.000 i 125.000 persones, això només representa un 2,3% del cens electoral, el 2,8 % si donem per bona la dada que s’ha facilitat de 155.000, veiem doncs l’escassa o nul·la incidència electoral de la consulta efectuada.
Kafkiana la situació, la que avui, en la seva literalitat viu el meu país, el petit, com aquell que descrivia Brel dels seus països baixos, o el que tant bé va saber descriure Llach en la petitesa del trànsit solar, perquè com cita l’austríac avui ens podem despertar com Gregorio Samsa[1], el personatge de un dels seus contes i “després d’un somni intranquil, despertar un matí al llit, convertit (s) en un monstruós insecte”, clar que això va ser escrit fa tant i tant de temps, que sembla que res no hagi canviat en la ment dels homes que s’entesten una i altra vegada en decidir per tu que és el que millor et convé o el que millor convé al teu país, perquè com ell ens deia “hi ha venedors viatgers que es donen una vida de reis”, i és clar, això no fa sinó donar perspectives distintes, després de l’aclariment que tot i patir “indisposicions lleugeres cal posar davant de tot els negocis”, una cruel afirmació que després de 1915 es repeteix de nou, entestats com estem en discutir nicieses des de les taules dels negocis, sense pensar que la ciutadania anònima té cabòries que ningú no sap, hores d’ara identificar. Independentisme, federalisme, unionisme, socialisme, radicalitat, centralitat, liberalisme, nacionalisme, polaritat, són termes que han esdevingut buits, paraules que s’usen com un mocador de paper llençat a les escombraries, com qui diu. Hopenhayn[2], estudiant Kafka n’extreu la conclusió que “la estabilitat és una il·lusió divulgada per la propaganda i la única certesa que hi ha és el propi cos” I és aleshores quan ens adonem de la solució: “tornar el cos cap endins, desterritorialitzar-lo, posar-lo darrera les reixes de la repressió interioritzada”, perquè “sense llibertat de moviments, el cos comença a desplaçar-se en ell mateix”, i és aleshores quan la consciència i els valors esdevenen importants, perquè ja sabem que han desaparegut del discurs escènic, d’aquest “collage” de paraules a l’ús metòdic del màrqueting electoral, aleshores com per art de màgia, sota les rialles estèrils d’uns actors o la seriositat malsana dels altres membres de l’escena, apareix doncs, la mala consciència, vestida amb unes gales festívoles, inaugurant un espai nogensmenys que la “consciència de límits, una consciència límit i un límit per a la consciència”. Aprofito per a continuar dormint tot escoltant Brel, que em parla del mar del nord......
Jugar amb els sentiments, és fer joc brut en política però també en qualsevol de les accions de la nostra vida; això és el que està passant a Catalunya amb aquesta “Consulta” sobre la independència que té lloc, el 13 de desembre de 2009 a 166 poblacions de les més de 900 que conformen el mapa municipal català, que representa a grosso modo poc menys del 5% de la població total catalana.
Imagino que aquells que defensen aquesta consulta, de bona fe, pensaran que el meu plantejament no deixa de ser un recurs al que ells acostumen anomenar “botiflerisme”, res de mes lluny, la veritat és que des de la meva perspectiva no deixa de ser una recurs a la consolidació de una determinada massa electoral que havia quedat malmesa en els darrers estudis d’opinió i poca cosa més, de manera que aquella bona fe que referia és només un aprofitament jo diria que il·legítim per les estructures d’algun partit que veu en aquesta “consulta” aquella emoció infantil que no deixa d’amagar els falsos interessos de recapitular sobre una massa electoral malmesa, però on el resultat és lluny de tot rigor demogràfic, democràtic i politològic.
“Si el cercar la paradoxa és propi d’un sofista, defugir-la, quan ens és imposada pels fets, és propi d’un esperit sense valentia o sense fe en la ciència”[1]
[1] Durkheim, Emile. Les régles de la méthode sociologique. Presses Universitaires de France. Paris. 1993. Ed. Morata. Madrid. 1997 Pag. 13
Hi ha lloc per a la compassió?, hi ha lloc per a la tendre mirada sobre la placidesa? Compassió i placidesa amb la que es dilapiden, hores d’ara, els valors que hem anat conformant en l’herència individua creadora d’un complex social que s’endu la riada maldestre de l’especulació en les idees com en l’argent?. Aquell que és capaç de captivar-te amb una suposada complicitat, temptejant-te l’ intel·lecte, com qui escruta en el fons del pensament, pot esdevenir, nogensmenys que la caricatura de la perversió mateixa en la necessitat d’esborrar racons de la història que no convé airejar, o fins i tot dur-te lluny, en l’esperança del gaudi del silenci amb el que tancar a pany i clau tot el que no convé que sigui dit. Algú em referia fa ben poc que la figura més escaient en un referent actual seria la de definir el context vigent com, el que em deia, s’assembla a “una ciutat segrestada”, on l’adjectivació seria possible d’aplicar-la a nous subjectes, a nous sintagmes nominals, com ara país o nació, convertint la realitat mateixa en una mera quimera que només abasta els somnis compartimentats d’uns quants elegits que bramen a les portes de l’ infern, per a ser els primers en ser conduïts per la barcassa de l’ ades...... Sort en tenim que els racons de l’ànima sempre conserven aquella primigènia arrel que ens dóna la nostra pròpia essència i com una raó genètica, es desvetlla aquella en la seva transcendència, en la seva més íntima perspectiva, des de la que guaitar una partida com penjant d’un fil en l’univers de les coses perdudes, veient passar la vida com una cosa petita i minúscula als teus peus, mentre esgotes els senyals del missatge i descobreixes de nou, que l’engany també és un art, com la guitarra on els acords surten com rebregats per la màgia, d’ entre les cordes que vibren... Demà el dia serà fred, anuncien, amb aquesta boira que sembla haver-se instal·lat, senyorejant prats i carrers; mentre riurem feliços lluny de maldats perennes, abraçant les galtes grises que deixa penjar la broma, del cel de vidre que ens adorna la vida, aquell que, quan s’esmicola, ens mostra els colors i les olors que la llum ens recrea en la seva autenticitat, com possant música i moviment a tot plegat....
“Adhering to this law of love has always been the core struggle of human nature. For we are fallible. We make mistakes, and fall victim to the temptations of pride, and power, and sometimes evil. Even those of us with the best of intentions will at times fail to right the wrongs before us.”[1]
[1] Obama, Barack H. Remarks by the President at the Acceptance of the Nobel Peace Prize. Oslo City Hall. Oslo, Norway. December 10, 2009
“...L’amor destrueix el desig de fer mal a cap criatura i és la llavor d’altres virtuts. Una persona amb puresa de cor és estimada per tothom. La seva ànima és tan plena de bondat que l’odi no hi té cabuda. És aquesta humanitat el receptacle on tot és contingut. ...”[1]
[1] VV.AA. “Secrets de Nit”. Martí, Nuria. Adaptació del Jâtâka, relat de la tradició hindú. La història del cérvol de Kuru. Deriva Editorial. Barcelona. 1997. pag. 37
Al carrer es respira un aire enrarit, lluny, molt lluny de la visió “bonista” que tan al tres governs de la Generalitat, com al govern central es prodiga. La coerció feixista de legislar fins a la temperatura dels locals, com si l’energia fos gratuïta, o com algú deia la supressió de fins els “ous kinder”, el símbol de tota una generació, dóna a entendre, bromes a banda, que la rosa comença a pansir-se.
* vaig trencar la meva relació amb el PSC el 19 de gener de 2009.
"...I aleshores et tocaràs el ventre, i el teu cap de canes crespes, de rostre olivat, pegarà oscament sobre el vidre de la taula, i una altra vegada veuràs aquell reflex del teu germà beso malalt, mentre tots els sorolls fugin, tot rient-se’n, fora del teu cap i la suor de tota aquella gent et rodegi, la carn de tota aquella gent et sufoqui, et faci perdre el coneixement....." [1]
[1] Fuentes, Carlos*. La muerte de Artemio Cruz. Ed. Andrés Bello. Santiago de Chiler. 1993. Pag.22
*(Panamà 1928) Novel·lista Mexicà. Premi Nacional de Literatura de Mèxic 1984 i Premi Cervantes 1987
“L’optimisme, en circumstàncies normals, acostuma a ser un producte de la mala informació; però en circumstàncies com les d’ara, és un símptoma de greu trastorn mental.” [1]
[1] Gala, Antonio*. Lo sostenible. El Mundo.07-12-09
* (1936) Escriptor espanyol. Llicenciat en Dret per la Universitat de Sevilla, Filosofia i lletres per la mateixa universitat i en Ciències Polítiques i Econòmiques per la Complutense de Madrid.