“La fortalesa ha vençut i recompensa a la bellesa i a la saviesa amb una corona eterna”[1]
[1] Branscombe, Peter: "W. A. Mozart: Die Zauberflöte" Ed. Cambridge University Press. 1991. Cita final en el text de l'òpera: Die Zauberflöte, amb llibret de Emmanuel Schikaneder i música de Wolfgang Amadeus Mozart.
Com de fàcil en resulta de gaudir de les coses senzilles, a la seva mesura exacta, acceptant-ne d’ afavorir, per exemple, que els carrers esdevinguin de color vermell o de color verd, com que els gats ens miolin a ritme de jazz; com de fàcil seria entreveure aquella farola que envellida ha perdut el seu encant, i arreplegués al seu entorn una reunió d’orenetes disposades a salvar-la de la desmemòria, o descobrir que els dofins suren en aquest riu que blasma la identitat ciutadana; els seus crists sembren rosades precioses per les gespes daurades, com encenalls, arrepleguen els valors d’un jornada atardorada i fresca que ens despentina els cabells i enlaira de colors papers tot dibuixant gràfiques en el cel, deixant caure cavallets de mar que planen per damunt les nostres testes, enjogassats amb aquells globus d’aire que lentament s’enlairen i ens tapen els sols que aprofiten per badallar. El migdia esdevé tarda mentre les flaires a brou acabat de fer ensenyoregen els racons, aquell mastí gran, fosc, d’ulls tristossos, badalla davant d’un aparador de roba tèbia i càlida; les nines gegants que acull acluquen l’ull al nen que repenja el nas i les mans sobre els vidres....Del cel plouen petons i misteris, el carrer esdevé mut, tot és són i silenci, milers de cossos inerts han decidit que era hora de dormir quan les llambordes esdevenen coixins i el terra es torna de cautxú en una ciutat qualsevol on gaudir de les coses senzilles....
“Una paraula sincera (honrada) i el perdó valen més que una almoina seguida de greuges...”[1]
[1] Bergua, Juan Bautista. El Coran: nueva traducción, estudio preliminar e índice analítico. Ediciones Ibéricas y L.C.L. Colección Tesoro Literario, volumen 27. 1975 Sura 265. pag. 147.
“D’aquí aquesta estranya dualitat de prepotència i inseguretat que nia en l’ànima contemporània. Li passa com es deia del regent durant l’ infantessa de Lluís XV: que tenia tots els talents menys el talent per usar d’ells.”[1]
[1] Ortega y Gasset, José. La rebelión de las masas*1. Volumen 237 de Clásicos Castalia. Edición de Thomas Mermall Editorial Castalia. Madrid. 1998. Pag. 159.
*1La rebelión de las masas (1930) es el libro más importante y conocido de José Ortega y Gasset (1883-1955)
Hi ha raons simbòliques que de vegades asseguren els misteris que hom protegeix a les prestatgeries, entre llibres, nous i vells, que s’acompanyen totes les hores, esperen a ser retrobats pels seus propietaris. De fet, si un aconsegueix de mantenir-se uns minuts en silenci, a ulls clucs, cobren vida i en l’espai al teu voltant dansen obrint i tancant-ne els seus cossos de manera que de tant en tant d’alguna d’aquelles munions de fulles enquadernades cau algun missatge ocult, misteri escrit amb lletra imprecisa, gargots de vegades imperceptibles, a saber, el temps que feia que eren allà dins, amagats entre l’ olor a tinta i a paper. Les danses s’intensifiquen a mesura que aquests ser inimmutables poden no resistir al pas del temps, i prenen consciència de la seva existència com del valor que hom els dóna, que ells identifiquen pel tracte que se’ls dispensa, pel respecte, per l’admiració....
“El príncep que procura el creixement d’un altre està llaurant la seva pròpia ruïna; perquè clar està que per a aconseguir-ho ha d’usar les seves pròpies forces o la seva habilitat, i aquests dos mitjans que ostenta, sembren gelos i sospites en l’ànim d’aquell que, per ells, ha arribat a ser més poderós.” [1]
[1] Machivelli Nicollo. El Príncipe. Ed. Imprenta de José Trujillo. Madrid. 1854. Biblioteca de Catalunya. Pag. 26
“Tal vegada no vaig viure en mi mateix, tal vegada vaig viure la vida dels altres. De quan he deixat escrit en aquestes pàgines, es desprendrà sempre –com en les arbredes de la tardor i com en el temps de les vinyes- les fulles grogues que van a morir i els raïms que reviuran en el vi sagrat. La meva vida, és una vida feta de totes les vides: les vides del poeta.” [1]
[1] Neruda, Pablo. Confieso que he vivido. Ed. Pehuén editores. Santiago de Chile. 2005. Pag. 7
“Conforma’t en aquest món amb pocs amics. No busquis perllongar la simpatia que algú et va inspirar. Abans d’estrènyer la mà d’un home, pensa si aquesta pot arribar a colpejar-te algun dia”[1]
[1] Khayyám, Omar(*). Rubaiyat. Traducció Edward Fitzgerald. Ed. Wordsworth. 1993.
*(1048 - 1131). Matemàtic, astrònom i poeta persa nascut a Nishapur, la aleshores capital selyúcida de Jorasán, l’actual Irán.
"No oblidis que tornaràs a aquesta ciutat que es mor, on l’aire fou algun dia pur i solíem tocar la neu amb els ulls...”[1]
Els problemes, les qüestions, tenen raons i dinàmiques pròpies que acostumen a evolucionar a partir de les variables que s'hi van afegint, de manera que aquella dita berber que diu que si un problema té solució no cal que te’n preocupis i si no la té tampoc cal, fa bona la intenció del president dels USA, Barack Obama, de donar-se unes curtes vacances a Martha's Vineyard, després de la cursa de fons endegada des de la seva presa de possessió i en un moment àlgid de l’ acalorat i de vegades demagògic debat sobre la seva proposta de reforma del sistema de salut, en un país que encara no ha acabat de sortir de la recessió, amb els alts costos que això comporta i que disparen el dèficit, de per sí ja alt, i amb dos focus bèl·lics oberts a l ’Iraq i l’ Afganistan. Aquesta, que s’apunta com una pausa breu, en comparació amb els seus antecessors, li ha de permetre agafar forces 7 mesos després per a poder afrontar la recta final del seu primer any de mandat, no serà com ho era George W. Busch el president amb més vacances de la història, però segurament si el nivell de tensió s’aconsegueix d’apaivagar pot convertir-se en un President que faci història per alguna cosa més que per la seva condició d’afroamericà.
Com podria provar un sentiment de recórrer milers i milers de quilòmetres fins a trobar aquell grum de pols que plana sobre les essències de la nostra vida? En el convenciment de la nostra pròpia limitació, la ment, els sentits, poden despertar-se a indòmites passions, humanes, però lluny de la tebior cartesiana, per a descobrir-nos hereus de principis eterns que poden rastrejar-se per entre les línies de les nostres cultures. El valor de la mà que acarona els camps del blat crescut i daurat que espiga cap al cel, on en les hores calmes els poetes i els filòsofs, resguardats d’aquella calima estiuada, llancen al vent els seus pensaments i els seus versos, com fugint de tota lluita estèril, de tota batalla que no sigui la pròpia de les idees, s’ennuvola en l’encens dels valors i els principis, protegint-los, a l’esguard de tota niciesa de tota maldat, com un tresor en el temps. Per això ens els seus diàlegs Plató[1], el mestre, ens refereix que: “sembla doncs, que el just es revela com un lladre, i potser tal cosa l’has apressa d’ Homer; doncs aquests, que té en molt a Autólic, avi matern d’ Ulisses, diu d’ ell que “molt renom es donat a fraus i robatoris”. És, per tant, evident que, segons tu i segons Homer i segons Simònides, la justícia és un art de robar per profit dels amics i dany dels enemics”. El sentit de la justícia, del valor de la bondat i el culte al bé com a instrument suprem en les accions humanes és en la essència mateixa un aprenentatge permanent que també havia reconegut el mestre quan en els seus diàlegs afirma que “ aquesta és –digué-, la ciència de Sòcrates: no voler ensenyar, sinó anar d’aquí cap allà, aprenent dels demés”, aquesta és la bondat de la vida, la seva essència mateixa, la de la felicitat, l’aprenentatge permanent, defugint de tot lligam, per a permetre que l’experiència serveixi de guia i d’inspiració en permetre’s de gaudir de la vista en el seu viatge pel camí, perquè tots els estadis de la felicitat sorgeixen de la virtut.
[1] Plató. La República. Llibre I. Vol 220 Colecció Austral. Ed. Espasa-Calpe. Madrid. 1962
“El mite, és el mode típic del coneixement primitiu i expressa simbòlicament les emocions, lligades al profund desig de l’individu d’alliberar-se de les cadenes de la pròpia individualitat, (...) de perdre la seva pròpia identitat” [1]
[1] Cassirer, Ernst*. The myth of the state (Gesammelte Werke, Hamburger Ausgabe). Meiner Verlag, 2007. Citado en Bobbio, Norberto; Matteucci, Nicola; Pasquino, Gianfranco. Diccionario de la política. Editorial Siglo XXI. Madrid. 2001. pag. 978
* (1874 – 1945) Filòsof alemany d'origen jueu. Fou professor a les universitats de Berlín i d'Hamburg. Amb l'adveniment del nazisme es va exiliar primer a Suècia y després als Estats Units, on va morir. Creador de la filosofía de les formes simbòliques, que estableix les diverses realitzacions en les que es concretitza la cultura humana fundades en una activitat simbòlica
“Un tot és mecànic si els seus elements estan units només en l’espai i el temps mitjançant una relació externa i no estan impregnats de la unitat interior del sentit. Les parts d’un tot semblant, encara que estiguin juntes i es toquin, en sí són alienes l’una de l’altre.”[1]
[1] Mijailovich Bajtín, Mijail*. Estética de la creación verbal. Editorial Siglo XXI. Madrid. 2005. Pag. 11
* (1895-1975) . Crític literari rus quins estudis sobre l’obra de Dostoievski i Rabelais han tingut una profunda influència en la crítica i la investigació semiòtica contemporània. segueix, i molt directament, a filòsofs i sociòlegs germànics, singularment a Ernst Cassirer.
Resulta complex de determinar aquelles vicissituds que cal servir en la vida per esdevenir autènticament feliç, per assolir aquella màxima que estableix que tot el que faci l’home ha de ser substanciat només en el sentit d’assolir la seva felicitat. Remenant prestatgeries, que és quelcom que acostumo a fer de tant en tant, per retrobar-me amb alguna lectura estimada que queda oblidada entre la literatura que m’envolta en aquest santuari meu, redescobreixo un llibre de contes[1], petit, senzill, sense gaire misteri en la seva portada, que m’endinsava cap a finals de la dècada dels 90, el meu fill era petit, en el món màgic de la descoberta del valor de les paraules, de la transcendència del mots col·locats adequadament en l’entorn que convé, per ensinistrar en la vida al que era el meu cadell.
“Si al port de la filosofia, des del qual s’endinsa ja en la regió i terra ferma de la vida en benaurança, oh il·lustre i magnànim Teodor!, s’aconseguirà arribar per un procediment dialèctic de la raó i l’esforç de la voluntat, no se si serà temerari d’afirmar que arribarien bastants menys homes a ell, en ser poquíssims els que ara, com veiem, assoleixen aquesta meta.”[1]
[1] De Hipona, Agustín. De la vida Feliz (traducción Victorino Copanaga) Capitulo I.1. Obras completas augustinos hiponensis (http://www.autustinos.it)
L'any 1999 dins de “9 poemes per a una exposició”, vaig dedicar-li aquest poema en memòria del seu esperit de llibertat i tolerància:
"Homenatge a Federico"
I la lluna, on és la lluna?.
El seu rostre seré,
amb els ulls lluents
cantava a la negra nit.
Eren les cinc ,
no de a tarda, no.
I la lluna, on és la lluna?,
és preguntava.
Amb la tristor trencant-li el cor.
No fou la bala, no...
I la lluna, on és la lluna!!!
Que la rauxa ja mata el sol!.
Una llàgrima solitària,
un sospir i un viatge cap a l'eternitat.
I la lluna, però, on és la lluna!!??
A la lluna l'ha mort el silenci
i el dol pel poeta assassinat.
A les cinc, amb la negra nit moria.
No hi era la lluna, no,
la lluna moria en ell.
© Albert Balada
1999. Homenatge a Federico, 9 poemes per a una exposició.
“He defensat durant quaranta anys el mateix principi: llibertat en tot, en religió, en literatura, en filosofia, en indústria, en política; i per llibertat entenc el triomf de la individualitat tant sobre l’autoritat que pretén governar mitjançant el despotisme, com sobre les masses que reclamen el dret de subjugar a la minoria.” [1]
[1] Constant, Benjamin. Political writings. Cambridge texts in the history of political thoughtReedició Cambridge University Press. 1988. citat a Touchard, Jean. Historia de las ideas políticas. Ed. Tecnos. Semilla y Surcos: colección de ciencias sociales. 1975
"La realitat de la lectura és, abans que res, un acte d’emancipació i d’il·lustració humana, potser modest, però que transforma i realça el nostre coneixement en ares a quelcom de diferent respecte del reduccionisme, del cinisme o de l’estèril mantenir-se a banda”[1]
[1] Said, Edward W. “Humanismo y crítica democràtica” Ed. Debate. Madrid. 2008
Descobrir-te en un nou racó de la casa on el transitar del temps esdevé un moment, un instant si cal, retratat a través d’aquells símbols que te’n decoren l’estança, fa que aquell recorregut iniciàtic cap a un món desconegut, on els secrets de la vida descoberts pas a pas, com qui aixeca els llençols d’aquells mobles vells que eren tapats a cobert de la pols, deixessin ara al descobert les nicieses de tot plegat, fent que el valor de la senzilla complaença, aquella que es sustenta en el no res, prengui d’aquest seva consciencia el principi del que autènticament ha de tenir un veritable raó.
[1] Von Schack, Adolf Friedrich. Poesía y arte de los árabes en España y Sicília”. Traducción de Juan Varela. Ed. M. Rivadeneyra. 1867. pag. 51. ed. Digitalizada Universidad de Michigan
[2] Pessoa, Fernando. Una cena muy original. Editorial Verdehalago. México DF. 2005. Pag. 7
El bo i millor de la saviesa és aquella que queda fora dels ulls espietes que remenen els llibres; de llarg moltes vegades la podem trobar entre les línies com un missatge ocult entre paraules, amagat entre les fulles de vegades esgrogueïdes o fins i tot en el blanc quasi pur i perfecte d’aquelles pàgines dels llibres acabats de fer. El dubte, però neix en el moment en que aquell vocable es resisteix entre les línies atapeïdes que refereixen episodis mítics o versemblants, científics, divulgatius o merament en l’anècdota de qui escriu conscient de les vendes i de saber - se’n llegit, aleshores pot resultar fins i tot especialment complex de descobrir aquell salt en el buit que són els misteris insondables que resten inevitablement clandestins entre els albirats designis de la lletra escrita.
[1] Ortega y Gasset, José. "Poesía nueva, poesía vieja". Los Lunes de El Imparcial, 13 d'agost de 1906, crítica a “Los Lunes de El Imparcial” de la obra “La corte de los poetas (florilegio de rimas nuevas)”. Prologo y Selección de Emilio Carrere. Madrid. 1906.
[2] Rueda, Salvador. Piedras preciosas: cien poemas. Editorial Rojas. Madrid. 1900. poema “La rueda de la noria”
Avui, mentre els meus ulls s’entendrien, escoltava de nou al poeta alçar la veu, entre bambolines, discret a mitja llum, com una escala de cargol que puges i et despulla l’ànima; Avui el secret de la ciutat perduda es desvetllava en la memòria mentre el sospir i el somriure es trobaven lluny, en el buit dels misteris i les ombres, és aleshores quan l’he escoltat, com un murmuri que s’emporta el vent, al poeta com cantava en el seu cant, a la vida com allò de més valuós que hom té.
________________________
[1] Martí, José. Inclòs a “Poesía completa. José Martí”. Edició de Carlos Javier Morales. El libro de bolsillo Literatura Hispanoamericana - L 5322. Alianza Editorial. Madrid. 2001
"El poeta en cada paraula pel sol efecte de l’actitud poètica, realitza les metàfores en les que somniava Picasso quan desitjava fer una caixa de fòsfors que fos tota ella un muricec sense deixar de ser una caixa de fòsfors.”[1]
[1] Sartre, Jean Paul. ¿Qué es la literatura? Ed. Àtica. Lisboa. 2006.
“Fa 16 hores, un avió nordamericà va llençar una bomba sobre Hiroshima i destruí la seva utilitat per a l’enemic (...). La força de la que extreu el seu poder el Sol s’ha deencadenat contra els que van portar la guerra a l’extrem orient.” El missatge radiofònic del aleshores president dels Estats Units Harry S. Truman, el 6 d’agost de 1945, va fer sospirar als americans, pel que suposa –el Japó es va rendir el 15 d’agost-: el final de la guerra en el pacífic, tot i que encara no se savía que aquell “poder essencial de l’univers” hauria costat més de 100.000 vies a Hiroshima, que costaría altres 100.000 tres díes més tard a Nagasaki el 9 d’agost.
“Tots apel·len a la justícia, però només fins a cert punt, y no es refereixen a la justícia suprema en tota la seva integritat. Per exemple, sembla que la justícia consisteix en la igualtat, i així és, però no per a tots, sinó per als iguals; i la desigualtat sembla ser justa, i ho és en efecte, però no per a tots, sinó per als desiguals. Ara bé, es prescindeix de per a qui, i es jutja malament. La causa és que es jutja sobre un mateix i, en general, quasi tot el món és mal jutge sobre les coses pròpies.” [1]
[1] Aristòtil. Política (trad. Julián Marías y María Araujo). Centro de Estudios Constitucionales. Madrid. 1983. Citat a Kelsen, Hans. Una nueva ciencia política?. Katz Editores. Ekhard Arnold Ed. Madrid. 2006. Pag. 61
El fet que l’ambaixada a Espanya (que també ho serà d’Andorra) dels Estats Units estigui vacant fins al mes d’octubre de 2009, tot i la ja anunciada nominació(*) del politòleg Alan D. Solomont[1] (al que cal felicitar), pendent de la ratificació del Senat nord-americà, fa que amb el qualificatiu del primer ministre espanyol com un bon home per part del primer mandatari dels USA, no doni a entendre més que la veritable consideració de l'autèntica posició espanyola en el context internacional a ulls americans, coneguda aquesta nominació dos mesos després de la feta del ambaixador per a Haití , posats per cas, o a un mes de la de Veneçuela; aquest país no es tracta d'un element estratègic de la política presidencial nord-americana centrada en unir esforços amb l’eix París, Berlín, Londres com a línia de contacte primordial amb la Unió Europea. Poc que sembla doncs que haver mantingut buida la nominació durant 10 mesos (no es produirà abans de primers del proper mes d’octubre) implica el que implica.
[1] Alan Solomont està Llicenciat en Ciències Polítiques i Estudis Urbans per la Tufts University com també en Ciències de la Salut per la Massachusetts Lowell Univesity. És President de la junta de “Directors of the Corporation for National and Community Service, per a la que va ser nomenat pel President Clinton l’any 2000, ratificat pel President Bush l’any 2007 i elegit de nou l’any 2009. Solomont ha dedicat part de la seva carrera professional a l’àmbit de la salut i l’establiment d’escenaris de la cura dels ancians. Es President de Solomont Bailis Ventures, que inverteix en les primeres etapes de l’atenció de la salut. És Co-Fundador de HouseWorks, una companya especialitzada en la cura a la llar que ajuda a persones de la tercera edat que continuen essent independents i dona suport a famílies que tenen al seu càrrec familiar ancians. També és fundador i Director General de Angel Healthcare Investors. Com a Senior Fellow and Visiting Instructor, Solomont ha dictat un curs de postgrau en Ciències Politiques sobre la presidència nordamericana a la Tufts University. Pariticipa en diferentes organitzacions sense ànim de lucre com: Boston Medical Center, Boston Private Bank & Trust Company, Angel Healthcare Investors, The New Israel Fund, Israel Policy Forum, the University of Lowell and the University of Massachusetts, Tufts University, John F. Kennedy Presidential Library Foundation, and the WGBH Educational Foundation. Ha presidit la Board of Combined Jewish Philanthropies of Greater Boston and Hebrew Senior life.
(*)THE WHITE HOUSE
WASHINGTON, DC – Today, President Barack Obama announced his intent to nominate the following individuals for key administration posts:
President Obama also announced that he will designate Ruth Y. Goldway, currently serving as a Commissioner on the Postal Regulatory Commission, as Chair of the Postal Regulatory Commission.
President Obama said, "I am grateful that such distinguished and capable individuals have chosen to serve in my administration at this crucial moment in our nation’s history. As we work to strengthen our nation at home and abroad, I am confident that they will be valuable additions to my administration and I look forward to working with them in the months and years ahead."