les noves tecnologies i la política: una altra manera de transformació

A la foto un moment en la intervenció d'Aintzane Conesa, a qui cal agraïr les vàries referències que ha fet a les meves opinions en la seva intervenció

Analitzar, apuntar, llegir, opinar, establir una dialèctica sobre alguna cosa que no ha estat plantejada fins ara, que ho fem els bloggers des d'un plantejament gens convencional, a partir dels blogs, les bitàcoles, els diaris, diferents denominacions de una mateixa cosa, una pàgina on es plantegen les reflexions indiduals, no iguals, que hem debatut al llarg del cap de setmana, dins de les jornades "blogs + ciudadania".

València, una ciutat acollidora que ben aviat tindrà com alcaldesa a Carmen Alborch, amb qui he tingut oportunitat de compartir cafè, m'ha permès de donar una forta abraçada a Lourdes Muñoz, diputada barcelonina al Congrés dels Diputats, i petar la xerrada amb l'experimentada blogger Aintzane Conesa, Regidora de Sant Cugat i Politòloga com jo (a la que per cert cal felicitar per la seva nova funció a Presidència), qui m'ha fet recordar la nostra funció social, la nostra aposta transformadora a partir dels principis ideològics que compartim i respecte i en essència de la tríada que composen: la llibertat, la igualtat i la solidaritat, sense cap guanyador concret, solzament tratactant el jo social que és el que ens obliga a lluitar per una societat millor, empàtica amb tots i cadascún dels individus en els que incidim.

València, trobada de bloggers

Ja som a València, la ciutat del Túria, un lloc encantador, amb 22 º de temperatura, després de la frescota i la pluja que ens ha acompanyat en el viatge per arribar a la trobada de bloggers que organitza el PSOE i que ja vaig anunciar a través de la tertúlia de Lleida TV, la darrera, la de dijous passat, on vaig compartir de nou escenari amb els contertulians habituals.

Segurament és important de reconèixer la tasca de l’activisme polític a través de la xarxa que fan, que fem els bloggers, que al marge de ser o no responsables polítics, podem aportar un determinat nivell de coneixement, les reflexions dels comentaris que aporten un valor afegit que pot definir també el perfil polític i les notes que ens demostren que també el debat, la dinàmica i la dialèctica política, es desenvoluparan en els propers temps fonamentalment en la xarxa..

Crònica electoral XLIV: La llista dels socialistes a Lleida.M'agrada Lleida!

Cliqueu sobre la fotogràfia si la voleu ampliar.

El divendres 29 de març, quan tot just falten 58 dies per al 27 de maig, data de les eleccions locals, Àngel Ros, m’invitava a participar en la llista electoral de la ciutat de Lleida, en la zona VIP o dels elefants polítics, tancant la llista, juntament amb Fèlix Larrossa, Teresa Cunillera o Maria Burgués; no m’hi vaig poder negar, malgrat això em suposa haver d’abandonar la tertúlia de Lleida TV i Segre ràdio.

Àngel Ros, ens descobria l’humanitat d’home públic en la presentació primer a la Comissió Executiva local que n’havia de donar el vist i plau i després a l’Assemblea de Militants, que van aprovar-la per unanimitat. El valor de la democràcia i dels mateixos processos electorals s’ha de medir pel rigor dels procediments que s’estableixen en una elecció, en la que el candidat ha de tenir l’absoluta llibertat per a poder establir el seu equip, amb la seva gent de confiança, com no pot ser d’altra manera.

Una Sala Jaume Magre, en record de qui fou també Regidor socialista, plena de gom a gom, per escoltar les presentacions de tots i cadascun dels membres, 3 candidats independents, tot i que íntimament lligats als idearis socialistes, el 50% menys que a la llista de 2003 i amb 16 dones, una xifra molt superior a la que obliga l’article 44 bis de la Llei Orgànica de Règim electoral General, són les característiques principals d’una llista de gent preparada i amb prou capacitat i coneixement de la res pública com per a poder afrontar un repte important, el de construir la Lleida post-contemporània i els canvis que s’aventuren en el context de la tercera revolució industrial i a la que desitjo i auguro molts d’èxits.

En finalitzar l'acte, una foto de familia de la llista al complert, original de la fotògrafa Elena Vallés

La composició de la llista és la següent:

Àngel Ros Domingo
Marta Camps Torrens
Josep Presseguer Gené (independent)
Montse Mínguez Garcia
Candi Villafañe Árboles
Montse Parra Alba
Txema Alonso Fernández (independent)
Dolors Arderiu Sabaté (independent)
Josep Barberà Morreres
Oriol Yuguero Torres
Jesús Castillo Cervelló
Rosa Ball Papiol
Joan Gómez López
Sara Mestre Llussà
Lluís Franco Bergua
Neus Brocal Mañas
Máximo Juan Blanco Berga
Judith Alcalá González
Manuel Baches Allueva
Mari Carmen Martínez Delgado
Carmen Augusto Tena
Mercedes Pinilla Barroso (independent)
Maria Luisa Bosch Cabrera (independent)
Albert Balada Abella
Fèlix Larrosa Piqué
Teresa Cunillera Mestres
Maria Burgués Bargués

Suplents:
Dolors Abril Blanch
Elisa Sarasa Garcia
Francesc Caballero Garcia

Crònica electoral XLIII: El mercat de les rebaixes

Parlen els manuals a l’ús en màrqueting electoral, la venda dels candidats electorals, en paraules clares, que la oferta d’elements simbòlics fàcils d’entendre és clau. De fet això ens porta de vegades a veure com els candidats s’engresquen en ofertes que difícilment es podran acomplir. Això és el que ha succeït recentment, el candidat de l’oposició nacionalista a la Paeria de Lleida oferia Internet gratuït a totes les llars, segurament fidel seguidor de l’operació Al-Pi , o de la gestió d’una o vàries pàgines Web que coneix i de determinades pressions a institucions locals. Segurament aquells i aquelles que paguem puntual i religiosament les “taxes” de telefonia i connexió a la xarxa podríem al•lucinar i dir: guaita, quina oferta més temptadora”, és clar darrera si amaga que no hi ha res, i un dia els assessors s’han aixecat, seguint aquell manual i han dit, oferta, quina podem fer, dons aquella.

Un rotatiu de Lleida posava dilluns en portada dues contraposicions evidents, una primera pedra d’uns escola bressol i l’oferta del nacionalista, segurament ho feien per igualar figures, però el cert és que una és un fet i l’altra és una proposta que només és realitzable, com bé ha dit Montse Mínguez, si convertim l’ajuntament de Lleida en una operadora d’Internet.

Potser si que cal treballar per anular o minvar la bretxa tecnològica que es pot produïr en el teixit social, però cal enganyar, no hi han ara per ara altres prioritats socials més perentòries?.

Crònica electoral XLII: Equilibri, pole position i la tercera E

24 hores abans de la proclamació de la llista electoral socialista, el rotatiu Segre ja filtra el contingut de la mateixa, és un fet inevitable perquè hi ha múltiples fonts malgrat la petició de discreció i els periodistes ho saben, el que no quita però que qualsevol assemblea sigui sobirana i això no representi un menys preu a la decisió darrera dels militants que en el PSC son, com deia el propi Àngel Ros, els accionistes de l’empresa que té, per imperatiu constitucional, l’obligació de canalitzar una determinada interpretació ideològica de l’estat de la qüestió (com diu una amiga meva, els politòlegs tendim a complicar el llenguatge especialment!).


El cert és que l’equilibri, i no parlo en sentit de gènere, `ho faig en el sentit genèric del terme on equilibri significa la distribució ben ponderada de les coses, segons ens deia Fabra, fa de la proposta socialista, que serà sotmesa demà a la consideració de la militància, que surti a la carrera electoral en “pole position”, per utilitzar una terminologia esportiva que ve al cas perquè és en això en el que s’ha convertit el model de controvèrsia electoral.

És ben segur que cercar una determinada ponderació, al marge de la que imposa la recentment aprovada Llei d’igualtat i la reforma que suposa de l’article 44 de la Llei Orgànica de règim electoral General, no és gens fàcil i ho dèiem amb l’alcalde Ros tot esmorzant recentment, però l’exercici de racionalitat i creació d’equips ha de ser el principi que imperi en tota formulació de la gestió en la que jo sempre he parlat de les dues “E”: eficàcia i eficiència, però on ens manca una tercera “E”: l'equip, la "E", ben trobada i que resulta indispensable per a poder consolidar les dues primeres, en definitiva i també la voluntat de treball, el compromís i l'estima.

Crònica electoral XLI: treball en front de disbauxa i disbarats

L’amic Sergi Tor, el conductor de “El Contrapunt” de Ràdio Popular m’ho deia avui en sortir de la tertúlia, i les cròniques electorals del blog?, Doncs vet aquí ja hi torno, un petit descans des de dissabte, perquè ja ho sabeu del meu ritme a cavall del que em permet el cos.

Ahir el candidat socialista i alcalde de la ciutat, l’Àngel Ros, ens reunia a uns quanta i quantes (per no ofendre aquelles que reivindiquen un llenguatge no sexista com si el gènere en la llengua definís gènere, santa ignorància!), ens reunia deia per tal de valorar la situació, i conèixer opinions i parers, una reunió profitosa a parer meu, on Ros va fer una absoluta reserva de sinceritat i ens descobria aquell punt d’humanitat, també de racionalitat que cal a tot candidat, sense deixar-se aclaparar pels càntics de sirenes. Bona idea de fer aquesta trobada, que a molts ens ha servit per a conèixer-lo millor i poder treballar amb més entusiasme si cal.

Avui he començat el dia ben aviat, després de la tertúlia de “El Despertador” de Segre ràdio, que condueix la meva amiga Mariví Chacón, on he intentat en prop de 15 minuts fer una glossa del treball de l’amic, el professor José Fèlix Tezanos amb el seu grup d’estudi de tendències socials (GETS), que ens planteja un reconeixement de la societat espanyola dels darrers 12 anys, una societat que, al meu entendre, cada cop és més dual i cada cop planteja més la pèrdua dels valors clàssics en front de la moda i la tribu menor, amb una certa capacitat d’anòmia per part d’una bona part del teixit social, que podria estar abocat a l’exclusió si no som capaços (i capaces) d’establir una certa transformació, llàstima que també la tendència a la despolitització i a la centralitat política no hi ajudin pas gaire. Un llibre en definitiva que entenc hauria de ser llibre de capçalera de polítics, empresaris, i agents socials en general. No, no m’ha tallat, avui no era la tertúlia era la meva col·laboració mensual (nota per si ho llegeix la conductora del programa).

Per la tarda la tertúlia de Ràdio Popular, on el tema estrella, la proposta d’ERC sobre el Referèndum, segurament una mostra més de la immaduresa d’alguns líders d’aquest partit nacionalista, posició que fins i tot ha estat criticada pel sector més sobiranista del partit i que ho posava de manifesta en Jaume Fernandez, contertulià, i membre de l’anomena’t reagrupament. Certament jo he posat de manifest la relació de la proposta republicana amb la proposició de reforma de la Llei de Referèndum al Congrés dels Diputats que també plantejava Esquerra, però, és clar no sembla impropi d’una situació de govern normalitzada aquesta iniciativa parlamentària, la que ara proposen al Parlament de Catalunya. En tot cas la definició de l’escenari electoral, on CiU i ERC compareixen electorat i ERC lluita aferrissadament per a posicionar-se millor que el seu adversari en el mapa polític sobiranista o bé nacionalista. Poca serietat segurament, llàstima que això pugui enterbolir la gestió d’un govern digne, el del president José Montilla, llàstima; espero dels líders d’esquerra el retorn a la serenitat que els hauria de ser exigida, amb el rigor i la estima al país.

"Les trois cloches", un senyal

La vida passa lenta i inexorablement, malgrat tot, malgrat els cops i la mala salut de ferro, perds amics, en guanyes d’altres, els records de vegades t’embarguen, però segur que entre el sol i la lluna, les tres paraules màgiques t’empenyen a continuar el treball diari, malgrat els entrebancs, i el dolor dels absents: el valor de ser lliures, de ser iguals i de la fraternitat com a eix, continuen essent els principis que em guien.

Va ser una estrella del segle passat a la França de la IV República, l’ Edith Piaf (que fou musa dels existencialistes i dona de George Moustaki), i una cançó seva reflecteix aquest clam, el de les tres campanes, al campanar triangular, sabent que cloches en argot significa pobres, que també eren las campanes, conegudes dels pobles egipcis i asiàtics i també foren usades per grecs i romans.

Traducció al català del text de la cancó que canta Edith Piaf amb "Els companys de la cançó" , escrita per Jean Villard-Gilles l'any 1945.

Poble al fons de les valls
Com apartat, quasi ignorat,
Vet aquí que en una nit estelada,
Un nou nat ens és donat,
Jean François Nicot l’han nomenat.
És grassonet, tendre i rosat.
A l’església, bon petit home
Demà seràs batejat.

Una campana sona, sona
La seva veu, d’eco en eco,
Diu al món que s’estranya :
És per Joan François Nicot.
Es per acollir una nova ànima,
Una flor que s’obre al dia,
A penes, a penes una flama,
Encara feble que reclama
Protecció, tendresa, amor.

Poble al fons de les valls,
Lluny dels camins, lluny dels humans.
Vet aquí que després de dinos anys,
Cor en emoció, Jean François
Pren per dona la dolça Elisa,
blanca com un flor de pomera,
Davant Deu, a la vella església
Aquest dia, s’han casat.

Totes les campanes sonen, sonen,
els seus vots, d’eco en eco,
meravellosament coronen
les noces de François Nicot.
Un sol cor, una sola ànima
diu el frare, i per sempre,
sigueu una pura flama
que s’enlaira i que proclama
la grandesa del vostre amor

Poble al fons de les valls
Dels dies i les nits el temps fuig
Vet aquí una nit estelada,
Un cor es dorm, François és mort,
Perquè tots carn és com l’herba,
Ella és com la flor dels camps,
Espessa, fruits madurs, buquets i gers,
Ailàs ! és van secant.

Una campana sona, sona,
Ella canta cara al vent,
Obcecada i monòtona,
Ell recorda als vius,
No tremoleu pas cors fidels,
La vida us farà un senyal un dia
i trobareu el seu alè
amb la eternitat i l’amor.

Els teus Champs Elissées, José.

Diuen els annals de la mitologia grega que els Camps Elisis son aquell lloc, aquella part dels inferns on van a residir les ànimes dels homes virtuosos que hi porten una vida, una existència de gaudi i felicitat, en mig de paratges verds i florits, ànimes que tenien la possibilitat de retornar al món dels vius.

Avui m’ha pres la tendresa, el record de l’amic perdut, He assistit a la inauguració oficial dels nostres Champs Elissées, els Camps elisis de Lleida, els “campos” com ho diu la veu popular, aquells del que tant orgullós se sentia el meu amic en Pepe Brocal, el que reivindicava i reclamava una atenció especial a aquest lloc emblemàtic de la ciutat de Lleida. Ja està, ja ho tens amic, una remembrança dels jardins romàntics i el t eu amic, l’Àngel avui els ha inaugurat, el teu net, l’Adrià hi ha estat , la teva filla la Neus, també, els teus amics també, i tu, amb nosaltres.

M’he trobat perdut, sense tu en aquest paratge, quan fèiem el nostre “mojito” al bar del River, a la tarda en caure el sol, recordes Pepe, avui tens la primera fase dels camps elisis feta, com tu volies, perquè joves i vells hi poguessin passejar, on els nens hi trobessin un espai.

El vent ens tocava el rostre i semblava com si la teva carícia ens digues estic content, sóc amb vosaltres amics meus i he plorat amic meu, he sentit les teves paraules, he sentit la teva mà, els teus consells, els teus ànims en moments difícils, tu ho saps amic, ara ja tenim els “campos” però no et tenim a tu, ara fa sis mesos i escaig que ens vas deixar, i tant et trobo a faltar, tant, que la tristor m’embarca fins i tot en els moments feliços com aquests en que l’Àngel, el nostre amic, feia la glossa de la historia dels Camps, dels records, jo t'he recordat passejant amb el teu net, davant del monument a Pablo Iglesias, davant del monument a l’Alcalde fuster; paraules d’amor en definitiva, que ens vas transmetre, senzilles, sense complicacions, com erets tu, José, a la nostra ciutat, el teu autèntic amor, el nostre autèntic amor.

Jornades de l'oblit

Els oblits, els grans oblits, són de vegades volguts, i albiren l’interès o la voluntat i l’apreci per una cosa o una persona. Avui celebrem una d’aquelles jornades que es va inventar les Nacions Unides, potser aquell organisme ja no serveix per cap cosa més que fixar un calendari que ens recordi lo fotuts que estan alguns en la resta del món, mentre nosaltres ens movem plàcidament en aquest nostre primer món, amb mes o menys fortuna, amb més o menys poder, remenant o no les cireres, mentre algú, a l’altra banda del món es mor, es moren, de fam, de set, de malaltia.

De veritat que aquest oblit ens hauria de fer vergonya, com vergonya ens hauria de fer quina és la funció de l’ONU i les celebracions, com la d’avui, el dia mundial de l’aigua, un bé escàs, que el canvi climàtic amenaça d’extingir si no en sabem fer un us racional, us racional de fet de tots els recursos limitats que el planeta ens ofereix, segurament no ajudarà a ningú de l’altra banda del globus que contribuïm a la utilització de les aigües residuals i altres mesures que els tecnòlegs ens proposem, segurament, però segurament val més la pena que no pas l’abús que fins ara em fem fins i tot del paisatge.

Cal recuperar però aquella consciència internacionalista, que ara per raons del llenguatge políticament correcte en cal dir global, terme però que reconeix determinats tics del liberalisme econòmic i polític que no coincideixen precisament amb aquell model internacionalista, i esbandir la nostra dinàmica que només s’ha limitat a establir unes barreres que ens distancien encara més els uns dels altres i no suposa això que m’hagi posat del constat dels radicals que propugnen la supressió de fronteres, etc, etc. Vull dir que és necessari que fem un exercici de introspecció i cerquem el model d’ajuda viable al desenvolupament, sense que aquells països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament, tinguin que repetir les mateixes errades històriques que el nord desenvolupat ha comès, i permetre el seu creixement sostenible sense guiatges ideològics, sense salvadors de pàtries, sense fons que es perden pel camí, i sent molt conscients que hi ha una única raça, la humana, i un sol llenguatge al que tothom hi té dret, el llenguatge que inspiren la llibertat, la igualtat i la fraternitat, que són universals.

Un poema.

Un poema de tall lorquià que vaig escriure l'any 1.998 en homenatge a Federico. Un homenatge, també, al surrealisme*.



“Homenatge a Federico”


I la lluna, on és la lluna?

El seu rostre serè,
amb els ulls lluents
cantava a la negra nit.

Eren les cinc,
No de la tarda, no.

I la lluna, on és la lluna?
Es preguntava,
Amb la tristor trencant-li el cor.
No fou la bala, no...


I la lluna, on és la lluna!!!
Que la rauxa ja mata el sol.

Una llàgrima solitària,
Un sospir i un viatge cap a la l’eternitat.

I la lluna, però, on és la lluna?!!!!


A la lluna l’ha mort el silenci
I el dol pel poeta assassinat.

A les cinc, amb la negra nit moria
No hi era la lluna,
La lluna moria amb ell

*El surrealisme es basa en la creença en la realitat superior de certes formes d'associacions prèviament negades, en l'omnipotència del somni, durant el desinteressat joc del pensament. (Obtingut de "http://ca.wikipedia.org/wiki/Surrealisme")

Àngel Ros, de llibre (II)

Torna el fred de l’hivern, no és cap novetat que abans d’entrar a la primavera, una fredorada ens ho mati tot! I enllà, després de les blanques columnes, es sincerava i, quan jo vaig arribar, ja al final de la xerrada, feia esment i record, a les quatre persones significades del món polític que han estat alguna cosa en la seva vida, Enrique Tierno Galvan, Juan Barranco, Pasqual Maragall i Antoni Siurana. Ho diu la dita, es de ben nascuts ser considerats i ell ho ha estat, abastament diria jo.

Es presentava el seu llibre, un recull autobiogràfic quasi bé, i algú em feia notar la foto de l’entrada a la Paeria, els carrers buits i la porta tancada, son les 8 del matí. És cert, en un moment en el que tot és gestió ell dona la talla, segurament perquè també, com va dir, no és cert que ja no hi hagin ideologies, perquè n’hi han a fe de déu que n’hi ha encara, i depèn de com es gestioni el present així serà el futur dels nostres fills i nets.

Em va agradar sentir com deia per a que servia el treball conjunt de l’Universitat i la Paeria: “pels nostres joves” deia i això, costa de sentir-ho, perquè la saxonització del model universitari podria portar a perdre l’essència mateixa de la rel de la “universitas”; li deia en acabar a l’amic Ros, m’agrada sentir-te parlar d’ideologia, i ell sap que és cert, perquè també ho deia Tierno Galvan, que la política acabaria sent política de programes i no política d’idees, i també sap que ja hi hem arribat.

Sortim travessant de nou les columnes, amarats del sentit d’amistat, de camaraderia, de suport de fet a un amic en el que confiem, de nou el fred ens besa les galtes i ens recorda la realitat; cal fer, cal obrar i cal convèncer, no hi ha res de guanyat en l’univers quan hi ha forces que s’oposen a les idees i només cerquen el poder, però he sentit parlar l’amic i el company i m’adono que el camí que ens tracen les estrelles val la pena de seguir-lo.

Entre el Sol i la Lluna

Segurament la vida, entre el Sol i la Lluna, ens ofereix moltes possibilitats de poder gaudir, segurament dissabte en va ser una d’aquelles, perquè en la diversitat de visions, en la diversitats de maneres amb que s’enfronta la vida, amb més d’una cara llarga i alguna esquena, molt gent, molts fèiem una opció clara i diàfana, i com ens diuen els manuals: ens en sentim orgullosos, en una ambició col·lectiva.

Compartir és la millor manerA de fer possible que alguna cosa sigui alguna cosa més que alguna cosa particular i intransferible, de fet molts ens proposem transformar la societat, en el ben entès que descobrim la fal·làcia tant marxiana com keynesiana de les classes socials, perquè a l’igual que només h i ha una raça humana, també només ha una classe social, la obrera, la treballadora, de la que queden exclosa molt poca gent, fins i tot aquells que es consideren emprenedors i per tant rebutgen sentir-se part d’ella, també ho són. Així un 98% dels humans ho son de classe treballadora, independentment de la nostra relació amb el poder i aquí recupero a Weber, que partia també dels conceptes clàssics i segurament també va errar.

Però em diu un bon amic que ara no és hora de pensar ni tant sols d’escriure, que n’és hora de l’acció, paradigma clàssic de qui veu en les fons de comunitarisme , certament, el debat i la dialèctica s’han de deixar una mica de banda, només una mica apartats, perquè ara hem de donar pas a una disciplina que neix de la mà de la nova gestió dels caducs partits polítics: el màrqueting polític, que entén la política com una mercaderia com un bé de consum que cal vendre i aquí radica l’error, la política no és un bé de consum, és la essència mateixa de la vida humana, a partir de diferents paradigmes d’interpretació ideològica i la seva venda, la seva recerca del votant perdut cal fer-la al llarg de tota la legislatura, escolant i molt a la ciutadania, lo suficient per a no cometre l’error de Porto alegre, però amb els ulls i les orelles obertes a les exigències i les necessitats i si cal convèncer de lo contrari és la paraula, és la dialèctica que ha d’entrar en el terreny de joc.

Pensar no ho faré. Potser també perquè aquesta mala salut de ferro meva que em torna a fer la guitza m’obliga a fer-ho amb menys intensitat, però sempre cercant aquell motor en xarxa que oblidi paradigmes que no ens cal defensar hores d’ara i ser fidels als ideals i als lideratges, com manen els cànons i sentir-me satisfet de sentir la veu dels companys, una vegada més, i de donar suport al candidat del meu partit a Lleida.

Amb la fidelitat i l'orgull que ens marquen els cànons, però també la trajectòria personal, la seva i la meva, perquè sempre he dit que en determinades magistratures hi cal una formació acurada, també uns valors que no els donen les lleis, els dona la familia i la persona com a nuclis essencials de socialització, perquè cal entendre una ciutat més enllà del curt termini, i cal entendre-la, sense sustentar valors tradicionals, anant on ens porta la nova revolució incruenta, la tercera revolució industrial apenes percetible al ulls de la ciutadania, on un magistrat que vulgui guiar els seus designes ha de saber, ha d'entendre, ha de comprendre les necessitats i els problemes que ha de generar, per interferir en les relacions humanes i estic convençut que l'Àngel, l'Àngel Ros, ho farà bé, com ho ha fet fins ara des del gener de 2004.

Salve Roma!

N’hi havia de tota mena, uns amb vestuari estudiat, d’altres altament “horteres” que ens venien del nord, prop de 2.000 persones entre la tropa romana que ahir en Pau Garcia Sistac, Manaia dels de la Sang de Lleida, va aplegar a la Ciutat. Segurament d’haver existit, cosa bastant improbable malgrat la tradició, els cabdills Indíbil i Mandoni, a l’arc del pont, haurien estat acollonints de veure tant romà, segurament des de les batalles de Caesar no se n’havia vist tants de plegats prop del riu, en una Ilerda moderna que els acollia.

En un moment d’aturada vaig poder saludar als amics que els agrada això d’anar disfressat, com algú deia , “ja veus n’hi ha de tota mena”, perquè aquest any s’hi havien afegit noves tropes a les cohorts romanes. Sembla que el paviment no ha patit gaire, com tampoc hem sentit gaire aquella tradicional moixara de: "tu que t'has mengat la truita sense pà......".

Salve Roma Ilerda et saluda!

Crònica electoral XL: Ros, lideratge i programa, "M'agrades Lleida"

Un matí intens, molt intens que hem iniciat d’hora, amb reunió del Comitè de Campanya, entorn del candidat, un candidat il·lusionat, que fa bona la marca de programa “M’agrades Lleida”, que ha entusiasmat a tots plegats i ens ha fet sortir amb ànims renovats, convençuts d’un projecte cohesionat i participatiu, i d’un candidat que ha liderat la modernització de la ciutat i que planteja no pocs reptes.

Avui es cloïa el procés d’elaboració d’un programa que ha tingut un caire participació, en el que, com ha explicat l’amic Lluís Franco s’hi recull l’aportació dels 19 grups de treball amb que conta la secció de Lleida (utilitzant terminologia francòfila) i de proa de 400 professionals que han fet aportacions al programa a través de les meses de debat, com també de les aportacions directes a la web. En total proa d’un miler de persones que han aconseguit crear un document de nivell, de prou nivell com el que avui es presentava i tanca un cicle, el de l’elaboració del document, en el marc de la Conferència Municipalista de la ciutat de Lleida , que ha tingut lloc a l'Hotel NH - Pirineus.

Àngel Ros resumia als mitjans de comunicació en un "Decàleg" totes i cadascuna de les propostes contingudes en el document programàtic, en el que ha de ser el discurs del candidat socialista, però el discurs de tots plegats, els homes i les dones que li donem suport. Ros planteja un pacte lleidatà per l’habitatge, l’impuls als programes per les persones amb dependència, la priorització de l’educació com a pilar basic de la convivència i la integració, reforçant la lluita contra l’incivisme amb tolerància Zero, entre altres aspectes.

Al•leluia

Des del passat mes de novembre, sembla que hi havia una relació tivant entre el meu blog i la blogosfera socialista catalana, una incompatibilitat entre ells em feia desaparegut als ulls dels bloggers, degut ves a saber quin problema informàtic que s’atribuïa, raons ideològiques entre sistemes digitals.

Per fi, després de prop de quatre mesos en que la discrepància informàtica m’ha tingut silenciat en el sistema, torna a aparèixer aquest blog a les actualitzacions de blogosfera, per això entono aquest cant propi de les exaltacions cristianes, tot donant les gràcies als companys Gonza, Querol i als serveis informàtics que han fet possible que, com el Guadiana torni a ser viu en aquesta xarxa.

Crònica electoral XXXIX: Superant l'esperit de la Segona Repúbica

En part des de la segona República, si exceptuem els primers mandats socialistes de la dècada dels vuitanta, mai s’havia donat a Espanta una producció legislativa com la que s’ha produït en el darrer trienni. Certament, aquell que fou portaveu del grup socialista al Congrés en els darrers anys dels governs Aznar (el de la Guerra d’Iraq), José Caldera, ha portat a terme una feina callada i ferma en diferents àmbits que afecten al seu ministeri, el de Treball i assumptes socials.

Un amic meu em destacava avui les dues lleis Caldera que defineixen el treball d’aquest home: La Llei de dependència i la Llei d’igualtat., és cert que respecte d’aquesta segona tinc les meves dubtes que no he amagat, perquè la igualtat no s’imposa, com no s’imposen els valors, però també és cert que ha estat una de les apostes expressament polítiques i per tant en aquest sentit extremadament progressistes, segurament tant avançades com ho va ser el que les dones poguessin votar en la segona república, per tant, felicitem-nos de la voluntat d’aquest castellà, que em va presentar un dia a Lleida la Diputada socialista Tere Cunillera.

Dissabte al matí culmina la tasca desenvolupada a l’entorn de les taules participatives que han de fer aportacions al programa polític i de govern de l’alcalde i candidat socialista Àngel Ros, una Convenció Municipalista que té lloc un cop la nacional ha estat feta a l’hospitalet, on ens aplegarem aquells que creiem en un projecte sòlid i en la persona que el portar a bon port. Certament la recerca d’una societat més justa, d’una societat transformada a partir dels paradigmes clàssics de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, però a més en el desenvolupament dels drets de ciutadania, ha de ser l’objectiu que ens hauríem de fixar tots i cadascun dels que d’una o altra manera confiem en aquest projecte polític, amb la prudència, amb la paciència i amb la capacitat de fer universals aquests principis, contruïnt una societat sens dubte millor.

Que mengin brioixos!

Maria Antonieta, quan li deien, majestat els francesos no tenen pa, contestava: que mengin brioixos. Ara la dreta francesa parafrasejant aquella reina consort decapitada, els diu als francesos si voleu cobrar mes feu més hores. De fet el vell argument de la productivitat obrera, quan les estadístiques demostren que la productivitat que no avança és la empresarial, aquella referida a l’I+D+i. No us creieu doncs que la nostra dreta és més civilitzada, no us enganyeu! Mireu a nivell local les crítiques de Zapater (PP) i Guallar (CiU)

Àngel Ros, de llibre

Segurament la millor manera d’exemplificar el que significa el ciutadà Ros per una banda, manllevant la simbologia revolucionària, però també el que representa el projecte Ros, ho és a través d’un llibre, però a més si en aquest llibre s'hi aposta, no ja per les raons autobiogràfiques que defineixen la seva passió per la política, passió de la que en sóc testimoni, de vegades amb idees compartides, de vegades amb dialèctica substantiva, , com per la dimensió històrica que representen per a la ciutat cadascú dels magistrats (ja sabeu que la terminologia grega m’agrada). Per això, per recollir aquesta dimensió històrica, sustentada en la pròpia dimensió humana, conjugar dues perspectives, la historiogràfica i la periodística aporten, probablement, una dimensió nova, diferent però alhora rellevant. Esperem doncs que "Àngel Ros; polític per convenciment", sigui una bona aventura literària per descobrir el "homo politicus" del que ens parlava "La República" de Plató, a través del treball , Laia Ruich i Joan Vicent Cantó, que presentarà Manuel Lladonosa (com oportunament m'aclara Joan Vicent Cantó en el seu comment, aclariment que agraeixo i que corregeixo oportunament en aquest post.

Crònica electoral XXXVIII: la precampany avança

S’intensifica la pre-campanya, és una sensació obvia que, com tot té els seus pros i els seus contres, si no hi ha una oportuna dosificació.

A França la dreta interacciona, Sarkozy envia missatges a l’electorat d’extrema dreta, curiosament ex-electors comunistes, una mica com passa aquí amb aquella nova força política minoritària apareguda especialment en el cinturó industrial de Barcelona. L’extrema dreta francesa per la seva banda, referma el discurs antiintegrador, cercant un discurs de valors sustentat en un model excloent; Royal, probablement haurà de centrar tot el seu discurs en captar un electorat de centre i centre dreta on també hi té no pocs rivals en la fragmentada aposta electoral de França, tradicionalment en les primera volta de les presidencials. La articulació del discurs, un fet important doncs al veí país, on es recupera el discurs de les idees contra el discurs dels programes.

A Lleida, Àngel Ros, tanca el procés participatiu amb la Convenció Municipalista que dissabte ha de reunir a tots els qui han participat i aportat idees i suggeriments al programa polític i electoral del candidat socialista a la reelecció, a quasi dos mesos vista de les eleccions que vindran, marcades per uns trets diferencials essencials respectes d’anteriors comicis: l’intent de manteniment de l’statu quo per part de les forces minoritàries de dreta i esquerra, l’intent a la desesperada de la dreta nacionalista d’assolir una massa electoral que no té a partir de l’argument simple de que hi ha massa concentració de poder i l’intent de les forces extra-municipals (en analogia a la denominació de les extra-parlamentàries), d’arrabassar vots al partits tradicionals, sense que serveixi ben be per gran cosa si no arriben al 5% de barrera electoral.

Crònica electoral XXXVII: aspectes de psico-sociologia política

Segurament no en parlaran els diaris perquè es tracta d’aspectes de la sociologia política que els passen desapercebuts. Observarem com la gran obra que planteja com a feta el candidat de CiU a La Paeria de Lleida i vigent president de la Diputació ens presenta la reforma de les façanes del palau provincial, de fet una neteja d’estucs, provocada per la degradació de la pedra de l’edifici, amb el que es pretén de donar la imatge que deixa la casa endreçada, res de més lluny, tot i que el darrer dels instruments que ha utilitzat és el plantejament, que si han anunciat els diaris, de la creació del “inserso” provincial per que puguin fer turisme la gent gran per les comarques lleidatanes, segurament la idea els ha sorgit en una reunió de comitè de Campanya on maten dos ocells d’un tret, fer creure a la gent gran que la Diputació pensa en ells i per tant el candidat convergent, això si deixant de banda als ajuntaments, aquells en els que si que té l’obligació de pensar l’ens provincial, i per l’altra la de justificar davant del territori, com en aquests quatre anys ha optat pel monocultiu turístic de la neu, abandonant qualsevol altra possibilitat.

Tampoc no es queda enrera el PP, qui veu com la seva massa electoral retrocedeix, de manera que el seu representant ahir a la tertúlia de Ràdio Popular, a la que també assisteixo, demanava el vot per la seva formació, acció que ja vaig anunciar que era il·legal, però que no demostra sinó la desesperada situació que a Lleida i a Catalunya viuen els populars, que veuen com l’extrema dreta s’apodera del partit a marxes forçades i ho justifiquen tot dient que és preferible que estiguin dintre que fora: lerrouxisme pur.

Dels canvis etològics

Ahir veia un programa de la televisió de Catalunya, on els biòlegs ens explicaven l’adaptabilitat dels porcs senglars a la nova realitat del país, una realitat urbana creixent. Segurament aquesta visió del canvi en les etologies d’aquests mamífers ens haurien de fer pensar com interactuem negativament en la natura que ens envolta. Segurament us estareu pensant que m’estic tornant ecologista, no, no és això, però el seguiment del reportatge, que tenia els seus trets negatius, com aquell en el que el presentador s’asseu sobre un “niu” (jau on les femelles alleten els seus garrins) de senglars, el que vol dir que la olor humana farà que no el tornin a utilitzar més, em porta a pensar si el creixement espectacular de les nostres ciutats i pobles té raons racionals o el mercat, allò que tant hem criticat des de l’ideari socialista ens ho està regulant absolutament tot?

Certament la racionalitat, la intervenció ens han de poder arbitrar un creixement sostenible dels nostres marcs de convivència, dels nostres entorns, a partir d’una base d’optimització dels recursos existents, amb la prudència i la cautela necessàries per a no desbordar aquelles previsions objectives que no haurien de ser dirigides, exclusivament per la voluntat del mercat, és a dir el negoci i sí per la necessitat de dotar els nostres entorns del nivell de qualitat exigible en el segle XXI i compatibilitzable per una banda amb els avenços tecnològics i la investigació, com per l’altra amb el respecte tant per l’ésser humà com per la natura.

Evidentment l’acompliment de les “Agendes” i els “Protocols” ens arbitren uns models a seguir, però en aquest aspecte hem de ser ambiciosos i cercar de construir aquella societat nova a partir de variables dependents absolutament de totes i cadascuna de les nostres accions individuals, però també de les nostres accions col·lectives, i per tant ser-ne conscients que l’evolució de la nostra societat depen absolutament de nosaltres i de com a nivell individual, però també des de les administracions, ho gestionem tot, pensem i executem.

Crònica electoral XXXVI: Del silenci a la prudència.

Tenen raó aquells amics i amigues que m’increpen a través de l’sms i del correu electrònic, perquè des del dia 8 no he actualitzat el meu blog, però a ells i elles els he de dir que segurament aquest epitafi que havia deixat penjat, sobre el retorn del feixisme no els ha fet reflexionar prou, no han copsat el missatge real, on els valors de la societat política en la que vivim s’escapcen per voluntats ocultes, per interessos ideològics neo-conservadors.

Els valors del concepte del treball en xarxa, la importància de la utilització dels instruments tecnològics que tenim a l’abast, amb aquesta idea acudíem uns quants entusiastes, divendres, a la trobada “Ciudad Digital” que tenia lloc a la ciutat d’Osca, la propera i veïna ciutat aragonesa, interessant encontre, també per aquella gent que no participa tant activament de la creació del pensament, el passat cap de setmana, amb un fred que calava els ossos, però on l’ambient de fraternitat i companyonia permetia a gent de diferents llocs de l’estat, posar en comú diferents visions sobre la realitat i, en particular fer coneixença, perquè l’amistat fraternal és un dels valors en la construcció de les catedrals que cal tenir en compte.

L’Hospitalet acollia la " III convenció municipalista ", a la que també vaig acudir, una omnipresència que m’ha esgotat veritablement, perquè la meva salut encara no respon a paràmetres normals, però la presència, els suport als organitzadors dels diferents encontres és, al meu entendre, imprescindible per establir també aquests nexes d’unió, aquests nexes de complicitat en els afers públics. En un diumenge on m’arribaven les notícies des de Lleida sobre l’enquesta que tradicionalment fa Robert Montcasi, per encàrrec de La Mañana, aquest cop una mica més aviat que de costum, una persona en absolut formada en la investigació de les ciències socials i que presenta un estudi amarat d’errades inacceptables, però que no m’entretindré en comentar perquè em resisteixo a establir dialèctiques sobre aspectes sociològics amb persones que no son de l’àmbit i que per tant suplanten o fan intrusisme professional, que no contribueix més que a la manipulació de la opinió.

Quan la nit retalla la llum

La nit retalla la llum
on ja,
com deia el poeta,
res no és com era,
o sí,
ves a saber!.

Tot s’assembla,
tot, es repeteix,
els mateixos sorolls,
els mateixos signes,
tant cansats estem
per no trobar la lluna ?

Tant cansats estem per no trobar
la sorra de la platja sota les poques
llambordes que queden?

Ja no fem fum,
ni fem olor a tabac,
ni a nicotina,
som purs,
i què?

Encara som el futur?,
Encara som el camí?

Hem deixat les utopies
canviades per autopistes.
Hem deixat les tertúlies
per xats i no pas per gats.
Hem deixat el carrer
per amagar-nos casa,
i el feixisme, cor i vola
com un voltor amatent,
mentre tu i jo volem
mentre tu i jo el deixem,
el rellotge torna enrere.

No sonen ja els quarts,
ni les hores,
sonen les fulles
quan en una tardor perpètua,
moren aquells que morien
tot i que ara,
en moren d’altres.

I el silenci,

la tenebra,
neix de totes les ànimes
que és queixen,
un i altre cop
de la nostra mala consciència.

Hem deixat el carrer
per amagar-nos a casa,
i el feixisme cor i vola
davant de la nostra cara

© Copyright by Albert Balada i Abella 08-03-2007

Volia dedicar un text a un grup d'amics i m'ha sortit un poema, feia temps que no ho feia, m'ha quedat potser trist, penso que no, perquè si llegiu entre línies hi veureu el missatge amagat com dels mestres constructors de catedrals.

8 de març: La diferència ens fa iguals

Hi ha molta gent que no identifica pas el 8 de març amb el record de les treballadores del Cotton Industries assassinades el 1.908 a Nova York, per les seves reivindicacions i que donen peu a l’establiment d’aquesta data internacional, a partir fonamentalment de la reivindicació i la remembrança de la Internacional Socialista.

Mea culpa, no ho he recordat en la tertúlia que condueix la meva amiga Mariví Chacón a Segre ràdio, que tot val a dir-ho avui m’ha tallat menys del que acostuma a fer-ho, hi ho hauria d'haver fet; dic això del record, perquè aquesta jornada reivindicativa hauria de ser una mica la referència d’aquella lluita sindical, d’aquells assassinats provocats per l’empresa i establir una comparació de veure com estàvem (i dic estàvem i no estaven) i veure on hem arribat ara.

Certament el debat ha estat fluït aquest cop i amb molta més sintonia del que acostuma, potser perquè parlem d’un tema sensible i que la gent amb cultura i formació que formem la tertúlia d’avui, Marta Alòs, Carmel Mòdol, Enric Montanya i jo mateix, tenim una visió de les circumstàncies de la igualtat que amb certs matisos no difereixen tant substancialment.

Mariví Chacón, ens ha introduït en aquest tema i la seva realitat actual, ella mana, i he atacat, com no pot ser d’altra manera les estadístiques, on sempre en el lloc dels homes hi figuren les nòmines astronòmiques dels representants de la classe corporativa, aquells que no oferiran mai reduir els seus sous per contribuir a la millora del resultat de l’empresa i que si ho creuen imprescindible procedeixen a deslocalitzacions o amenaces als centres de treball, que consideren els autèntics curcós de les economies d’escala de la empresa. Així doncs amb la inflor que dona a l’estadística aquests volums salarials, i tenint en compte que la part de les dones està infravalorada en no tenir tantes dones en la classe corporatiu com els homes, hi ha una distorsió en la mitjana que fa que sempre la mitjana salarial sigui superior en l’estadi del gènere masculí i per tant i s’exclouen aquests vectors (o redueixen els seus sous, aquesta és una altra), aleshores s’equilibra, com ho fa l’estadística que ens ha presentat Amador Santos dels demandants de treball de 1.997 respecte de 2007, on ja comenta a veure’s un cert equilibri de gènere.

De tota manera m’he mostrat més a favor de la igualtat que de la paritat, axioma aquest d’autèntica modernor que no comparteixo, el de la paritat, fonamentalment perquè crec que no és poden legislar els valor amb lleis, és a dir no em considero paritari, em considero igual a les dones i per tant aquest és el valor que ha de primar, o com li deia a una amiga meva que avui ha publicat un article extraordinari a La Mañana, Marina Forcada, portaveu socialista a l’ajuntament d’Alcarràs: nosaltres no som iguals, homes i dones som diferents, tenim visions diferents de les coses, perquè les raons biològiques ho manen, però això és precisament, aquesta diferència és el que ens ha de fer iguals, el seu reconeixement i la seva virtut. Reivindicava ella, com ho he fet jo mateix el valor de les àvies i mares que no han tingut la oportunitat de les postres dones i filles, però també critico, per la meva banda, determinades actituds d’aquestes mares o àvies que no ajuden a la integració i al model igualitari en protegir sobradament els fills i nets.

He posat un exemple que es pot comprendre fàcilment. Cap dona des que es van instituir els matrimonis civils, no ha denunciat l’incompliment de l’article 67 del codi civil que estableix l’ajuda mútua, o l’article 68 de compartir les responsabilitats domèstiques, quan encara la dona assumeix fonamentalment aquest rol. Seria també bo, en ares a aquest perfil igualitari que el model de nous estils laborals, per una banda, com defensa el Ministre Caldera, amb horaris que s’adaptarien als europeus malgrat les reticències que això generaria inicialment i per l’altre, per a aquells i aquelles que es dediquen a la política, copiar els models d’alguns länders alemanys i de la República francesa, que estableixen que no hi ha inauguracions en cap de setmana i activitat política, com tampoc fora del horari laboral.

La tertúlia se'ns ha passat volant, la primera des de feia dos mesos quasia la que reprenia després de la maleïda grip, i ha estat un plaer de retornar a Segre ràdio, com ja ho havia fet a Lleida TV, i reveure als companys contertulians i gaudir de la fantàstica veu de la meva amiga Chacón, no la Vice del Congrés (també amiga), sinó la conductora del programa.

He triat la imatge d'una dona africana, perquè malgrat el camí no ha tocat fí en els països desenvolupats, en els països en desenvolupament i en els sub-desenvolupats és en els que cal establir una nova conciència del paper de la dona en tots els sentits.

El culte a la dictadura d'Andrés Viola, l'últim alcalde franquista de Balaguer

Llegeixo sorprès i corprès a La Mañana, el report de la entrevista que el programa de La Manyana TV (curiosa denominació manyana amb "ny" i no amb "ñ" com correspondria a un substantiu castellà) que feia a Andrés Viola, l’últim alcalde franquista de l’ajuntament de Balaguer, que va "ocupar" el càrrec, per designació des de 1.964 fins a 1.979.

Llegir expressions com ara “no és just com es jutja al franquisme” o “una dictadura según en manos de quien esté puede ir bien” de veritat que fan por, per no dir altra cosa. Hem pregunto si no ens hauriem de començar a plantejar si fer apologia de la dictura franquista no hauria de començar a ser considerat i tipificat com a delicte, fonamentalment per la desvirtuació de la memòria històrica, a banda de l’insult que representen aquest tipus d’afirmacions, que no són de rebut ni justificables en funció d’edat o circumstàncies mentals específiques, perquè es veuen sinceres i convençudes.

Qui els demana penediment, qui els demana que facin acte constricció?, es vergonyant que puguin sentir-se aquestes afirmacions avui en dia, que tinguin la llibertat, que ells van pendre als nostres avis i pares, per poder fer aquests tipus d'apologia.

Una cita, en record de D. Enrique, el viejo profesor

"Tots tenim la nostra casa que és la nostra llar privada, mentre que la ciutat és la nostra llar pública"

Enrique Tierno Galván
1918-1986. Polític socialista i intel·lectual espanyol.

Crònica electoral XXXV: qualitat i amigabilitat

Fa alguns anys era una impromptu que qualificava la diferencia entre una campanya i una altra, era una aposta per a la modernitat. Avui, és un instrument necessari, imprescindible, tot i que no se n’ha valorat encara el seu real efecte electoral. Estem parlant de les blogs i webs electorals. I faig aquest introit perquè avui Àngel Ros, l’alcalde de Lleida i candidat socialista a la reelecció, ha presentat la seva pàgina web i l’ha definida precisament amb aquests dos vocables: qualitat i amigabilitat, i hi estic absolutament d’acord.

Certament des d’una perspectiva absolutament objectiva, supera a les conegudes dels seus adversaris, la del representant d’ERC, un pur blog recull articles de premsa i que cita unes visites que no poden ser observades pel consultant, o la del representant de CiU que va iniciar d’hora la campanya i va permetre que el seu fòrum fos un de baix nivell, insultant diria jo.

El web que ha confeccionat el bon amic Jordi, un professional d’alt nivell, que malgrat la seva joventut dedica no poques hores al treball constant, aporta un valor afegit diferencial, no ja respecte de les webs opositores, sinó també respecte de la pròpia web oficial del partit, aporta un perfil definitori del propi candidat, sobrietat i tot un conjunt d’elements que a ben segur podreu anar descobrint si visiteu http://www.angelros.cat/.

Reflecteix, com poques webs ho fan, una manera de ser, un perfil que es va descobrint mica en mica quan t’endinses en les seves planes, de fàcil consulta, amenes i amb vídeo que ens intenta descobrir, l’home, el pare, el marit, el militant, el polític, el ciutadà, el projecte. Segurament no serviria de gran cosa si aquesta web, no permetés de fer aportacions ciutadanes, no incentivés la participació en l’elaboració del programa electoral socialista, en el programa electoral d’Àngel Ros, és per tant un autèntic instrument de campanya que fa que aquesta sigui, des de la òptica del PSC a la ciutat de Lleida la més participativa de la història, com bé diu la directora de la campanya, la companya Marta Camps,

Crònica electoral XXXIV: Ciutat sense fronteres, ciutats en xarxa

Subtrahend, és a dir prescindit del concepte territorial aquell que serveis alguns per establir un referent a la natio, i per tant potser limitant-ne altres conceptes relacionals, podem ser més pragmàtics, més racionals, i podem arribar a la conclusió que hi ha altres maneres de veure les relacions de les persones en el context de la urbs, perquè en definitiva avui, quan el model de viure es sosté fonamentalment i substancialment des d’una perspectiva urbana, sigui el nucli més o menys gran, però ja no des d’una perspectiva no sedentària, podem ja parlar d’un concepte clàssic dins de la geografia urbana: el concepte de nexes nodals, que s’utilitzen, per exemple en l’establiment de les xarxes d’infraestructures, per determinar les comunicacions, sigui quin sigui el model, ferroviari, aeri, terrestre, etc.

Aquest model nodal, també té una significació particular pel que fa referència al paper que ha de jugar la ciutat de Lleida en el territori definit per, molts anys d’història, com deia avui en Josep M. Llop, expert urbanista, en una reunió per aportar referències ciutadanes al que ha de ser el programa polític d’Àngel Ros a les properes municipals. La jornada: “La ciutat sense fronteres” com havia estat batejada pels dissenyadors de la campanya electoral i amb un títol escaient, perquè en l’àmbit del PSC hi ha gent que estem treballant a partir d’aquest concepte i hem vist com les idees que neixen a partir d’un treball teòric de la aportació de no poca gent, ha vist sorgir paradigmes de gestió com ara el consorci del transport, un instrument que rebutja ja el model metropolità dels anys 80 i 90, que inicialment havia subscrit el nostre partit i quina terminologia alguns encara utilitzen per raó de la generació a la que pertanyen, però que ja ha quedat superat en aquells vells conceptes, com m’ho reconeixia una experta geògrafa que ha assistit a la reunió i que, com jo havia arribat tard, tot i que jo per la meva mala salut de ferro, com ja sabeu.

Dèia doncs, que el concepte de xarxa nodal, de xarxa de municipis o de o municipis en xarxa, permet de reconèixer les potencialitat de cadascuna de las realitats singulars o plurals que conformen aquests entramats nodals que partissin una i una altra vegada de la ciutat de Lleida però que reconeixen les identitats peculiaritats, per petites que siguin del complex en xarxa i aquesta és la novetat, aquesta és la superació que es fa als conceptes de ciutat regió o d’àrea metropolitana, perquè, reconeguem-ho o no, no hi ha una àrea metropolitana en el nostre entorn, com s’entén aquest concepte en les teories de la geografia urbana, però és evident que hi ha un lideratge, que és un concepte que abasta alguna cosa més que la capitalitat, perquè un lideratge pot portar sense cap mena de dubte a fites importants, que la vigent Llei de Bases de Règim Local i el seu text refós fins i tot ens permeten, al marge dels instruments de les mancomunitats, i per suposat també al marge de l’establiment o no de les Vegueries, que responen a altres instruments d’altres esferes de l’administració, perquè recordem-ho, estem parlant de l’administració local.

En petit comitè, li deia precisament a aquesta geògrafa i a un grup d’amics en acabar l’acte: i si ens atrevíem a copiar, per exemple a França? Si a França que en altres coses no ens és model, en el model de descentralització administrativa respecte dels ens locals i les possibilitats d’instruments de cooperació nodal si que ens és un exemple, veieu sinó l’àrea d’Aix en Provence, amb una conurbació aproximada a la de la ciutat de Lleida.

Parlava Àngel Ros, al final de la sessió, quan jo hi era de l’àmbit d’influència de la ciutat de Lleida; certament el Pirineu sense la capital de la plana, sense la capitalitat lleidatana s’empobreix, però això és alguna cosa més que el concepte nodal del que parlem, això és un instrument o n els eixos nodals passen per definir un context territorial que ultrapassa les essències bàsiques del caduc model provincial, heretat de la divisió napoleònica i que s’institueix fa més de dos-cents anys. Segurament falta encara un debat en profunditat per a comprendre com cal establir un eix que abasti alguna cosa més que els conceptes tradicionals i falcar a partir dels eixos nodals bàsics un territori que fa de contrapès a la hiperpoblada franja litoral, potser, però cal que comencem a reflexionar sobre el país, perquè Àngel Ros ens parlava de país.

A la foto els models teòrics, el que alguns defensem estaria entre el model B i el C, en front del model A tradicional, model aquest, l'A, que és el model que s'ha utilitzat per definir el model d'Alta Velocitat Espanyol, per exemple, o la xarxa de les carreteres de l'Estat.

Si

En Rudyard Kipling (1.865-1.936) va escriure un poema que ens parla de com afrontar la vida, avui he llegit al blog de J.A. Baron, un post molt sensible, "que parlin els poetes" en allò referent a la República, a la segona república, segurament més pensat en allò que ens fa iguals, en allò que ens fa lliures, en allò que ens fa fraternals, en allò que ens agermana. Aquest meu post amb l'ajuda de Kipling, va dedicat als libanesos que entenen que en l'esforç de la universilització dels valors, de la construcció de la piràmide perfecta com la seva fita en la vida, no pas amb altres ambicions més mundanes, és on hi ha el gaudi del ser humà.

Sí

Si pots estar ferm, quan al teu voltant

tothom s'ofusca i ofèn la teva fermesa;

si quan dubten tots i tu creus en el teu valor

i al mateix temps saps perdonar la seva tebiesa;

si pots esperar i al teu afany posar brides,

o blanc de mentides esgrimir la veritat,

o essent odiat a l'odi no deixar cabuda

i ni enaltir teu judici i ni ostentar la teva bondat;

si somnies però el somni no esdevé el teu rei,

si penses i en pensar no menystens els teus ardors;

si el triomf o el desastre no t'imposen la seva llei,

i els tractes per igual que a dos impostors;

si pots suportar que la teva frase sincera

sigui trampa de necis en boca de malvats,

o mirar estripada la teva adorada quimera

i tornar a forjar-la amb útils esbocinats...

...si pots mantenir en la ruda baralla

alerta el pensament i el múscul tiba

per utilitzar-los quan tot sigui flaquesa

menys la voluntat que et diu "endavant";

si entre la turba dones a la virtut abric,

si, caminant amb reis, de l'orgull has triomfat,

si no poden ferir-te ni amic ni enemic;

si ets bo amb tots però no massa,

si pots omplir els preciosos minuts

amb seixanta segons de brau combat,

teva és la terra i tots els seus fruits cobdiciats,

i el que és més important: seràs home, fill meu!

Del misteriós efecte

El misteriós efecte de la lluna ens porta als orígens mateix de la humanitat, és a dir al principis dels temps de la espècie humana, quan l’home tenia la natura com a referència i només a ella, quan encara els embadocadors no havien aparegut en les societats h humanes i havien començat a crear els mites màgics que continuen fins avui amb les religions.

El cert és que encara hi ha un cert misteri al voltant de la lluna i del sol, dos companys de viatge al llarg de la nostra vida, la lluna que ens acompanya en les nits i el sol, símbol de vida, durant el dia.

Avui hi ha un eclipsi de lluna, renaixen els mites, diuen que en l’afectació que la lluna fa de les marees i altres influències, també en un eclipsi es donen les circumstàncies de canvis d’humor i si teniu animals a casa, un cert canvi de comportament. No se si serà cert, en tot cas sortiré a gaudir-ne de l’espectacle, perquè de l’espectacle humà prou que en gaudeixo cada dia.

Felicitacions a un amic blogger

Avui toca felicitar a un amic, el diputat i advocat barceloní i a la vegada refutat Blogger, en Jordi Pedret, qui ens anuncia al seu blog que ha assumit la coordinació del grup interparlamentari sobre Palestina del Congrés dels Diputats, una bona notícia de saber que tenim un amic i conegut en aquests lids que tant ens interessen i on, a ben segur que farà una fona feina, de la que ens hem de sentir prou satisfets. Felicitacions Jordi!

Una reflexió de coneixences i una cita.

Fa poc vaig conèixer un expert en Camilo José Cela i en Bécquer; mai he tingut una especial simpatia per determinats filòlegs, només em va caure simpàtic, en el seu moment i per la seva vessant sociolingüística, en Miquel Pueyo, encara recordo, seguts, al palau de vidre, entrevistant a Patrícia Highmith, era una altra cosa, d’ell vaig aprendre la comunicació no verbal, aquella que ara tant predica el bellvisenc Sebastià Serrano.

Vaig conèixer, deia, un filòleg, que hores d’ara no us sabria dir si entenia o no de comunicació, jo crec que no, com de la resta tampoc, era més aviat maldestre en tot i amb tics proto-feixistes, malgrat li agradés Becquer o Cela, de fet el primer va fer una nit a Bellver de Cerdanya i el fred li va glassar el cor i Cela, ve, ja sabeu que es copiava a ell mateix els discursos, ja se sap el Nòbel trastoca.

Dons parlant del filòleg en qüestió , dir que lamento, i molt, d’haver-lo conegut de més a prop, tot i que tinguem coneixences comunes, perquè, com deia Francis Bacon a qui recentment he descobert, : és molt difícil fer compatibles la política i la moral, en el seu cas concret.

Crònica electoral XXXIII: Comentaris a l'auto del Jutje de vigilància penitenciària

Un amic meu, jurista, m'envia aquest comentari de l'Auto del Jutge de vigilància penitenciària, com que ell és resident i natural de Madrid, evidentment està en castellà i no tradueixo, no us estranya, oi?

DE JUANA CHAOS NO HA OBTENIDO NINGÚN BENEFICIO PENITENCIARIO

EL AUTO DEL JUZGADO DE VIGILANCIA PENITENCIARIA DE LA AUDIENCIA NACIONAL, DICTADO HOY 1 DE MARZO, ES CLARO EN ESTE PUNTO:

“DICHO MODELO DE EJECUCIÓN, PROPUESTO POR LA JUNTA DE TRATAMIENTO DEL CENTRO PENITENCIARIO EN EL CASO DEL INTERNO REFERIDO, NO CONSTITUYE NINGÚN BENEFICIO PENITENCIARIO, YA QUE JURÍDICAMENTE SÓLO PUEDEN CALIFICARSE COMO TALES LOS QUE SE RECOGEN EN EL CAPÍTULO II DEL REGLAMENTO PENITENCIARIO, CONCRETAMENTE EN EL ARTÍCULO 202”.



EN OTRO PUNTO DEL AUTO, EL JUEZ RESALTA QUE DE JUANA CHAOS ESTÁ CLASIFICADO EN SEGUNDO GRADO CON CON UN RÉGIMEN ESPECIAL DE FLEXIBILIZACIÓN. ES LO QUE PREVÉ EL ARTÍCULO 100.2 DEL RÉGIMEN GENERAL PENITENCIARIO

…Y, EN ESTE SENTIDO, DICE EL AUTO:

“SE ENCUENTRA CLASIFICADO EN SEGUNDO GRADO POR ESTRICTAS RAZONES SANITARIAS DERIVADAS DEL ESTADO DE SALUD EN EL QUE SE ENCUENTRA PRODUCIDO POR UNA ACTITUD DE HUELGA DE HAMBRE, QUE, SEGÚN LOS INFORMES MÉDICOS, PODRÍAN PROVOCAR LESIONES ORGÁNICAS IRREVERSIBLES O INCLUSO PRODUCIRLE LA MUERTE SÚBITA”


EL JUEZ DICE EN EL AUTO QUE TODOS LOS INFORMES SON FAVORABLES Y QUE SE HA CUMPLIDO ESTRICTAMENTE LA LEGALIDAD VIGENTE:

*Por la propuesta de la Junta de Tratamiento de la prisión de Aranjuez

*Por el informe favorable del Fiscal

*Porque es una medida excepcional dirigida a garantizar la salud del interno


Y además…


EL JUEZ HACE LA SIGUIENTE CONSIDERACIÓN SOBRE EL CAMBIO DE RÉGIMEN PENITENCIARIO DE DE JUANA CHAOS:

“NO DEBE OBVIARSE QUE EL ESTADO DE DERECHO NO PUEDE RENUNCIAR A LA APLICACIÓN DE DISPOSICIONES LEGALES QUE ENCUENTREN SU FUNDAMENTO EN LOS PRINCIPIOS DE HUMANIDAD Y QUE NO RESPETARON LA DE LOS OTROS. ELLO SUPONE LA AUTÉNTICA GRANDEZA DEL ESTADO DE DERECHO”



EL JUEZ TAMBIÉN ACLARA QUE:
“EL SEGUNDO GRADO EN EL QUE SE ENCUENTRA CALIFICADO NO PUEDE CONDUCIR EN EL MOMENTO ACTUAL A LA CONCESIÓN DE LA LIBERTAD CONDICIONAL”

Crònica electoral XXXII: algunes dades més

L’únic benefici penitenciari del que ha gaudit De Juana quan Sí estava acomplint condemna pels seus 25 assassinats li ho va concedir el Govern del Partit Popular.

L’any 1998. en plena treva d’ETA, Aznar va realitzar varis acostaments de presos a presons pròximes al País Basc,De Juana fou traslladat des de la presó de Melilla a una presó de la Península

El Govern del Partit Popular va aplicar la llei d’una forma més generosa de la que s’ha fet ara. Va excarcel•lar anticipadament a 306 presos de ETA; Va concedir la llibertat condicional per malaltia a 21 presos de ETA; Un terç d’ells foren alliberats durant la treva del 98; El cas més significatiu és el de Esteban Esteban Nieto, estava condemnat a 3.150 anys de presó por 21 assassinats (entre ells els de 12 guàrdies civils a la República Dominicana). Tant sols va complir 12 anys de presó. Va ser alliberats per malaltia.

El Governo del PP va excarcerar a 54 presos d’ETA que tenien condemnes que oscil•laven entre los 30 i los 327 anys, tots ells foren alliberats després d’estar a la presó entre 15 i 20 anys. Excarcera a uns altres 250 presos d’ ETA, amb condemnes inferiors a 30 anys, abans de que acomplissin la totalitat de la seva pena; tots ells foren alliberats després d’estar a la presó entre 6 mesos i 14 anys


Mayor Oreja, Mariano Rajoy y Ángel Acebes van ocupar successivament la cartera de interior durant aquestes excarceracions En aquest període hi va haver casos especialment significatius: Iñaki Bilbao Goicoechea fou alliberat al mes de setembre de 2000. Havia acomplert 17 de los 52 anys als que havia estat condemnat. Jaime Mayor Oreja era Ministre de l’Interior, Ángel Acebes era Ministre de Justícia i Mariano Rajoy era Vicepresident 1º. Dos anys després del seu alliberament, Iñaki Bilbao va assassinar al regidor socialista de Orio, Juan Priede.


Encara una darrera dada: Entre 1996 i 2004 el Govern del PP excarcerà a 3491 presos comuns por motius de salut. Entre 2004 i 2007 hi ha hagut 1.081 excarceracions de presos comuns per raons de salut que van obtenir el tercer grau; això significa que la mitjana és de una excarceració al dia per motius de salut en l’etapa PP.

Crònica electoral XXXI: Hemeroteca sisplau, hemeroteca

Relació de membres d’ETA amb condemnes superiors a 30 anys que van sortir al carrer durant els anys de Govern d’Aznar perquè havien acomplert la seva condemna sense que ningú digués que l’Estat s’havia rendit. Com, por exemple, Iñaki Bilbao, que després de 18 anys a la presó va acomplir la seva condemna l’any 2000 i dos anys més tard va matar a un regidor socialista.

Les dades són: Cognom i Nom – Condemna - Data d’ingrés - Data d’excarceració -
Ministre signant


1.Artola Santiesteban, José Ramón -327años - 02/09/1986 -04/08/2002 - A. Acebes
2.Letona Viteri, Enrique - 311 años- 09/10/1987 - 16/05/2003 - A. Acebes
3.Larrinaga Echevarria, Juan José - 221 años- 28/11/1980 - 14/11/2000– Mayor Oreja
4.Rementerí­a Beotegui, Jaime - 220 años - 11/08/1983 - 08/01/2004 –A. Acebes
5.Esquisabel Echevarría, Francisco - 180 años - 13/10/1980 - 17/08/2002 - A. Acebes
6.Ugarte Zincunegui, Jon J. - 174 años - 19/06/1987 - 03/07/2003 – A. Acebes
7.Echeandí­a Zorroza, Juan Carlos - 172 años - 26/05/1983 - 06/07/2001 - M. Rajoy
8. Otaegui Arechavala, Luis Mª - 162 años - 28/04/1987 - 02/06/2003 – A. Acebes
9.González García, Fidel - 160 años - 19/05/1981 -05/09/2000 – Mayor Oreja
10.Alberdi Olano, Ernesto - 135 años - 28/11/1980 - 15/09/2001 – M. Rajoy
11.Bengoa Unzurranzaga, Félix - 134 años - 14/11/1980 - 21/10/1999 - Mayor Oreja
12.Aguirre Aguirre, José Angel - 133 años - 28/10/1985 - 26/05/2003 - A. Acebes
13.Ancizar Tellechea, Fermí­n - 126 años - 19/05/1981 - 23/07/2001 – A. Acebes
14.Cabello Pérez, Francisco - 120 años - 05/11/1986 - 12/02/2003 –A. Acebes
15.Nazabal Auzmendi, Juan - 106 años - 03/10/1979 - 20/04/1998 - Mayor Oreja
16.Galardi Sagardí­a, Itziar - 101 años - 01/03/1982 – 21/02/2002 - M. Rajoy
17.Anza Ortuñez, Juan Mª - 101 años - 20/02/1982 - 18/10/2002 – A. Acebes
18.Iraculis Albizu, Fernando - 99 años - 30/03/1982 - 27/11/2002–A. Acebes
19.Irastorza Fernández, Eugenio - 96 años - 28/02/1980 - 09/09/2003 - A. Acebes
20.Echevarri Ayesta, José Antonio - 94 años - 09/07/1980 - 18/01/2002 - M. Rajoy
21. Jiménez Zurbano, Jesús - 94 años - 22/11/1988 - 31/05/2003 – A. Acebes
22. Zabaleta Mendía, Angel - 94 años - 13/06/1989 - 08/03/2004 – A. Acebes
23.Ormaechea Antepara, Jesús Mª - 88 años - 08/05/1984 - 24/01/2003 - A. Acebes
24.Muiños Díaz, Agustín - 88 años - 16/05/1984 - 25/02/2002 – M. Rajoy
25.Ostolaza Alcocer, Manuel - 85 años - 05/02/1981 - 07/07/1999 – Mayor Oreja
26.Pagola Cortajarena, José A. - 78 años - 27/06/1984 - 17/10/2003 – A. Acebes
27.Garciandia Solano, Ricardo - 73 años - 29/10/1981 - 23/11/1999 - Mayor Oreja
28.Guridi Arocena, Pedro Juan - 68 años - 14/11/1980 - 11/04/2001 –M. Rajoy
29.Alberdi Zubizarreta, Miguel - 68 años - 06/12/1984 - 14/11/2001 –M. Rajoy
30.Areizaga Arozamena, Salvador - 67 años - 17/11/1981-12/12/2002 – A. Acebes
31.Zabaleta Garmendía, José R. - 66 años - 12/12/1984 -07/02/2003 – A. Acebes
32. Recarte Gutiérrez, Gloria Mª- 65 años- 29/10/1981- 24/11/2000- Mayor Oreja
33. Jaio Bustinduy, Jon Iñaki - 64 años - 09/06/1985 - 11/09/2003 – A. Acebes
34.González Merino, Juan Manuel-63 años - 20/06/1984 - 04/03/2000 - Mayor Oreja
35.Aldanondo Luzuriaga, Joaquín Mª - 20 años-31/12/1986 - 27/10/1999- Mayor Oreja
36.Merino Quijano, José Luis - 57 años -28/03/1984 - 27/09/2001 – M. Rajoy
37.Eguibar Michelena, Coro - 53 años 20/02/1982 - 05/08/2000 – Mayor Oreja
38.Bilbao Goicoechea, Ignacio J. - 52 años - 06/07/1983 - 28/09/2000 - Mayor Oreja
39.Marcos Olaizola, Luis M. - 51 años - 04/02/1981 - 7/10/2001 –M. Rajoy
40.Apecechea Arocena, Juan M. - 50 años -17/05/1980 - 08/04/1999 - Mayor Oreja
41.Arluciaga Iribar, José A. - 48 años - 19/05/1981 - 27/05/1999 - Mayor Oreja
42.Zumárraga Luzuriaga, Miguel G- 48 años - 31/12/1986 - 14/02/2003 - A. Acebes
43. Pastor Landa, Luis Alberto - 46 años - 22/01/1982 - 19/11/1999 - Mayor Oreja
44.Izaga González, Ricardo - 45 años - 07/03/1986 - 21/04/2002 – M. Rajoy
45.Izaguirre Iglesias, Teodoro - 44 años - 22/01/1981 - 12/06/2003 – A. Acebes
46.Aguirre Arin, Gervasio - 43 años – 05/10/1987 - 17/05/2002 – M. Rajoy
47.Viaña Balda, Emiliano - 18 años - 27/10/1987 - 10/09/1999 - Mayor Oreja
48.Arzallus Eguiguren, José M. - 42 años - 02/06/1980 - 15/04/2000 - Mayor Oreja
49.Aguirre Echeita, Enrique - 42 años - 16/07/1980 - 14/05/2000 – Mayor Oreja
50.Olagorta Arana, Juan A. - 41 años - 16/07/1980 - 11/04/2001 –M. Rajoy
51.Izaga González, Luis Javier - 36 años - 03/04/1981 - 19/06/2002 – M. Rajoy
52.López Domaica, Saturnino - 36 años - 03/04/1981 - 19/02/2003 – A. Acebes
53.Arnaiz Echevarría, José J.- 35 años - 06/09/1982 - 20/03/2004 – A. Acebes
54.Beloqui Cortajerena, José J - 33 años - 01/10/1982 -08/06/2000 - Mayor Oreja
55.Martí­nez Apesteguí­a, Francisco J - 32 años 03/03/1979 - 16/03/2000 - Mayor Oreja
56.Astola Iruretagoyena, José María - 30 años - 22/01/1982 - 17/01/2002 – M. Rajoy


Altres 250 membres d’ETA amb condemnes inferiors a 30 anys van ser posats en llibertat en el mateix període, fen un total de 306 interns excarcerats.

Crònica electoral XXX: van retardats!

Em deia un assessor convergent: "hauré de mirar el teu blog, a veure que dius!"; "pues eso" que van retardats!; avui l'inclit president de la Diputació de Lleida que no ha pogut respondre alguns requeriments tècnics dels presents, ha presentat a bombo i platillo amb recolzament incondicional de la Cambra de Comerç i segurament també de la nova presidència del COAC, institucions que haurien de guardar una discreció prudencial, en allò que afecta al suporta a una o altra institució, la documentació que, fa un mes i mig, van presentar al Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya requisit imprescindible en el tràmit l'avaluació del projecte de polígon industrial que lidera la Diputació que ha de durar en paraules del propi president de 2 a 3 anys; segurament quan tinguin una resposta també faran una convocatòria similar per dir quina documentació aporten, no?

Crònica electoral XXIX: El cas De Juana i la manipulació torticera del PP

Ahir, després de molt de temps i superant aquella mala salut de ferro meva, em vaig donar una bona dosi d’adrenalina. Tocava assistir a La Tertúlia, ja en tenia ganes de poder petar la xerrada davant de les cameres en el programa de Lleida TV que lidera Santi Roig. No m’equivocava, el tema del dia, un tema dur, pel contingut, però també pel rerafons que s’hi arrossega: el segon grau a De Juana Chaos.

Certament l’amic Enric Montanya, representant del Partit Popular, va seguir la línia impulsada per la cúpula del seu partit, una interpretació torticera, li vaig dir, com també mentidera perquè estan recuperant el llenguatge que se sentia a l’Espanya del 32, del 34, i va apostillar el Diputat republicà Carmel Mòdol, “també la del 36 i la del 39”. Certament afirmar que el Govern posa en llibertat un assassí és faltar a la veritat i la va dir més grossa encara, en un clar intent de confondre a la ciutadania, una praxis que forma part de l’habituari propi de la dreta espanyola (també de la catalana, de vegades), tot dient que: "ni tan sols havia passat pel Consell de Ministres".

Evidentment vaig haver d’aclarir conceptes, deformació professional de politòleg, segurament, perquè ja ho deia Sir Francis Bacon, que "a la política era l’únic lloc on no s’exigia formació prèvia". La decisió d’aplicació del segon grau carcelari a De Juana, respon a una competència de la Direcció General d’Institucions Penitenciàries, depenent del Ministre de l’Interior, a requeriment i comunicació del Tribunal Suprem que fa comunicació de la sentència (on redueix de 12 a 3 els anys de condemna pel delicte d’opinió ) com també de la liquidació de la mateixa en haver acomplert les 2/3 parts de la mateixa, de manera que compet aleshores a aquesta DG la decisió que acaba prenent el ministre, també per raons humanitàries, donada la vaga de fam iniciada que comporta risc de mort.

Dit Això, confondre a la ciutadania afirmant que s’excarcera un delinqüent, com deia l’Enric, que s'excarcera un assassí és, com a poc donar veritat a mitges o directament una mentida; és cert que va ser condemnat pel codi penal anterior a 1.995, però també és cert que, d'acord a la lesgilació penal d'aleshores va acomplir la condemna i que no és per aquesta circumstància que se l’excarcera, perquè per aquell delicte ja va pagar, ara acomplia una altra condemna de la Audiència Nacional que el Tribunal Suprem ha considerat reduir, però es clar al PP, en funció de si les resolucions judicials obeeixen als seus interessos son bones o no i com que en aquest cas no ho és d'ac0ord amb la seva tesi interpretativa, la postura final, la fàcil, la d’atacar al govern, la de crear un clima de confrontació política, clima que tots els presents a la tertúlia vam denunciar.

Cert és que també, en els darrers minuts de tertúlia vam parlar del procés a Irlanda i vaig recordar en particular com en aquell procés, malgrat les diferències ideològiques, hi havia un consens en la classe política britànica que va portar, amb els alts i baixos propis de tota negociació política, a una solució de punt i final, com va dir la Marta Alòs a una integració en el sistema del Sinn Fein, la versió Nord Irlandesa de Batasuna.

Ja ho dic, després de la tertúlia l’adrenalina havia fet el seu efecte i l’ordinador a casa treia fum. Una bona rentrée, no?

Una cita

"La verdad es hija del tiempo, no de la autoridad" (Sir Francis Bacon 1561-1626. Filósofo y estadista británico.)

Quina pena!

Segurament ho heu vist per les notícies dels diferents Canals, el cop de botella a l’entrenador Juande Ramos, en el partit Betis-Sevilla, i no parlo de la botella que li cau al cap i el lesiona, ni tan sols de la violència de la massa, que ens hauria de dur als assajos d’Ortega y Gasset, em refereixo a la manipulació de la massa a com les elits utilitzen els seus fòrums per establir una dinàmica que després algú acomplint el missatge rebut executa. És el que passa en molts i tants ambients, és el que està portant a aquesta societat deshumanitzada a uns nivells de crispació generalitzats, que neixen a l’escola i continuen al llarg de la vida, ho veiem, ho patim, ho lamentem, també en l’ambient empresarial i polític, com no, i continua una i una altra vegada, canvien els actors, però la música continua, quina pena, quina pena que hi hagi gent desaprensiva que tingui tant afany de poder que no li importi a quin preu es pugui fer utilització del seu entorn, després el cop de botella, és un símbol, és clar..