Aixoplug

Les pedres, aquelles velles pedres que aixecaren els germans hospitalaris de Sant Joan de Jerusalem, a la ciutat de Lleida, actual seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, han guardat per una nit, les veus càlides i sonores de les cançons d’amor i de taverna que uns amics oferien en un concert al « pati », una joia en el bell mig de la ciutat, on la ramor de l’aigua de la font es confon amb els colors que l’inunden i s’hi reflexen en caure la tarda, tot plegat recreant-ne un entorn màgic, en el que la música adoba uns moments de pau i serenor per acabar el dia.

Com hauria volgut compartir aquells moments amb alguns amics als qui agrada aquest format poètic engalanat de música, quan que ja el sol havia eclipsat la seva llum i deixat pas a la lluna que llaminera treia el nas per sobre les parets d’aquell claustre per gaudir segurament com jo d’aquells instants. Un capvespre en que aquell testimoni de la historia de la nostra ciutat, que els Cavallers de l’orde hospitalària van deixar, ha donat aixopluc a l’art del Grup Boira, nom lleidatà, "a fe de listo", uns bons amics, quines veus afalaguen l’aire i els sentits, us ho ben asseguro.

Estimar els detalls

Recrear el paisatge urbà al caure la tarda, malgrat el calor ens vulgui fer companyia, és una sensació que hom recupera ràpid, quan la proposta comporta una conversa agradable al redós d’aquelles coses que un considera importants i que de vegades son les més senzilles aquelles que ens aporta la vida quotidiana, parlar per exemple dels fills, d’aquella famosa hormona adolescent, o d’allò que t’apassiona de la teva feina, de lo bo i lo dolent que hi pots veure i de los bones o males persones que t’hi pots trobar, a banda de la imatge que de tu poden tenir ells.

Viure acompanyat d‘amics aquells moments en que la tarda deixa pas al crepuscle i ens atorga una visió d’un cel rogenc provocada per les altes temperatures, és un autèntic plaer per a compartir, només pel fet que trenca amb la tensió diària, amb aquell estrès del dia a dia que et tensiona en un més d’agost.

Acceptar la invitació d’un amic que et porta a un paratge que has vist tantes vegades però que ara et permet de redescobrir-lo de nou, admirant la bellesa d’aquell paisatge urbà que ens és massa conegut de vegades i alhora un perfecte desconegut, és a ben segur una de les millors meravelles que ens pot oferir el destí si som capaços de valorar el que l’amistat ens aporta quan la lluna plena inicia l’ascensió per damunt dels titans de pedra que semblen configurar les nostres ciutats.

Descobrir en el rostre amic la mirada de qui sap que t’agraden determinades aportacions, determinats fets, determinades situacions, si a més escoltes música, també amiga, pot representar aquella recreació dels instants eterns que es guarden permanentment en la memòria.

Us invito doncs, a perdre-us per la ciutat, amb amics, descobrir-ne els racons, i veure com qualsevol pot ser màgic i meravellós si se li sap veure els detalls, les coses petites, quasi insignificants, però mirant sempre amb els ulls ingenus i nets dels nens, i com ells estimar-ho tot, absolutament tot.

Patologies

Esculpir la pedra amb la pretensió d’embrocar els encantellaments és quelcom que presenta una certa dificultat i que ens afronta a una manera de veure la vida i el nostre entramat social i polític, que ens dibuixa el perfil de l’home o la dona bons, de manera que afronten els seus reptes amb l’afany de superació que ens és exigible, però a la vegada amb una aportació sincera al desenvolupament de la nostra esfera social.

Certament moltes vegades els designis no atorguen a determinades persones la qualitat individual necessària que els permeti la percepció d’aquella realitat en la que poden inferir, en la que poden desenvolupar-se i apostar pel desenvolupament del seu entorn. De vegades aquests individus, potser mancats d’escrúpols, potser no, centren la seva existència en el valor personal, en la recreació permanent de la seva persona, sense tenir en compte la col·lectivitat encara que pugui fer gal·la de la sociabilització i aportació a la consolidació de xarxes.

Aquests individus que, sense distinció de gènere, s’atreveixen a posar en perill treballs importants que delaten no poca complicitat en la seva realització, ens presenten un elements de la societats caracteritzats per unes patologies dignes d’estudi des de la perspectiva de la interacció social, caracteritzats per la manca d’esperit col·lectiu i només adduïts per la seva pròpia realitat, allunyats de la realitat mateixa que se’ns presenta com una evidència.

Amb tota probabilitat aquesta patologia social no és nova en la vida d’aquells éssers, ans al contrari, el més probable és que hagi estat una constant que hagi definit el seu caràcter social que, durant anys i anys, hagi estat percebut pel seu entorn, però no vist pas com una característica negativa de la configuració de la serva manera de ser. És evident que en som tots una mica responsables d’actituds com aquestes, que estan carregades, a banda, d’una manca de formació excepcionalment notòria per a tothom menys per a qui la practica aquesta forma d’intervenció social, una mena de totalitarisme social revestit d’una aurèola de santedat i rectitud que poden esgarrifar si no és veu el relat patètic que comporta la ruptura amb les idees genèriques i l’intent d’imposar el comportament individual com a bàsic i substancialment coherent.

Ολυμπία

Continua la meva tristesa amarada de la meva Grècia estimada, perquè si bé dels déus, de l’art, de la política, de la filosofia, de la matemàtica, de les arts i de la ciència, en definitiva estarem en deute amb aquell context pre-cristià, bé que és cert que els rostres entristits per la catàstrofe bé que necessiten del nostre suport, de la nostra estima i de la nostra consideració. Podem veure en cada padrina la pena, la immensa pena de la pèrdua de les arrels, ho han perdut tot, absolutament tot, fins i tot els records d’aquella terra ancestral.

Li ho deia avui a un molt bon amic amb qui compartíem una certament agradable estona contemplant els camps fèrtils de la ciutat en expansió, com al primer post sobre la catàstrofe grega de l’agost de 2007 li faltava el contingut social que m’és exigible, la referència als que els déus els hi han arrabassat o be la vida, o be les seves propietats, i dic això mentre recordo el cap d’Afrodita al Museu d’Olimpia, els seus ulls inclinats en fora, quasi tristos, el seu nas gentil i la seva mirada penetrant, com la de Hermes. Sort de la seva existència, la de la simbòlica Olímpia que ha fet que per preservar l’important llegat d’aquesta ciutat es posessin els mitjans que abans no s’havien emprat.

Sort o pena diria jo.

H-θεο-νόα

Resulta difícil no contenir les llàgrimes veient aquest desastre l'agost de 2007 a les terres gregues, resulta difícil de contenir la ràbia de pensar que l’especulació hagi pogut portar als límits en els que es veu ara la meva estimada Grècia, resulta difícil de pensar la manca de capacitat de reacció del govern grec, tot i l’ajuda tardana de la Unió, resulta….

El respecte a les nostres arrels ancestrals, a la nostra historia, als nostres orígens, a la nostra cultura, el lloc on darrera de cada muntanya hi ha un heroi, un déu o un mite, és veu ara alterat per la intervenció de la mà de l’home; segurament mai no sabrem qui hi havia darrera de tot plegat, quan les flames han estat a punt de tocar la ciutat sagrada d’Olímpia i s’acostaven a la sacra Acròpolis on es venerava a Athenea la protectora, i amb despreci les flames arrasaven viles i ciutats i s’emportaven vides.

De les runes naixerà una nova Grècia, segurament, però la tristor omple ara els meus ulls que un dia van recórrer el Peloponés a la recerca de l’esperit dels déus i els titans. Els meus s’omplen de llàgrimes en saber que la natura és castigada una vegada més per la barbàrie humana. Aquest cop Grècia, on la natura envolta i protegeix el legat que ens van deixar els antics, ha rebut l’impacte de la manca de raó de l’home, contra la raó dels déus, que és el que significa el nom en grec d'Athenea, segons ens llega plató, i que dona títol a aquest post.

Voldria recordar aquí alguns versos del poeta grec Odiseas Elitis (1911-1996), a mode d’homenatge, de molt i senzill i trist homenatge, prenc aquests versos del seu poema "Monograma", i un vídeo de la grandor, tot dedicat a Ελλάς, però també a vosaltres que us estimeu també la poesia, la historia, la política, la cultura, l'art....:


"...És aviat encara en aquest món, m’escoltes?
No han estat domesticats els monstres, m’escoltes?
La meva sang perduda i agusada, m’escoltes
Punyal?.

…..

Arribarà el dia, m’escoltes?,
En que ens enterrin i milers d’anys després,
m’escoltes?
Ens convertiran en roques brillants, m’escoltes?,
Per a que sobre elles llueixi la crueltat, m’escoltes?,
Humana.

.....

Qui parla a les aigües i qui plora, escoltes ?
Qui busca a l’altre, qui crida, escoltes ?
Sóc jo que crido, soc jo que ploro, m’escoltes?
Perquè t’estimo, t’estimo, m’escoltes?"

Catalanisme?: Un exemple.

El dia que nosaltres, els catalans, siguem capaços de recrear la nostra societat pluralista i multiètnica a partir dels senzills records escolars que a ben segur també ens agermanen, aleshores haurem aconseguit, com ho fan aquests cantants i creadors francesos a partir d'una cançó de charles Trenet escrita l'any 1.963 , de recrear el veritable catalanisme, a partir, en el nostre cas, d’una qüotidianeitat que se’ns evoca diferenciada dels tòpics folkloristes que vestien el catalanisme com també als nacionalismes en general en les fonts romàntiques i para històriques, assumint-ne les realitats vivencials que ens doten a tots els ser humans dels elements que ens distingeixen, però alhora ens configuren en el marc d’un existencialisme integrador que ens fa superar les fronteres convencionals que ens han vingut definides per la historicitat de la configuració de l’Estat-Nació i molt especialment per les circumstàncies que van confluir en la determinació, per exemple de la Pau de Westfàlia, definidora d’aquelles característiques essencials de l’element nacional, com era, aleshores, l’element religiós, que encara ara defineix determinats nacionalismes.

Qu'est-ce qu'on attends pour être heureux

Una vella cançó datada l'any 1.937 escrita per André Hornez i musicada per Paul Misraki , cantada en el segle XXI per Patrick Bruel (A què esperem per a ser feliços?) Que dedico a tots els meus amics i amigues.

...A diferència

Allunyar-te de l’estrès diari, amb algun que altre missatge de “carinyo” a la butxaca i la feina feta, ben feta, que també satisfà, per emprendre la ruta, travessar Catalunya per poder a estar entre amics, entre col·legues, entre companys, saludar, parlar durant molta estona, amb tots aquells i aquelles als que fa temps que no veus; en Jaume Bartumeu del PSA, el líder de l’oposició andorrana que algun dia fara que Andorra deixi d’estar en mans dels liberals de nom, millor dits conservadors; saludar també els amics Antoni Castells i Marina Geli, o el president José Montilla que va mostrar una puntualitat exquisida; el petó de rigor a Manuela de Madre, encantadora com sempre, amb el permís del company Oscar G. Saldanya; saludar Raimon Obiols , l'ex-president Pasqual Maragall i tants d’altres.

Parlaments i converses d’alt nivell polític a l’entorn dels conceptes: “política”, "politiques", “identitat”, “catalanisme”, “partits”, "gestió", "ambició", "competències", "eficàcia i eficiència" i el repte final la "Convenció pel futur", etc., fonamentalment, deixant clar que l’invent maragallià del PDE, millor “no meneallo” , tot redescobrint i repensant, com ja havia proposat recentment a “Repensar el catalanisme polític” i a “Consciència col·lectiva”, conceptes que han anat sortint literalment en el transcurs del berenar-sopar a Vilopriu (Girona), d’allò que, us ho ben asseguro, me’n sento ben orgullós i satisfet: de la referència i el treball Intel·lectual en el que ens troben ara mateix immensos, com algú va dir, a diferència del que els succeix als socialistes francesos o alemanys, nosaltres en un moment de victòria i no aprofitant la derrota, on el debat, aleshores, es fa inevitable, però potser també estèril, com algú també havia referit.

Coincideixo absoluta i plenament amb el discurs del President, el company Montilla, en el sentit en que se’ns expressava tot dient que: ““Hem de reconèixer que ara paguem massa anys de governs passats, més obsessionats pel debat sobre la identitat que no pas pel debat sobre el país real”

Text íntegre de la intervenció del President de la Generalitat a Vilopriu

Enllaç amb la notícia de la trobada a:

El Periòdico de Catalunya

ABC

El País

La Vanguardia

Avui

La Mañana

Segre

De tant en tant...

De tant en tant, molt de tant en tant surt el cansament, també els efectes perversos d’aquesta societat de consum que ens envolta i ens emporta com un huracà que et deixa com esgotat a tu i la teva cartera, com si alguna cosa t’hagués pres la força, l’energia, no us ha passat mai ? De tant ja toca un cert toc de tristor, que no significa pas baixar la guàrdia, deixar de banda les il·lusions que ens han de guiar, a mi en especial en aquesta meva aposta personal i professional que m’entusiasma, tot i un cert dret a l’abatiment el tinc, no?

Aquest estiu estrany hi ajuda potser, un estiu on algú és queixa de el calor tot i que se’ns assembla molt més als estius tradicionals francesos, on els màxims de 31º són segurament els màxim de calor que es pot esperar. Voleu dir que això no ens augura un setembre amarat de fresca? Jo crec que sí i una tardor, per fi veurem la tardor, aquella estació que ens havia estat oblidada en els darrers anys a la nostra extrema Lleida, que passava d’un estiu càlid a un hivern fredoròs.

Veurem groguejar les fulles dels plataners, poc a poc, dia a dia, sense que rebin aquell impacte, de creure’s estiu i amb les fulles verdes a caure en mans del pare hivern. Veurem, segurament, com marxen els ocells cap a terres més càlides, llevat això si de les cigonyes que han fet ja casa i estança aquí; veurem com els animals a casa amaguen el nas i la cua, tot anunciant fredorades. Diuen que el cos humà, està adaptat a aquests canvis estacionals que aquí, tot val a dir-ho, ens semblen estranys ja darrerament, però jo en tinc ganes, que voleu i encara ha d’acabar l’agost!.

Mentre tant amagarem aquella tristor sobrevinguda en la música i la poesia, gaudirem en volar a móns màgics on ens podrem recrear pensant només en il·lusions profundes, en sentiments i sensacions que amarin l’aire, també farem treballar el cervell en aquelles coses transcendents que conformen tot plegat.

Desiderata

“....A Lestrigons i a Cíclops,
O a l’enfurismat Posseïdó mai temis,
No trobaràs aitals sers en la teva ruta
Si alt és el teu pensament i neta
L’emoció del teu esperit i el teu cos....”[1]

[1] Kavafis Kondstantin. “Kavafis, 56 poemes” Grijalbo-Mondadori. Madrid. 1998. pag. 23 fragment del poema “Ítaca” traducció del castellà d'Albert Balada

De llibres

Un bon amic em demana que li recomani un llibre pel que queda de l’estiu, de fet enguany, tot i que he llegit abastament, ha estat per raons obvies derivades de la meva professió que m'he abocat a informes i estudis, més que a poder acudir a les reflexions intel·lectuals que tant m’interessen. Segurament, d’entrada, dos llibres que m’han marcat molt directament i que voldria recomanar han estat dos de ben diferents en quan a les temàtiques:

El primer “la blogosfera hispana:pioneros de la cultura digital”, un recull d’articles sobre la matèria que han estat dirigits per José M. Cerezo i que ha edita la fundació France Telecom España, que aporta una reflexió interessant sobre les potencialitats d’aquest instrument nascut de la mà de la universalització de la xarxa i en la que, com el seu títol indica, hi ha hagut una bona aportació hispànica i especialment catalana. El segon, publicat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat i que alguna vegada ja he citat en aquest blog, “Estacions, poemes de les dinasties Tang i Song”, traduït al català per Shi Bo, un llibre d’una gran bellesa que cal llegir poc a poc, amb pausa, amb tranquil·litat, degustant cada moment, cada paraula.

No voldria però deixar de referir un tercer llibre, també molt interessant en quan a l’ordre polític es refereix, des d’una perspectiva científica d’interpretació ideològica, del professor Antonio Negri “Marx más allá de Marx”, editat per Akal, i per aquells interessats en l’ordre local un llibre de Núria Bosch i Marta Espasa, del departament d’economia política i Hisenda Pública de l’Institut d’Economia de Barcelona “La hisenda local a la Unió Europea (UE-15)” editat per l’Institut d’Edicions de la Diputació de Barcelona

Un bel di vedremo

En la nostra vida, sempre hi ha senyals, referents que ens recorden unes o altre persones, aquesta aria de l’opera de Puccini “Madama Butterfly”, em transporta a moments de la meva infantesa, records de l'avi, de les seves històries, moments que queden impertorbablement escrits en el nostre permanent escenari subconscient, moments que a ben segur ens han de marcar tota una vida i fer-nos ser com som, un retrat de les senyals que hem anat rebent dia a dia, any a any, potser sense saber-ho …

Angela Gheorghiu va cantar aquesta aria: "Un bel dì vedremo", un 31 de desembre de 2005.,

La meva foto de l'estiu del 2007

No feia massa calor, fins i tot els diaris semblaven avui més buits de notícies que de costum; ho diuen, que a partir del 15 d’agost, les ciutats es buiden i semblava cert, costava avui de trobar en el meu passeig dels dissabtes al matí una cafeteria, quan normalment n'hi ha en el bullici propi d’una ciutat comercial. Avui però la majoria amb el tancat per vacances, això sí amb un "preguem disculpin les molèsties"/, per si de cas.

Per fi, en una plaça que recorda els antics oficis, a prop, ben a prop d’on unes restes fan fer un pàrking més petit en aquesta ciutat de l’interior que es diu Lleida, he pogut gaudir d’aquell gust retrobat, jo no havia begut mai cervesa, us ho prometo i no se massa bé perquè, potser algun coma etílic infantil, en tot cas puc dir que enguany, he descobert la bondat i cura d’allò que no sé ben bé perquè s’anomena xampú, perquè no s’hi assembla pas, però és una barreja de cervesa amb llimonada, una cura del calor, refrescant us ho ben juro. Com he pogut estar allunyat d’aquest plaer durant tants d’anys?.

És un bon invent aquest d’alguns diaris de contractar escriptors que escriguin dues planes amb contes propis o llogats, per omplir pàgines, distreuen al lector amb noves inquietuts, distintes de les habituals de qualsevol dia de l’any; de fet l’activitat s’atura fins a tal extrem que sembla com si alguna de les notícies fos inventada, vaja no vull dir pas les greus, les grosses, com el lamentable sisme del Perú no, i parlant d'aquest lamentable fet, val a dir que sembla com si la natura tingués predilecció pels països pobres o pels empobrits, una altra dimensió de la no- riquesa, quina llàstima, no? Per altra banda als diaris en aquestes dates hi podem trobar gent que refriteja textos i els signa com articles rimbombants, la transsubstanciació o alguna cosa per l’estil que ja va referir Lucia Etxeberria quan la van acusar de plagi…

Mentre quasi tothom del meu entorn gaudeix de les seves vacances, del trencar amb els contextos i pretextos de cada dia: els Estats Units, Mallorca, la Val d’Aran, Tarragona, l’Europa de l’Est…, descobreixo que la vida continua i que hi ha una activitat necessària que em necessita una urgència imperativa que et fa imprescindible, segurament ningú ho és d’imprescindible, ningú, ni un mateix, però de vegades les circumstàncies ens porten a creure’ns imprescindibles i assumim que no hem de marxar nosaltres de vacances i ens serveix, tanmateix, algun missatge de mòbil, algun missatge al messenger, algun record o alguna postal, mentre la vida continua i els que marxàvem tornen i tothom et pregunta: però no has marxat? No, enguany no he marxat de vacances, podia haver-me inventat un viatge al carib i restar amagat com algú fa, és una fórmula utilitzada com la de donar-se títols acadèmics que també s’empra i prou, però no, he volgut estar sincer amb mi mateix, i recrear-me en la ciutat tancada per vacances a preparar que la maquinària política estigui suficientment engreixada per a funcionar adequadament al setembre.

Això sí, alguna escapadeta si que m’he premés i alguna més que em permetré encara; per sort, si encarem tot plegat des d’una perspectiva positiva i gaudim de tots els petits moments que ens aporta la vida , que més podem desitjar? Com gaudir del final trist d’una pel·lícula però alhora al·legòric com ara “El diari de Noah”, una història entendridora, humana, com totes les històries d’amor i desamor, us la recomano. Gaudir també de moments com aquests és una de les coses millors en la vida, no creieu?, o perdre’t amb el carret de la compra per entre els prestatges dels magatzems, descobrint-hi nous ambients i si el temps ens acompanya com enguany, on la calor, tot val a dir-ho, s’ha comportat, doncs benvinguda sigui la vida que cada dia vivim de prestat i una fugida en AVE també val la pena de tant en tant, o no?.

Cercar la veritat, cercar el saber

Descobrir noves perspectives, noves maneres de veure les coses, la vida en definitiva, ajudar-te d’aquesta visió en el transcórrer de la teva vida, si has tingut l’oportunitat de fer un recés en el teu quefer diari, d’agafar potser un avió i posar terra o mar ves a saber, comporta no poc en la construcció de la teva essència personal.

Descobrir-te a tu mateix, potser sol en mig de tot plegat és la millor de les experiències, perquè et fa sentir allò que vols, allò que no vols i potser el que vols de ser de gran, posats a dir. L’estiu és temps de reflexió, tot plegat agafa un nou ritme, permet noves perspectives de les coses, avançar en conèixer-te a tu mateix i cercar en el fons de la teva ànima el millor que pots oferir als teus, a tots.

Per això crec entendre a Raimon Pànikkar[1] quan ens deia: “…Es podria dir que el meu món és l’univers dels grans mestres, que els meus interlocutors son, per exemple Heràclit, Plató, Aristòtil, Tomàs, Hegel, Heidegger, els autors de la Upanishad o bé Shankara, Abhinavagupta, Lao-tzu, Shiraz o d’altres....Encara que és ben segur que m’han influït molt…….El que passa és que em sento mogut pels mateixos problemes i en comunió profunda amb tot ells……, Els problemes m’han captivat tant que he oblidat qualsevol guia exterior…….” .

[1] Panikkar Raimon. “Invitació a la Sabiduria”. Espasa Calpe, Madrid. 1998. Pags. 141-142

Αν μου τηλεφωνουσες

Dues dones de la cançó grega Alkistis Protopsalti i Dimitra Galani, dues veus que es complementen en aquest tema que ens parla de la comunicació, de parlar, de transmetre sentiments i sensacions i també del silenci. Probablement l'encant de la llengua grega, la seva cadència armoniosa i el sentit i el significat mateix com a rel pròpia, segurament ens permet entendre com tot avança de la mà de la filosofia de viure.

Θέλω να πιω απόψε

Diu una cançó grega que canta Haris Alexiou:

Vull beure aquesta nit per res més recordar, vull atrapar-me en el fumi no tenir por de les conseqüències. Vull beure a gust i sobrepassar el límits.Vull confessar els meus somnis perduts cobert només pel fum.Faré llum amb la cigarretes i ho cremaré tot amb el licor. Ara que he perdut la por, tot pot convertir-se en cendra. Vull beure aquesta nit esborrar-ho tot i a cadascú, vull desaparèixer entre el fum per no tornar mai més enrera.

(traduït per Albert Balada de la lletra anglesa)

Sahel.

Quan en la fresca aconsegueixes de dormir algunes hores, després d’un potent sopar on les essències de l’esperit de vi et desdibuixen el món, obres la teva ment als somnis més profunds i episòdics en els que descobreixes les essències del teu subconscient, navegant per terres fantàstiques, descobrint-ne personatges i amics amagats en els racons més insospitats de la teva ment, descobrint també dels teus viatges i de la teva vida mateixa com se’t presenten així, com a descobertes màgiques.

És en aquests moments íntims i personals on transcendeixes la teva pròpia realitat i et submergeixes en realitats distintes però a la vegada primigènies, que es recreen en la teva pròpia contemporaneïtat, que et transfiguren i atorguen als teus sentiments, als teus pensaments, el principal do que en tenim els humans, la utilització dels pensaments com a instruments transmissors de les nostres pròpies essències, i descobreixes aquells petits moments que et van poder passar desapercebuts en el seu moment, ara magnificats i explícits, transitant davant dels teus ulls amb la transcendentalitat que els hi ho correspon, comparats amb d’altres que en la mundana vida ho podien ser, a ben segur, de més.

Veus com pot ser d’important un sol gra de sorra del desert d’Algèria, per exemple, al que potser vas trepitjar i que ha restat enllà immutable o transportat pels vents tempestuosos que de vegades acompanyen les estades en el sahel; o com pot ser de transcendent la mirada càlida d’un nen a l’ombra d’aquelles palmeres bordes quin dàtils son immenjables però formosos caient i fent ombres càlides. Això que ens és present sempre als nostres ulls, de vegades fuig com tapat per l’arena a la nostra mirada però esteu-ne segurs que resta enllà, captat per la nostra retina i retingut en la nostra memòria fins que un dia, insospitat, com en un somni d’estiu se’ns transporta i se'ns presenta.

Un poema d'amor i desamor fet cinema

Un dels pocs plaers d’aquest estiu estrany per a mi, a banda de la meva immersió en el quefer polític de la Diputació de Lleida, un dels pocs plaers, és abundar en les realitzacions cinematogràfiques, descobrir la delícia d’assentar-te en una butaca d’un cinema i gaudir durant dues hores d’aquesta expressió de l’art, ajuda a alliberar la ment de les teves quites i trobes i retrobes en aquestes creacions aquella mostra de la realitat feta ficció.

La darrera, la pel·lícula “Tuya siempre” m’ha impressionat, un Thriller que es recrea en una determinat llenguatge poètic, al meu entendre, per plantejar tot un món que gira a l’entorn del món del jazz en una mítica sala de Barcelona la “Jamboree” (1) i de tot un seguit de personatges tòpics, potser, que ens descriuen les seves misèries a partir d’un context diari de delinqüència, desencontre i desamor.

Les històries d’amor amagades a partir de sensibles composicions no escapen al desenvolupament de la duresa d’una trama, d’una sala, d’uns músics, d’una Barcelona distinta, però existent, que recrea vides corrents. Un autèntic plaer pels sentits on la direcció artística, il·luminació, etc. fan la resta a aquesta obra dirigida, a partir de les anotacions fetes per una altra pel·licula que mai va rodar-se, per Manuel Lombardero, on potser el de menys és trobar-hi artistes de renom. Un veritable poema d’amor i desamor, us ho ben asseguro, amb el jazz com a segon protagonista i Barcelona de fons.

(1) paraula d'origen Zulu que vol dir reunió

Els "models globals" en Xirinacs

Una bona amiga em transmet el traspàs ahir de Lluís M. Xirinacs i cercant en la memòria, recordo que el vaig conèixer, vaja el vaig veure, l'estiu de 1.976 quan com tanta altra gent vam participar a la "marxa de la Llibertat" que va recórrer tot Catalunya; segurament hauríem de convindre que va mantenir una certa coherència amb la seva visió de Catalunya que, puc no compartir i de fet no comparteixo per les seves idees polítiques, però necessàriament ha de merèixer el meu respecte, perquè per això lluito, per a que tothom pugui ser lliure pensador en el context de la concòrdia que s’ha d’entendre i dibuixar com a democràtica.

Saber-lo doctor en filosofia em desperta una simpatia Intel·lectual i em provoca a descobrir allò que pensava. Encuriosit trobo entre els seus textos un que es titula “Mentalitat i models globals”, un text on analitza lo global com a principi d’autenticitat postmoderna, i com ens descobreix la seva perpectiva de la globalització tot afirmant que: “Actuem i sentim en concordança amb la imatge que ens hem fet de les coses. Sovint creiem que aquesta imatge és la realitat. La coneixença i control dels nostres patrons mentals són tasques molt importants que deixem de banda. No estem preparats per afrontar la complexitat del món actual amb els patrons de l'especialització i de l'anàlisi. L'arrogància de la visió compartimentada de la realitat repercuteix en l'economia, en l'ecologia i en l'ecumenisme entesa com a relació intercultural”.

En aquesta obra, un "paper", de fet, se'ns proposa l'apassionant aventura d'estudiar models globals, de bastir síntesis globals i actuals, provisionals i perfectibles, redactades en termes filosòfics, amb un rigor diferent, ens parla, al meu entendre de Ciència Política, i per tant descobreixo un intel·lectual distint, amb idees noves, respecte de la persona que ens ofereix la seva activitat política i els seus referents més immediats i que, com deia no puc compartir.

Ens continua dient en aquest context interpretatiu com per a pensar en global en un món complex cal adonar-se dels dos camps complementaris d'un model global i ens descriu dues realitat, la realitat mental, la de la nostra ment i la realitat mental, la de la realitat mateixa i ens proposa una visió de conjunt que ens cal substancialment per a poder contemplar-la per decidir i per actuar a partir de quatre principis que ell ens descriu en el seu "paper": el principi d'identitat, on cada part és ella mateixa; el principi d'interdisciplinarietat on cada part té veïns; el principi de globalitat on cada part és en el tot; i finalment el principi d'holicitat on el tot és en cada part.

En la seva obra intel·lectual ens proposa de descobrir aquests principis i aprendre a viure amb ells com una proposta que ens hauria de permetre de descobrir i aprendre el suggerent art de viure i conviure creativament amb els grans reptes humans. Aquesta era, potser la seva gran contradicció. Descansi en pau.

En un món que tanca per vacances

Perdre’t en una ciutat a l’atzar resulta encantador en un dia d’agost, si la calor no apreta com en aquest estiu plaent on les temperatures difícilment superen els 33º; decobrir-ne els racons d’aquella ciutat que la fan gran i que poden resulten encantadors, potser per a fer-hi una cervesa o senzillament per a gaudir-ne de la fresca en una tarda, apartat, això sí, del teu i del seu bullici, de l’activitat que ara es para i on fins i tot i trobes portes closes perquè la seva vida social i política es trasllada o senzillament es deixa portar a un ritme nou més lent.

Descobrir-ne els indrets en els que amarar-te de la música de moda, aquella que ens pot agradar a la gent de la meva generació, feta per joves irreverents que veuen de les arrels americanes actuals i lluny de la musica europea a l’ús, poder-te assentar a fer un beure tot veient caure la nit i triar de fer un mojito negre carregat de menta, que et permetrà un dolços somnis, és a ben segur un plaer irrenunciable en una nit d’estiu que tanca les portes a tot allò que no sigui disfrutar dels bons petits moments.

Potser aquella visió localista que de vegades tenim ens porta a veure’ns allunyats de la resta de la península i ens obre les portes d’una Europa que se’ns assembla potser més germana, més propera; aquella mateixa visió, també, ens hauria de permetre d’anar descobrint de mica en mica, com en vivim d’amarats tots plegats en una mena de patriotisme multicolor, aquell que ens va tancant els ulls a la evident riquesa dels diferents llenguatges que podem descobrir en totes les terres i les ciutats que ens envolten de lluny o d'aprop, dels diferents llenguatges que ens poden aportar gent que poden tenir visions i perspectives diferents a les nostres, aquesta és, potser, la millor garantia d'un món divers.

Teràpia de prudència

Com el silenci es recrea en la bellesa, l'ànima de la persona es recrea en la poesia i l'art de la paraula, en definitiva en la teràpia de la prudència. Assistíem ahir a l’acte de proclamació i d’investidura dels nous electes provincials de Lleida, un acte ple del simbolisme que representava un canvi, una alternança en el poder com estableixen els cànons de la democràcia.

Abastar les possibilitats que permet aquest canvi i aquesta coalició post electoral tripartida, nascuda a partir d’un voluntat inequívoca de servei, resultaria quan menys agosarat, perquè les possibilitats que s’obren poden ser il·limitades si els esforços se centren en establir una nova dimensió una nova perspectiva àrea a àrea, servei a servei, sense especulacions i aprofitant sinèrgies adormides o poc rentabilitzades socialment.

La lectura que se’n pot fer, però, haurà de ser-ho a partir de la redacció dels primers pressupostos de la institució provincial, on la disposició dels tres grups que integren el govern en l’establiment de determinades polítiques públiques, hauria de garantir una reformulació dels models utilitzats fins ara per a la distribució dels fons que es gestionen des d’aquests òrgans de gestió supramunicipal, perquè les bones intencions hi son totes en aquests assaigs protocol·laris, a partir dels que s’haurien d’establir no poques lectures de voluntats polítiques manifestades.

El procés de canvi arriba tard, excessivament tard, dons d’haver-se mantingut els models calendats s’hauria arribat a l’estiu havent pogut establir una nova realitat orgànica per una banda i uns models i sistemes adequats a les finalitats i els terminis que s’establissin. Ara resulta complicat, donades les dates de poder anar més ràpid del que s’hauria d’anar i en tot cas de cercar complicitats que fins als primers dies de Setembre serà complicat d’obtenir, en tot cas la bona disposició i la il·lusió que genera aquesta canvi podrien garantir-ne d’entrada l’èxit, sinó fos per lo avançat del mandat que ara s’inicia, al menys en aquesta primer part del mateix.

Tot recordant Ambassador Satch

Moria el 6 de juliol de 1.971, fa doncs ja 36 anys, i aquesta cançó amb la seva veu trencada, en un dels darrers enregistraments que va fer, ens continua parlant, avui, del seu Wonderful World; era Louis Daniel Armstrong, una de les figures més carismàtiques i innovadores de la història del jazz .

..que no me la porta pas el vent

En la imatge un dibuix caligràfic xinès amb el meu nom.

Ha estat aquest un estiu estrany que sembla voler derivar cap a la seva normalitat, finalment, que no és altra, precisament, que la de poder retrobar-se un mateix, i iniciar aquella reflexió que les estacions i els meteors ens demanden; lluny de tot plegat, lluny d’aquella activitat professional que ens entusiasma, però també lluny de tot el teu entorn, per a valorar com han estat els darrers 365 dies o simplement els 100 darrers.

Amb tota probabilitat demà encara serà un dia intens, per la bondat i la transcendència del moment que no vull pas obviar ni menystenir, ans al contrari, em sembla prou assenyat per la meva part de recórrer la nit abans de tant transcendental dia, a la lectura i relectura en calma com em recomana una bona amiga, d’uns versos del poeta de la Dinastia de la cançó, un poeta de la Xina imperial: Yang Wanli, que va viure entre el 1.127 i el 1.206, escrit en mandarí: 楊萬里.

Va escriure aquest mestre, donat a enaltir mitjançant els seus poemes la bellesa i els misteris de la natura, de la flora i de la fauna, un bell poema titulat, Una nit d’estiu a la recerca de la frescor[1], que deia així:

Aquesta nit la calor

És tan aclaparadora
Com aquest migdia;
Obro la porta i rebo

La claror de la lluna.

D’un fons atapeït

De bambús

I frondosos arbres
M’arriba el ric-rac

Dels insectes.
Per moments sento

Una lleugera frescor

Que no me la porta pas el vent

[1] Estacions, poemes de les dinasties Tang i Song, traduït per Shi Bo. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona. 2005. pg. 54

Elogi dels felins

Amb tota probabilitat, la nit, consellera, t’ensenya que pot ser extremadament subtil en la seva confiança i permetre que el llenguatge i la paraula brollin activa i profitosament, sense necessitat de referir res d’especial, aquesta nit la inspiració em demana que us parli d’un dels meus gats, una gata d'angora turca que vam rescatar fa exactament un any d’un trist abandó que va patir en el garatge on guardem el nostre utensili de transport.

El fatalisme estableix, com ve creuen les tribus africanes que succeeix allò que ha de succeir i que res passa per casualitat, segurament aquesta adopció consentida per ambdues parts ens ha portat a la meva família i a mi una major part de beneficis que d’inconvenients, entre altres coses, perquè l’estima que demanda aquest petit animal, que com a característica essencial, a banda del pelatge és la seva sensibilitat tàctil a les potes del davant, és comparable a la que ens hauria de ser exigible entre els sers humans, la qual cosa com haureu pogut comprovar és absolutament discutible que es doni habitual i asíduament.

Fa ja temps em va sorprendre en un mitjà lleidatà una crònica respecte de la mort del gat del titular de la crònica; us d'afirmar que en aquell moment se’m va fer difícilment comprensible; ara, ja, us he de dir que ho entenc, que entenc aquell sentiment de dolor que expressava el periodista per la pèrdua de quelcom més que una mascota, d’una part mateixa de la família que passa les seves hores fent-nos companyia.

Us he de dir que la meva gata turca de nom “Dolça” com no podia ser d’altra manera és la tercera convidada animal a la família, la primera va ser una tortuga de Califòrnia, a la que anomen "Tortuga" que porta amb nosaltres ja prop de vint anys, la segona una gata siamesa que porta amb nosaltres prop de 5 anys, a la que anomenem "cendreta" -pel seu color cendra-, i la darrera, segurament la última, perquè el pis no dona pas per a més, aquesta gata que ens ha robat el cor. Intenteu fer aquest exercici, de compartir part de la vostra vida amb algun felí, segurament la vostra salut física i mental us ho agrairan.

LXXIII, 七十三 , 73

73 és el número atòmic del Tàntal, un lantànit, però no és aquesta la significació que vull explicar ni que es tracta del 21è nombre primer, bessó del 71.

73 dies hauran hagut de passar exactament fin que s’hagi fet possible una realitat que ja era incontestable des del principi, la constitució de la Diputació de Lleida amb un govern on sumen la majoria absoluta el nombre d’escons que composen els grups del PSC i d’ERC, també amb Unitat d’Aran.

73 dies d’inoperativitat institucional, d’aprofitament mediàtic del president en funcions que no ha subscrit el mandat legal que l’obliga només a les accions de tràmit ordinari i fins i tot ha fet rodes de premsa, evidentment que la prudència i el silenci amb el que han actuat d’ambdues forces polítiques del futur govern li devien de semblar al president sortint com una carta blanca. De fet fins i tot amb la senzillesa que caldria, és a dir amb una encaixada de mans en l’acte de constitució, tampoc li sembla prou, i convoca un acte de transferència de poders, tot sigui per poder garantir-se una fotografia, en això ha centrat el mandat els darrers Quatre anys i així ho acaba.

73 dies després de celebrar-se les eleccions municipals, el proppassat 27 de maig, la darrera de les diputacions catalanes es constituirà, el ple de constitució ha estat ja convocat per a les 11 hores del proper dimecres dia 8 d’agost, en una sala de plens que a ben segur quedarà petita, malgrat la canícula estival per establir un nou govern, una nova forma de governar, una coalició de progrés de 13 diputats, 9 del PSC, 1 d’UA i 3 d’ERC que donaran la presidència al meu amic Jaume Gilabert d’ERC, una aposta decidida on les forces de progrés s’hauran d’esmerar en plantejar quins són els objectius i definir els clients de la institució: els 231 ajuntaments de la demarcació.

Turisme interior com a model a copiar

Fotografia d'Eths Banhs de Tredòs

Quan la República francesa porta més de vint anys en el foment del seu turisme interior, per evitar-ne la dependència de l’exterior, de manera que aquesta font d’ingressos de la que se’n deriva una part del producte interior brut del país no pugui ser la que condicioni, com ho estan fent en el nostre país molt pocs sector de l’economia en el creixement , potser ens caldria avaluar-ne quins han estat els models i quines les seves experiències. Copiar amics meus, copiar!.

Aquesta foto que m’envia un bon amic meu que es troba gaudint de les seves merescudes vacances en un entorn paradisíac, la Valh d’Aran, país que ara governa un bon amic meu en Paco Boya, serveix per a poder posar l’exemple de les possibilitats turístiques i de promoció que ofereix el nostre país cara a la diversificació de la indústria turística, a la recerca d’un nou client, aquest cop en el marc de les economies localitzades i inter-relacionades, com és el turisme anomenat interior; en aquest cas, el mateix turista català que pot buscar en altres indrets la bellesa dels paratges que possiblement no siguin prou coneguts, perquè s’han esmerçat els recursos turístics en uns determinats monocultius, ben diferents de la política turística que segurament ens cal, a banda de la gestió de la mateixa de la que en no ser-ne expert no en puc pas parlar.

El reconeixement doncs de les possibilitats turístiques i de negoci, però obertes no a un mercat volàtil com el que pot aterrar en el que es considera turisme de platja que comença a tenir forts competidors en Tunísia i el nord d’Àfrica, per una banda, però també en d’altres destinacions turístiques si ens centrem en el que s’anomena el turisme cultural, podrem concloure que ens cal una revisió del concepte polític en aquest sentit i cercar una complicitat institucional, que ens porti a situar, per exemple les nostres joies del romànic en la seva justa mida turística, avalant-ho això si mitjançant una determinada oferta de complicitat que la faci prou atractiva.

Els meus amics i companys, han sentit sempre com poso per exemple el poblat ibèric dels Vilars d’Arbeca. Certament cap aposta turística no pot partir en exclusiva de l’ajuntament de la localitat, en particular perquè la inversió és suficientment costosa com per a que no la pugui dur a terme, de manera que seria òbvia una acció consesuada entre les diferents administracions que hi poden actuar d’una manera cooperativa o consorciada, podent-hi establir un centre de dinamització turística que abastés la reconstrucció a escala real del poblat, l’establiment d’un centre d’interpretació i la creació de llocs d’hostalera i hospederia en la seva justa dimensió, adequada a la oferta que s’anés creant. Segurament després haurien de venir determinades accions en l’àmbit de les polítiques turístiques, perquè no només aquesta s’hauria de centrar en uns pocs llocs determinats, segurament hi ha tants d’altres indrets susceptibles de poder tenir una acció directa i coordinada. Potser de l’observació del que han fet els nostres veïns en podríem extraure una experiència que a nosaltres ens hauria de costar anys de poder-la tenir.

Quan de lluny de nou hom albira la seva presència...

Descobrir una altra manera de cantar, de lloar aquest testimoni monumental de la nostra historia, recreant-la precisament a partir d'una historia d’amor, personal, intransferible, de sentiments, on intento descobrir-la, mimetitzar-la, en un intent de voler transmetre aquells reflexos de sensacions que ens crea la seva presència a dalt del turò, la seva absència i el seu record quan en som lluny; la influència, en definitiva que exerceix sobre nosaltres la població que la contempla des dels seus peus, sobre les nostres vides. Tot això intento de reflectir-ho a partir de tot un seguit d'elements simbòlics que vaig dibuixant al llarg del poema; desitjo que us agradi.

Ella


Poder obrir els ulls, respirar profundament,
Com volent abastar La vida que ens envolta.
Somniar de nou en blau i sentir cada moment,
Com una nova experiència recreant-la a cada instant.

Plou, i mentre l’aire es torna gris
els núvols juguen a perseguir-se;
es deixa mullar per les gotes de cel
Que la xopen i dibuixen el seu cos nu d’encant

Recorro el seu cos amb la mirada,
i amb la punta dels dits referint-ne la seva silueta;
La rodejo amb els braços com volent-la fer meva,
Acaronant-la, tot sentint la fragància de mil roses.

Descobreixo en la seva mirada plaent i sincera
el pas dels anys com la mimen i s’esvaeixen
Cercant en l’aire el seu màgic encanteri;
Quan la nit cau en el silenci
obrint les llums de la ciutat.

De bat a bat les portes per deixar
que la seva absència m’embargui!,
Que s’omplin les estances
De la quietud i la malenconia,
Mentre en l’aire dibuixo el seu rostre perfecte.

El record en l’enyorança desplega el seu vel,
acomboiant aquest cor ferit
que malalt espera de la metzina guaridora,
Del remei que calmi la seva tristesa,
Aquella angoixa que li omple el cor...

Quan de lluny de nou hom albira la seva presència,
Dolça, permanent i inquietant,
D’aquell cos nu, perfecte, d’olor de mil roses,
Que es deixa pentinar pel sol...
Sents descobrir de nou l’harmonia,
Desapareixen el dolor i el plany.






Lleida, 2 d’agost de 2007.
© Albert Balada

Existencialisme a la carta

Hom pot pensar que "Ratatouille" és una pel·lícula de dibuixos animats més, quelcom de prefabricat de la factoria americana de la Disney productions, sota la marca Pixar, amb algun que altre lleidatà dins, però certament aquesta és una pel·lícula que abasta alguna cosa més que les moralines americanitzans a que ens tenen acostumats el de la Disney, en aquesta hi podem veure la reivindicació de les arrels existencialistes del maig del 68, el discurs de Camus, de Sartre, la lluita de classes, l’individu en front del grup, el grup com a extensió de l’individu i a l’inrevés, la grandeur, etc.

Tota una extensa amanida d’ítems que se’ns ofereixen en una esplèndida creació de prop de dues hores, on descobrim des del primer moment el valor que ha tingut i té París en la definició de allò que representa o se’ns representa com a revolucionari, com a trencador d’arquetips, de models arcaics o estereotipats, per recuperar la essència primigènia, existencial i a la vegada socialitzant i de moral esperançadora.

Si us decidiu per a veure aquest film de dibuixos animats, intenteu de descobrir-hi quelcom més d’allò que se’ns ofereix a la pantalla, cerqueu el missatge profund i engrescador i sortireu satisfets d’haver vist aquesta petita mostra d'art al meu entendre, retrobant-vos, a ben segur amb vosaltres mateixos.

Solidaritat

El jueu convers, Mateos Alemán, autor de la novel·la “Guzman de Alfarache, Atalaya de la vida humana”, escrita l’any 1.599, deixa escrit -i ho transcric en llengua castellà que és en la que originàriament va ser escrit-, que: “Débense buscar los amigos como se buscan los buenos libros. Que no está la felicidad en que sean muchos ni muy curiosos; antes en que sean pocos, buenos y bien conocidos”.

Entre els meus pocs amics, hi conto un que no té les mateixes arrels ideològiques que jo, amb qui vam estudiar junts al Col·legi Episcopal de la ciutat de Lleida, fa una bona munió d’anys, on ambdós vàrem cursar primària i batxillerats, elemental i el superior. Deia que no té el meu mateix color polític, us en parlo de Paco Piniés, que ha sofert un revés personal, aquesta primer setmana d’agost per part dels seus correligionaris del Partit Popular, en fer-lo fora de la seva condició d’assessor d’aquella organització política, a l’Ajuntament de la ciutat, de mala manera, per SMS i sense que pogués treure els seus efectes personals del despatx, actitud caciquil com no pot ser d’altra manera i gens atribuïble a persones amb un mínim de formació i educació, ho lamento perquè als tres els conec, als tres regidors que han propiciat aquesta barroera manera de fer pagar al pobre una pugna política que va una mica més enllà de tot plegat, en tot cas dona entendre el nivell humà, però també polític del grup al que en Paco pertany i que l'ha "purgat".

Des d’aquest blog, mostrar la meva solidaritat personal i amiga amb l’amic Piniés, amb qui discutim no poques vegades, però sempre dins dels paràmetres que han de ser propis a dos persones amb una formació i una cultura, solidaritat cap a ell, per haver aconseguit fer d’un ningú un candidat que quasi assoleix els mateixos resultats que en la legislatura anterior, tot i la seva vergonyant afonia i absència d'algun debat i veure's obligat a llegir les notes que li havia preparat en Paco. Que poca memòria, que poca memòria!

Paco, sigues fort i pensa que, com va dir l’emperador Marc Aureli -un antic sacerdot estoic-: “la veritable manera de venjar-se d’un enemic és no semblar-s’hi”

Terapèutica estival

No, no ha estat pas un silenci terapèutic, encara que ho pugui semblar, les meves obligacions professionals m’han allunyat, involuntàriament del meu contacte diari amb la xarxa. Aquest retir obligat durant aquests cinc dies, ha estat un autèntic calvari per a mi, acostumat com estava a la reflexió diària, a establir aquell diàleg permanent amb els meus amics i amigues, amb els meus lectors, alguns confidents, i fonamentalment per a poder aconseguir de posar sobre el paper (encara que sigui telemàticament) totes aquelles reflexions que per sanitat mental i ideològica cal anar descrivint línia a línia, tot expressant, des dels sentiments més personals fins a aquelles cuites ideològiques o científiques a l’entorn de les ciències socials, evidentment en particular la ciència política.

Obrir un parèntesi que podia semblar vacacional, tot i que no o era, haurà servit també per a provocar aquella recerca entre meus arxius mentals, que em permeti de treure'n alguna cosa d’ara endavant, tot i que sí que sembla que les vacances les podré agafar ja per fi després de la pantotxada dels contenciosos electorals sobre la Diputació de Lleida i els Consells Comarcals; treure deia, el millor de mi, en aquella prosa descoberta recentment i que em porta a escenaris diferents emotius, a viure, en definitiva, noves experiències a través del llenguatge.

És possible, per tant, que a partir de la setmana vinent hi hagi una certa cadència menor en allò d’expressar-me a través dels meus articles al blog, una cadència que anirà probablement vinculada a la obligatorietat del descans que imperativament cal fer en aquestes nostres feines i que jo em vull imposar, perquè la nostra indistinció horària habitual ens deixa, de vegades, a la intempèrie en allò de la necessitat del repòs i cal definir aquells dies en els que hem de ser forçosament nosaltres mateixos; val a dir que això no treu que el blog mantingui una certa renovació periòdica d’articles on intentaré de referir les meves visions de la vida en societat a partir del descobriment d’aquesta desconnexió, com es viu, com ho viuen els ciutadans i les ciutadanes que m'envolten i com es descobreixen a si mateixos en aquests moments de tranquil·litat, o potser no tanta, segons com es miri.