La felicitat...

La fotografia és original de Montse Esteba

La felicitat, pot ser un estat emocional, però també un ideal, lluny de la simple acceptació que no ha de significar, però, imperfecció de les nostres percepcions, perquè la natura humana i la espiritualitat no són oposats, però si que haurien de quedar lluny de mera auto contemplació, de l ‘egoisme, per descobrir-nos en allò que des del cor se’ns diu. Serà doncs en funció de com ens definim a nosaltres mateixos i les nostres vides, com serem capaços d’acomplir la fita, sense interferències ni pertorbacions vanes.

© Albert Balada

31-12-2013

La natura humana

La fotografia és original d'Arturo Martin Fernandez, al Fb del Musée du Louvre

“La natura humana és tal que els pensaments s’esforcen per trobar la seva expressió en les paraules,  i les paraules pronunciades cerquen relació amb els fets, de vegades per camins tortuosos que el divulgador original d’aquelles paraules ni desitjà ni anticipà. Però el poder de la paraula corre més profundament que el seu potencial traduït en acció, fins i tot quan aquest potencia mai es comprèn, encara que les paraules mai es materialitzin en el món de la acció, existeixen allà en lo més alt, en el més espiritual “món del discurs”, doncs l’home no és només cos –també és una ànima, no només és un ser físic–, també és una criatura espiritual; així, en un sentit positiu: una paraula d’alabança, una paraula d’estímul és tan bona com si fos un fet en la realitat espiritual de l’ànima. Abans, tanmateix, que una paraula bona hagi derivat en un fet bo, ja ha tingut un efecte profund i durador en el nostre estat intern i en el nostre món”

Text original de Yanki Tauber traduït al català, sobre els ensenyaments del Rebé de Lubavitch

Cada dia és preciós...

La fotografia és un retrat de l'obra de Thor Lindeneg.

Cada dia és preciós, fins i tot en circumstàncies que puguem considerar adverses, perquè un sol instant de la vida, paga la pena de ser viscut. No hi ha llibertat més gran que la de poder gaudir de l’existència i prendre’n consciència, com qui reconeix un gran fet de l’Univers. La nostra cerca, de vegades, és una cerca cega, indefinida, però en el moment en que prenem la consciència del valor del temps i de l’espai, un valor no pas sustentat en el món físic, sinó en el món espiritual, aquella cerca esdevé alliberada de la foscor i un bri de llum, només un bri, que ens permet de descobrir les columnes que ens sustenten, perquè hom no s’ és veritablement lliure fins que hom no es reconeix en la nostra pròpia i veritable realitat, aquella que en sosté i alimenta els seus valors principals, doncs encara que no en tinguem un coneixement exhaustiu, tenim la consciència de la seva existència com del nostre paper en aquest món. 

© Albert Balada

29-12-2013

Vigila...

Vigila el que desitges, perquè tal vegada acabis acomplint els teus desitjos. L’esperança és com un viatge en un temps i un espai distint al que hom coneix i conrea, doncs hi ha un silenci més enllà del món que coneixem, que arreplega els nostres sentiments, que multiplica amb escreix un simple i senzill acte d’amabilitat...

© Albert Balada

28-12-2013  

El temps...

EL TEMPS [1]

No més incerta de tan vehement

la sorpresa amb què aculls la llum que esclata

rere el mirall opac i els cortinatges

angoixants i feixucs d'aquest llarg temps de prova.

És així com la vida expressa el seu

misteri i en referma la bellesa.

L' entreteixit del temps no mostra cap

fissura, flueix sempre, ineluctable.

Tot és perfecte i just dins el seu àmbit.

---

[1] Martí i Pol, Miquel, poema “El Temps” del “Llibre d'absències” . Edicions 62. Barcelona. 2011

Diuen...

Diuen, que sempre la persona adequada se t’apareix en el lloc exacte, així com les circumstàncies i els fets es desenvolupen com cal, només que la nostra capacitat per a percebre-ho, pot esser distorsionada si hom no ha fet l’avenç i el creixement que permetin aquella comprensió, però es tracta, de fet, de les connexions necessàries que existeixen en el món per a cadascun de nosaltres, perquè cada ànima té certes espurnes de llum en totes les direccions, nord, sud, est, oest i aquelles només es relacionen de manera específica i singular amb ella, essent només ella qui les percep, quan està preparada, aquelles espurnes que l’esperen.

La vida doncs, se’ns presenta com un fet meravellós i fantàstic, en la que descobrir-hi una existència que va més enllà del món físic, que és nogensmenys que un propòsit transcendent que va succeïnt-se a cada moment, en aquest lloc i en aquest moment en el que l’estem vivint, però de la què, un cop hem sabut entendre la seva pròpia transcendència, en podrem extreure el seu propi sentit: bellesa i unitat, força i harmonia, saviesa i emoció, dipositaris com som de l’objectiu transcendent de viure,

© Albert Balada

26-12-2013

Déu meu! quines coses tan estranyes passen avui!...

La fotografia és original de René Maltête, 1960

“-Déu meu!- Quines coses tan estranyes passen avui! I ahir tot passava com de costum. Em pregunto si hauré canviat durant la nit. Vegem, era jo la mateixa al aixecar-me aquest matí? Em sembla que puc recordar que em sentia una mica distinta. Però, si no sóc la mateixa, la següent pregunta és: qui dimonis sóc jo? Ah, aquest és el gran enigma!.” [1]

---

[1] Carroll, Lewis. Alicia al país de les meravelles. Edicions del Sur. Neuquen. 2003. Pag 16

Cultivar la sensibilitat...

Cultivar la sensibilitat ens ha de permetre conduir alhora la perspectiva des de la que contemplem el pas de la vida, permetent també canalitzar les emocions, evitant espirals indesitjades. Aquest cultiu de la nostra ànima, també ens ha de permetre descobrir alguns inferns interiors, propis i dels altri que cal reconduir, fins que la toxicitat quedi neutralitzada, aconseguint que la irracionalitat esdevingui racionalitat, transcendint des del món físic al món espiritual i ens retorni, perquè el pensament, la sensació i la paraula mateixa, es condueixen en l’ èter conformant causalitats en el camí.  

© Albert Balada

22-12-2013

Escolta...

“Escolta la meva veu singular que et canta a l'ombra

Aquest cant constel·lat de l'esclat dels cometes cantors

Jo et canto aquest cant d'ombra amb veu nova

Amb la veu vella de la joventut dels mons.”[1]

---

[1] Senghor, Léopold Sédar*. Léopold Sédar Senghor. Breve Antologia. UNAM-CDCDL- México. 2010. Material de Lectura nro. 92. Cant de l’ombra (fragment), pag. 13

*(9-10-1906/20-12-2001) fou un poeta, polític i intel·lectual senegalès que va ser el primer president de Senegal durant els primers vint anys de la independència del país (1960-1980). També fou el primer africà elegit membre de l'Académie Française. Per molts és considerat com un dels intel·lectuals africans més importants del segle XX.

Mai...

La fotografia és original de Santha Faiia.

Mai no estiguem tan enfadats que no ens sigui possible de comprendre l’amor que es desprèn de tota obra, de tot fet, de tota circumstància, fins i tot del silenci més profund. El privilegi de viure, fins i tot des de la perspectiva més humil, ens ha de permetre donar testimoni del valor que representa. La serenor, doncs, ens ha de permetre copsar aquell bri de llum que es fa lloc entre la foscor més intensa, doncs gràcies a ella viu augmentant-ne el seu significat, enaltint-ne l’esperança i perpetuant-ne el sentiment. Evitem, doncs, malbaratar la existència en discussions vanes i estèrils, gaudim de tota circumstància, doncs en ella hi ha el nostre reflex, que no és altra que la nostra essència, part d’un Tot present i secular, d’un vincle permanent .   

   

© Albert Balada

22-12-2013

Tot o gairebé...

Tot, o gairebé, et porta a malpensar i a maleïr moltes vegades, actitud humana, en diríem, però en definitiva una versió del mal, ínfima, si voleu, però que corromp i de quina manera, esperit i cos, ànima i cor, però també la salut; abandonar aquesta praxis, seria un avenç en el nostre camí de vida, reconèixer-nos en allò que ens cal fer per transformar les coses, sense externalitzar-ne  les culpes, reconeguent-nos en la part del Tot que som i transformant en positiu allò que als nostres ulls i experiència esdevé negatiu, perquè aquesta combinació del mal que ens força transformar-lo en bé, és també un imperatiu que ens cal, lluny del nostre desestiment, lluny de ser impassius, indiferents, som instruments de transformació cadascun de nosaltres si ens ho proposem, i serà aleshores quan niarà la essència divina, cada dia i a cada instant de la nostra existència.    

© Albert Balada

21-12-2013

Contra l'oblit...

La fotografia és original de Llorenç Melgosa, finalista del Concurs Itaca 2013

Contra l’oblit no hi ha millor essència que la devoció i la sinceritat. L’energia se’ns revela potent, des de la nostra humanitat en connexió proverbial amb la Providència que ens conrea els sentiments de la nostra noblesa. Som de viatge permanent per aquesta ruta que anem construint des que la vida ens és atorgada, però,  de tant en tant, convé d’examinar el nostres cors, comprovar que les nostres paraules responguin als nostres actes,  perquè la parla reflecteix coneixement, com són units el dia i la nit, sense transgressions, sense indiferències, conscient que no hi ha més sentit que el bé, sense ira en cap jorn, conscients, tanmateix que no hi ha altre sentit que la cerca de la veritat, perquè   tots els éssers humans neixen iguals i dotats d’iguals principis essencials: la Vida, la Llibertat i la Recerca de la Felicitat.

© Albert Balada

20-12-2013

Rellegir...

Rellegir, recuperar, documentar, no deixar abandonats els vells ensenyaments, que de vells són bells. Missatges que en la saviesa mística esdevenen transcendents, més encara quan els retrobes, lluny de l’ascètica fal·laç, però contundents en la connexió amb l’Etern...  

Cal intentar de no extreure de context, però amb els ensenyaments necessaris per a contextualitzar i saber comprendre el missatge ocult, simbòlic i transcendent, el que ens ha d’ajudar a viure en harmonia, si som capaços de descobrir-nos en ells, i des d’ells transcendir cap una senda de llibertat.

Ser a més contundents en la cerca de la essència, insistir-hi una i altra vegada, fins que aquella es desperti en nosaltres, amb els guiatges pertinents, però conscients del treball ferm i constant que ens ha de dur de la llum a la veritat...

© Albert Balada

18-12-2013

Ser honestos...

Ser honestos amb nosaltres mateixos i amb el nostre proïsme és un autèntic exercici de llibertat, afrontant errades i insuficiències des de la perspectiva del creixement, no pas de l’ instint.  

És en definitiva una pràctica que inunda de bondat la necessitat d’avenç, d’esborrar tot recurs a l’emoció, quan del que ens cal és esbrinar des de l’espiritualitat aquest sender  nou d’evolució, de canvi, de transformació.

© Albert Balada

17-12-2013    

Entro en un joc...

Entro en un joc que em provoca la Concepció Bellet, en el que em toca de parlar d’un pintor, el que m’assigna és en Gustave Courbet, el fácil hauria estat de recorrer a la seva obra més coneguda i predicada: “l’orígen del món”, una obra que té en comandita el Museu d’Orsay a Paris, però no vull presentar una obra tant coneguda i opto per “El taller del pintor” datada el 1855, un oli sobre tela de 361 x 598 cm, que també es conserva al d´Orsay, París.

Per a descriure aquesta obra, és bo de conèixer el que ens diu Beatriz Aragonés, Licenciada en Història de l’Art, qui ens analitza la obra[1] com “un paisatge realista, rodejat de personatges, alguns d’ells fins i tot identificable”, com ara el propi autor; però la millor descripció és la que en fa el propi autor, coms ens recorda Aragonés, qui en una carta[2] dirigida en la tardor de 1848 a Jules François Felix Fleury-Husson, escriptor i crític d’art, amic de Courbet i partidari del realisme pictòric, relata: “És la historia moral i física del meu taller, és la societat enllà en lo més alt, enllà en lo més baix, en una paraula, és la meva manera de veure la societat, en els seus interessos i les seves passions”.

Així doncs, tenim clar que l’artista pretén amb la seva obra “retratar” el context polític, artístic i cultural; Gustave Courbet (1819-1877)[3], qui va arribar a oferir una mostra paral·lela a la Exposició Universal de Paris, en no ser inicialment admès al saló de 1955, només ho seria en el posterior al suprimir-se la figura del jurat. Activista de la Revolució de 1848, en el context de la revolució industrial, va participar, després, en l’efímer govern de la Comuna de París de 1871.

© Albert Balada

Crític d'Art membre d'ACCA i AICA

16-12-2013

---

[1] http://www.spanisharts.com/history/del_neoclasic_romant/real_courbet.html;

[2] http://www.musee-orsay.fr/es/colecciones/resena-courbet/courbet-se-expresa.html;

[3] http://www.epdlp.com/pintor.php?id=223; http://www.biografiasyvidas.com/biografia/c/courbet.htm; http://www.arteespana.com/gustavecourbet.htm;

http://www.artehistoria.jcyl.es/v2/personajes/1650.htm;

http://www.rehs.com/Gustave_Courbet_Bio.html;

La nostra vida no és perfecta...

La nostra vida no és perfecta, no ho és en el sentit, del que podem considerar des de la perspectiva del món físic, tenim problemes, tenim entrebancs al llarg de la nostra vida, que solem a identificar com quelcom de dolent, com quelcom no desitjat,  créixer sense dificultats resulta fàcil, com també resulta fàcil de manifestar que amb aquestes dificultats aprenem i ens fem grans, però tot i aquesta suposa facilitat en la resposta, el cert és que l’avenç en les nostres vides és a costa, precisament d’aquest aprenentatge que neix de circumstàncies causals, més que no pas casuals, que, interpretades des del món espiritual, ens permet d’anar més enllà on érem tot just abans que succeïssin, però a més aquestes circumstàncies fan nàixer un altre principi que ens agermana, la solidaritat, que és nogensmenys que una mostra de la nostra sensibilitat cap al proïsme, lluny però de la caritat, doncs en la solidaritat prenem consciència i reaccionem davant d’aquelles situacions noves, causals o casuals.     

Mentre en la caritat intentem de proveïr sense afectar a la dignitat de qui proveïm, com un deure cap a la independència dels nostres proïsmes adoptant un nou sentit sense egoisme, mitjançant l’estímul de la solidaritat, podem intentar de transformar el present a partir de l’aprenentatge rebut. 

© Albert Balada

16-12-2013

De vegades hi ha raons...

La fotografia és original de Montse Esteba

De vegades hi ha raons que no se sustenten sobre cap raó mesurable o definible, són fruit del ressentiment, fruit d’aquells impulsos que lluny d’esdevenir quelcom de positiu,  habitualment es justifica a partir d’una suposada natura humana, què, si més no, s’allunya tan de la pròpia essència humana, com d’aquell imperatiu que n’estableix la obligació d’obrar sempre tenint el bé com a principi articular.

Quan es donen aquestes circumstàncies en les actituds d’ algú, s’obre un abisme amb els seus proïsmes, doncs està inferint des de la espiritualitat l’evidència d’un infern propi, tot definit el seu pitjor jo, i establint una toxicitat malsana contra la que cal previndre’s que ens ha de forçar la resposta adequada cap a aquell perill de l’ànima, adequant-ne el discurs, intentant calibrar i qualificar les emocions en un sentit més positiu, només així aconseguirem  que puguem fer de pensaments i accions quelcom de productiu.

Com diuen alguns, ens cal dons estar amatents al quocient de l’enuig.

© Albert Balada

14-12-2013

El servei...

La fotografia és original de M Torrebella Nuria.

El servei al proïsme és un premi en ell mateix,  honora i santifica, com una recompensa, doncs lliurar-se al que està escrit, esdevenint cadena de transmissió, comporta defugir de l’egoisme per endinsar-nos en el sender de la comprensió, de la justícia, on esdevé el canvi profund on l’ànima creix i es reforça en el seu convenciment, sense cercar altra compensació, sense cercar altres honors, més que la senzilla i humil satisfacció que ens apodera i transforma.

© Albert Balada

14-12-2013    

Abans que el dia no es clogui...

Abans que el dia no es clogui, ens convé llegar i reflexionar , deixar que l’ànima apaivagui les ànsies, que la calma inundi els nostres sentits, i no és altra cosa que reomplir el cor del bé que ens fa indemnes, bé que acabem repartint al dia següent, potser perquè és important prendre consciència com n’és de transcendent la afabilitat, doncs en el seu conreu, rau també l’efecte que aquesta causa, però això no podria ser si primer no hem estat capaços de conrear l’alegria, l’afectivitat, la assertivitat, la comprensió, la empatia i els efectes benèfics que això representa en el nostre quefer diari i el que és més important, saber ser agraïts pels dons i els bens que rebem, fruit d’aquesta praxi,  perquè, en definitiva tot és causal, però res és casual.

L’agraïment és un signe d’humilitat, de sentida i profunda humilitat, a través del que es demostra la saviesa que se’ns demana, per la felicitat de créixer, doncs més enllà de les rutines, som capaços de temperar l’esperit i albirar la càlida sintonia de l’esforç  recompensat a través de la universal connexió que hem estat capaços d’establir, car la cerca constant i permanent que ens auto imposen resulta vana, fins que hom descobreix com la estima cap al dia que ens donat de viure i totes les seves circumstàncies és l’obsequi  més preuat del que hom pot gaudir.

© Albert Balada

13-12-2013       

La ciència...

La ciència no pot operar ni avançar sense tenir determinades hipòtesi sobre les que sustentar-se, emprant, generalment determinades evidències, augmentant-ne la improbabilitat en funció de la major existència de variables desconegudes no avaluables, serà només aleshores quan hom haurà de prendre les cauteles pertinents, no en els supòsits en els que el major nombre de variables són conegudes i per tant, encara que sempre es perfectible, la veritat científica aquesta s’acosta a l’absolut quan la refutació d’aquella hipòtesi no és possible i entra en coincidència amb l’evidència.   

© Albert Balada

11-12-2013

Hi ha algún límit...

Hi ha algun límit en la cerca de la veritat? Potser és cert que hi ha tantes veritats com essers, perquè cadascú reflectim la nostra veritat, en la aproximació a l’absolut des de les nostres particulars perspectives, però també podrem convindre com alguna doctrina ens ensenya, que com més sublim sigui la veritat, menys límits hi haurà per determinar-la.

Ens cal però ser honestos, en el sentit que allò que és veritat, ho és sempre, doncs en cada detall pot sostenir-se sense ser refutada, de manera que, en sentit contrari, allò que no és cert, no resisteix, doncs ha de menester més incerteses per a sostenir-se i sempre pot ser refutada.

© Albert Balada

11-12-2013

La nostra vida

La nostra vida de vegada ens regala situacions que ens poden resultar incomprensibles. Un acurat anàlisi ens pot permetre d’entendre el sentit i la causalitat d’aquelles circumstàncies sobrevingudes, però de vegades fruit d’una determinada posició davant d’ ella, aleshores hi ha una tendència que ens sembla natural, quan fefaentment és antinatural, com és el fet d’interpretar tot fet que no entenem, o que ens sembla advers, com quelcom de negatiu i alimentar els nostres pensaments amb la negativitat; aleshores ens cal emprendre una posició difícil, però no impossible, separar-nos de la situació, ignorar-la en la mesura del possible per tal que la circumstància no esdevingui un “nosaltres”, centrant-nos només en raons de bé, en raons de Llum, això ens permetrà allunyar de la nostra ment tot pensament negatiu i transformar-lo en positiu.

Eliminem, doncs, la negativitat i la recreem en positivitat, ens haurem trobat a nosaltres mateixos, també és aplicable aquesta actitud a emprendre, respecte del nostre proïsme amb pensaments negatius, els que hem d’allunyar del nostre quefer quotidià.

Oblidem per a recrear-nos com a individus en connexió amb l’Etern.

© Albert Balada

09-12-2013

No et deixis subornar...

"No et deixis subornar amb regals, perquè el regal encega al que veu amb claredat i perverteix les causes dels justos" (Èxode 23:8)

L'orgull, l'arrogància, la satisfacció d'un mateixa...

L’orgull, l’arrogància, la satisfacció d’un mateix solen definir-nos de vegades, encara que la nostra percepció no ens ho permeti i puguem tendir a la falsa modèstia; la concepció fraterna que hom hauria de tenir, ens hauria de dur a considerar la nostra subordinació a l’esperit, de manera que els nostres trets característics ens permetessin d’obrar a partir de la sincera humilitat, emfàticament, però a aquest estadi no hi podrem arribar si no és fruit d’una profunda meditació, ordenada, cabal i feta a consciència, el que significaria una obertura de cor i de ment que ens renova i revitalitza. 

© Albert Balada

09-12-2013

Els racons...

Els racons tenen perspectives distintes segons sigui el moment on la mirada s’atura i el pensament conrea el lloc, tantes vegades vist, que t’acaba resultant indiferent; detenir-t’hi, tot esperant que les pedres o els arbres et parlin és un bon exercici que acaba donant el seu resultat, només cal estar atent i s’escolta la veu del temps conreat, dels somriures i els plors, de la vida que es reflecteix malgrat l’aclaparadora modernitat que tot ho menysté. El dia a través dels elements ens acompanya, tot saludant-nos, només cal retornar un somriure i ens sabrem amarats en el tot.

© Albert Balada
08-12-2013

Símbol de gran complexitat...

“Símbol de gran complexitat. El cigne estava consagrat a Apol·lo , com déu de la música, per la mítica creença  que, poc abans de morir, cantava dolçament. El cigne vermell és un símbol solar. La gairebé totalitat de sentits simbòlics concerneixen al cigne blanc, au de Venus, per la qual cosa diu Bachelard que, en poesia i literatura, és una imatge de la dona nua; la nuesa permesa,  la blancor immaculada i permesa. Però, el mateix autor, aprofundint més en el mite del cigne, reconeix en el ell el seu hermafroditisme, doncs és masculí en quant a la acció i pel seu llarg coll de caràcter fàl·lic sens dubte, i femení pel cos arrodonit i sedós. Per tot això la imatge del cigne es refereix sempre a la realització suprema d’un desig, a lo que al·ludeix el seu suposat cant (símbol del plaer que mor en sí mateix). Aquest mateix sentit ambivalent del cigne ha estat conegut pels alquimistes, per la qual cosa l’identificaven amb el “Mercuri filosòfic”,  el centre místic i la unió dels contraris, significat que correspon en absolut al seu valor com arquetip. Ara bé, segons Schneider, per la seva relació amb l’arpa i amb la serp sacrificada, el cigne apareix com a muntura mortuòria, donat que els símbols essencials del viatge místic a l’ultra món (a banda de la barca funerària) són el cigne i l’arpa. Això constituiria també una explicació del misteriós “cant del cigne” moribund. Presenta, a més, el cigne una semblança amb el paó, encara en situació inversa. El cigne-arpa corresponent a l’eix aigua-foc, expressa la malenconia i la passió, l’auto sacrifici, la via de l’art tràgic i del martiri. En canvi el paó- llaüt, situat entre terra i aire, si de cas representa el pensament lògic. Així com el cavall és l’animal solar diürn, el cigne era el que tirava de la barca del déu sol a través de les onades durant la nit, assenyala Jaime de Morgan a “La humanitat prehistòrica”. És evident que la llegenda de Lohengrin, es troba en relació amb aquest mite” [1]              

---

[1] Cirlot, J.E*. Diccionari de Símbols. Ed. Labor. Barcelona 1979. 3ª. Edició. Pag. 132-133

* Juan-Eduardo Cirlot Laporta (Barcelona 9 d'abril de 1916 - 11 de maig de 1973) fou un poeta, crític d'art, hermeneuta, mitòleg i músic català.

La saviesa i la voluntat...

La saviesa i la voluntat van de la mà, en tots nosaltres, en la comprensió d’allò que ens uneix a la Font de la vida, en el relat a través del qual som capaços d’ interioritzar la llum que flueix des del món espiritual superior fins al món espiritual en el que ens trobem immersos, encara amarats del món físic com estem. 

Transcendim, doncs, en el moment en què la nostra ànima és capaç de transformar-se d’aital manera, en la comprensió espiritual que ens nodreix, com qui alimenta el cos.  

  

© Albert Balada

07-12-2013

Tot el que succeeix...

La fotografia és original de Jordi Plana Nieto

Tot el que ens succeeix és, de fets perfecte, encara que ens pugui semblar perfectible, perquè si hom és capaç d’entendre les circumstàncies, hom pot alhora descobrir la bondat en la seva més absoluta forma. Què ens impedeix de descobrir la felicitat en tots els nostres actes? Només l’absurda i conspícua consciència que arrela en moments passats i albira sense senderi futurs inexistents. Inconsciència humana que esdevé inconsistència, doncs gaudir del present, siguin quines siguin les circumstàncies, ens ensenya si hom sap traduir cada situació, si hom sap transformar cada situació, una mena d’obertura emocional que ens permet transitar de la frustració a la felicitat...

© Albert Balada

07-12-2013  

L'ànima...

L’ànima d’una persona és una candela de Déu" (Proverbis 20:27).

La nostra ment...

La nostra ment crea, absorbeix, enregistra coneixement, podem pensar que és un acte conscient, una expressió de voluntat libèrrima , però en realitat estem parlant d’abstraccions intel·lectuals que ens connecten a dimensions que van més enllà de la nostra comprensió material, del nostre món físic, en connectar-se la nostra ment amb un complex món espiritual, amb gradacions distintes, que entren en sincronia amb una ment universal, on moralitat i virtut esdevenen substancialment neutrals, creatives, en el transcurs dels temps.

Conreem, doncs en aquestes connexions, i a partir de les nostres sensacions i sentiments, diferents tipus de concrecions espirituals, d’aital manera que el seu retorn ho és a partir de la bondat o no, tan de les nostres accions com dels nostres plantejaments i posicions, conreant, doncs, el bé o el mal que exercim sobre la Creació, se’n deriva una influència positiva o negativa, segons quin sigui el nostre plantejament vital, segons quines siguin les nostres essències més íntimes.

© Albert Balada

07-12-2013

  

No tinguis por a la mort...

“(...)No tinguis por a la mort, tingues por a la vida no viscuda... No has de viure eternament, sinó viure(...)”[1]

---

[1] Babitt, Natalie*. Tuck Everlasting (El bosc màgic de Tuck) Farrar, Straus and Girous (BYR). 1975.

*(1932) Escriptora Nordamericana.

A l'igual que tots...

“(...)A l’igual que tots els nens xhosas, vaig adquirir coneixement mitjançant la observació. S’esperava de nosaltres que aprenguéssim a través de la imitació i la emulació, no de les preguntes. La primera vegada que vaig visitar la llar dels blanc, em vaig quedar bocabadat, pel nombre i tipus de preguntes que  els nens feien als seus pares, així com per la invariable disponibilitat d’aquests per a donar-los resposta. A casa meva, les preguntes es consideraven una molèstia; els adults impartien la informació com millor els semblava. (...)”[1]     

---

[1] Rolihlahla Mandela, Nelson*. El largo camino hacia la libertad. La autobiografía de Nelson Mandela. Santillana Ediciones. Madrid. 2012. ISBN 9788403005334.

* (Umtata, Sud-àfrica, 18 de juliol de 1918 - Johannesburg, 5 de desembre de 2013). Fill adoptiu del regent de Jongintaba,  va ser un polític sud-africà, un dels líders emblemàtics de la lluita contra el sistema polític d'apartheid i va arribar a ser el primer President de la República de Sud-àfrica (1994 - 1999) escollit per sufragi universal a les primeres eleccions nacionals no racials de la història del país. Llicenciat en Dret per les Universitats de Sud-Àfrica i de  Witwatersrand.