Lleida, un nou model de gestió local

Un nou model gerencial determina el govern de la Paeria que, sorgit de les urnes del proppassat 27 de maig, va atorgar la majoria absoluta + 1 a la llista del Partit dels Socialistes de Catalunya. Potser el concepte, el nom, que com diu un bon amic del ram de l’urbanisme, no fa a la cosa, i no està al meu entendre ben triat, però respon a un model que pot semblar basar-se, com apunta Joan Cal en la seva editorial "la peixera" de Segre, en l’aplicació d’un model de gestió privada a la cosa pública. Crec que en aquesta qüestió el periodista lleidatà s’equivoca, dons malgrat l’addició de l’Alcalde Àngel Ros pels lleons d’ESADE, una fixació com una altra pels formats en les escoles de negocis, com ell mateix, MBA que és, respon més a un model que predetermina una nova forma de model municipal, d’aquí que jo no cregui encertat el nom de gerència en els nous càrrecs que determina el govern municipal; de fet al meu entendre intenta aplicar per endavant el que serà la nova delimitació de l’estructura municipal que l'avant-projecte de la futura "Llei del govern i de l’administració local", preveu, i aquesta preveu, llevat de possibles canvis en el tràmit parlamentari, l’existència d’un govern en ciutats de les característiques de Lleida, que hauria d’estar format per persones expertes en la matèria, al marge dels electes que configurarien el parlament local.

Aixa doncs, com ho veig jo, Ros, prefigura ja d’avançada aquest nou concepte i imagino que per no ferir suspicàcies dels electes, denomina gerents als nous “ministres” locals, gestors en definitiva de la cosa pública, executors de les polítiques que haurà definit la política sotmesa a la dialèctica de la qüestió parlamentària i de l’acció diària de contacte amb la ciutadania. Absolutament doncs encertat aquest intent, tot i la denominació de “gerents” dels nous càrrecs, que seran els qui « gerenciaran », aquí sí que el terme si escau, el dia a dia de la gestió municipal.

Fer dissabte

Fer dissabte, en sentit col·loquial del terme, significa nogensmenys que adoptar una actitud de neteja i reordenació, és a dir fer allò que suposadament no es pot fer durant la setmana.

En el meu cas suposa arribar a un moment de tranquil·litat, després de tot un seguit de dies en els que calia apostar per la discreció i el silenci com a instrument de contemplació, però alhora de transmissió i impuls d’un mateix cap a l’entorn que el rodeja i el mimetitza.

De vegades determinats tràngols t’ajuden a veure que està passant, cal establir una determinada distància i veure com s’han mogut les fitxes en el tauler, quins peons avancen, quins, no, com juguen els alfils i els cavalls, si les torres han fet algun moviment, algun enroc, aleshores, un cop has redescobert el mapa, veus quin és el plantejament real, no aquell que et donen els mitjans, tot i que ben informats, i veus també quin paper hi jugues, hi juguem, dins de tot plegat.

Aquest dissabte també m’ha permès de veure com podem arribar a ser, com som en realitat les persones, i quina és la nostra concepció del micro poder del que gaudim en els nostres quefers diaris, demostrant la majoria de les vegades una tendència a la tirania de tots plegats, en la manera com la concebia Plató.

Cert és que la teoria ens diu i ens ratifica el que per altra banda ens deia Aristòtil, la definició del zoón politikón, que tantes vegades he defensat, tot i que reprenent a Plató, el bé comú només s’aconsegueix a partir de la pràctica del a virtut com a normal essencial que planteja un equilibri raonable entre lo inestable i lo just, la relació entre lo etern i lo inalterable, allò immutable, dins del natural sorgir de la construcció social i política.

Una cita: Toynbee

"El major càstig per aquelles que no s’interessen per la política és que seran governats per persones que sí que els hi interessa."[1]

[1] Arnold Joseph Toynbee (4 d’abril de 1889 – 22 d’octubre de 1.975). Historiador britànic, especialista en filosofia de la història va establir una teoria cíclica sobre el desenvolupament de les civilitzacions.

Una cita: Rousseau

"L’home que no coneix el dolor, ni coneix ni la tendresa de la humanitat ni la dolçor de la commiseració "[1]

[1] Jean-Jacques Rousseau (Ginebra, Suïssa, 28 de juny de 1.712 - Ermenonville, França, 2 juliol de 1.778) fou un filòsof franco-suïs; usualment és definit com un ilustrat

Una cita: Σωκράτης

"Baixa a les profunditats de tu mateix i aconsegueix de veure la teva ànima bona. La felicitat la fa només un mateix amb la seva bona conducta.”[1]

[1] Sócrates (Atenes 470-3299 ac) no va escriure res i malgrat haver tingut nombrosos seguidors, mai va arribar a crear cap escola filosòfica. Les anomenades escoles socràtiques van ser iniciativa dels seus seguidors. Sobre la seva activitat filosòfica ens han arribat diversos testimonis contradictoris de Jenfonte, Aristòfanes o Platón.

Societat en xarxa

Manuel Castells, qui en el ranquing de consultes que rep el nom d’Índex de citacions en les Ciències Socials (SCCI), es situa en el quart lloc mundial, només per darrera de figures llegendàries de la investigació social, com ara Giddens, Putnam i Habbermas, acaba d’aportar tot un seguit de conclusions qualitatives a un estudi elaborat per ell mateix i la catedràtica Imma Tubella, a banda d’altres investigadors que hauran fet contribucions importants a aquest estudi que s’emmarca dins de les investigacions que aquesta universitat oberta tenia iniciats i que porta per títol: “Projecte Internet Catalunya, societat en xarxa”, finançats pel Govern de la Generalitat de Catalunya”.

Segurament no serà un estudi més dels realitzats per Castells, com tampoc va ser un llibre més la seva trilogia “L’era de la informació: economia, societat i cultura” amb els seus tres volums “La societat real”, “El poder de la identitat” i “Fi de mil·leni”, editats l’any 1999 a Mèxic per Siglo XXI; o la nogensmenys famosa obra, traduïda a no pocs idiomes: “La galàxia Internet, reflexions sobre Internet, empresa i societat”.

Se’ns ha desvelat el que consideren més interessant, evidentment a ulls dels autors, com ara que gairebé un 60% dels adults no han acabat els estudis secundaris. I, per tant, molts no tenen gaire clar què es pot fer amb Internet, o que la societat telemàtica té un profund interès en els assumptes del món i hi vol intervenir amb la seva autoorganització.

Segurament donarà que parlar, crearà controvèrsia i serà objecte d’estudi, com ho és la seva obra en no poques facultats de Ciències Polítiques o de Sociologia.

Consciència col.lectiva

Les dificultats amb les que s’enfronten les forces polítiques, les organitzacions polítiques consolidades, és, sense cap mena de dubte, amb la contemplació d’un escenari, cada cop més estès, de la delimitació conceptual de la « res politicae » com allò que ja no és inherent al ciutadà, no pas perquè de fet no ho sigui, si més no, perquè hi ha una consciència col·lectiva, que això és així; la percepció generalitzada que l’instrument de control de la democràcia com és l’exercici del vot, però també el vot entès com a norma de determinació de la bondat o no de les gestions i de les intervencions en la cosa pública, obtenen o no l’aquiescència de l’elector actiu i conscient de que les coses són així, com de la potestat que aquest acte de voluntat l’hi atorga, definit en si mateix com un instrument d’expressió igualitarista i en conseqüència definint un esquema de llibertat difícilment obtenible si aquesta acció voluntària no es produís, a la vegada que, fraternitza l’acció en considerar el resultat global a partir de la suma de les accions voluntàries individuals.

Manta vegades he definit la no execució, la no acció en la determinació dels resultats democràtics, i per tant la manca de participació com un exercici que atempta contra la essència democràtica de la societat, el fet que el ciutadà consideri bé que no és necessària la seva intervenció política, bé que la seva intervenció política no serveix per a res, bé que pensa que la pròpia llibertat en l’exercici del sufragi li permet, per els mateixos conceptes, poder deixar de fer-ho, no crea sinó unes limitacions al sistema que abunden en el risc de ruptura del mateix si la cultura política d’una determinada col·lectivitat acaba assumint com a vàlida aquesta premissa abandonista que defineix clarament una part de la massa electoral com “absentitsta”, en una proporció cada cop més elevada.

Aquest fenomen que ja han començat a tractar alguns autors, podria anar sensiblement lligat a determinades reformulacions respecte dels canvis de valors, per una banda, però per l’altra íntimament lligat a la nul·la consideració de l’espai públic, en totes les seves vessants com un espai propi i compartit; la “res pública” com allò que ens és consubstancial i per tant definitori d’allò que som, és a dir el fet d’haver deixat de prendre consciència que hi ha una part de nosaltres mateixos o potser la totalitat que no pertany a la nostra essència individual, sinó que es defineix com un concepte col·lectiu i que per tant implica que compartim un espai, en la majoria de les ocasions, de convivència que té unes regles que tots fins ara compartíem i respectàvem, com ara l’obligació de l’emissió de sufragi, com també la del respecte al context públic que s’incardina necessàriament amb el fet privat que per tant deixa de ser-ho en sí mateix.

És probable que el camp d’anàlisi i de l’estudi comporti en els propers anys, tant des del punt de vista de la Ciència política, com de la Sociologia, l’Antropologia, la Psicologia social, etc., la determinació de l’evolució que està patint la nostra societat a partir de la conceptualització de paradigma post-modern; si aquesta situació que apuntàvem té a veure amb les variables que el defineixen o si es dona una nova conceptualització o noves variables que ens facin veure que els canvis que es produeixen en aquest context de la tercera revolució industrial, en l’intangible d’aquesta, a diferencia de les dues anteriors planteja “canvis” que no havien estat prevists, fins i tot abans de la consecució del zenit en la campana de gauss que defineix el nou paradigma en la seva formulació gràfica, variables que poden configurar un histograma que no segueixi per la independència d'aquestes una distribució normal però si que ho fa en una dimensió gran de mostra.

Tot recordant Piaff

L’any 1.949, Edith Piaff, escrivia aquest himne a l’amor (Hymne à l’amour) al que hi possava música Margarita Monnot i ho enregistren l'any 1.950 i sembla que la cançó estava dedicada per Piaff a un lluitador de boxa, Marcel Cerdan, mort l’any abans de ser escrita.

L'Hymne a l'Amour
Uploaded by cvera




Hymne a l’amour (Himne a l’amor)
Original d’Edith Piaff
Traduïda per Albert Balada




El cel blau sobre nosaltres pot esfondrar-se
I la terra pot també pot escolar-se
poc m’importa si tu m’estimes
jo me’n foto del món sencer

Mentre tant, l’amor inundarà els meus matins
Mentre tant el meu cors tremola sota les teves mans
Poc m’importen els problemes
Amor meu, doncs jo t’estimo

Jo aniria fins a la fi del món
jo em faria tenyir de ros
Si tu m’ho demanessis

Jo aniria a despenjar la lluna
Jo aniria a gastar-me la fortuna
Si tu m’ho demanessis

Jo renegaria de la meva pàtria
Jo renegaria dels meus amics
Si tu m’ho demanessis

Pots riure-te’n de mi
Jo, faria el que fos
Si tu m’ho demanessis

I si tu un dia la vida t’arranca de mi
Si tu mories que sigui ben lluny de mi
Poc que m'importa si tu m'estimes
Perquè jo moriria també

I aleshores tindríem per nosaltres l’eternitat
Dins del blau de tota immensitat
dins del cel mai més problemes
amor meu, creu-me l’estima

Dins del cel mai més problemes
amor meu, perquè m’estimes

Σαπφώ

Un dels poemes que l'hi és atribuït a Safo:

"...De ella veure voldria el seu caminar amable

i la clara llum del seu rostre

abans que als carros libis o a mil guerrers
plens d’armes…

La lluna lluminosa va fugir amb les plèiades.

La nit silenciosa ja arriba a la meitat.

L’ hora ja ha passat i desvetllada en el meu llit
dono pas al plor sense esperar pietat..."[1]


Sovint els historiadors i la pròpia literatura han deixat de costat a la poetessa Safo, encara que a Grècia, després de la seva mort es van arribar a emetre monedes i erigir-ne estàtues amb la seva imatge i el propi Plató l’adorava i es va referir a ella com la desena musa.

[1] Safo, nascuda a Lesbos, l'actual Mitilne, a Grècia (650-580 a.c.). Poques dades certes es tenen sobre Safo de quina obra es conserven alguns poemas i fragments extrets de cites tardanes i de papirs

Gilgamesh

Si caic, hauré conquerit la fama.

La gent dirà: 'Gilgamesh va caure

lluitant contra el ferotge Humbaba!...

Estic decidit a penetrar en el bosc dels cedres,

fins ara és feliç el meu cor:

escolto aquest cant, veig una flor

vull fundar la meva glòria.

Tauleta III, columna 4[1]


Segurament el poema de Gilgamesh és un dels treballs en poesia més antic que és coneix, una obra que té una clara i notòria influència en la recreació mitològica grega. De fet, aquestes tauletes sumiries, dotze que s’han conservat fins a l’actualitat, expliquen la història de Enkidu, amic del Rei Gilgamesh i d’ell mateix, del seu descens als inferns, del tracte amb déus, semidéus i mortals, així com amb figures mítiques.

[1] Poema de Gilgamesh es una narració d' orígen sumiri, considerada la narració més antiga de la història.

φροδίτη

“Oh, cel diví, vents d’ales ràpides, font dels rius,

innombrable somriure de les onades del mar, Terra, mare universal

us invoco a tu i al Sol que tot ho il·lumina.

Vegeu el tracte que rebo per fer entrega a l’home del foc!”

….Ens canta Esquilo[1]

Els antics, els pagans des d’una perspectiva cristiana, celebraven el solstici, que com tot allò referit a les relacions de l’home amb la natura, amb la terra, no tenia una data concreta, perquè els efectes de la lluna i el sol eren i son canviants.

De fet la màgica nit del solstici, va ser la nit del dijous dia 21 d’aquest més, en que vam entrar a l’estiu meteorològic, com ho sabien ja els postres predecessors, és aleshores quan ells haurien celebrat els rituals de culte al sol i a la lluna, d’honor a la natura i als seus canvis, que són també els nostres.

La tradició gnòstica ens diu que el solsticis són aquelles èpoques de l’any en que el Sol entra als signes de Cranc i Capricorn, és a dir el moment en el qual arriba a la seva màxima declinació septentrional o meridional.

En la nit del foc per excel·lència, banalitzada segurament per una aculturació generalitzada que no ens permet de percebre la importància del moment, malgrat el retard en la celebració a nova mitologia cristianitzada de la tradició secular, ens permet de recular, de refer una mica la nostra civilització i entroncar-la una vegada més amb les tradicions gregues i romanes, que són les nostres transformades per la post-modernitat que defineix en l’actualitat les nostres essències socials.

Ens diu la tradició grega que el tità Prometeu, fill de Japeto i Clímene, germà d’Atlas, Menecio i Epimeteo, temut pel propi Zeus, va crear l’home amb un blog d’argila i aigua (us sona aquest origen de l’home?) ens diu també la tradició que per no deixar indefensa la seva criatura, el tità va robar una guspira de foc al carro del sol i el portà als homes.

Ens diu també la tradició grega que el tità va ofendre encara un altre cop al pare dels déus en esquarterar un toro i oferir-li les grasses i els ossos i donar la carn i les pells als homes; la ràbia de Zeus li va fer enviar a la bella Pandora que va estendre la desgràcia sobre la terra en obrir la seva caixa (us sona la versió de l’origen del pecat original?).

El càstig va ser terrible, encadenant Prometeu a una roca on una àliga gegantina li devorava el fetge que és regenerava, fins que el perdó va arribar tot i que el Tità és va veure obligat a a dur un anell amb un tros de roc (us sona aquest origen de la tradició dels anells?).

Així doncs en el solstici, es recrea la veneració de l’origen diví del foc, de l’origen diví de l’home, de la recreació de la natura, d’aquella història mítica de déus i titans, aquests darrers nascuts de Gea i Urano, de quins testicles llençats al mar amb la falç, per Cronos, creix l’espuma de les onades de la que neix Afrodita, deessa de l’amor, de la luxúria, de la bellesa i de la sexualitat, segons explica Hesiodo[2].

El solstici és dons, l’evocació de tot allò que els pares de la nostra civilització veneraren, l’essència mateixa del nostre origen, del nostre lligam amb la terra, del nostre lligam amb la creació i amb l’univers, el foc és doncs, la font de vida, i l’essència del creador, segons ens transmeten els grecs i copia la tradició cristiana.

[1] Esquilo “Prometeu encadenat”, fragment d’inici . Segle V a.c.

[2] Hesiodo “Teogonia”. Segle VI a.c.

Savoir Faire

Un dijous intens seguit d’un divendres nogensmenys. Un dijous, on va tenir lloc "La tertúlia" que dirigeix i presenta Santi Roig, a Lleida TV, la darrera de la temporada que acaba amb l’arribada de l’estiu, no en sentit metafòric, l’estiu feia algunes hores que havia arribat quan començava l’emissió d’aquesta darrera nostra, segurament hem refermat una certa amistat entre els tertulians, sempre passa, amb alguns més que d’altres. Ahir us puc dir que m’ho he passat d’allò més bé i segurament també els meus companys d’estudi, perquè ahir ens vam desinhibir, malgrat que els temes del dia no donàvem per a molt i en ser el darrer ho vam poder dir tot una mica més planer, potser sense tanta disciplina, sense rebaixar el to de qualitat que ens és exigible.

Ahir, segurament amb una complicitat no estudiada amb Marta Alòs jugàvem, com en un teatre, a trobar-nos i allunyar-nos, certament a partir de plantejaments ideològics, els dos som de morro fort, però també és cert que conduíem amb una vitalitat frenètica la dialèctica que s’establia, a partir, també, d’una certa ironia i una certa broma que crec s’hi esqueia, potser no en un altre programa, en el darrer sí. He d’agrair el “savoir faire” d’aquesta dama de la política que “temporalment”, espero, ens ha deixat, com també he d’agrair el respecte amb el que ens tractem, potser havíem començat amb una certa tibantor, però ara, després de tants mesos i també coincidències en d’altres mitjans, els dos sabem que se’ns reclama un cert nivell d’ideologia, un cert nivell de comprimís, un cert nivell de cultura, entenent-ho tant com a formació acadèmica, com a civilització.

Així, de la mà de temes interessants com ara la reforma penal en matèria d’accidents de trànsit, o l’errada de la Junta de Zona de Cervera, a la que vaig intentar defensar argüint que no és un jutjat especialitat i que rep la pressió mediàtica com el que més, d’igual manera com els mitjans pressionen donant per certes dates de constitució d’institucions com ara la Diputació de Lleida que no són del tot certes i més tenint en compte ara, quan escric aquest post, que hi ha una resolució de la Junta Electoral Central que recomana el següent:

“La exigencia establecida en el artículo 205.1 de la LOREG de que estén constituidos todos los Ayuntamientos de la provincia para que se pueda proceder a iniciar el proceso tendente a la constitución de la Diputación Provincial debe entenderse en el sentido de que dicho proceso deberá aplazarse hasta que se hayan resuelto previamente todos los recursos contencioso-electorales contra la proclamación de concejales electos en los municipios de la provincia.”

O sia que, malgrat la urgència que la llei electoral atorga als recursos presentats, encara manquen uns dies per constituir Diputacions i Consells Comarcals.

Ràpid, molt ràpid, gairebé sense desmaquillar, acudia al sopar que dijous vespre es feia al la Fonda del Nastasi, per reunir, com es fa tradicionalment des del PSC a la gent que ha col·laborat en la realització de la campanya que ha estat dirigida per l’actual primera tinent d’alcalde i Diputada al Parlament, Marta Camps, una munió de gent a l’entorn de l’amic Àngel Ros i una primera intervenció en el sopar de la Consellera de Salut, l’amiga Marina Geli, a la que no vaig poder saludar. Prendre contacte amb amics, companys i Diputades amigues, una joia per compartir aquelles taules. Com us deia una jornada intensa, però amb una carretada d’ímputs positius que és el que ens cal.

Banderes verdes

Era qüestió de temps, potser fins i tot a tardat massa, que la guerra civil palestina sortís a la llum, evident potenciada des d’un punt de vista de les relacions internacionals, a partir d’un aïllament dur i quasi permanent que anava acotant determinades línies d’actuació.

De fet l’anomenat perill islamista es retroalimenta com tots els projectes de tall unidimensional i diríem que antisistema o antidemocràtic al basar-se el seu perfil en el desenvolupament d’un estat teocràtic, de la mateixa manera com succeïa en els models dictatorials del segle XX, on la teocràcia era substituïda pel culte al líder. També s’alimenta de la tensió i radicalització en contra, el que fa que les elits alentin les masses en defensa de les agressions rebudes, que ho han estat i per tant responsables d’aquesta escalada violenta que porta a l’enfrontament en el si de les pròpies administracions autònomes a les forces radicals amb les moderades, a banda de la victòria electoral que és considerada il·legítima, no des de la perspectiva de no correspondre a les expectatives mínimes de nivell democràtic, si més no pel perfil ideològic ans descrit.

El desmantellament del conflicte territorial que s’arrossega a palestina des de 1.947, passa, de moment pel suport de la comunitat internacional als islamistes moderats, de manera que la radicalització islamista es radicalitza encara més en veure’s aïllada, a banda del maltracte que ve rebent la població palestina des de la segona intimada, per part de les autoritats i l’exercit israelià.

Poc podem esperar al relantiment del conflicte en una zona sensible, on les relacions de les dues societats amb suficient pes específic per a condicionar actuacions i intervencions, la nord-americana i la europea es mouen fonamentalment per interessos econòmics diversos i amb conflictes oberts i sense vises de solució a Afganistan, Iran, Iraq, etc.

En tot cas, de moment, les banderes verdes onegen a Gaza, amb el que es consuma la divisió política i també territorial de la zona autònoma palestina.

L'important c'est la rose

Diu Antoine de Saint Exupéry[1], que : « El temps que vas perdre per la teva rosa, és el que la fa tant important », segurament aquell temps regant-la, cultivant-la, aquell temps neutre i que pot semblar estèril, és un temps que fa que alguna cosa important suri.

Remenant el Youtube, he trobat una cançó de Gilbert Becaud, que ens parla, que ens diu que l’important és la rosa, segurament ens està fent referència a la reflexió de Saint-Exupéry, potser…..

[1] "Le Petit Prince", 1.943

El valor social de la rentadora

Mariví Chacón m’invitava de nou al seu programa, als matins a Segre ràdio, aquest cop per parlar de l’efecte socialitzador de la rentadora, i en particular sobre l’efecte que en el procés d’alliberament de la dona hagi pogut tenir.

Un tema interessant que hauria donat per molt més, on he intentat de definir el context en el que es produeix l’avenç tecnològic de que parlem i que va de la mà, també d’altres instruments com ara la nevera o l’aigua corrent en les llars.

És evident encara en no pocs pobles de les postres contrades, l’existència de rentadors públics, una mena de grans safareigs on les nostres avies solien socialitzar-se a la vegada que feien bugada, d’aquí l’expressió fer bugada. L’avenç tecnològic que suposa la incorporació de la rentadora a les llars, després d’un llarg procés històric, que passa pel gaudi d’aquest estri, inicialment, per part de les gents adinerades, burgesos i nobles dignataris, passa per la novació d’un procés que tradicionalment portava a les dones al riu, per convertir-lo en la cocció de la roba, un procés que intenta repetir amb més o menys èxit l’invent que ha arribat a perfeccionar-se fins als postres dies.

Jo no volia treure els grecs, com sempre faig, però sembla que si no en parlo no hi ha programa, me’ls ha tret l’amiga Chacón i he recordat com els grecs no usaven del sabó, si de l’aigua i dels perfums, o sia unes condicions ben diferents a les nostres.

Coses

Avui rellegint la premsa digital, en tornar a casa, em recorden la noticia del traspàs del “Fary”. I a que ve ara parlar d’això en un blog d’aquestes característiques, doncs segurament perquè ha estat un fenomen d’aquells que vulgarment s’anomenen sociològics i certament representa un element que ve hauria pogut estar subjecte d’estudi, com el carrer i la música acaba fent algú que mancat de la més mínima formació un fenomen de masses, al menys en un cercle molt ampli de gent a la que interessa aquest tipus de música. Segurament com algú ha dit, és tractava d’algú diferent, amb lletres corrents, amb temes corrents que feia cançons de taverna, en tot cas hi era.

S’acompleixen vint anys dels sagnants atemptats d’Hipercort, un cop a la vida per a tanta gent en aquell centre comercial de Barcelona, res a dir, si no fos perquè la intransigent AVT vinculada “sentimentalment” al Partit Popular no hi ha assistit, to afirmant el seu president, sense cap mena de vergonya que "no podemos estar al lado de quienes de alguna forma han negociado con los terroristas y han pactado treguas puntuales como la de Cataluña", no hi deu de ser tot, segurament!.

Obrir la caixa de la política

Obrir la caixa de la política en majúscules i descobrir-ne la combinació ha estat un joc al que ens hem entretingut aquest vespre a ràdio popular de Lleida, de la mà de Sergi Tor; sense haver-ho previst, com succeeix en les bones tertúlies, recuperat de nou en Jaume Fernández, entestat en el seu quefer polític a l’entorn del Reagrupament d’Esquerra, i amb l’alcaldia de Roselló recent estrenada, amb una Marta Alòs radiant, substituint a Ramon Alturo en guerres intestines a CiU que el tenen molt liat i l’amic Paco Pinies del PP.

Acostumem normalment en tota tertúlia a parlar de les polítiques, en plural, a analitzar la gestió. Avui, si més no, hem fet un exercici de catarsi col·lectiva i hem parlat de conceptes teòrics, amanits de exemples, cadascun des de la seva perspectiva, amb un extens coneixement, tots plegats d’allò que dèiem, una classe de Ciència Política que hauria estat recomanable a estudiants del ram.

La reflexió, en definitiva és la mateixa des de fa algun temps i l’he dita jo mateix com a recull dels diferents apunts, està canviant el paradigma dels partits, que ja, avui, són màquines de poder, que han deixat de ser realment partits de masses, que s’estan reconfigurant al mateix temps que ho fa el paradigma ideològic dels diferents espais, recomposant l’eix. Avui m’he sentit realment còmode en una tertúlia de nivell.

Hem començat parlant de l’errada de la Junta electoral de zona del partit judicial de Cervera, que ha portat a una petita revolta de nervis els partits durant el matí que a final del mateix ha quedat resolt, d’acord a com inicialment s’havia previst, un escó per CiU, un escó per ERC i un escó pel PSC. He volgut trencar una llança a favor de l’administració judicial, en el sentit que ells també reben la pressió innecessària dels mitjans i per això l’error, quan de fet no els calia resoldre avui mateix, donat que la pròpia LOREG no estableix un termini per resoldre la comunicació als partits del nombre d’escons assignats.

Hem convingut alguns del paper director dels mitjans, tot i que de vegades la formació política de molts experts dista molt que desitjar i fins i tot no saben delimitar la diferència entre liberalisme econòmic i liberalisme polític. De fet he lamentat que de les eleccions franceses que aporten variables diferenciades, allò que interessa és la separació entre la ex candidata Royal i el secretari general del PS, Hollande, quina pena!

Males interpretacions

El diari “El País” publicava aquest dissabte un article interessant que treu de l’error i/o denuncia a més d’un resultat electoral, és a dir denuncia que determinades assignacions no s’ajusten absolutament a la llei, com podria ser el cas de la localitat de Llavorsí a Lleida, tot i que el resultat que figura en la plana web del Ministeri de l’Interior dona el resultat d’acord al que hauria d’haver estat el compliment de l’article 163.d de la Llei orgànica 5/1985, de 19 de juny de Règim Electoral General, que ens diu que “quan en la relació de quocients coincideixin dos corresponent a diferents candidatures, l’escó s’atribuirà , l’escó s’atribuirà a la que major nombre total de vots hagués obtingut. Si hi hagués dues candidatures amb igual nombre total de vots, el primer empat es resoldrà per sorteig i i els successius de forma alternativa”.

La interpretació que cal donar a aquesta part dispositiva de la norma és contràriament al procedir general de resoldre el darrer dels escons per empat, a resoldre d’entrada el primer de manera que si prenem el supòsit de la localitat de Llavorsí, si prenem en consideració el sorteig ja efectuat, que resol l'empat a favor de CiU, l'aplicació d'aquest acte a la disposició normativa, faria que l'estructuració d'escons seguís aquesta lògica:

2 3 6 7

IL-PM 124 62 41,3 31
CiU 124 62 41,3 31

1 4 5

De manera que la distribució dels set escons, d'acord amb aquell article de la Llei, hauria de ser 4 escons per a IL-PM i 3 escons per a CiU, independentment de la discusió i recursos presentats.

Ni vague bleue ni sursaut

Les previsions eren absolutament pessimistes, tot i tenir el PS (partit socialista) una massa electoral que recuperava els resultats anteriors a 2002, ja en les presidencials, malgrat no haver pogut assolir la presidència de la República, amb un escenari electoral definit principalment per un menor esfondrament del centre, en el que militava un dels promotors del Moviment democràtic, antic UdF, a banda del reforçament d’un partit nascut a partir de la seva pròpia denominació la UMP (unió per un moviment popular) tot i que inicialment es deia unió per una majoria presidencial que va fundar Chirac el 2002, per no perdre de vista el retrocés dels radicals lepenistes.

Si inicialment les previsions eren de 4 a 1, sembla que ara s’ha produït un reequilibri i tot queda en una proporció de 3 a 2, de manera que la massa electoral, com deia, recuperada després de l’anterior “sorpasso”, m’estic referint a les legislatives precedents, situen a la UMP amb una majoria del 55% de l’Assemblea Nacional, però amb un PS que se situa al 40%, de manera que consolida una força important, tot i que encara insuficient i que haurà d’establir criteris de bona oposició, davant del control institucional atorgat per l’electorat francès al partit de centre dreta, que ja disposa d'una bona part del poder en el semi-presidencialisme com és el model republicà francès.

Veurem ara com gestiona la direcció socialista aquest resultat, millor de l’esperat i quin és el posicionament dels “elefants”, dels “barons” com diríem en clau estrictament espanyola.

PS, au secours!

Em dona l’ impressió que les rivalitats internes que es van viure ja en la campanya pel referèndum de la Constitució Europea, on Laurent Fabius, com altres dirigents del PS a França, van optar pel No, en front de la decisió de la direcció del partit que havia apostat pel Si, va establir una divisió en el sí del Partit Socialista francès que ha perdurat fins ara, aquell “laissez faire laissez paser” els va fer perdre la presidència, malgrat que la candidata Royal va fer un intent de concòrdia integrant els “elefants” en el seu comitè electoral.

Ara, les diferents veus que des de el PS parlen, amb accents diferents i una clara tebior en la defensa dels interessos i els programes, el que els ideòlegs francesos de la UMP qualifiquen com l’esgotament del model del 68 i la encriptació del socialisme francès en un ideari arcaic, poc modern, sembla que ha quallat en l’espectador, en l’elector francès que ja en la primera volta només ha donat un electe al PS en front dels 99 de la UMP.

A la primera volta, obté l’escó qui en la seva circumscripció, amb un sistema majoritari n’obté això: la majoria, en la segona concorren els que superin el 12,5% o les dues forces més votades i també per sistema majoritari un o altra acaba obtenint l’escó. Les previsions dels analistes de 4 a 1 en el còmput final d’escons UMP/PS en l’assemblea, de produir-se atorgarien al model Sarkozy una revàlida que suposaria un cop de volant absolutament radical en veure’s la UMP hiper-reforçada.

La crisi en el PS serà doncs evident i l’abocaria amb tota probabilitat a un Congrés extraordinari on es discutiria el lideratge de François Hollande i es resoldria el que calia haver resolt molt temps enrera, malgrat la crida desesperada de l’ex candidata presidencial.

Enllaç amb les edicions digitals de:

Le Monde

L'Humanité

Le Figaro

Libération

Le Parisien

La Tribuna

La Croix

Le Nouvel Observateur

Le Point

Ros, primer magistrat, primer guardià

Ens deixa Platón (418-347 a.c.) en un dels seus diàlegs, aquesta reflexió sobre la ciutat:



“... amb la mirada posada en la ciutat sencera, s’ha de considerar la manera d’obligar i persuadir als auxiliars i guardians a que sigui perfectes operaris del seu treball, ni més ni menys cap als demés; de manera que, prosperant amb això la ciutat en el seu conjunt i vivint bé en ella, es deixi a cada classe de gents que assumeixi la part de la felicitat que la naturalesa els procuri” .

Amb aquesta referència obligada per qui cultiva la ciència de la política i la societat a qui la cultiva, elevo el testimoni com els antics a major glòria de la ciutat perquè ha de ser el treball i no l'atzar el que ha de guiar el bon camí dels electes, i faig vots per que es condueixi la nau a bon port i a resguard de les tempestes, sota el mestratge del nou primer magistrat electe i guardià, l'amic Àngel Ros.




[1] Platón. “La República”. Alianza Editorial, Biblioteca temàtica 8217. Madrid. 2005

Posem que parlo d'una terra sense nom.....

Diuen que de vegades els anys ens miren, des dels murs d’aquelles parets de pedra que ens guarden els somnis, allà dalt, als turons, com vigilants petris que en la nit guaiten per nosaltres les estrelles, aquelles que també d’altres veuen; de ben segur que un somriure en cara bruna faria despertar l’essència de Gea i la lluentor dels seus ulls hauria de fer inevitablement brollar la Pau…..com una font inesgotable de saviesa.

Posem que parlo d’una terra sense nom, on avui he mirat les ciutats des del seu sostre i les he vistes mig dormides, recorrent-ne el seu cos els dits d’acer, mentre la lluna feia ganyotes als campanars, per cada ferida, per cada mort que li trencava l’ànima, que la feia cada cop més petita, més llunyana……..

Aquells nens i joves.....la sorra sota les llambordes

Recordar avui temes, les músiques que ens acompanyaven en aquella dècada dels 70, érem uns nens, uns joves que havíem nascut en dictadura, segurament alguns teníem el privilegi de ser nets de republicans, i havíem rebut aquells ímputs, aquells missatges que només de grans, hem pogut anar descobrint, com a missatges encriptats en el nostre cervell. Cantava un grup Jarcha un tema: "Libertad sin ira" que ara recordem en aquesta mirada enrera i que avui també recordava en Juan Cal a la seva "peixera" del diari Segre.

Avui rememorem els 30 anys de democràcia, alguns com Andreu Mayayo, ex alcalde de Montblanch i professor d’història contemporània a la Universitat de Barcelona, sembla que no les consideren autènticament democràtiques aquelles primeres eleccions les de 15 de juny de 1.977, 41 anys després de les del 7 de gener de 1.936, que amb elles va venir la democràcia però que no ho eren. Yo he de discrepar, certament hi havia un cert factor de renuncia, vital: Monarquia o República, es va optar pel mal menor, segurament.

Recordava en les intervencions de ràdio que he tingut avui, a Segre ràdio i Onda Cero, l’article primer de la llei per a la reforma política, la famosa llei 1/1977, que van aprovar els aleshores “Procuradores en Cortes” i va ser ratificada en referèndum i com preceptes, conceptes nous derrueixen les debilitades parets del règim, com : Democràcia, Drets fonamentals o Sobirania, un canvi dons en el preceptuari polític espanyol.

Segurament com conveníem amb l’amic Josep Pau, diputat pel Pacte democràtic aquell 1.977, la comunicació va ser fonamental per a la victòria de la Unió de Centre Democràtic (UCD), hem de recordar que només hi havía un televisió, una única televisió i encara els mitjans de comunicació de titularitat estatal existien, a Lleida: La Mañana i a més hi havia el Diario de Lérida de vinculació episcopal.

En aquest context on encara el màrqueting polític no havia fet entrada en escena de la gestió de campanyes polítiques, era previsible la victòria de l’ex Ministre – Secretari General del Movimiento, Adolfo Suarez, que havia desmantellat el Règim des de dins, tot i que es produïa una bona representació de la força d’esquerres, de fet a la circumscripció de Lleida el model era 3 a 1, si contem com a autènticament d’esquerres el pacte democràtic que era l’aliança electoral d’Esquerra Democràtica, Convergència Democràtica i Partit Socialista reagrupament.

Segurament recordar les músiques ens permet ara, amb la documentació històrica de veure com érem, que sentíem, que volíem, quins eren els postres neguits. Recordar aquell moment polític, és recordar, com hem convingut en alguna de les emissores, com els missatges, els discursos i fins i tot els programes havien de fer referència, necessàriament a principis primaris, al concepte de la Llibertat, de l’Autonomia, etc, perquè s’ha de valorar en el context del que es sortia i el propi valor de la paraula política ya era una festa d’entusiasme per si mateixa. Segurament estic escrivint des de la perspectiva que va suposar la reforma política, si s’interpreta des de la perspectiva de la ruptura, com segurament ho fa Mayayo hauríem de trobar en falta un major agosarament que ens hauria permès no revalidar el model d’Estat que heretavem, tot i copiar el model Itàlia d’autonomia política.

I quan em pregunten que ha canviat, com avui a la ràdio, dic que tot, absolutament tot, que aquest no és aquell país ni de bon tros;, ara potser, si m'ho permeteu cal plantejar-se el canvi del model de fórmula electoral, potser també el de districte o districtes, analitzant, debatent, consensuant i fent que la gent trenqui el desencís que han incorporat al seu imaginari els ciutadans i ciutadanes, fruit d'un bombardeig dels creadors d'opinió.

Germana de la Pau

Achinoam Nini, germana de la pau en llengua hebrea, m’ha fet descobrir aquest “Ave Maria”; i en aquesta data en que commemorem les primeres eleccions democràtiques després de les darreres del gener del 36, he recordat al meu avi, que també la va cantar, pres a la “Model”, la presó de Barcelona que comença ja ara a deixar d’existir com a centre d’internament que fou, en la seva època, també de presos polítics.

Aquest Ave Maria el vull dedicar als meus amics i amigues, també als que ja no hi són però en guardem el seu record, la que va deixar la seva veu per al tema de la pel·lícula de Begnini “Beautiful That Way”, versionant a Schubert.

Les "Founding Elections" de 1.977, ara fa 30 anys.

La historia democràtica del nostre país, estroncada pel cop d’estat de 1.936 i consegüent guerra civil de 1.936 a 1.939, s’inicia ara fa just 30 anys, formalment el 15 e juny de 1.977, en que tenen lloc les primeres eleccions democràtiques de la historia contemporània, quaranta un anys després de les darreres que havien estat el 7 de gener de 1.936.

Les “Founding election”, com es reconeixen aquestes eleccions que refunden els estats, que inicien o reinicien el model democràtic, té un context anterior, en l’aprovació per referèndum al desembre de 1.976 de la Llei per a la Reforma Política, que amb el nom de Llei 1/1977 de 4 de Gener de la “Reforma Política”, recuperaria per al nostre país una terminologia que havia estat prohibida i perseguida. Tres conceptes fonamentals que avancen al que després descriuria la Constitució espanyola de 1.978: Democràcia, Drets fonamentals inviolables i la sobirania legislativa en mans de la Corts i no del Rey.

Tot i així, amb un cens dels majors de 21 anys, homes i dones en igualtat de condicions i per tant no discriminació de la dona com establia la reglamentació franquista vigent, de l’ordre de 23 milions d’electors, la participació tot i estan alta, un 78% és considerada insuficient per les característiques essencials de unes Founding Election, de fet jo m’aventuro a dir que un mínim de 10 punts per sota d’allò “exigible” en una situació de recuperació històrica .

Dues lleis son les que trenquen amb el sistema polític de la dictadura, la que ja he citat, la 1/1977, i la segona la 20/1977 de 18 de març de “normes electorals”, que es un precedent de la futura LOREG, una llei ampla que detalla amb precisió el procés electoral que s’ha desenvolupar. Paral•lelament calia fer modificacions penals i civils, la de igualtat electoral per una banda, i la de despenalització de l’activitat política, castigada fins aleshores.

Hi ha un procés de naixement de partits polítics, com ara a la dreta de l’espectre per part d’A.P. (Aliança Popular) l’embrió de que més endavant seria el Partit Popular i la U.C.D. (Unión del Centro Democràtico), un conglomerat, un moviment de partits polítics menors agrupats a modus de coalició o federació de partits amb un espectre ample que va des del liberalisme fins al socialisme democràtic. Els principals partits d’esquerres ja existien en la clandestinitat i serien legalitzats, el PSOE al febrer de 1.977 i el PCE a l’abril de 1.977

Els valors en la política

Distingir entre una realitat que ens configurem personal o grupalment, a partir d’aquells valors que són els que considerem vàlids, i no uns altres, acostuma a ser una praxis que es dóna habitualment entre el que jo anomeno bestiari polític. La manca de professionalitat en la política, que no necessàriament va lligat amb una formació professional adequada, però que si s’incardina en la necessitat d’uns valors sòlids per una banda, acompanyats de la corresponent formació per altra banda, que va des d’una formació ad hoc fins a una formació acadèmica sancionada amb la titulació corresponent, pot ser-ne la causa o l’efecte segons ho mirem des d’una perspectiva o un altre.

Ahir compartia tertúlia amb un bon amic, malgrat militi i en formi part de la direcció d’un partit oposat al meu, parlo de Ramón Alturo, president de CDC a Lleida, amb qui fa anys ens seiem com a tertulians als estudis de ràdio popular de Lleida, amb en Paco Piniés del PP, Jaume Fernández d’ERC i Jesús Codere de ICV. En Ramon, ha assumit els resultats “patits” per la seva part amb una serenitat encomiable, ens deia ahir a a la ràdio i apuntava la necessitat de fer-ne una anàlisi acurada i seriosa, des de la seva formació de les causes, els motius i totes les variables que s’hi apleguin.

Certament l’honora el saber encaixar d’aquesta manera i com ha estat colpejat per qui ha perdut clarament les eleccions a la ciutat i a la província, amb una vehemència contraria al que tocaria, doncs hauria d’haver posat a disposició d’Alturo el seu càrrec, en tant que representant del Partit, aspecte aquest que afecta als valors i que és aplicable al meu entendre a totes les organitzacions, polítiques o no.

En aquest àmbit dels valors, val a dir que també he saludat, ho vaig recordar també a la ràdio, l’oferta feta per l’alcalde “in pectore” Àngel Ros, als socis ERC i ICV, ofertes que han decaigut per part d’ells, però que donen una mostra de quina és la categoria moral de qui el proper dia 16 serà de nou proclamat alcalde de la ciutat de Lleida.

Semblava en un altre ordre de coses, que el PP, amb Rajoy al capdavant havia abaixat el seu nivell de tensionament, però és evident que això no és ben bé així i el propi portaveu popular al Congrés, Zaplana, avui, en unes declaracions als mitjans se’n vanagloriava de la bondat de l’oposició que han mantingut en aquesta legislatura. Segurament la noticia del trencament de la treva no va causar cap dolor en aquelles files, perquè veien com l’estratègia del President del Govern ja no podia continuar, perquè es tallaven amb aquesta actitud els ponts de diàleg possibles, per ara, en la solució dialogada del conflicte basc.

Retornant als valors, seria encomiable que la classe política refrenés doncs aquest ritme frenètic i s’assentés a pensar si es respecten els valors, si se és conseqüent amb les necessitats del país, de la comunitat autònoma, de la província, la comarca o la ciutat, i un cop conscient de respectar-ho fer les millors aportacions de un mateix, com un principi d’entrega que és el que és exigible a tothom, però en el cas dels electes i representants polítics més, si s’escau.

Un apunt, l'acció comunicativa en Habbermas i Arendt

Li ho havia promès a un amic meu, malgrat arribi tard, avui he de penjar un post, és el principi de l’acció comunicada, aforisme que em permet recuperar la teoria de l’acció comunicativa de Jünger Habbermas, que li serveix al teòric de l’Escola de Frankfurt per polemitzar amb les teories d’Hanna Arendt sobre el poder, la seva gènesi i la violència, a partir de la praxis de la parla, copiant el model de convivència en la polis grega, en quin retorn ens proposa aquesta darrera.

Descobrir, per altra banda, els treballs de la politòloga nord-amèrica Theba Skocpol resulta també transcendent si veiem com en aquesta la dialèctica del poder i la gènesi, ella la transmuta a partir de la conceptualització de les revolucions com a elements de la cultura de masses i de fet en determina fonamentalment tres, la francesa, la russa i la xinesa, com a elements diferenciadors i amb variables repetides en els tres processos que sotmet a anàlisi i que serveixen també per a determinar els elements que contenen processos com els de Bolívia o Veneçuela.

La certesa que el món planteja un canvi global en els paradigmes interpretatius clàssics, resulta ja una evidència i de la mateixa manera que encara resulten vàlids els instruments de la filosofia que ens transcriuen els termes de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, també és cert que la distància infranquejable de la diferencia de classes i per tant factor determinant de la lluita s’ha anat transmutant al llarg de la segona meitat del segle XX, fins a proposar una normativització del liberalisme a partir de la seva incorporació conceptual de determinats esquemes propis de l’esquerra tradicional, deixant buida de contingut a aquesta Esquerra que ha de veure reformulades les seves propostes.

Un lideratge fort no és suficient si no es contextualitza tot un segguit de documents i propostes que han de portar a definir els perfils ideològics dels diferents partits que, en el cas de Catalunya es troben a la recerca,, no ja de fons de financiació, sinó de les mateixes línies, dels diferents mapes de les pròpies corrents.

Un poema: Paul Éluard

Per obrir la setmana, he triat un poema, es titula "Com una imatge..... XIV a l'assalt dels jardins", de Paul Eluard (1895-1952), seudònim de Eugène Grindel que va anar del dadaïsme al surrealisme i va ser cantor de la ressistència, amb un poema épic: Liberté (1.942)

XIV. A l'assalt dels jardins...

L’assalt dels jardins
Les estacions son per tot arreu
Passió de l’estiu per l’hivern
Tendresa de les dues altres
Els records com plomes
Els arbres han esgarrinxat el cel
Un gran roure amarat de boira
La vida dels ocells o la vida de les plomes
I tot en un frívol aiguabarreig
Ple de somrients temors
I la solitud xerraire.

Una cita: Rousseau

El govern té el seu origen en el propòsit de trobar una forma d’associació que defensi i protegeixi la persona i la propietat de cadascun amb la força comuna de tots.

Jean Jacques Rousseau (1712-1778) Filòsof i assagista il·lustrat francès

França, primera volta, el centre s’enfonsa i la dreta es consolida

El nostre veí país consolida aquella vella tradició gaullista amb una esquerra forta però amb menys força de la prevista per assumir una cohabitació. La primera volta de les legislatives, on només una petita part dels candidats, si assoleixen el 50% de sufragis en la seva circumscripció i representen a una quarta part del cens resulten elegits, la resta, la gran majoria, haurà de tornar a la segona volta, on només hi concorren els candidats que hagin superat els 12,5% dels sufragis o els dos millors posicionats.

Així les coses i mantenint un resultat aproximat al 25% dels sufragis, el Partit Socialista veu com la seva massa electoral no es mou i com, malgrat tot, fins i tot recollint una part del vot d’esquerres, difícilment podrà assolir el 39% de la UMP. El cert és que el projecte centrista de Bayrou, un dels garants del projecte PDE, s’ha enfonsat, i difícilment cap dels seus candidats podrà anar a la segona volta, de manera que el vot de l’antiga UDF ha anat al seus nínxol natural, a l’entorn de la majoria presidencial.

És probable que el plantejament de nominar un govern de tecnòcrates, no esperant ni tant sols al relleu en l’assemblea nacional francesa, ha fet el seu treball en l’imaginari col·lectiu dels francesos que es van mobilitzar i molt en les eleccions presidencials, que abasten en aquell imaginari la realitat francesa, tot i que es tracta d’un règim semi-presidencial, no pas presidencialista com l’americà. Tot i així, els resultats de la participació que han baixat prop de 25 punts fins al 60% posa de manifest l’esgotament d’un electorat que en a penes un mes ha hagut d’anar a votar Quatre vegades, dues eleccions les presidencials i les legislatives a dues voltes respectivament.

La recuperació el vot d’esquerres, que encara gaudeix de l’impuls donat per Ségolène Royal, segurament tindrà una bona representació a l’Assemblea, de manera que podrà fer una tasca d’oposició adequada a la força parlamentària que tindrà, probablement 45% dels electes, mentre que la majoria parlamentària serà la governamental, amb el que Nicolàs Sarkozy rep un xec en blanc dels francesos per estimular una política radicalment escorada a la dreta, lliberat dels antics elefants i assumint, com en el seu dia ho va fer Miterrand, aquell punt d'honor de la “grandeur”.

Diversitat, el gran error de la gestió.

Llegeixo sorprès, com fruit de les recomanacions de l’anomenada “Comissió de la Diversitat”, pel que sembla un òrgan dins de la cadena pública catalana, que segons diuen té l’objectiu de fer visible en l’emissió l’actual i diversa societat catalana, a més de seguir als espectador recent arribats, TV3 emetrà amb subtítols en castellà i àrab, d’entrada amb dos programes “El cor de la ciutat” i “Karabia”. La notícia la publica el diari El País

No deixo de estar sorprès, perquè ho considero una aposta multicultural trasnotxada, que no contribueix en res, absolutament en res a la integració dels nous vinguts, que hauria de ser aquesta, la integració, una de les fites amb les que contribuís el projecte televisiu nacional a la pau social d’aquest nostre país.

És evident que les comunitats estrangeres, que s’estableixen en aquest país, com en d’altres de la resta del món, constitueixen unes xarxes de suport i relació que en determinen, també, la fortalesa de les seves pròpies existències i el context en el que s’han de desenvolupar els nouvinguts presents i futurs. Durant massa anys hem construït un context social a partir de la tasca d’ONGs més que d’una pròpia línia política oficial, obviada massa vegades durant el segle XX, fent ulls clucs o girant la cara com si el fet, que no el problema no existís.

Fer deixadesa dels valors propis i per tant de la llengua pròpia com de la cooficial, resulta del tot inapropiat, al meu entendre, i en subscric ferventment, ara com abans, el model del que Giovanni Sartori anomena el “pluralisme social”, com a mesura d’integració social, que planteja l Politòleg Italià, és cert, en una societat multiètnica, com les que s’estan configurant, especialment, a Europa.

Voldria apuntar aquí una cita del propi Sartori del seu llibre “Sociedad multiètnica[1]”, quan ens diu: “Pluralisme és, sí, un viure junts en la diferència i amb les diferències; però ho és –insisteixo- si hi ha contrapartida. Entrar en una comunitat pluralista és, a la vegada, un adquirir i un concedir. Els estrangers que no estan disposats a concedir res a canvi d’allò que obtenen, que es proposen pertànyer com “estranys” a la comunitat en la que entren, fins al punt de negar, al menys en part, els principis mateixos, son estrangers que inevitablement susciten reaccions de rebuig, de por i d’hostilitat. El dit anglès que el menjar gratis no existeix. Ha de i pot existir una ciutadania gratuïta, concedida a canvi de res? Des del meu punt de vista, no. El ciutadà “contra”, el contraciutadà és inacceptable”.

Aquest professor emèrit de les Universitats de Florència (Itàlia) i Colúmbia (USA) conclou que el pluralisme mai ha estat un projecte en si mateix, que sorgeix, com ell diu “d’un nebulós i sofert procés històric”, no com a fàbrica de diversitat, no com a creador de diversitat, com ho és el concepte multiculturalista, que fabrica les diversitat i les va visibles, fins i tot les multiplica, com amb aquesta subtitulació que ara s'anuncia, a la que poden seguir d’altres utilitzant les possibilitats que ofereix la nova tecnologia de la comunicació. De fet Sartori ens diu una cosa molt important que val la pena tenir en compte: “el pluralisme treballa sobre cleavages creuats que es neutralitzen i minimitzen entre sí, mentre que el multiculturalisme finisecular es centra en cleavages que, al sumar-se, es reforcen uns als altres”, de manera que mentre el pluralisme ens posa de manifest una societat oberta, el multiculturalismo significa el demembrament d’una comunitat pluralista en subgrups i per tant amb conseqüències històriques greus al meu entendre.

És ben probable que l'instint periodístic, o la necessitat d'aplegar nous i millors share, siguin els inspiradors d'aquesta gran errada. És probable que davant un estudi que digui que les persones d'origen àrab segueixen Al-Jazira, vulguin recuperar aquesta demografia que s'escapa en l'entramat comercial. Poc saben que no és així com s'aconsegueix d'estimular la integración, que no és així com un determinat segment poblacional que en aquest context és vist com una part del mercat (del pastís per a ser exactes) pot optar per assimilar la llengua del país que l'hostatja.

[1] Sartori Giovanni. “La societat multiètnica. Pluralismo, multiculturalismo, estrangers i islàmics” Taurus. Madrid. 2001.

Σούνιον

Darrerament m'estic acostumant a acabar el dia amb un poema. Aquest cop he elegit a Carles Riba (1893-1959) , poeta, narrador, crític literari i acadèmic, a qui se'l coneix també com a traductor i cal esmentar en primer lloc de l'Odissea d'Homer, com també d'obres d'Èsquil, Hölderlin, Kavafis, Plutarc, Poe, Rilke i Sòfocles, entre d'altres.

En el poema que he triat, Riba, que havia estat Catedràtic de Grec, ens recorda el lloc "Súnion", un paratge de grècia: Σούνιον, on hi ha dos temples que dominan el mar, un dedicat a Atenea i l'altre a Poseidó. Se'l cita a L'Odisea: Σούνιον ἱρὸν (...) ἄκρον Ἀθηνέων.

El cert és que creguis o no en existències divines, i/o màgiques, al peu del promontori que porta el seu nom, és respira un aire místic, en l'entorn del mar..... com un embriac diu el poeta a través de la nua garriga i en dono fe que és així com ell diu.....

ELEGIA II

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,

tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:

pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,

amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes

que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,

dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,

pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;

per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga

ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;

per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira

súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix

per ta força la força que el salva als cops de fortuna,

ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

Carles RIBA, Obres completes I, Ed. Selecta, Barcelona, 1965. ~

Una mica de safareig

Recórrer l’eix dels Pallars, caminar, encara que sigui figuradament pel corredor verd que comença a Balaguer, era per a mi avui una trobada amb el país, amb aquella font de cultura que és la nostra oferta de paisatge, un bé d’interès, encara a descubrir com element de dinamització del territori per part dels experts.

Rialb reunia aquest final de setmana tot una munió d’empresaris i polítics en la seva 18ena edició d ela trobada dels Pirineus que ha estat obert pel President de la Generalitat José Montilla, qui ens ha admès, com deia Àngel Ros en declaracions a Catalunya Ràdio "el que abans era només, potser una idea força i ara és ja un projecte de col.laboració institucional", tot referint-se al fet de la regió en xarxa.

Jo he fet matí, només matí perquè a la tarda el cinema m’esperava a la ciutat de Lleida. Conèixer estratègies, ben bé poques, perquè qui arrisca a donar a conèixer com a fet créixer realment la seva empresa, o les estratègies de compres i vendes d’empreses ofertes al mercat, o tantes d’altres variables micro i macro econòmiques que en deriven de les empreses i el seu valor.

A la tarda una estrena quasi privada “L’altre Rusiñol”, un documental excel·lent que ens planteja un llarg recorregut a través de la persona, del context i entorn de l’artista, fill de la burgesia, a partir de la descontextualització del seu paper, per veure-ho com un ser social, que pateix els mateixos tics, els mateixos vicis que pateix la seva època, per exemple l'adicció a la morfina que li recrea uns paisatges imaginaris i descobrir en ell una certa misogínia, que s’insinua lleument a través d’una excel•lent producció de BNC produccions, en col•laboració amb Tv3.

Els nous mapes consistorials i la Diputació a Lleida

Els mapes consistorials sorgits de les darreres eleccions, quan encara s’estan tancant pactes i acords, evidencien una situació, per la seva banda del mapa polític que en proposa una situació similar a la que podem trobar en països de la Europa continental, enllà on prima el model de la proporcionalitat i la representativitat política, front d’altres models de menor proporcionalitat i on la utilitat el vot queda malmesa en produir-se un rebuig del sistema cap unes restes altes de la meitat de l’electorat aproximadament per afavorir un nominalisme majoritari que podríem considerar excloent i que tampoc garanteixen una estabilitat a ultrança, com apunten els seus defensor.

El model polític de pentapartit, és a dir de 5 partits principals a diferents graus, a banda d’aquelles organitzacions polítiques o agrupacions d’electors que testimonialment concorreixen als comicis del tipus que siguin, queda clarament consolidat en el nostre país, després de quasi treinta anys d’eleccions democràtiques, i per tant abundant en la proporcionalitat del nostre sistema que el legislador va voler primar per sobre d’una tendència majoritària, el nostre model recull diferents sensibilitats en diferents àmbits de l’espectralitat política que, a banda, en dibuixen vectors diferents, com vectors diferents en trobem en les pròpies organitzacions polítiques, en la seva majoria sorgides de la suma de diferents perfils teòrics en el moment de definició i consolidació d’aquestes organitzacions.

L’absència de votants, l’absentisme- denominació que prefereixo -, no és una opció vàlida com ho és el vot abstencionista i per tant no recull una sensibilitat política concreta a tenir en compte, on l’elector opta per no fer cap mena esforç per complir amb el que hores d’ara és un deure institucional de ciutadania, considero, parlant d’aquests absentistes doncs, que el nostre sistema que mai va establir l’inscripció preceptiva en el cens serveix per a fer denuncia d’aquella part de la ciutadania que fa deixadesa de la seva obligació i no queda emmascarat com en països com ara Bolívia, per exemple, on de declarar una abstenció del 29 %, l’abstenció real si no hi hagués inscripció voluntària, seria de l’ordre del 75%, de manera que potser no cal que ens estripem les vestidures, tot i que és absolutament adequat que se’n facin els estudis que corresponguin i es miri de prendre les accions de foment de la participació que puguin ser viables.

Resulta de recurs fàcil a determinats analistes i polítics d’atribuir, per altra banda, a l’absentisme la determinació de pactes i acords post-electorals, pactes i acords lògics per a la creació de majories, en un sistema en el que prima la proporcionalitat i per tant una tendència definida pel sistema que beu de les fons de la tolerància política, contra altres fórmules que han apostat per la delimitació de l’espectre polític i que alguns ara semblen voler abonar en ares a l’estabilitat política, quan la política mateixa neix de les essències del conflicte entès com a dialèctica necessària.

En aquest ordre de coses ens trobem amb institucions d’elecció secundària, institucions supra-municipals, algunes hereves de les tradicions pre-constitucionals, com ara les Diputacions provincials, amb un sistema d’elecció a banda del model general, en utilitzar un districte anacrònic: el Partit Judicial, on el model de distribució proporcional, llevat que una força política manllevi un suport excepcional, com ha estat fins ara, vindria determinada pel sistema de repartiment de ”quota” proporcional a partir dels districtes, de manera que l’acord sigui la tònica que ha de permetre la estabilitat institucional i per tant la governabilitat de la institució provincial en un resultat que en aquest cop veu resol una tercera força política que, en aquest cas, ha vist com la generositat de un dels partits majoritaris amb els que establiria el pacte li atorga la presidència de la institució.

El model de gestió d’aquesta institució, que arrossega els tics propis de governs provincials que l’han dirigida ininterrompudament en el període democràtic, llevat del període 1983-1987, proposa, tot i ser una elecció indirecta un canvi en el color polític quasi permanent, en l’acord PSC-ERC que hauria de definir un nou model en la gestió dels recursos provincials, on es doni pas al principi de la cooperació que paral·lelament als de la coordinació i la subsidiarietat, a banda de la identificació adequada dels seus clients: única i exclusivament els 231 ajuntaments i 11 Consells comarcals, que haurien de ser els que primessin en l’objectiu de desenvolupament de la demarcació, a través de la reforma i revisió dels diferents instruments de que es dota l’ens provincial fonamentant la nova gestió en el criteri de les dues “E”s: Eficàcia i Eficiència, així com d’un adequat estudi d’accions presents i futures i de l’espai geogràfic i polític en el que accionar.

Un poema

Un bon amic em demana poesia, per rematar una jornada, diria jo. Com quasi bé sempre recorreixo a Kondanstinos Kavafis i amb ell, un poema que ens parla de la tranquil.litat.

Mar en la muntanya

Que em pari aquí.
Que també jo contempli,
per un moment la natura.
Del mar en la muntanya i del cel sense límits
El lluminós blau, la groga riba: estança
bonica i gran de la llum.

Que em pari aquí.
Deixeu-me creure que això veig
(certament això vaig veure,
per un instant
quan aquí em vaig parar)
i no ara els meus somnis,
la meva memòria,
la reapareguda imatge del plaer.

Volar

Després d’una jornada la d’ahir de les d’oblidar, amb una tertúlia de les més serioses, no per manca de seriositat de les altres, si més no pel tema central, el tema de la ruptura de la treva terrorista, d’oblidar per la tensió en l’ambient, la ràbia i la impotència davant de la incomprensió a banda i banda de l’espectre polític, avui ha estat un dia fantàstic, dinant en companyia d’un excel·lent amic, amb el que hem parlat del que ens agrada, de la nostra inefable voluntat d’escriure, jo ho reconec he fet una mica el “ronso”, perquè ho vaig fent, allò de descriure els pensaments a través del blog, però de tant en tant convé fer una reflexió més en veu alta, tot i que déu ni do d’aquesta plataforma.

La trobada amb una amiga, a la que feia alguns dies que no veia, no gaires, lo suficients per tenir coses de que parlar i gaudir de la seva companyia una estona encara que hagi estat petita i comentar, com es diu la jugada i riure també una mica de les preses, d’algunes preses i de tot plegat.

I la música, retrobar-me amb els sons centre europeus, després de vint anys, quan Bulgària encara estava en l’òrbita comunista, però la seva cultura era apreciada, com tota la música que es feia als Balcans, des de l’antiga Yugoeslàvia fins a Romania, l’oferta cultural de La Caixa em portava per sorpresa, al mig de l’avinguda peatonalitzada de Blondel ( un marqués i militar francès que va iniciar obres d’infrastructura a Lleida) on presentava un concert dins del programa “música per a la integració”. Excel·lent, el só del violí combinat amb el clarinet, amb sons inconfusibles i les seves relacions amb Grècia, Turquia o Israel, fruit d’una rel comuna.

La ciutat s’ha omplert de sons diversos, de perfums diria jo aliens, però que omplien l’aire de fragàncies mediterrànies i europees, de la vella Europa, aquella que ens recorda d’on som, però també d’on venim i el que és més important, on anem; Sí, darrera de la caixa de mescles, escoltant i veien a la líder del grup com movia el cos al ritme i la cadència d’aquestes músiques m’evocava la meva joventut, i hauria volat, però la tarda havia d’acabar-la a la nova seu provisional del Museu Morera, el que per mi és ja Museu d’art Modern i Contemporani de Lleida a l'espera de la seva definitiva seu, en Jesús Navarro el seu director i amic, ho sap bé com ho penso.

Una presentació de l’obra gràfica de Guinovart, que, resident definitivament a Agramunt, i Medalla Morera de la ciutat de Lleida, ens oferia com a mostra de la seva creativitat, una aportació a la capitalitat cultural de la ciutat de Lleida. Parlar, després dels parlaments de rigor, amb retrobats amics i amigues, i com no també amb un amic l’Àngel Ros, que havia presidit l’acte.

Un dia, com us deia, amarat de cultura entesa en el marc del concepte del que és i representa una civilització, però també de les relacions amb les persones, de la paraula com a transmissora de sentiments i sensacions, una manera de fer poesia amb la vida, com diria una bona amiga.

Mas pronto que tarde.....

Així començava el discurs “final” del president xilè Salvador Allende i amb aquesta frase el president del govern de l’Estat, José Luís Rodríguez Zapatero acabava la seva intervenció , avui, davant dels mitjans de comunicació, davant de la declaració de ruptura d’alto el foc permanent per part d’ETA, un eufemisme macabre, com podrem convindre si entenem que tàcitament van cometre l’atemptat de la T4 de Barajas amb aquesta intenció.

Certament és un moment trist per aquest país, perquè, una vegada més es trenquen els pont del diàleg, com s’ha fet en altres tantes vegades amb tots els governs que s’han anat succeint en aquest país, els governs de Suarez, González, Aznar i ara Rodríguez Zapatero, una via que semblava poder arribar a veure el seu punt i final.

Caldrà avaluar per això les conseqüències reals d’aquest anunci, el que suposa de reposicionament del model emprat fins ara que, vulguem-ho o no, i prenc les paraules del comentarista Antoni Bassas, mica en mica pot haver creat el costum de les treves i algun dia ho faran definitivament, algun dia; mentre tant, és la part positiva d’un moment que resitua l’acció política i deixa només en l’àmbit de les mesures policials i de seguretat tota relació amb els terroristes.

En un moment tant delicat com aquest es d’agrair, malgrat tot l’oferiment de col•laboració total i absoluta del govern francès. Espero que aquest anunci no hagi causat ni gota d’alegria en les files del Partit Popular i que els seus recels i suspicàcies, a tenor de les declaracions de Mariano Rajoy, siguin més fruit de la ruptura dels seus propis esquemes que d'altra cosa.

En tot cas jo sóc dels que penso, utòpic si voleu, en el model de la treva i la pau, en el model del diàleg i la prudència, en el model de la democràcia i la llibertat, també en l'Estat de Dret, com ho crèien dos assassinats per ETA, Tomas y Valiente i Ernest Lluch.

Avui hauriem de guardar un minut de silenci per la pau.

La ciutat: la idea

Per reflectir aquest concepte, el de ciutat, com que de tant en tant uso de la poesia en el meu blog, aquest cop he ben trobat un poema de Cèlia Sànchez-Mústich, que segurament podrà servir, amb la seva sencillesa, que no simplicitat, per descobrir que les idees s'amaguen en els carrers mateixos, en la gent; per descobrir com la mateixa ciutat és una idea, un concepte, com molt bé ens van transmetre els grecs, amb el concepte de la polis.

El seu títol, el del poema: "Ciutat".


"Tots els carrers dels versos
fan la ciutat.
Al matí, una mirada
n'aiguabat el terra,
les façanes, i dibuixa
siluetes als balcons.
Llisquen, claveguera avall,
les lleganyes de la pressa.
I tot d'una, sota l'àcida
aroma d'aigua clara,
apareix a l'empedrat
un bri de tornassol:
la fiblada més neta
de la idea. "

Militància democràtica

El Politòleg Subirats, feia un exercici aquest dissabte en un article seu a El País, titulat: "Pregunts freqüents, respostes dubtoses" a l’entorn de la nova realitat política sorgida a Catalunya a partir de les eleccions municipals, nova realitat en funció d’un resultat nou, no pas perquè defineixi una nova realitat, al contrari, fa constatació del perfil que altres vegades he manifestat en aquest blog, la fórmula de pentapartit, ben diferent a l’existent en la resta de l’Estat, en el que si excloem alguna aproximació, la resta planteja un bipartidisme generalitzable i atès a la dialèctica PP/PSOE, mentre que a Catalunya, salvant el moment històric del pas a l’oposició del partit dominant al llarg dels darrers 23 anys anys, la composició abasta dos partit majoritaris d’espectre oposat i de vegades complementari, del que un n’és una coalició bipartidista: PSC/CiU, dos partits de representació menor i posicionament espectral oposat: ERC/PP i un partit menor que fluctua en les aproximacions als dos mitjans, provenint d’un passat eurocomunista i que representa també una coalició de partits menors: ICV/EUA.

Allò interessant de l’exercici epistolar del professor Subirats, són les reflexions en veu alta que fa directament a “aquells que es dediquen a la política (la major part gent amb ideals i que s’hi dediquen de bona fe)”, de les que en voldria extreure’n alguns fragments del tot interessants en l’àmbit de la Ciència política, a banda que puguin ser-ho també per actors i actrius d’aquesta escenografia diversa.

Ens parla el catedràtic de la manca d’una autèntica dialèctica que no sigui la de la confrontació finisecular que manté PP en front de PSOE i ell ens en fa uns apunts: “…després només falta que els candidats saltin, creuen els passos de zebra, ens expliquen les seves intimitats domèstiques o qualsevol altra ocurrència d’algun il·luminat expert en comunicació”. Fins aquí les referències a com es desenvolupen les campanyes, i al resultat que se n’obté. Però en aquest mateix context de les coses continua parlant i afirma d’una manera categòrica que jo comparteixo: “...Els temes rellevants no emergeixen. De on venim, a on anem, que podem fer junts.....”.

Si us hi fixeu hi comença a haver una connivència entre els experts sobre aquesta qüestió que res té a veure amb el context abstencionista en el que ens movem, o potser sí, però el cert és que el model de militància democràtica comença a perdre aquella matisada força que semblava podia tenir, per això Subirats apostilla: “.Si despullem de valors la democràcia, ens queda el ritus, les promeses soltes d’això o allò, sense una visió de comunitat. I tot això és encara més greu quan som molts els que pensem que sense enfortir els governs locals les coses ens aniran molt pitjor en un futur”.

De fet per tancar els anàlisis després dels processos electorals, sempre surten els il·luminats, amb formació o sense que proposen canvis en el sistema del que sovint ells mateixos han gaudit, sense plantejar-ne una reforma i emmirallant-se en models no especialment representatius com el britànic (on Blair si el sistema fos proporcional ja hauria perdut les eleccions) o el nord-americà (on el model de recompte posa molts dubtes sobre la taula i el model inscripció prèvia al cens exclou una bona part de l’exercit laboral d’aquell país). Imagino que en aquesta tessitura el Politòleg Subirats afirma que “ ...Segurament seria millor un sistema que combinés més personalització de la representació amb mecanisme que asseguressin que la proporcionalitat no es perd”.

De totes maneres el que el Catedràtic de Ciència Política de la UAB ens adverteix és que “ens equivocaríem si fiéssim les possibilitats de modificar aquell rumb, el de la participació afegeixo jo, a un simple canvi estètic en el sistema electoral; caldria doncs recuperar la visió i el conceptes, els valors i els paradigmes, perquè com ell diu i molts hem dit a dia d’avui, “les campanyes electorals poc que ajuden a arreglar les coses”, si no connectem la democràcia representativa amb una democràcia integradora i igualitària on els principis clàssics hi traspuïn.

Coordinació i cooperació

L’estructura política de l’administrativisme espanyol, veu en les fons dels codis napoleònics que defineixen al país veí una dinàmica que ha permès de configurar el que per a ells ha estat en la darrera dècada un procés de desconcentració administrativa, l’anomenada descentralització, que implica dinàmiques de gestió política, sense un context legislatiu que continua emanant de les directrius de l’Assemblea Nacional que continua detentant aquesta prerrogativa.

En el nostre cas, aquest accent del Dret administratiu espanyol, ens permet, per altra banda, dibuixar uns territoris en els que els conceptes de cooperació i coordinació, definits en els diferents àmbits en els que s’estructura el territori. Certament aquesta és una aposta política que no necessita, d’entrada empara legislativa, donada la possibilitat que ofereix la codificació, que va molt més enllà dels conceptes emprats en el veí país, i hi va perquè la utilització d’aquests criteris polítics de gestió ens hauria de permetre entre totes les administracions “polítiques”, l’instrumentalització de diferents ens necessaris, com ho és el Consorci del Transport, en àmbits que abasten el nivell de servei que un territori demanda en el segle XXI: comunicacions en l’àmbit de la mobilitat i les noves tecnologies, redimensionament de la gestió del sòl i de la industrialització, la recerca de nous nínxols laborals i de negoci, de la mà d’ens com el PCITAL, al que haurà de coordinar-se ara el CEEI i amb el que ho fa ja La universitat de Lleida, com també l’estructura de la formació professional o el disseny de polítiques adequades d’oferta turística, entre d’altres, el que ens permet de veure que es tracta d’un projecte transversal, també a la ciutat de Lleida, com en les institucions territorials..

S’està parlant en definitiva de la posada en valor d’una determinada dimensió territorial i demogràfica a través d’instruments que els tenim a l’abast, que segurament a mig termini faran imprescindible la creació d’un instrument coordinador de tipus metropolità o d’altri, però ha de ser un projecte en el que, per primera vegada s’hi poden veure aplegades totes les administracions i per tant amb una aportació de coneixement i recursos que fan absolutament viable aquest disseny que, per altra banda, ens estava exigint la llei, però la visió a curt termini de determinades polítiques i, com no, la manca de perspectiva política no partidista, havia malbaratat.

Avui Àngel Ros, publica un article que titula “la Regió de Lleida” i assenta les bases polítiques d’aquest filosofia administrativista que pretén de coordinar el eixos nodals, aquella xarxa nodal de municipis que és definitòria del nostre territori, un article que, sense pretensions tecnicistes, ha de permetre a tothom d’entendre que ens hem de ficar tots i totes mans a l’obra per dissenyar aquest nostre futur, que serà el present dels nostres fills. Us el recomano.

Nous temps, noves idees

A la foto, d'esquerra a dreta, Cunillera (PSC), Gilabert (ERC), Llena (PSC) i Font (ERC)

Una setmana intensa que s’inicia de fet el diumenge, amb els resultats electorals que planifiquen un clar guanyador d’aquestes eleccions municipals a Catalunya, però també a Lleida, amb un resultat històric, el de Àngel Ros a la capital Lleidatana amb 15 regidors, un més que la majoria absoluta, però també a Balaguer, Tàrrega, Mollerussa, Tremp, Les Borges Blanques, i poblacions més petites com Alguaire, Alfarràs, Torrefarrera, Maials, Els Alamús i tants d’altres, quasi bé doblant el nombre d’alcaldies que es tenien al 2003, però capgirant-ne també Consells Comarcals, com ara el del Segrià i amb un resultat espectacular a la Diputació de Lleida, empat tècnic dels socialistes amb la federació nacionalista que s’ha resolt a favor d’un tercer, esquerra, que de fet tenia la clan.

A l’acord s’hi va arribar ahir, ho anuncien avui els diaris i la resta de mitjans, que permet al republicà Jaume Gilabert, un bon amic, amb qui hem compartit algun que altre sopar tertúlia i on se m’ha mostrat el seu talant polític, assolir la presidència de la Diputació provincial. Certament hauria preferit que la presidència quedés en mans socialistes, perquè el resultat ha estat espectacular, però els acords i les negociacions són així i ara s’obre un procés de col•laboració intensa, en la que el PSC detectarà la vice-presidència primera, la segona i la quarta de la institució provincial.

En tot cas veure com el rigor s’ha fet palès en la rapidesa en que s’han produir les negociacions, sense filtracions inadequades, com ha de ser en un procés negociador, alguna dels que hi era altament qualificada per la seva experiència en situacions dures i segurament haurà aportat la seva visió de com resoldre’s temes negociatius d’aquestes característiques.

Restar oberts, ara, doncs, al procés de constitució de les administracions locals i supra-municipals i entrar en un nou període que ens haurà d’exigir a tots plegat una dedicació absoluta en els afers de la gestió local, amb un únic objectiu, amb una única finalitat, l’interès col•lectiu del territori que es gestioni, entenent que el territori abasta els ciutadans i les ciutadanes que el composen, però també els valors distintius i diferencials i l’orgull, l’autoestima com a subjecte que ha de definir les potencialitats emergents.

Una boutade sexista inacceptable

Ahir assistia a la Diputació de Lleida a una roda de premsa, d’observador, a la presentació de la campanya d’estiu de turisme de Lleida, un patronat de la Diputació de Lleida que ha fet alguna cosa més que això, que probablement les auditories de gestió ens ho revelaran.

La presentació a la premsa com toca, amb els powers corresponents, però, ailàs! D’entrada un primer eslògan del tot masclista: “Destapa-la”, sobre una imatge de dona, encarnant la bellesa. Segurament hauria pogut ser descobreix-la, o estima-la, no, havia de ser destapar-la, amb una clara connotació sexual sobre el símbol d’una dona, tot i que reconec que Lleida té nom de dona, com Llibertat o igualtat, posats a dir.

Però l’escàndol no acaba aquí, el segon eslògan: “És tota teva” , de fet sembla més una campanya destinada a descobrir paradisos sexuals, com ara les rodalies de Bangkok, que no pas oferir les possibilitats del turisme de muntanya, el gaudir de la natura, el descobrir no pocs paratges meravellosos, malgrat la poca inversió en el desenvolupament turístic de la demarcació.

Avui en parlava la peixera de Juan Cal, amb un titular de la seva columna que no ens pot deixar insensibles a aquesta darrera “boutade” de la Diutació provincial, perquè en primer lloc cal plantejar-se si calia ara i en aquests moments, en que tots, absolutament tots els membres de la direcció es trobem, no ja en funcions, sinó absolutament dimitits, poden fer alguna cosa més que la mera gestió del dia a dia? Jo crec que no, que ara no tocava presentar aquesta campanya, i ho han fet perquè saben que una altra administració hauria rebutjat la campanya, directament pel seu escàs impacte, però també pel seu mal gust.

És tracten d’expressions barroeres, que només són audibles en converses sota els efectes de determinades essències i en absolut permissibles a unes campanyes institucionals, no ho oblidem estem parlant d’una campanya institucional que és la única cosa a la que s’han destinat recursos, sense contemplar accions prèvies de gestió turística que és el que necessita el nostre territori, tant mancat d’inversions de l’ens provincial.

El rostre de Mireia Verdú fantàstic, amb maquillatge verd intens als llavis i als ulls, podria haver servit per un altre eslògan, segurament si no s’hagués fet tot a corre cuita, per poder salvar una part de la despesa compromesa amb el publicista segurament, quina pena, lamentable.

La premsa en fa responsable al Director de turisme de Lleida, però jo també ne'n faig al President en funcions de la Diputació Provincial que va avalar l'acte de presentació amb la seva fíngica presència.

Acaronar el Cel.

Acaronar el cel, per alguns i algunes, veure’s acomplides les seves expectatives personals, professionals i polítiques, és un apunt que queda anotat en l’haver d ela nostra vida i que ens defineix per aquelles metes aconseguides o no aconseguides, o per aquelles fites que abastem a realitzar o no.

Ahir al vespre retornava tard d’una reunió d’amics, amb gent que feia anys i anys que no ens vèiem, els anys no passen en debades, però les salutacions, com sempre van estar cordials, malgrat el temps transcorregut; segurament van estar moments molt intensos, perquè parlàvem de República, de la triada, del catalanisme, de la crisi del sistema que ha cronificat l’abstenció i d’invents, el que ja fa dies en vaig parlar en un post, invents que m’apenen mentre altres ho veuen com a genialitats, que hi vols fer!

Necessitava aquesta reflexió en la política, perquè ens cal redescubrir-la, renomenar-la assumir-ne els llegats d’antuvi i repensar que hem fet bé i que malament, però certament, ens cal redescobrir els vells valors de l’esquerra socialista, com deia un Jove amic meu, veure més punys en alt, que no aixequem ja perquè hem esdevingut liberals, i si no cantar, almenys impregnar-nos del contingut simbòlic de la lletra de la Internacional.

Avui, quan a Catalunya i a Lleida en concret s’està fent negociacions en l’espectre de poder podríem dir-ne, jo, en el meu món particular, m’he retrobat amb els meus amics i amigues, per parlar de coses en comú, de cinema per exemple, de llibres, de música o de poesia, assegut davant un got de gin, tot parlant de Goosppel o de Jazz. És el moment de més plaer de la setmana, un plaer intangible qu’en deriva del gust per la pròpia civilització, per la cultura entesa com a foment de les arts, de les que podem gaudir un i un altre cop; És en definitiva un món interior que ens descobreix com algú pot sentir-se satisfet rellegint-ne “La República” de Plató, mentre un altre cercant aquella marca d’Orujo tant bona que un dia ens van servir, o parlar de Bosé que acaba gira a Lleida o de “La Mandràgora” o rememorar “Casablanca” i aquell tòpic entre Bogart i el gendarme Francés; trencar en definitiva amb les cabòries de la setmana i gaudir de la companyia i de la paraula.

Hem avançat, també en la formalització d’una organització territorial de politòlegs i sociòlegs, quelcom en que l’Eva i jo hi estem capficats, cal això, una nova trobada en la que plantegem aquells problemes, aquells neguits, de la que en surtin nova gent, disposada a ser presents per tot arreu i defensar aquesta professió tant estranya que se’n diu ser Politòleg o ser sociòleg.