Sana experiència

Se li atribueix a Benjamin Franklin, una dita interessant, ell que va viure un dels processos mes importants de la historia, la revolució americana i el procés de la independència. Diuen que Franklin va dir en allò relatiu al concepte de justícia en els seus diferents aspectes, que: “primer t’ignoren, després se’n burlen, després et combaten i finalment tu guanyes”.

Amb tota probabilitat el legislador de Filadèlfia va viure moments de molta tensió al llarg de la seva vida, però especialment en els moments dels que abans feia referència, a partir tant de l’enveja de aquelles persones que volien créixer en el procés, com d’aquelles que portades per la rancúnia i la seva pròpia manca d’ideals l’atacaven.

El fruit d’aquella experiència, d’aquella sana experiència, són reflexions com aquella que no fan més que dir-nos que sempre trobarem persones sense pau interior, que necessiten trepitjar en un procés que té unes clares virtuts ontològiques i que en defineixen el que podríem entendre com a unes autèntiques males persones, malaltes en la majoria dels casos i que necessiten sense cap mena de dubte ajuda.

L'Atzar

L’atzar, com a procés espontani, especialment dins de la mecànica quàntica, era el que també aplicaven els grecs en l’assignació de magistrats en la etapa democràtica, era el que ells entenien com la forma més democràtica, deien, d’assolir responsabilitats en la Polis. Ara no us vull pas parlar de les diferents accepcions que podeu trobar, per exemple descrites en la vikipèdia, el que vull és portar-vos aquest tema musical en que comparteixen escenari Joan Manuel Serrat i la cantant israeliana Achinoam Nini, una cançó que ens parla de l’atzar, l'atzar entès com l’entenien els grecs, aquest cop aplicat en la vida mateixa, en una historia qüotidiana. I potser poden ser bons aquí uns versos de Charles Pierre Beaudelaire (le poète maudit), que ens deia: "Recorda que el temps és jugador tenaç, que no fa trampa i guanya tirada a tirada! Es la llei." Segurament els meus amics i amigues deixaran que un cop més esmenti al meu estimat Serrat, estima que amb algun d'ells comparteixo.

Un cita: Franklin

“[1]En qualsevol competència entre el poder i la paciència, opta per la paciència”


Qui aconsegueix de dominar-se a si mateix pot dominar el món, es diu. Ser moderat, prendre’s les coses amb calma i fer avinents les decisions encertades és una virtut que ens pot portar a l’èxit o al fracàs, segons si ens deixem o no portar per l’ímpetu.


[1] Franklin, Benjamín, (Boston, 17 de gener de 1706 - Filadèlfia, 17 d'abril de 1790) fou un polític, científic i inventor nord-americà, que va contribuir a la redacció de la Constitució dels Estats Units que se li atribueix.

Vier minuten

Poques pel·lícules com aquesta, “4 minuts” (vier minuten) del director Alemany Kris Kraus, m’han fet estar amatent al desenvolupament de la historia, una tragèdia humana que gira a l’entorn del talent i de l’evolució de l’art, a partir de dues tràgiques histories, les que interpreten magistralment la jove actriu Monica Beilbtreu i la veterana Hanna Herzprung, que aconsegueixen a partir d’allò intranscendent transcendir a lo transcendent: la música, element d’enllaç de tota la trama argumental, que serveix també per enllaçar la actual historia de l’Alemanya contemporània amb la de l’Alemanya nazi.

Estimar-ho tot.

Alguns amics i amigues sorpresos substancialment per la meva nova aposta poètica, han descobert en mi una manera diferent d’expressió que ha revoltat, vulguem-ho o no, aquest meu blog, que només tenia una certa referència literària, però que en general, molt en general, feia només referències politològiques, sociològiques, antropològiques i en essència, també, de la meva pròpia realitat, de les meves pròpies experiències, a través de les que he pogut anar desenvolupant, malament que bé, la meva activitat política a una ciutat de l’interior com és la ciutat de Lleida, on visc, treballo, penso, escric i parlo, quan em deixen.

El cert és que de vegades es descobreix tard, el que va ser un dels vicis de joventut, aquells vicis explicables és clar; segurament sense saber com, ni perquè, ni de quina manera, o potser sí..., un dia apareix la necessitat de parlar de coses senzilles, de parlar de coses transcendents des d'una altra perspectiva, d’aquelles coses que farien feliç qualsevol persona, i que s’allunyen suficientment de la Ciència Política; de la sorpresa a l’estupor, que es recrea en la recerca d’altres valors ben diferents dels que me m’omplien hores d’ara, d’altres valors allunyats dels acadèmics, que no pas menys intel·lectuals, referint, les possibilitats dels llenguatge en totes les seves perspectives, de manera que la lucidesa que se m’atribuïa, en més o menys mesura sobre les realitats polítiques que acostumava a retratar, ara s'esmerçaven com uns nous esforços a partir d’un procés discursiu que aniria de la mà del llenguatge poètic per una banda i del llenguatge com a element d’expressió per una altra, i per tant ben diferenciats d’aquell blog que s’anava configurant des de 2005.

Al meu entendre, no caldria fer un enfrontament entre l’expressió literària amb millor o pitjor gust i la recreació de l’actualitat diària, de l’activitat en definitiva i més ara, quan ens trobem en uns mesos, els d’estiu, en els que ens és permès aquella nova recreació que fa un temps havia començat; en tot cas prometo que descobert aquest nou potencial quina qualitat està per demostrar, hauré d’alternar en aquest meu blog una diversitat acurada de temàtiques, sense deixar de banda, de cap manera, aquelles reflexions que sobre el quefer polític diari he anat fent al llarg de ja dos anys acomplerts en aquest mes juliol de 2007 que ja s’acaba.

M’agrada, com heu pogut comprovar per la meva permanent i constant reflexió històrica de recórrer als « meus grecs », aquells que van donar color i forma a la filosofia, però també a la ciència política i a la comèdia i a la tragèdia, i a la poesia, com m'agrada recòrrer als déus que també, com jo, venerava Kavafis; per això he pensat que per complementar aquest post, s'hi escauria bé una cançó del cantautor grec Thanos Mikroutsikos, "Roza", que reflexiona sobre la necessitat de recuperar i pensar en la historia, de pensar una mica en tot allò que som i d’on venim, a on anem i estimar-ho tot absolutament tot, encara que ens sigui prohibit, perquè no ens poden marcar el ritme les computadores, diu.

Una cita: Gramsci

“La crisi consisteix precisament en que mor allò vell i no pot néixer encara allò nou, i en aquest interregne es produeixen els fenòmens morbosos més variats.”
[1]


[1] Gramsci, Antonio. (Ales, Sardenya, 22 de gener de 1891 - Roma, 27 d'abril de 1937) fou un polític, pedagog, filòsof i teòric marxista italià.

El respecte i la vergonya

Tancar el cicle, el curs electoral, resulta difícil, en uns moments en els que els contenciosos electorals, a la demarcació de Lleida, defineixen la paràlisi de les administracions supra-municipals, fruit, segurament d’una estratègia premeditada i calculada per part de CiU, que respon més al reconeixement de la possibilitat que l’afer els ofereix en el context de la comunicació i per tant de la permanència en la noticia, en un moment en el que es fa evident una vegada més el tsunami que en les darreres eleccions municipals s’ha produït en la Federació nacionalista, on la ruptura ha estat la nota destacable en un dia a dia esperpèntic que, ara a dos mesos ja de les eleccions, ens situa en un panorama on els Consells Comarcals i la Diputació Provincial continuen sense constituir-se, paralitzada doncs l’administració dels assumptes locals, a partir d’uns procediments legals que comencen a assemblar-se cada vegada més a un frau de llei.

El silenci que és una actitud de suma prudència, ha estat la nota dominant per part de totes les organitzacions polítiques, tant pel que fa a la crisi que s’ha mostrat urbi et urbi dins dels nacionalistes com respecte de la seva actitud de menyspreu, permetent-ne la paralització més absoluta de la administració local supra-municipals, sabent que hi ha jurisprudència al respecte, que els contenciosos promoguts en altres demarcacions han estat perduts, reiteren el procediment, ens haurem de plantejar que és el que realment cerquen amb aquesta actitud.

33 anys després

Un cant d'amor i respecte a la més gran de les meravelles que és, la vida humana, jo, com ell, també ho crec; potser en l'únic, en el darrer valor que ens queda i que ens obliga a fer una reverència a la senzillesa, a la prudència i a l'afecte com a l'honor, i al somriure, malgrat tot.

Una cita: Pessoa

"El poeta es un fingidor que fingeix constantment,
que fins i tot el dolor fingeix,
el dolor que en veritat sent.
I, en el dolor que han llegit, a llegir els seus lectors venen,
no els dos que ell ha tingut, sinó només el que no té.
I així en la vida es fica, distraient a la raó,
i gira, el tren de joguina que s’anomena el cor."

Fernando António Nogueira Pessoa (Lisboa, 13 de juny de 1888 — Lisboa, 30 de novembre de 1935), més conegut com a Fernando Pessoa, és un dels més gran poeta i escriptor en llengua portuguesa i de la literatura europea.

Dreams on

El somni, com allò utòpic que som incapaços de controlar, perquè el nostre cervell, la nostra capacitat hormonal i neuronal estableixen què, com, amb qui, de què cal somniar, és allò més semblant a la essència de la política. En les darreres dècades, amb l’ascens a la política dels anomenats “gestors de la política”, hem sotmès a l’oblit la noblesa del terme “política”, que ha quedat confós amb la realitat quotidiana de la gestió política, és a dir, la gestió de la “polis” i de les seves realitats i dels seus accidents, de les seves exigències.

Amanir solucions al devenir diari de la ciutat, del país, resulta interessant, i molt, segurament, però que se n’ha fet de la necessitat de construir les societats del futur, d’avançar-nos a la realitat mateixa, a la tossuda realitat, a intentar canviar aquelles coses que no ens agraden, aquelles coses que fan mal a la vista, malgrat siguin comunament acceptades i fins i tot hagin configurat el que la cultura popular considera ja com a fet tradicional.

De la utopia, aquell terme que inventa Tomàs Moro al segle XVI, una s’ha fet realitat, la realitat mateixa dels governs que han esdevingut més administratius que polítics, i per tant, han deixat de requerir aquell reconeixement de la interpretació del conflicte com a fonamental per la determinació d’efectes futurs nous, perquè donem per a bona aquesta realitat, sense plantejar-nos cap altra realitat possible, cap altre futurible. Amb tota probabilitat aquell govern de la república que neix a partir dels neologismes grecs outopia i eutopia, és hores d’ara el que més s’assembla, cinc segles després al que va descriure Moro: i ens val?

Al vespre pot sortir el sol

La meva amiga Mariví Chacón , ha sabut avui treure’n el millor de mi en el seu programa, on acabava la col·laboració estiuenca, que m’ha portat cada dimecres de juliol a compartir amb ella un petit espai a Segre ràdio. Parlar dels processos de comunicació i de socialització, del canvi de model en el context epistolar, o potser tampoc tant canvi, només canvis en els sistemes tecnològics i de comprehensió de les coses, el valor del llenguatge no verbal, el silenci, el somriure, crec que ha estat un bon temps de ràdio, el d’avui i el que hem compartit tot aquest temps, aportant la meva visió sociològica, però també antropològica de les coses, adobat amb una mica d’humor, que de tant en tant va bé, per no cansar l’oïdor.

El dia s’ha anat aclarint a mesura que passaven les hores, i les notícies dolentes d’ahir anaven tenint els seus matisos, canviant una mica la seva perspectiva i convertint la tristor en esperança, a l’hora que he pogut sentir, també, el calor dels meus amics i de les meves amigues. Segurament aquell raig de sol que reflectia un somriure escadusser, va ser plaent als déus que m’han ajudat a que pogués trobar les paraules adequades, en el moment precís, després de les llàgrimes. Li deia a una amiga, a una bona amiga meva aquesta tarda, com de vegades la vida t’ajuda a trobar aquells sentiments que queden amagats en un racó del teu cor i o bé no s’arriben a expressar mai o una situació com la viscuda per mí te’ls descobreix i alimenta sensacions no viscudes, retrobant-te a tu mateix.

De segur que, també com diu una altra amiga, hi experiències que s’han de viure per a forjar i reforjar la nostra existència i ajudar-nos a ser més humans a saber conèixer els sentiments i les sensacions que ens envolten, a comprendre-les, a destriar-les i a trobar en ells un cert sentit de la vida, allò que et diu que val la pena ser viscut, moments, instants, que s’han de convertir en eternitats referenciades, fins i tot aquelles que des de la nostra perspectiva poden semblar dolentes, potser a la fi no ho acaben sent tant i és aquella nota que fa que cada vegada siguem millors, si ho sabem valorar

Un dia trist

Woody Allen, diuen que diu que el cervell és el segon òrgan més important del seu cos, evidentment no deu d'estar pensant en altres òrgans pel primer que no sigui aquell que porta a estimar-se la persona que més es coneix: un mateix. Permeteu-me que incorpori una mica d’humor d’un director de cinema que admiro, malgrat sigui un dia trist, en particular perquè el seu europeisme era evident en moltes de les seves creacions, malgrat el New York dels seus amors, i perquè em sembla molt bé que hagi assentat al seu equip a Barcelona per fer el que ell diu que serà una pel•lícula que reflectirà una bonica historia d’amor amb Barcelona (no sé si ho va dir ben bé així, però a mi m’agrada com queda).

Amb tota probabilitat no passarà a la historia de la filosofia, però caldria tenir molt en compte les seves reflexions, les seves profundes reflexions, de vegades intransigents, de vegades fins i tot ratllant l’absurd o lleugerament erotificants, en tot cas absolutament vàlides per a mantenir l’ull crític envers la societat nord-americana que retrata. Veurem quin retrat en fa de la societat barcelonina, em resisteixo a dir catalana, perquè que se sàpiga la pel•lícula gira tota la seva historia a Barcelona.

I recordar precisament avui Allen no és buscar d’omplir un espai blanc en aquest meu blog, segurament avui, ha estat un dia com qualsevol altre, com el de tanta i tanta gent que encara no ha pogut i potser no podrà marxar de vacances, però el cert és que quan hom rep una mala notícia, tardes algunes hores en pair-les i digerir-les, i avalues tot un seguit de vicissituds que et succeeixen al llarg de la vida, per això he triat d'escriure aquesta imatge literària del cineasta novaiorquès, que permanentment s’ho està qüestionant tot, com una mena de Sartre eixelebrat i en versió americana.

Segurament si el sol brillant i lluent que feia no m’hagués ajudat a veure una mica més enllà, probablement el dia hauria esdevingut una mica més trist que de costum, perquè de vegades, també toca entristir-nos, com avui a mi. Segurament sense aquell mojito encantador que un amic t’ofereix, el dia hauria esdevingut una mica més trist, però és cert que també cal somriure’ns a nosaltres mateixos, cal veure allò de positiu que té la vida (segurament Allen ara es preguntaria si és que en té alguna a banda de ...). De fet crec que tot plegat forma part de la meva particular historia que línia a línia descric en el meu blog i avui és així com em sento, una mica trist, tot i que com diu el meu admirat Woody: gràcies a déu que existeixen els francesos (Hollywood ending 2002)

El silenci

Deia Pablo Neruda que: “Però perquè demano silenci no creguin que vaig a morir-me passa tot el contrari, succeeix que vaig a viure'm".

El silenci, entès no com aquella actitud maliciosa que fa que algú no estigui implicat en el seu entorn, sinó com aquella actitud d’introspecció, d’anàlisi, de reflexió per a una presa de decisió o com a presa de decisió en si mateix significa en el context de les relacions humanes una inflexió interessant des del punt de vista de com s’afronten determinades situacions. Subsumir una actitud silenciosa comporta de vegades una actitud latent d’observació, de vegades responent a la dinàmica necessària d’una situació concreta que necessita d’aquest posicionament social, difícilment entès de vegades.

La actitud negativa del silenci complaent i còmplice, és la que va denunciar en un dels seus discursos el líder de comunitat afro-americàna Martin Luther King en afirmar: “La nostra generació no s'haura lamentat tant dels crims perversos com de l'estremidor silenci dels bones gents”. Però l’actitud silenciosa que intenta de reprendre el sentiments contraris a l’odi i la injúria els va reflectir, penso que molt adequadament Santiago Ramón y Cajal, en afirmar: " De totes les reaccions possibles davant de la injúria, la més hàbil i econòmica és el silenci".

El silenci davant de determinades actituds també de vegades acostuma a ser una mena d’acció de civilització, entesa des de la perspectiva de la lluita incruenta, així ho reflectia Leon Tolstoy: " El meu silenci els destorba. Jo era com una botella del revès quina aigua no podia sortir perquè la botella era massa plena.".

Somriure

El joc de les paraules i els seus misteris, i com poden evocar sensacions i interpretacions diferents en funció de l’estat d’ànim d’un persona, revela el poder que la comunicació té substancialment en les relacions humanes i per tant en el context de les relacions socials i de la socialització mateixa d’aquestes relacions, que ultra passen, moltes vegades, el concepte genèric del trànsit relacional, per abastar el contacte, encara que sigui només amb un bon dia en un ascensor (...).

Dibuixar un somriure, aquesta expressió no verbal, condueix a interpretacions diverses, per exemple, la complaença de compartir el moment, sense la necessitat de fer assentiment verbal, tot i que la verbalització de les emocions, dels sentiments i de les conductes, hauria de ser un principi que s’acomodés substancialment a les relacions humanes com a externalització voluntària.

Aquest principi general que s’incorpora al procés socialitzador, manté, al meu entendre, diferents perspectives segons el moment vital de que es tracti; tanmateix, els cicles personals i/o hormonals, vesteixen bona part del nostre comportament i per tant, també de la nostra conducta inferencial en els processos d’inter relació, de manera que l’individu, entès com una part del corpus social, inter actua amb el seu context, amb el seu entorn, en funció dels ímputs que en rep, del somriure, per exemple, el que posa de manifest com la conductivitat social estableix paràmetres simbiòtics que es repeteixen una i una altra vegada mimèticament a partir, doncs, de processos biològics que influencien individualment i configuren una determinada tendència social, analitzable i avaluable.

En el món de la socialització la virtut terapèutica del somriure, ha estat estudiat fonamentalment a partir d’un concepte inter actiu que es defineix com “espiritualitat”, de fet, tot i que la psicologia aplicada no està d’acord amb aquest paradigma, hi ha sectors d’aquesta disciplina i d’altres disciplines de la interpretació social i de l’anàlisi de l’individu i la societat, que plantegen les bondats de l’efecte espiritual sobre les relacions inter personals. És en aquest context que el “somriure” albira per si mateix, aquesta pura i senzilla contracció d’un determinat nombre de músculs facials, a definir tot un “entourage” que permeti de transformar tant l’actitud pròpia de l’individu com la de la seva xarxa de relacions i per tant ens trobem aquesta acció gesticular com un fet eminentment social i d’efectes beneficiosos en el distensionament, que pot arribar a ser com una gota d'aigua que s'escampa per l'univers social.

Ljubljana l'estimada, Ljubljana l'odiada.

Diuen que el nom de la capital eslovena Ljubljana [ʎub'ʎʌna], deriva del nom eslovè ljubljena ("estimada"), tot i que això és una legenda urbana. El cert és que el record que en tenim a la meva família no és precisament la d’aquesta ciutat estimada, donat que la relacionem amb el pas que hi va fer el meu avi, Isidre Balada, quan formava part dels batallons de treball nazi, com a presoner de guerra republicà que n’era, en els camps de treball que a la ciutat el III Reigh hi tenia .

Qui m’ho hauria de dir que ara, des de la capital de l’estat europeu d’Eslovènia, la meva “gran i estimada amiga” i col·lega, l’Aintzane Conesa des d'enllà m’enviaria un meme, el mateix que em va enviar Oriol Yuguero i quina resposta sembla que ha portat cua, doncs en altres ambients hi ha gent que pensa com jo, fins al punt que es qualifica la meva resposta emmarcada en el que s’ha donat en anomenar turismofòbia, res més lluny de la meva intenció, ans al contrari, tan sols pretenia de fer una crida a les consciències de tots plegats i en especial dels joves socialistes quan escrivia: Amen, אמן , آمين

Per cert val a dir que una bona amiga meva va qualificar la meva opinió, la d'aquell post, d’un pel cínica i ara, una vegada més li he de donar la raó, perquè no era precisament aquest l’efecte que jo pretenia. I tot demanant disculpes a l’Oriol i atenent la petició que em fa l’encantadora Aintzane, us he de dir que,

De les ciutats que no he visitat mai, m’agradaria de visitar:

Sarajevo

Alexandria

Dubrovnik

San Petersburgo

Beijiín

I de les ciutats que he visitat, m’agradaria tornar a:

Paris, (i coincidim oi Aintzane?)

Abidjan

Tizi-Ouzou

Ouargla i Tamanrasset

Sofia

600!

Obro el control de blog i veig que ja supero els sis-cents articles, ho miro i em sorprenc a mi mateix per la capacitat de dir coses, d’escriure si més no. He notat un cert canvi, de temps ençà, on a més he intentat de recrear-me en el llenguatge i d’apostar una mica per la qualitat en l’estil i les formes, i recuperant-me a mi mateix per a la poesia, sense més pretensions que la de fer ús del llenguatge i de les seves llicències per a transportar al lector a altres territoris.

No sé si ho hauré aconseguit, la intenció, la bona intenció hi era i la necessitat de fer d’aquest meu blog alguna cosa més que un mer blog de política, que continuarà sent present, com no, quan el curs polític comenci a caminar, però també de la mà de la música, de la prosa, de la poesia, perquè l’esperit també necessita gaudir dels principis que m’inspiren la serenitat, la pau, el silenci, la prudència i l’harmonia, que conjuguen a la perfecció amb aquells tan nostrats que ens van deixar els pares de la revolució i que cal repetir constantment per a no oblidar-los: llibertat, igualtat i franternitat.

He de fer un agraïment especial i sincer als amics i amigues fidels, als qui pengen comentaris com als que no, però a molts i moltes que en privat m’apunten, em diuen i m’aconsellen, a banda. Segurament sense el valor de l’amistat tampoc hauria pogut arribar on ara sóc, i anar enllà on el destí em tingui ubicat.

I als déus, aquells que resten oblidats però hi són com ens recorda Kavafis - ja sabeu, el poeta d'Alexandria que tant aprecio-, fer ofrena d'aquest treball constant.

Festejar la vesprà

Quan la nit creix i es fa mitja la lluna minvant, repenjant-se sobre la Seu, com descansant, les estrelles em criden i surto de passeig, quan la fresca acompanya i la ciutat omple les terrasses d’històries. Sopar cercant el silenci, l’harmonia i la pau; triar un bon vi, encara que sigui estranger, i que és ser estranger, si és un bon vi? Unes bones postres i el cafè que et portar a festejar la vesprà, com em diuen els meus amics valencians, que més es pot desitjar?.

Vorejant aquella plaça de nom imperial i recorrent-ne la gespa acabada de regar, l’esperit es regalima en gaudir la nit i gaudir de la companyia que se t’ofereix sentat en les cadires de vímet, parlant del tot i de no res, cercant estels en la nit lleidatana, en la nit d’una ciutat on la llum encripta, i com, aquell cel que pot veure’s en la seva magnitut estelar, per exemple des de Torrefarrera, Roselló o Alpicat, per dir localitats properes.

Sense una bona copa, resulta difícil la conversa, quan l’hora de les bruixes arriba, però l’absenta fa el seu efecte i la paraula ens desborda, rebotant taules i cadires i rodolant pel terra. La nit apreta i la foscor comença a voler apretar i fer caure les parpelles amb els seus dits màgics, mentre ho veus com impotent i sents que l’hora de l’oci s’acaba, i el cotó deixar de collir-se a Louisiana, fins un altre dia, per continuar a la vesprada entre amigues i amics.

Al final del camí

La dalia és una flor mexicana, que cultivàven els antics azteques, a la que van donar el nom de Xicamiti. La flor del camote, com ara la nomenen, és actualment la flor nacional de Méxic, aquesta composició extraordinària de les seves fulles i pertànyer a la família de les magnòlies, la fa d'una bellesa especial i m'ha servit per a fer aquest poema, en un moment molt especial, poema que titulo: "Admirada dalia"

Admirada dalia.

Al final del camí
S’hi troba la dàlia.

Llueix ufana,
Sobre terra estèril,
Sense aigua a penes
Que la regui.

La flor de la xicama i el xóchitl,
Al final del camí
De rocs i esparvers.

Malgrat la calor l’assequi,
Un cop i un altre rebrota.

Com encanta
Al caminant
Que la contempla!

Com encanta
Aquell que s’asseu als peus
Del seu altar
De pedra i gerd,
Tot admirant-la.

Al final del camí
On s’hi troba la dàlia,

quan s'acaba.




Lleida, 22 de Juliol de 2007.
© Albert Balada

Cançó a Mahalta

És un dels millors poemes que mai he llegit, cal contextualitzar, 1.937 i la situació de salut del poeta; excel·lent cant, que tantes vegades em recorda un amic, i certament ho és i la seva excel·lència rau en la seva sencillessa, en l’expressió del silenci que tant bé escenifica, en la simplicitat de les seves formes poètiques i la seva el·legància. Sigui doncs un homenatge al poeta i al poema que té ja, fixeu-se, 70 anys.

CANÇÓ A MAHALTA
(Màrius Torres, març 1.937)

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fan el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.

Gynaika

He trobat preciós aquest cant a la dona que fan Thanos Mikroutsikos y Hristos Thivaios; Gynaika, com es diu dona en grec, és el nom d’aquest tema que vull compartir amb vosaltres, gaudiu en silenci d’aquest missatge plàcid com la mediterrània, i enèrgic de vegades com la fúria dels elements. D'alguna manera em serveix per a respondre el meme que m'envia la Jordina Freixinet, sense haver-ho pretès, us ho asseguro.

El centre de l'univers

Els antics ho creien, creien que Delfos (Δελφοί), la petita ciutat a cavall de la serralada que conté la muntanya sagrada del Parnàs, era el centre de l’univers, el lloc central de tot plegat, Els reculls mitològics ens diuen que va estar dedicada a diferents déus, però que el primer va ser Apolo. El poeta i dramaturg Esquilo (Αἰσχύλος) deia que va pertànyer a la deessa Gea; Pausanias (Παυσανίας), viatger i geògraf ens digué que l’oracle invocava a Posseïdon. Sigui com sigui la visita a la muntanya va omplint els pulmons d’aquell aire estrany que, a mesura que puges, et desdibuixa l’entorn i t’endinses en un món quasi màgic, místic diria jo, on la pedra groga ens descriu el camí fins a l’oracle de Delfos, el més famós de l’antiguitat, el que va dir que Sòcrates era l’home mos savi de tota Grècia.

He trobat un vers antic, de principis del segle XX, de Kondstantin Kavafis, el poeta d’Alexandria i ens deia:

Encara que vam trencar les seves estàtues

Encara que els vam expulsar dels seus temples.

No per això van morir del tot els deus.

Oh terra de la Jònia,

a tu t’estimen encara,

A tu les seves ànimes recorden.

Quan sobre te surt el sol un matí d’agost,

El rigor de les seves vides travessa la teva atmosfera;

I de vegades una etèria figura d’un efebus,

Indefinida, amb passa ràpida,
Per les teves carenes travessa.

(Jònic de K. Kavafis, traduït per A. Balada)

Del meu record, aquelles imatges perfectes de proporcions, en la solitud de la canícula, protegides per un paratge que els poetes no han deixat de cantar al llarg del segles i el meu particular homenatge a la deessa i a la musa en aquests meus versos:

La veig mirant-me als ulls,
Nua, embriagadora,
De cama llarga i pit petit,
Protegint amb la mà
Els discrets didals
I el centre de l’univers.

(Una bonica historia d'amor -fragment- de A. Balada)

Efes

Recordo Efes, un poblet dalt d’un promontori, aixecat sobre les planúries turques, on l’aire encara respira a Grec, a aquell aire que respiraven els antics, quan l’oracle era visitat, l’oracle que encara transmet, hores d’ara des de les runes que en resten el misteri de l’essència humana.

Recórrer els carrers estrets de cases blanques, modernes, copiant els models clàssics dels llogarets, sopant amb vistes a la muntanya que refresca el calor del dia. Escoltar el so de milers, de milions de grills que canten a compàs la seva melodia d’encant, la seva melodia de festeig.

Percebre el missatge mut de les pedres escapçades i tristes que algun dia van ser testimoni del normal devenir d’aquelles gents, sentir les seves passes, sentir el craqueig de les rodes dels carros i el patinar de les mules sobre els rocs del camí, i el dolç bram de les fonts que en silenci deixen sentir el cant de les seves aigües.

Recordo Efes.

M'he quedat sol a la ciutat......

Com qualsevol matí de diumenge, quan el calor minva fent d’aquest temps de bonança un cert oratge afrancesat, obres la porta de l’escala i un glop d’aire fresc et ve a fregar la cara, com una carícia de la civilització quan vens d’amarar-te de música grega que omplia cada racó de casa i feia feliç les meves gates que sentien el batec del cor de la mediterrània, mentre sonaven les notes al piano i la veu trencada de Thanos Mikroutsikos.

El carrer s’obria fresc, com cada matí, però el somriure dels núvols que juguen a fet i amagar amb el sol, m’haurien de fer més plaent aquell passeig ritual dels dies en que els déus descansen i deixen que els mortals ens endinsem en la disbauxa del descans i del culte al cos.

Un remolí de gents diverses i d’orígens diversos s’arrepleguen al "mercat de la puça" que s’estén al llarg de la Rambla de amaga el nom d’un monarca absolut, sota el nom col·loquial de Ferran, una Rambla llarga que neix tot just on arriba el camí de ferro a la catedral de cúpules austríaques que enguany n’acompleix vuitanta, que orgullosa s’alça al principi o al final, segons el viatger la miri.

Caminar resulta difícil, entre els guaitadors de les quincalles que s’ofereixen, llibres vells/bells o cascs envellits en l’aigua abans d’oferir-los com a mítics elements de les guerres passades. L’intercanvi de diners vells o estris del camp que han entrat en desús. Val la pena de recórrer una a una les parades i descobrir una mica de la n ostra historia del passat més recent, veure, mirar, somriure i parar una estona a fer un beure quan la calor esperada no arriba encara.

Pocs caucàsics si us he de ser sincer, perquè hem entrat ja en la segona quinzena del juliol, quan tothom qui pot marxa, i deixa la ciutat extrema per uns dies, en que la prenen els nouvinguts, nous ciutadans que fan seva la ciutat, que un dia tampoc va ser nostra. Cerco alguna cara coneguda i desisteixo, segurament m’he quedat sol a la ciutat, amb els meus diaris i el meu passeig, mirant enlaire per descobrir en els balcons valors arquitectònics i edificis restaurats, tot just quan el diumenge enlaira els núvols i el sol surt a saludar, una mica, només una mica, mentre dorm plaent al seu redós.

És manera, són maneres, parlem de República seriosament?

Segurament els meus amics fidels, o aquell lector que arribi voluntariòs a saber que en diem de les coses, sabran que hi ha determinades coses que s’escapen al comentari, que malgrat hi hagi una consciència que de vegades podem fins i tot compartir, em resisteixo a fer crítica i crònica de fets que poden abastar diferents àmbits d’opinió i que poden ser o no discutibles en funció de quins criteris determinin la interpretació fonamentada o casual.

Segurament si algú et pren el diari que estàs llegint, i assenyala el titular que l’obre i es lamenta, com argument sentit del poder arrabassat, com prenent el protagonisme als ciutadans que l’atorguen, podríeu pensar que voldré jugar a fer d’aquesta provocació nogensmenys intencionada un motiu per a parlar del que avui és noticia i obre portada. No ho faré, perquè les meves arrels existencials que s’amarren en el republicanisme que es recrea en els elements substantius de les essències republicanes hereves directes de les revolucions burgeses, em dicten precisament que hi ha un discurs que ens hauria de ser propi i que ens obliga a mantenir un cert decoro, una certa dialèctica, allunyada del mal gust i la grolleria.

Segurament la crítica a la institució reial podria semblar que estes servida, però no és així, no hauria de ser així. Els sistemes de govern, els models d’Estats requereixen d’un consens necessari per a fer-los forts, no n’hi ha prou amb un cert voluntarisme de vegades ben intencional, de vegades no, o una absoluta apropiació de l’identitarisme republicà fent-lo convergir amb unes propostes fins i tot caduques i de vegades més pròximes a la recuperació nobiliària del passat que a la novedossa proposta d’establir un model d’estat coherent amb l’Europa moderna que ens aixopluga.

Segurament serà tema de cafè, potser s’haurà aconseguit que en les perruqueries en lloc de parlar de tal o qual artista de moda, es parli de la portada d’una revista satírica, crec que el debat hauria de ser més en profunditat i mantenir un cert nivell, perquè els ciutadans ens ho mereixem, a partir doncs del respecte individual que acaba sent el respecte col·lectiu, i les formes, sobre tot les formes, potser així podríem parlar de República, no?

Una cita: Sabina

Li atribueixen a Joaquin Sabina, el cantant, el poeta, a qui jo sempre recordo com aquell personatge de la televisió espanyola, que ens feia “coples” socials tot emulant aquells trobadors cec, que la literatura castellana glosa.

Diuen que diu Sabina:

“La poesia fuig, de vegades dels llibres per niar extramurs, al carrer, en el silenci, en els somnis, en la pell, a la runa i fins en les escombraries. On no acostuma a amagar-se mai és en el verb dels subsecretaris, dels comerciants, o dels “primmirats” de la televisió. “

Una cita: Plató

"Només t'estima aquell qui estima la teva ànima".

Plató 427-347 a.C. Filòsofo grec

Serps i culebrots

Em resisteixo a parlar de la dimissió d’en Piqué, però cal fer-ho, crec que ha estat una clara victòria i posicionament del sector més neocon del Partit Popular, encara que a través dels mitjans de comunicació vulgui donar la sensació que hi ha una crisi oberta. Les crisi que se solucionen als mesos d’estiu son crisi programades que tenen una intencionalitat política clara, com és en aquest cas afrontar l’encarament de les properes eleccions generals amb una mica més de garanties de les que s’ofereixen ara a la vista dels recents resultats en les eleccions municipals, precedits del que obtingueren en les autonòmiques passades.

Cert és, però que les maquinàries dels partits comencen el seu greixatge a partir d’aquest estiu, amb la mirada posada en el proper més de març, o quan el president del govern decideixi de fer la convocatòria que acabarà esgotant la legislatura, com ha de ser si entenem que hi ha hagut uns acords estables, a expenses del que es pugui produir tant en el desenvolupament de l’Estatut com en els suports als Pressupostos generals de l’Estat.

Aquestes serps d’estiu animen una mica la situació en l’àmbit de la política, ancorada, per altra banda, en els processos judicials que s’incoen a Girona i Lleida per part de la coalició nacionalista que aconsegueix, per altra banda, paralitzar absolutament les Diputacions provincials de les respectives demarcacions, segurament no es deuen de mirar amb els ulls dels ciutadans als que acaba important ben poc aquesta nova boutade i que dona la imatge, un cop més dels interessos personals i ni tant sols partidistes, per sobre dels interessos de país o de contrada, que tant li fa

Retrats

El calor de l’estiu, t’invita atansar-te a casa, per la tarda, persianes baixades, fugint del sol, refrescant l’esperit en la lectura o en la recerca compulsiva d’informació que engolir i engolir. La responsabilitat de veure’t abocat a treballar en la definició del futur, com una oració que cal construir a partir de la deconstrucció del paradigma existent, fa que espanti de vegades, però a la vegada t’enorgulleixi de saber-te co-partícep amb tanta altra gent de la prefiguració o al menys de parlar, apuntar, dir, pensar o senzillament callar, aquells pensaments que t’aborden sobre determinats temes, que són, aquells que també preocupen no poca gent.

Qui ho ha dit que a l’estiu tota activitat es para? Certament l’estiu és un moment on els ritmes vitals s’acomboien als dictats dels biorritmes dels planetes i el procés d’insolació terràquia marca també les nostres vides, ens tornem noctàmbuls si la nit ens ofereix la fresca i la serenor necessàries per a crear, encara que només sigui un mot, per definir l’estat d’ànim amb el que estem o per a fer, de tant d’en tant això sí, algun retrat de societat.

La foscor, el silenci, la recerca d’aquella pau interior, les converses a mitja tarda, són com aquelles virtuts caniculars que cal compartir i veure i saber que en pensa algú de tot plegat, per no esdevenir endogàmic i saber-te llegit, corregit, criticat o estimat. I fer una excursió a la poesia, per a jugar amb el llenguatge i poder dimensionar la rectitud del pensament que en els versos senzills i humils troba la possibilitat de parlar als amics de sentiments, amagats i ocults o senzillament lliures.

Una cita:孔子

Em preguntes perquè compro arròs i flors ? Compro arròs per a viure i flors per a tenir alguna cosa per la que viure.

Kongzi -Confuci en la variant llatinitzada pels jesuites- (551-479 A.C.)

Amen, אמן , آمين

L’amic Yuguero, l’Oriol, em repta via meme a plantejar els meus destins turístics d’enguany i voldria, si més no ser una mica original, crec que com molts voldria prendre qualsevol avió i perdre’m en qualsevol de les ciutats de moda, en hotels de confort, però a aquestes alçades de la pel·lícula, si us he de ser sincer, voldria:

• anar amb tots aquells que no poden ni retornar de viatge a la seva terra, aquella d’on van sortir un dia, conscients que potser no hi podrien tornar, perquè son sabedors que mai no podran permetre el luxe ni de considerar-se mileuristes, malgrat els considerin arrabassadors dels serveis socials que haurien de correspondre als indígenes;

Si us he de ser sincer, també, voldria:

• anar amb tots aquells, els que no es poden permetre de veure la televisió per cable i no poden, per tant, ni gaudir del National Geogràfic per a conèixer altres contrades que no siguin les quatre parets de casa seva, el carrer, el cafè i el plus on van a comprar molt de tant en tant;

Si us he de ser sincer, voldria també:

• anar enllà on hi viuen els desfavorits del món en aquest nostre primer món civilitzat, aquella gent que es veuen incapaços de poder sortir de la seva pròpia desgràcia i que viuen submergits en el silenci de la societat nostra que hipòcrita emmudeix.

Tot i així, amic i company Yuguero, crec que la nostra dedicació, la teva, la meva, i la de tant altra gent, conscient i conseqüent amb l’obligació moral de transformar la societat, en la consecució dels drets i deures de ciutadania, haurà de permetre que, algun dia, aquests viatges imaginaris que ara us proposo, siguin, això, imaginaris, perquè la utopia s’hagi fet realitat. Que així sigui.

Capvespre

Quan la calor apreta, passejar per la ciutat, recrea aquell paisatge que ens diu, que ens dona unes referències poètiques, difícils de trobar en altre moment del dia que no sigui el mateix capvespre, quan després de sopar surts i la ciutat en silenci respira harmonia

Capvespre

He perdut la mirada en l’horitzó,
Mentre el capvespre vorejava la terra
I deixaven de passejar pel cel els ocells,
Una plàcida nit d’estiu,
On les mans càlides i els rostres serens
Retornen a la llar que comparteixen.

Passegen al llarg del nou carrer,
On les llambordes encara no estan gastades
i els carros ja no hi passen
mentre la gent s’acomiada al tancar el vespre.

He perdut la mirada en l’horitzó,
Recercant en l’infinit aquella guspira
Que obre el cel abans la lluna no es vesteixi,
I l’he buscat pentinada, i amb aquell perfum de l’orient
Amb que adorna aquella fosca penetrant
Que envolta als qui no dormen,
Als qui dormint somnien,

Passegen acompanyant les magnòlies ufanes,
Que acoloreixen de verd la llum
Daurada dels fanals,
En un silenci quiet, que atempera el son
Com el provoca.

He perdut la mirada en l’horitzó
Tot esperant el retrobament màgic
De la nit amb el dia, i m’ha semblat veure
El falcó volar, anunciant el trist encontre,
en l’hora morta, quan la llegenda ens diu
que la lluna i el sol s’enamoren.
He perdut la mirada en l’horitzó,
Una nit estelada de juliol.

Lleida, 18 de juliol de 2007.
© Albert Balada

Aquell vell safareig

Recordo l’infantessa, com acompanyava l’àvia al safareig, aleshores, malgrat la feixuguesa de rentar la roba a mà, i sempre ho feien les dones, aquell ritual setmanal d’acudir al safareig comunitari era, vist hores d’ara, com acudir a una mena d’àgora femenina, on les dones del poble, jo les veia totes grans, molt grans, es reunien per acomplir amb el deure social de relacionar-se per una banda, però per l’altre de posar-se al dia de totes les xafarderies que havien pogut succeir des del darrer encontre.

El lloc feia sempre olor a sabó, a aquell sabó que l’àvia comprava a l’”economato”, fet a mà i que ho rentava tot, treia fins les taques de greix dels pantalons de l’avi. Quins records! Feia tot olor a sabó i a net; també a aigua entollada, aquella que queia del safareig i es quedava a terra regant el verdet que creixia a l’ombra d’aquells arbres que em semblaven a mi com a gegants.

Hores d’ara em seria molt difícil, per no dir impossible dir de que parlàvem, o com dirien els francesos de que “babardejaven” aquelles dones, potser perquè en la ment d’un infant hi ha coses que o bé no entens o bé no t'interessen i aleshores un resset esborrava del cervell les coses sense sentit. Segurament devien ser coses alegres, perquè la majoria de les vegades eren coses que devien de ser divertides, perquè l’àvia, dona seca i adusta com la que més, reia, i això em feia feliç.

Em recordaré embrutant-me els pantalons curts al terra enfangadot del safareig, sota aquella pica gegant que se’m feia enorme als ulls, com si de una piscina es tractés i on et venia de gust banyar-te en aquelles tardes d’estiu assolellat, tot i que al maresme no hi feia molt de calor en els estius, potser notava més la humitat i se’m feien més pessants els dies que amb la calor dolça de les terres de l’interior d’on jo venia.

Recordo l’àvia, palangana a l’esquena amb uns llençols blancs, lluents, i novament aquella olor a sabó intensa, forta, un sabó que semblava no esgotar-se, d’un color groc agrisat amb el que picava la roba tot ensabonant-la i cantava, això si que ho recordo, cantava i de vegades es feia un cor de dones ensabonant, esbandint i cantant, mentre la canalla jugàvem a la vora. Eren, sens dubte, altres temps, temps de records.

Coll blau, coll blanc

Resulta difícil d’escriure alguna cosa en aquests dies en que la calma abasta tots els àmbits de la vida, de la mà d’aquesta calor estiuenca que ens abraça i de vegades castiga. Recórrer al recurs fàcil de la còpia no ho he considerat mai cap opció i per tant és millor deixar aquest blog amb el darrer post, on parlava de poesia que capficar-me en sortilegis diversos per interpretar una societat que, com tantes vegades han apuntat els científics socials, està en permanent canvi i conflicte, a la vegada.

De fet la influència dels avenços tecnològics, en molts casos imperceptibles, però que hi són ens apunten cap a una societat distinta, ben diferent d’aquella que varen conèixer els nostres avis i els nostres pares, aquella societat que va entrar en conflicte a ran de l’assonada militar de l’any 1.936 i de la que demà, dia 18 de juliol es commemoren ja 71 anys.

Certament aquella societat de 1.936, amb una legislació avançada en el seu temps va haver d’esperar més de 40 anys per a recuperar aquell cicle democràtic que s’iniciava amb la II República Espanyola, i veure en perspectiva com ens trobem ara i, amb el temps, perdut dol de veure com el carro espanyol ha hagut de córrer molt per poder agafar el ritme de la maquinària europea que es va construir a partir dels anys 50.

Avui, on fins i tot les relacions personals han esdevingut telemàtiques, el món del segle XXI, aquell que van retratar tants escriptors i cineastes, és el que és, continuem caminant de la mateixa manera que ho feien els nostres ancestres i no sé si amb més o menys capacitat encefàlica, però el cert és que les desigualtats socials ara cobren una dimensió planetària. De fet si veiéssim el món des d’una perspectiva holística ens trobaríem com hi ha parts d’aquest cos que seria el contingent humà que es troben malaltes i de vegades en situació de gravetat i aquest hauria de ser un dels gran reptes de la nostra civilització, la humana, on les diferencies culturals i lingüístiques passen a ser una qüestió menor, igual que els models identitaris, si entenem “tot” com un tot i on les patologies socials es repeteixen respecte del complex entramat de les relacions humanes en el nostre planeta.

Es probable que les classes socials hagin fet una recomposició i que les teories de determinats científics que albiren una nova delimitació de les mateixes, fonamentalment degut al canvi en els sistemes productius i als models de societat, sigui també aplicable a les relacions socials que mantenen els països i gens lluny per tant de trobar països de coll blau i de coll blanc, com antuvi es definien les diferenciacions obreres i corporatives, però el cert és que l’augment de les desigualtats en el primer món no són gens distants de les desigualtats entre el món desenvolupat i el que es troba en vies de desenvolupament i subdesenvolupats, marcats i estigmatitzats per les seves gestions clientelars i corruptes, però sense solucions efectives per part dels organismes internacionals que només burxen en les ferides que paguen sempre, o gairebé sempre els més desafavorits de la societat.

aclarir l'esperit

La poesia ens serveix de vegades per aclarir l’esperit, per llençar al vent les paraules quan amb un amic comparteixes una estona de lleure, una copa i les darreres hores de la tarda, sobre un paper fi de cafeteria, treballar les paraules que et van sortint, ombrívoles, escadusseres, perquè la inspiració neix en un instant i s’evapora com l’aigua en un dia d’estiu calorós.

Avui



El món,
Senzillament el món
Voldria donar-te,
Com a penyora d’amistat;
El dia
On el raig del sol
Fa tombarelles al teu cos
I passa revista als teus colzes,
Recorrent-ne els braços
Nus i les espatlles.

El món,
Senzillament el món
Voldria donar-te,
A canvi només
Del teu aroma
I de la teva suor dolça,
Recorrent-te l’ànima,
El dia
quan l’amor neix.





Lleida, 13 de juliol de 2007.
© Albert Balada

Netejar els camins......

CANTO A LA LIBERTAD - José Antonio Labordeta



Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.

Hermano, aquí mi mano,
será tuya mi frente,
y tu gesto de siempre
caerá sin levantar
huracanes de miedo
ante la libertad.

Haremos el camino
en un mismo trazado,
uniendo nuestros hombros
para así levantar
a aquellos que cayeron
gritando libertad.

Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.

Sonarán las campanas
desde los campanarios,
y los campos desiertos
volverán a granar
unas espigas altas
dispuestas para el pan.
Para un pan que en los siglos
nunca fue repartido
entre todos aquellos
que hicieron lo posible
por empujar la historia
hacia la libertad.
Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.

También será posible
que esa hermosa mañana
ni tú, ni yo, ni el otro
la lleguemos a ver;
pero habrá que forzarla
para que pueda ser.

Que sea como un viento
que arranque los matojos
surgiendo la verdad,
y limpie los caminos
de siglos de destrozos
contra la libertad.

Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.

llambordes i somriures

Descobrir l’encant d’un bon cafè, resulta de vegades gratificant en el dia que acabes la setmana, tot just després d’un àpat senzill, de treball, quan les forces semblen dir-te prou després de les postres. Retrobar els amics, i poder eixamplar les galtes rient amb els acudits, gaudint de la companyia que ens dona descobrir aquelles petites coses, aquells petits records, aquelles històries senzilles, del dia a dia, o el comentari d’una havanera.

Avui ha estat un d’aquells dies, on l’estiu s’ha cebat amb els mortals, apretant de valent, tot i que aquells raig perfectes que s’endinsen en les escletxes dels vidres enfosquits, de vegades han il·luminat els rostres dels amics tot fent-los cobrar aquella serenor inusitada amb una lluentor especial. Avui ha estat un dia d’aquells amb els que tanquem setmana i ens retrobem tot fent poesia davant d’un senzill got d’aigua amb presses, o d'un gin tònic o o amb alguna nova variant amb gin perquè la tònica no acaba d'agradar i ens és permès de gaudir de la fresca, finalment, quan el sol baixa i la calor que ja és intensa rebota en les llambordes i en els somriures de la tarda, mentre seiem a les cadires grises i fem girar els glaçons.

Acabada la tarda, quan el sol clou el seu cicle diari i ens deix com enfadat, pren el seu relleu la lluna, mentre ens arriba la fresca que ens repentina aquells cabells esbojarrats i ens mou aquella camisa blava, depenjada, entre la nit i el dia optes per passejar molt a prop de l’estació dels trens i escoltes ja els darrers que passen, arriben o s’aparquen en aquelles vies mortes, esperant de nou la matinada, a l'hora en la que els gats canten a la lluna nova, tot cercant-la amagada en el cel, quan la fosca comença a dibuixar als carrers aquelles figures estranyes que fan les ombres dels arbres dorments, en l'hora en la que ens neix el silenci.

El futur com a anàlisi del present

Vaig tenir un gran privilegi de poder expressar les meves investigacions, les meves visions sobre la realitat de present i futura a l'entorn de les organitzacions polítiques de tot tipus i saber que bona part dels experts i profans en la matèria coincidien amb els criteris que jo anava exposant ahir tarda a la ciutat de Barcelona en la "Convenció pel futur", un foro d'anàlisis ample sobre la situació política i social del nostre país. . Dic bona part, perquè algun dels ponents que al final va voler fer un resum a modus de conclusions del que s’havia dit no va fer més que repetir el seu propi discurs, amarat d’una intencionalitat política clara respecte d’uns conceptes no acceptats en absolut sobre la disponibilitat de la perspectiva política de copiar el model italià actual de desmembrament de l’esquerra política i reconstrucció.

Segurament el cientifisme del tema porta a determinar-ne unes causes extremes i la meva recomanació és acudir al filòsof Guillem d’Ockam en el sentit de valorar els fets més senzills, els que es troben de fet a la superfície i permeten de descobrir la realitat actual dels partits i de les organitzacions polítiques en general, que abasten ara ja, alguna cosa més que les tradicionals organitzacions de masses.

De fet el model de consciència ciutadana, la percepció dels vells i els nous valors, el model de convivència també i la percepció de noves relacions laborals de nous conceptes de classe, de canvi de paradigma en definitiva. És obvi, al meu modus de veure que el model de partits tradicionals, no des de la perspectiva de transmissors i creadors d’elits, si més no des dels paràmetres de configuració d’un corpus ideològic estan deixant pas al model “Homo Videns” que ens planteja el sociòleg italià Giovanni Sartori, que de manera molt resumida ens ve a reconèixer com els ciutadans reben el missatge i la informació política directament del líder, que entra a casa seva i li explica directament a ell, al menys aquesta és la percepció que pot tenir escoltant-lo des de la “ caixa tonta” al menjador de casa.

El meu plantejament, doncs, és l’anàlisi mesurat, sense esguerrada de vestits, assumint aquell canvi que abans he citat, avaluant aquella consciència col·lectiva canviant, i abundant en un criteri determinista sobre si la nostra societat, la catalana i l’espanyola, és realment democràtica o està democratitzada, és a dir que rebufa aquell franquisme sociològic hereu de tants segles d’absolutisme encara que el despotisme fos il·lustrat i l’exemple clar el tenim en la manca d’escandalització de la classe política i de la pròpia classe periodística, quan l’any 1.979 el Referèndum de l’Estatut ja només el va votar el 59% de la gent, en un moment de suposa eufòria democràtica.

Estic content d’haver pogut fer les meves aportacions com de l’interès que hagi pogut despertar per haver intentat sacsejar d’alguna manera els tòpics i les suposades anàlisi científiques i para científiques sobre la matèria. De fet un dels meus plantejaments és que no ens podem plantejar aquests temes cada 20 anys i que o ens posem al cap que ens cal un observatori permanent i un fòrum de discussió anual o aquest tipus d’encontres no haurà servit per a res. Coincideixo, per altra banda amb molts dels ponents, en el sentit que política no és gestió, que la gestió participa de la política, però que "la política" és quelcom que s'ha de diferenciar de "les polítiques" i valorar-ho en la seva justa mida. De fet no voldria deixar d'apuntar tampoc la indiferenciació que ja vaig apuntar ahir en la jornada inaugural sobre la percepció dels ciutadans respecte de les diferents forces polítiques , indeferenciació que es deu fonamentalment al model de partit escombra que han utilitzat totes les forces polítiques que cerquen un espectre ampli d'electors, a banda de la seva pròpia adscripció en la concepció ideològica de que es tracti.

Qualsevol nit pot sortir el sol

...No hi ha oblit pel qui s'estima......

Redescobrir la poesia com a vehicle conductor de l’experiència, però també com un instrument transmissor de sentiments i sensacions diverses, difícils d’explicar, ha estat gràcies a un amic molt especial.

Retrobar-me amb el significat dels versos, amb el llenguatge encriptat i no encriptat, amb l’essència mateixa del pensament feta paraula i recórrer a fórmules lingüístiques que et permetin expressar el que de vegades és molt difícil d’expressar amb paraules li ho dec a un amic molt especial.

Invertir el temps en la recreació màgica de moments senzills i planers per a convertir-los en models poètics, és un treball que té el seu pagament en els comentaris plaents d’amigues i amics que saben trobar en ell a tu mateix, també li ho dec a un amic molt especial.

Fent arqueologia he trobat un poema que també vaig fer a un amic especial, Oscar Ribes, fotògraf i escalador que va trobar la mort en les serralades andines a finals de la dècada dels 80, fa prop de vint anys. La tristor m’embargava en la seva composició, com ara i recordo, com ell m’havia convidat a fer aquest viatge del que ja no va tornar.


Juliol
© Albert Balada 7/1989

Quan la neu es fongui,
La que et va colgar,
sortiran flors vermelles a la llum del sol
En el teu record.

No sabrem mai
Que ella fou la teva
Darrera companya,
La darrera llum.

A dalt
Has trobat el teu descans
I em sents des dels cims de l’univers,
Com és la llum que t’acarona ?
Com són el cel i els núvols?
Com són les muntanyes,
Que sempre has estimat?

Enllà sí pots grapejar pel gel
I fer fotografies que
Mai no hauries pogut fer.

No hi ha oblit pel qui s’estima,
Hi ha sentiment.

Quan la neu es fongui,
La que et va robar,
Sortiran flors vermelles a la llum del sol,
En el teu record,
En el teu record,…

Somriure balanç.

Per decorar aquesta ègloga aquest poema visual de la meva amiga Meritxell Munné que m'ha enviat tot anunciant-me que és ja molt a prop de les seves vacances.

De vegades hi ha racons en la teva vida, però també aquells que ens queden amagats físicament, on t’hi porta un amic amb qui has compartit una tarda se sinceritat, una tarda de diàleg intens al voral d’una plaça de significació imperial. De vegades, només de vegades, apostes pel somriure com a virtut i contrasenya i quan deixes l’amic, a contracor i entristit, se t’obre un món de companyonia que inexplicablement t’atrapa i descobreixes encants amagats, amistats i respecte.

L’estiu és propici a la conversa nocturna, malgrat les ordenances, l’estiu ens és propici als mediterranis a prendre el carrer que compartim i fer-lo nostre, i a parlar en veu alta; és una característica que de vegades se’ns enveja, tant nostra i plau tant de parlar d’amistat, de riure, de cantar….

El dia se m’oferia ahir amb la monotonia acceptada que els meus amics van fer canviar, primer tot recordant Louisiana i blues del cotó i el jazz melòdic que t’invita a despullar el cor i els sentiments, oferint aquell senzill vers, d’aquella cançó de la Fitgerald, o escoltar el “fado” trencador, que et recorda Lisboa i els carrerons on el peix cuit envaeix les cantonades mentre els tramvies grocs, vells i plens, avancen lentament per la pujada, quan pels carrers del port son plens d’un paisatge multiètnic, com un retrat en miniatura d’aquella terra anhelada. El dia, es tancava a la vora de la gespa, protegit del sol canicular amb un bon amic, descobrint secrets inconfessables quan encara el sol es resisteix a abandonar-lo, recorrent carrerons, petits i estrets com aprofitant intensament cada segon, com si m’hi anés la vida, com si fós el darrer instant.

La lluna pren relleu, inicia el seu govern portant-me a les mans de Dionisos, les ménades, triades i flautistes, silents, bacants i sàtirs i novament somriures abraçant el foraster que passa, l’amic que gira visita; segurament la seva protecció feu agradable la vetllada, on el riure ens evocava la tragèdia i la comèdia , ens evocava la música i ens portava a gaudir d’un àpat, acompanyat de l’esperit del vi. Fruir, aquest verb tant estrany, desvetllava la situació a la rodona taula, per cercar després el raser de la nit i les estrelles tot compartint amistat, descobrint-ne les proximitats zodiacals i reflexions socràtiques. La pau, aquella pau que somniem després d'un dia intens ens és donada, com un prèstam de la vida, per unes hores només.

...També això, això també.....

Escurçar les distàncies, invitar a la reflexió entre persones tant properes i tant allunyades, parlar de banalitats, riure una estona, acompanyats d’un bon àpat, d’un bon vi, d’una agradable companyia, suposa un luxe, un autèntic luxe, que de vegades de tant senzill no ens permetem. Descobrir que algú fa anys o sense cap motiu aparent, trencar el gel coneixent que té una ànima alegre, sensible, un cop apartes el vel de la fredor que el dia a dia ens imposa, i riure, sobre tot riure, tant, que els mals esperits no troben lloc on niar.

Deixar que unes mans amigues t’arreglin el cos malmès de tants anys, amb ungüents d’orient i perfums exòtics que et transporten als braços de morfeu en un viatge eteri de minuts, d’instants potser. Saber-te ben tractat encara que dolgui el cor de vegades i el cos alliberat dels forasters que el dominaven. Cau la tarda de l’estiu com una exhalació de calor que allibera la canícula i tot mirant la remor dels glaçons en un got descobrir la mirada de l’amic atent, i el seu somriure de complicitat.

La política, de vegades tant llunyana, amb referències intangibles i conceptes estranys, de vegades és també això, el dia a dia dels humans, l’essència d’un mateix feta realitat en cada instant, que ens pertany i compartim i sobre la que anem escrivint la historia lletra a lletra, rengló a rengló.

...I en fas xiuxiueig...

És agradable l’estiu, quan t’acompanyen en les hores dolces d’un moment feliç; segurament la poesia sigui el reducte, com deia una amiga, on es dona llicència per a dir coses que difícilment podrien ser dites, en veu alta, deia, o el que és millor, per reflectir sentiments, afanys, anhels...

M’he redescobert a mi mateix en aquesta nova formulació literària, segurament encara amb molt per aprendre, però no només m’he descobert, ho he fet també respecte d’antics escrits que ara valoro o respecte de sensacions que ara transmeto a través d’aquest art de la retòrica poètica, on el llenguatge fa de transmissor, com sempre en la comunicació, però on a més ens aporta significats magnífics, distints en funció del lector.

L’any 1.999, juntament amb el meu amic i artista Elies Domingo, vam programar una exposició on amb el lema “sempre serà primavera”, vaig presentar una sèrie de poemes amb el lema genèric “9 poemes per a una exposició”, (R.P.I. L-938) .

Per aquest post he triat el poema quart, perquè em parla de sensacions que transcorren al llarg de l’any, el temps que ens acompanya inexorablement en la nostra vida i que és nogensmenys que com un disc dur que emmagatzema tot un seguit d’experiències que ens conformen en el nostre entorn i ens acosten o ens allunyen del món que continua girant.

Poema Quart: “L’ànima en llibertat”

(L’escarceller és un presoner més –proverbi Bamileké)-

Company de misteris,
Guarda d’enyors, sensacions i silencis,
Ànima en llibertat.

Reculls la paraula que porta el vent
I fas néixer en el cor l’essència de la dolçor,
De l’amargura i de la tendresa.

Amagats planys
De vespres d’hivern al redós de la llar…
Somnis d’estiu
A l’ombriu fresc de l’arbre paer,
Càntics de primavera
A la flor del festeig,
Cançó de tardor
Mentre el temps passa.

El meteor recorda, avisa del transcórrer
Del sol, de la lluna, i dels estels,
Motiu i presència, voltes del món.
Mentre reps i guardes testimoni de la paraula
I en fas xiuxiueig del seu secret a la memòria

...A la llum tèbia d'una petita llàntia....

Reprenc la nit tot estimant Kavafis (1) i com per exemple en el seu cant a les “Finestres” que il•luminen habitacions fosques és capaç de fer-nos veure un paisatge descriptiu dels conceptes interiors de les relacions humanes. M’emociono amb els versos de les “Veus" dels que van morir o de les "Espelmes" que ens aventuren dies de futur.

Quan en la negra nit, el silenci plana, nosaltres els humans mirem en la fosca i de vegades som capaços de percebre les formes i poca cosa més, és el moment de la reflexió, de valorar el dia i fer-ho amb la poesia del poeta d’Alexandria és un goig per a l’ànima quan ens parla de llibertat, de llunyania, d’amor, de tristesa, de guerra..., desgranant vers a vers, desgranant expressions tant boniques com en el poema “Llunyà” quan ens diu:”…una pell feta de gessamí en la nit….”, podem fins i tot sentir la flaire que invoca el poeta.

Quan Salvat-Papasseit ens deia a “Res no és mesquí” en la veu de Joan Manuel Serrat allò de”...res no és mesquí, ni cap hora és isarda, ni és fosca la ventura de la nit...”, fa evident que la poesia és a la nit, com el silenci i la foscor o la llum tèbia d’una llàntia petita, on hi podrem trobar tants matisos com es trobi la nostra ànima. Avui en parlava amb un amic, també de poesia, i recordàvem “al poeta”, a Màrius Torres, que ens deia al juny de 1.939 que res no cridava amb més tendresa que els xops i els canyars.

Obrim doncs i tanquem setmana amb uns versos de Kavafis , del seu poema “Jònic” on ens diu:

Encara que hagin tombat les seves estàtues
I siguin proscrits els seus temples,
Els déus viuen sempre,
Oh terra de Jònia......

(1) Konsdantinos Kavafis. “56 poemas” Grijalbo-Mondadori. Madrid. Març de 1.998

Reflexions en veu alta

Tot repassant la meva biblioteca, he trobat un poemari antic, del 1991, fa 16 anys, tot just, on sota el títol “Paraules d’un temps”[1] (ISBN 84-86999-42-1), amb d’altres poetes, vaig publicar entre d’altres poesies que recull el poemari, aquest meu poema, que he retrobat, tant de temps després i espero que us agradi:

Reflexions en veu alta (I) -1991-


Amb els ulls tancats i al cel
Els braços oberts, a la llum
Com llençats a un vent imaginari
En la tebior de la nit,
Sento el difícil cant del llop,
Enlairat udol, com un sospir.


Assegut,
Les cames creuades,
Intento descobrir entre els olors
Quelcom de distint
Que penetra als meus sentits,
Lleugers esquitxos
Que trenquen els meus silencis,
Repuntejant-me el rostre,
Sempre amb els ulls tancats…..





[1] Diversos autors i Albert Balada. “Paraules d’un temps”. Editorial Ribera i Rius. Lleida. 1.991

Dibuixar un matí

(Nota del blogmaster: Aquesta és una foto aèria que publica Juan Sol a la seva Blog, que m'ha agradat per complemenar aquest post. )

He rodejat la sagrada muntanya, des de la plana, a la recerca de l’esperit que ens il·lumina a la gent de la terra baixa, he gaudit poc a poc, pam a pam, minut a minut de la seva imatge majestuosa visible a quilòmetres de distància, irradiant aquella presència de la mare terra que s’intueix.

El sol tebi del matí m’ha acompanyat una bona estona en aquest recorregut simbòlic, fins a les arbrades de ferro que ronden i fan ombra, com arbres post-moderns, i veient com els rostres canvien a mesura que recorria aquella avinguda. Segurament el silenci del carrer en un diumenge, o les cançons d’una emissora de ràdio que em recordaven aquells temes que m’aprecio, aquells que em van acompanyar durant la meva infantesa i la meva joventut i que han marcat a no poca gent, em feien companyia, en quietud, sense adonar-me, com projectant-se’m una pel·lícula al meu voltant.

Dibuixar un matí amb les lletres majúscules sobre l’horitzó, veure el cel que comença a brandir la bruma de la canícula estival, amb la companyia dels amics en un dinar fraternal, i de nou la visita a la deessa, quan la llum del sol es retalla sobre la muntanya i deixa entreveure els matisos de color que lluentegen en harmonia amb l’entorn i el retorn al silenci i la pau, la concòrdia, la templança, el misteri….

Una cita: Pannikar

No es pot buscar la saviesa. Solament es possible preparar-li una morada[1]

[1] Pannikar,Raimon. “Invitación a la sabiduría” Espasa Calpe. Barcelona. 1.998

戴叔倫

El poeta xinès Dai Shulun (戴叔倫 ) escrivia al segle VIII d.c. poemes d’una extrema dificultat, i més tenint en compte que només els lletrats de gran talent podien dominar amb mestratge aquesta tècnica i donaven proves de gran refinament a l’hora d’escollir els mots i les frases, amb la cal·ligrafia, un art totalment allunyat de la resta de les altres arts. Aquest poeta que va viure entre el 732 i el 789, ens deixà un poema preciós que s’inclou dins de l’apartat estiu del llibre “Estacions”[1].

NÚVOLS BLAUS

(Un estiu a la muntanya de la cigonya)

El vent del cel m’empeny cap al cim
Carretada de roses,
Una bufada m’ofereix frescor
Al sisè mes
Deixo en préstec les dues cigonyes blanques
Al vell monjo
Que em porten sobre llur esquena
Al fons dels núvols blaus

[1] Shi Bo “”Estacions, poemes de les dinasties Tang i Song”. Publicacions de l’Abadia de Montserrrat.Barcelona. 2005

Tot venerant Γαῖα Gaĩa

Tot venerant Gea, la mare, la terra, he passat aquest dissabte, tot recreant aquest element simbòlic. Els meus amics, els que em coneixen de debó, ja no hi veuen res d’estrany en aquesta meva veneració per les deïtats gregues, de fet la nostra cultura, la nostra civilització n’és fedatària d’aquestes arrels i la paganització d’aquelles identitats culturals va comportar una posterior cristianització i despaganització.

Avui he pujat a una muntanya, que sembla com una mà oberta cap al cel, uns dits que es projecten cap a l’infinit. l’ascens és plàcid, si tens la sort que la calor d’un set de juliol s’apaivagui, com avui, amb una mica de brisa que faci més plaent aquell lent caminar que, segurament, pot ser dur si tenim en compte lo acostumats que estem els urbanites a anar bé en transport col·lectiu bé en transport individual; avui no ho ha estat de dur.

Descobrir la tranquil·litat de l’entorn, dalt de la muntanya, veient la plana com envolta la carena, i intuir fins i tot el mar i el seu blau, en un dia de paisatge clar; ha estat tot un privilegi, per retrobar-me amb Gea, mare de totes les divinitats que va néixer del no res i que conforma la triada primordial, segons la teogonia d’Hesiodo, i que també trobem en un cant homèric que la lloa com a divinitat de la fertilitat de la terra i protectora, per això és del color de la terra com l’element que se li invoca.

El món com a meravella

La cultura hel·lenística va crear, a través de la literatura una llista la de les set meravelles del món; eren unes circumstàncies en les que escrivia per exemple Antipatro de Sidon, al segle I a.c o en els annals de l’historiador i geògraf Herodoto, molt abans, al segle V a.c., on difícilment les civilitzacions i les cultures entraven en contacte sinó era a través de les accions de guerra i dominació, potser també a través d'algun viatger extraordinari, però el contacte natural només era comercial i tal i com s’entén el concepte, de l’intercanvi de provisions, primer des d’un model primitiu és a dir intercanvi directe, després per la compra venda.

En tot cas aquell llistat que contenia no pas set sinó vuit meravelles, vuit construccions significatives, sorprenents i magnífiques com la Piràmide de Gizé, els jardins de Babilònia, el temple d’Artemisa d’Efeso, l’estàtua de Zeus d’Olímpia, el mausoleu d’Halicarnaso, el Colós de Rodes, el Far d’Alexandria i el Zigurat (torre de babel) de Babilònia, ens porta a un model de coneixement cultural basat en la recerca, en els viatges magnífics i llargs, en una civilització que s’obria al món, un primer model de coneixement global, i de respecte diria jo, cap a la bellesa, on el blau del mar, de la mediterrània agermanava aquell concepte, assimilat a la deessa Afrodita, amb els noms que les diferents cultures li poguessin assignar.

Aquell concepte, des del meu modest punt de vista no és igualable ni assimilable, per molt que pugui semblar una bona acció turística, perquè el turisme no era precisament allò que inspirava els antics, en ells era una mostra de veneració cap a elements de la saviesa humana i de la bellesa, com havia apuntat, perquè sinó tampoc s’entendria que no hi haguessin inclòs l’Acròpolis atenenca, per exemple.

Ara, cercar les meravelles, com una competició, a veure que, em resulta no ja estrany per la manca d’aquell nexe, el blau del mar, que definia moltes de les passions, les filies i les fòbies d’aquelles cultures mil·lenàries, hem resulta un sense sentit; ara la força dels països o ves a saber quins factors faran que s’hagi de triar les 7 meravelles d’entre 21 favorites, sense tenir present que el món per si mateix ja ho és una autèntica meravella que compartim, potser uns més que d'altres, això sí, ara ja en aquest moment de mondialització d'una patent, la humana, com a civilització comuna amb variants locals o com aquella aliança de civilitzacions, que fa que aquest espectacle mediàtic sigui, això: un espectacle mediàtic, perquè tot en aquest món és, en si mateix una meravella.

Ai el màrqueting!

Felicitacions Carme, a fer-ho bé!

De vegades, no sempre, però de vegades la política et dona sorpreses, que no pas casualitats. Avui ha estat oficialitzat el nomenament en Consell de Ministres de la meva amiga la Diputada i vice-presidenta del Congrés Carme Chacón.

Certament augmenta la quota catalana, la quota PSC en el sí del govern, però jo crec que tot i sent veritat aquesta afirmació el govern guanya amb tota probabilitat un actiu important amb aquesta dona menuda i simpàtica, un actiu en clau política, però també pel seu perfil, per la seva formació acadèmica i personal.

Sentir goig pels èxits d’altri, que son en definitiva els nostres, és sensació extraordinària i agradable i no hem d’oblidar que es posen moltes esperances en el que pugui desenvolupar en un període absolutament curt de temps fins a les properes generals, perquè de la seva intervenció en aquest àmbit pel que ha estat nomenada, el de l’habitatge, és important i ens en queda encara l’establiment reglamentari de la recentment aprovada Llei del Sol

Des d’aquestes planes, amb el rigor i la seriositat que representa dirigir-te a una Ministra del Govern de l’Estat: Felicitats Carme, a fer-ho bé!.