dissabte, 31 d’agost del 2013

El panorama geopolític...

El panorama geopolític en relació a la possible intervenció a Síria ha variat en les darreres 24 hores, respecte de la declaració “formal” de guerra que en respectives seus van formular per separat el Vice-President Joseph Robinette Biden, Jr. (en nom dels EE.UU. i del President Barack H.Obama), el President de la República francesa François Hollande i el Primer ministre del Regne Unit de la Gran Bretanya David Cameron, després del “no” del parlament britànic.

Curiosament gairebé a la mateixa hora en la què Barack H. Obama renunciava de facto a la prerrogativa presidencial –en deixar la decisió de la possible intervenció en mans de les deliberacions que es facin a les dues cambres representatives: Cambra de representants i Senat–, també feia una intervenció televisada el Primer ministre de la República Turca Recep Tayyip Erdoğan, tot expressant-se gairebé en similars termes.

L’apel·lació als drets humans que tots els mandataris fan, resulta significatiu, doncs sembla que l’ús del gas sarín ha estat en la guerra, però hi ha algunes preguntes que no es formulen i evidentment a les que no es respon i que haurien de ser fetes i respostes:

1) Una guerra civil amb armament convencional amb tants de morts i ferits, no suposa també atemptat contra els drets humans? Un únic mort per tret de bala, canó o míssil, no mereix que ens escandalitzem i ens plantegem el que cal fer?

2) Quin és l’autèntic origen de la utilització del gas? No tan de qui la emprat, que també, sinó de quin ha estat el fabricant i el subministrador d’aquest tipus d’armament condemnat per les NU?

3) Quin és el veritable paper que hi juguen en tot plegat: EE.UU,, França, Anglaterra, Turquia, la Xina, Rússia, el G8, el G20, les NU... ?

Estem anant més enllà del Dret Internacional Públic mateix, per entrar en consideracions de l’ordre moral i ètic, del que està mancada la política a tot arreu, també a les esferes dels països centrals, com dels perifèrics, i això em porta a preguntar-me el paper que hi ha de jugar un Premi Nobel de la Pau, i no parlo de la renuncia televisada de la prerrogativa presidencial nord-americana.

La regió, com ha reconegut el President nord-americà, és un polvorí –mai millor paraula per a referir-ho–, amb tensions d’antic i no resoltes, amb amples implicacions, una bona dosi de mitomanies, megalomanies i justificació fins i tot religioses com per a resoldre a l’ancienne façon, clar que és a l’ancienne façon com es desenvolupa tot plegat...

De moment els morts, amb gas sarín o armament convencional continuaran a Síria i en tots aquells altres llocs que ja no són notícia, mentre la burocràcia política juga al joc de les declaracions i contra declaracions i la diplomàcia oculta, que havia de deixar d’existir a partir de Thomas Woodrow Wilson en acabar la Gran guerra, sembla que torna a existir.

31-08-2013

Cada paraula...

La fotografia és original de Montse Esteba

Cada paraula que pronunciem o escrivim, no es malmet i s’enlaira més enllà de la seva intangibilitat, en un recorregut que ens retorna, com una marca, un senyal que ja no s’esborra, de manera que també a través de la paraula estem connectats amb l’Univers, per això, cal que ens fortifiquem davant de tot discurs difamatori, de la mateixa manera que ens hem de cultivar d’aital manera que no ens perdem, establint les barreres necessàries en la nostra comunicació verbal o escrita.

El poder de la llengua es demostra de manera clara a través de la història, on la vida i la mort hi ha estat vinculades, té més valor que la espasa mateixa, de manera que se’ns fa necessari de cuidar-nos molt i vetllar per a que siguem lluny de les paraules del circuit del mal, el que s’aconsegueix a través de la lectura, de la contemplació, de la reflexió, de manera que tot s’acabarà conduint a mitjançant una determinada disposició mental que ens allunya de la vulnerabilitat aportant-nos, alhora, la possibilitat, també, de defugir la difamació, i fins i tot de comprendre en el reconeixement de la nostra imperfecció com el proïsme que malda en determinades satisfaccions encara no ha estat capaç de descobrir-se en la pròpia i particular imperfecció.

La modèstia personal, la humilitat en les actituds, ens ajudaran doncs a conduir-nos, també, en la nostra comunicació, com a instruments d’ordre social.

21-08-2013

divendres, 30 d’agost del 2013

No és senzill...

No és senzill, res no ho és, descobrir-te com una part intangible de l’Univers, però això només pot succeir quan la teva experiència ha assolit l’oportuna renaixença de l’ànima, quan tu mateix et reconeixes distint, perquè ets capaç de sostreure’t a les cuites més mundanes, quan es desperta en un tu una necessitat imperiosa de transcendir les vel·leïtats humanes, per a retrobar-te, en la Creació, amb el misteri de tot plegat; no és senzill, però res ni ningú diuen que no sigui possible, i ho és, de la mateixa manera que la llum del dia neix de la mateixa foscor que va minvant mica en mica fins que el l’astre rei, esdevé senyor de tot el que es veu.

Podem intentar-ho, si més no, perquè el món, lluny de reconèixer-se en la transcendental fita que a la raça humana li ha estat atorgada, es vehicula un i altre cop sempre a partir de les més insignificants raons, sense observar com ens ha estat rebel·lada la fulla de ruta que hom cal seguir des de fa mil·lennis, en el respecte a la vida i al proïsme, en la igualtat que ens fa semblants als ulls del Gran Arquitecte, amb la llibertat que ens atorga el nostre lligam amb la Essència divina, només, única i exclusivament per esdevenir feliços en la cerca de la Veritat i créixer exponencialment en aquesta cerca, en cada instant que hi dediquem, tot conreant les virtuts reials que ens privilegien; no és senzill i és necessari...

30-08-2013

dijous, 29 d’agost del 2013

La mentida, el menyspreu, la burla...

La mentida, el menyspreu, la burla, afecten de manera fefaent a la nostra cultura liberal-democrática, cultura pervertida per un determinat ús i abús de les formes i les paraules, que de tan fer-ho han esdevingut normals i comunament acceptades com quelcom establert i irrefutable; però en realitat formes i paraules que no ens duen més que a la destrucció i la decadència, no pas a la vida, al creixement, a la felicitat.

La reflexió ens ha de dur a pensar que hi ha de culpa en tots nosaltres, si ens preguntem: i tu que feies ahir? Ben cert, no ens cal cobejar la hipocresia, sinó reconèixer que aquest deteriorament del sistema forma part també de nosaltres, donat, tanmateix que no hem estat capaços de construir de bell nou, tampoc podem cosa més que contribuir des de la nostra humil existència a conrear valors elevats de noblesa, encara que hores d’ara ens puguin semblar irrellevants.

No és moment de remordiments, és moments de reflexió, abans que no pas voler sortir a salvar un món, ens hem de desfer de sentiments destructius i avançar amb pas ferm, perquè un cop s’hagi esvaït el fum, serem en el lloc que el Phatos ens tenia destinat des de l’ inici, apoderant-nos del control dels nostres sentiments, de les nostres sensacions de la nostra pròpia llibertat per a decidir, sense cadenes que ens amarrin... perquè per fer petites coses es necessita tota una vida de treball de superació, mentre que per moure una muntanya, calen només instruments mecànics.

29-08-2013

dimecres, 28 d’agost del 2013

És ben segur...

Porta lateral de l'església de Sant Martí a Lleida

És ben segur que en quasevulla circumstància, el detall, per insigificant que pugui semblar, és sempre important, més encara si forma part d'una acció humana, però també si forma part de de tota acció de la Providència; per això l'eixoplug en el Temple, és important, darrera la porta sagrada, permet de reflexionar sobre totes les circumstàncies que ens envolten, lluny dels sorolls ambients, a cobert ...

Són temps convulsos...

Són temps convulsos, però ni més ni menys com ja ho van ser el en el passat, doncs vivim en un món mogut per l’egocentrisme i la carrera per a la pròpia satisfacció, el que sembla fer inevitable el conflicte en el més dur i literal sentit del terme, tot en contrast amb l’aposta pel creixement espiritual, doncs cada acció porta una energia de tal manera que si aquesta està en consonància amb Logos Aetern, aleshores aquella força continguda en ells és i serà elevada a la santedat; hom però, quan les accions són en contra d’aquell esperit providencial, l’energia continguda en elles és submergida i atrapada per la impuresa, causant el captiveri de la divina vitalitat, que es malmet, com tantes altres vegades ha succeït. Els temps són convulsos, i tot i així, no hem d’evitar ni menystenir el nostre creixement espiritual, malgrat el món continuï avocat al conflicte i sigui aquesta energia la dominant...

28-08-2013

dimarts, 27 d’agost del 2013

Hi ha moltes veritats...

“ Hi ha moltes veritats, hi ha una veritat per a cada ser i per a cada partícula de l’univers, doncs cadascú reflecteix al seu creador d’una manera diferent.

Cercar la veritat significa més que trobar la pròpia veritat, significa trobar una veritat que funcioni per a un mateix i per als altres, ara i sempre, aquí i en qualsevol lloc per al cos i per a l’ànima, per al savi, com per al nen innocent.

Com més sublim sigui la veritat, menys límits coneixerà ”[1]

[1] Tzvi Freeman* y El Rebe Schneerson MM Trayendo el Cielo a la Tierra Book 1, apunt 193. Sin Limites para la Verdad. Editorial d’Chabad org. 2011.

*El rabí Tzvi Freeman és un alt membre de l'equip editorial d'Chabad.org. Ell és l'autor d'una sèrie d'interpretacions de la Cabalá i l'ensenyament jasídica.

Siria...

En la seva reflexió sobre la situació siriana i dels darrers fets en aquella guerra civil, el politòleg nord-americà George Friedman, en la seva anàlisi “Obama’sBluff”, feta a Stratfor Global Intelligence, ens diu què tant "Si al-Assad va fer llançar els atacs, (com) si els insurgents són els qui ho van fer, o si algú ho va falsificar tot plegat a ells (els països centrals en l’esfera internacional) no els importa. (...) És la increïble complexitat de la intervenció en una guerra civil sense arribar a quedar empantanegat el fa que el procés sigui encara més desconcertant.", però per a mi, la situació, a banda dels tràgics fets, la pregunta que em faig, com a politòleg, però també com membre de la comunitat internacional és: a banda de la negociació i estudi de la cobertura legal o moral del que pugui succeir, pot això servir per a tapar o amagar la pregunta clau què és, sí hi ha hagut l'ús d'armes químiques, sembla que gas Sarín, qui o quins països n'han estat els subministradors d'aquest sistema d'eliminació que tant altera la política internacional?.

27-08-2013

dilluns, 26 d’agost del 2013

La nit omple de foscor...

La fotografia de Perelada, és original de Montse Esteba

La nit omple de foscor l’essència de la llum, però ella, la nit , és, de fet, l’ inici del dia, el moment on les estrelles ens ensenyen el bastiment del cel, aquell celatge que ens queda ocult quan som sota la il·luminació del sol, i és quan hom pren consciència que al dia cal honorar-lo com aquell bé, el més preuat que tenim, doncs és la vida mateixa que ens somriu, més enllà de les cuites profanes i mundanes, aquelles on cercar quelcom no té gaire sentit.

És en la nit, on l’ apaivagament de les ànsies arriba just en el moment en el que els primers estels ens circumden, com coronant-nos; és en les hores en el que ens cal entrar en reflexió, en connexió amb la Providència mateixa, on les paraules esdevenen pensaments, i aquests símbols i senyals que acaronen el cel, com el cel ens acarona també a nosaltres, abans que els somnis ens delectin amb missatges que cal interpretar.

26-08-2013

Els gats...

Els gats són absolutament ritualistes, i ella, la Dolça, també; la casa és seva, i ens fa un favor de voler-la compartir amb nosaltres; el matí, la tarda, la nit, té els seus espais per a ella, espais distints, doncs distinta és la nostra posició en relació a la rotació de la terra respecte del sol i de la lluna. És probablement també una manera d’honorar, des de la seva perspectiva, el territori sota el seu domini, i d'honorar l’univers que compartim...

26-08-2013

Quan hom escolta...

La fotografia d'aquesta gàrgola de Notre Dame de París és original de Rafa Borlänsa

Quan hom escolta asseveracions que juguen al paradigma de la veritat, és a dir la repetició d’uns determinats axiomes per a fer-los convertir en certs des de la seva inversemblança, com ara que el Centre Històric de Lleida va ser destruït al 1707, hom pensa per raons òbvies, que la seva reconstrucció s’hauria iniciat com a poc a partir de la meitat del segle XVIII, de manera que si aquell centre històric, òbviament inexistent, no hi ha restes medievals, hauria de ser, per raó del sil•logisme polític emprat, farcit d’obres barroques o neoclàssiques, la qual cosa tampoc no respon a la realitat d’un barri deixat degradar fonamentalment en l’època moderna i contemporània i on en les runes hi apareixen arcs de mitja punta que es menyspreen, generant-se zones buides ensementades on s’hi acabaran bastint-se edificis de nou format, com ja es va fer en la destrucció del “Canyeret” en favor de la nova “ciutat” judicial, és la que es coneix com la fórmula de l’espai gruyère en l’actitud urbanístic.

Descobrir-nos davant de les veritats sil·logístiques que se’ns expressa des del món de les corporacions, també en la política, difícilment tendirà a distreure’ns de la nostra apatia moral, aquella que ens porta a allunyar-nos cada vegada més de la presa de decisions, on el bé comú se sostreu al bé individual i des d’aquest, en un cercle concèntric s’evoquen teories de la veritat, la pitjor de les amenaces per a la concepció de la idea, com a element substantiu que ens defineix en la construcció de la nostra vida; la passió i l’entusiasme al cor dels homes, no ha d’arribar a partir d’ideologies velles, tot i que poderoses, que encara sustenten un sistema que no té pas en la veritat absoluta el seu paradigma, caldrà doncs encara conrear el silenci i la calma, doncs és com aconseguirem de revitalitzar-nos en el concepte de llibertat que ens iguala i ens duu camí de la felicitat; mentrestant només ens queda que somriure davant de tanta retòrica que només presta atenció als detalls, deixant de banda els grans temes, les grans idees, i esperar, sempre esperar...

26-08-2013.

Es sol atribuir...

Es sol atribuir a Maimònides una dita que ens diu que hauríem de mirar al món como si aquest fos una balança, perfectament calibrada, de bones i no tan bones accions.

Aquesta dita ens permet de prendre consciència de la fragilitat de tot plegat i de com només un únic acte positiu pot treure al món del seu equilibri, com també un únic acte negatiu; quina seria doncs l’actitud necessària davant d’aquest fràgil equilibri?

Prendre consciència de la nostra llibertat individual com un acte en solidaritat social, és a dir, comprendre que el món transita per sendes que no ens permeten cap intervenció efectiva i fefaent, de manera que amb aquella nostra llibertat hauríem de mirar de governar la nostra pròpia convicció i existència en el ben entès que ens cal desequilibrar al màxim aquella balança que ens refereix Maimònides amb tot un seguit d’accions que, des de la individualitat puguin considerar-se bones, tan per a tu com per als altres, encara que siguin accions que només afecten a l’àmbit exclusivament privat de la persona, a l’àmbit individual, en el teu entorn més immediat, doncs d’aquesta manera s’aconsegueix, de mica en mica anorrear l’ escassesa de les virtuts...

diumenge, 25 d’agost del 2013

Les fites més grans...

Les fites més grans a la vida, podrien ser aquelles que serien les més properes a l’objectiu de la nostra existència, si això entenem, aleshores, l’objectiu central de la nostra vida ens hauria de permetre de descobrir i fixar quins haurien de els principals desafiaments, amb claredat de visió, sense necessitat de mirar enrere i superant, per tant, aquells obstacles que ens haurien d’impedir d’assolir allò que és positiu; aquesta manera d’actuar, ens hauria de permetre, tanmateix, d’identificar el com, més que no pas l’ on, transcendint els límits humans, sense excuses vanes, perquè aquesta és la veritable raó del nostre ser en connexió amb el Tot, purificant-nos respecte del món material que en determinen les dificultats en la vida, i endegant un procés de millora substantiva, sense la insolència de creure’ns autònoms respecte de l’Univers, de la creació mateixa, avançant, fins que els obstacles esdevinguin miracles...

25-08-2013

dissabte, 24 d’agost del 2013

La nostra relació amb l'Univers...

La nostra relació amb l’Univers i el nostre creixement personal i humà, així com de la nostra pròpia evolució, requereixen, també, de la nostra pròpia contribució cap al proïsme, en el progrés de la nostra vida, és aleshores quan ens cal establir un pacte amb el Logos Aetern, pel qual, per la nostra banda determinarem la nostra contribució, el nostre delme, doncs aquest ha d’estar el pacte de la dignitat, sabent que ens cal viure en senzillesa i honor, ajudant al canvi, doncs el canvi comença per un mateix un cop has pres consciència que no pots canviar el món, essent que només tens en tu mateix la possibilitat de canviar allò que et pot aproximar a Déu, aquí rau l’excepcionalitat de l’home humil, la de saber-se integrant de la totalitat universal en connexió permanent amb el Tot ...

©Albert Balada

24-08-2013

dijous, 22 d’agost del 2013

Quan la bellesa...

Quan la bellesa, la saviesa, la raó, la llibertat mateixa són manllevades i comença a percebre’s un tel negre embolcallador com un sudari, amb el que ens manca la respiració, “protegits” per guardians de l’”ordre” que ens impedeixen de descobrir-nos i poder avançar, la veu de la violència no serveix més que per a generar violència, la força de les paraules és cert que no pot superar aquella veu que anima a la agressió, però la paraula, la raó, és la que nodreix la força, és la que nodreix totes i cadascuna de les passes del sender que travessa aquella porta enreixada que ens allunya de la presó de les convencions malsanes, dels càstigs impenitents, encara que siguin imperceptibles, de les raons exòtiques i estranyes que desperten passions; un cop descobrim que la paraula, però també el silenci i l’escolta amatent, ens permeten alliberar a aquells que encara no tenen el gaudi de respirar aquells aires purs i nodridors, sabrem que la llum allunyarà la foscor i de nou s’aixecaran, sobre l’eteri espai que ens envolta, les noves columnes...

22-08-2013

Petits canvis...

Sembla provat per la neurociència que ens és complicat, per no dir impossible, de controlar el nostre inconscient, que és com si aquest tingués vida pròpia, com si fos una personalitat dominant que nia en la nostra ànima, però el que si que podem i és efectiu, és dominar el pensament conscient, les nostres paraules, les nostres accions, fins el rictus del nostre rostre; Pensar en clau de bé, aporta el bé a les nostres vides, pensar en clau de felicitat, aporta felicitat a les nostres vides.

Si aconseguim de fer niar en el pensament conscient raons i formes que prediquen valors positius hi ha un magne retorn de tot plegat, malgrat ens pugui semblar que enllà, a fora, res es mereix aquesta actitud.

Paga la pena prendre consciencia que no podem estar permanentment enfadats amb el món, que tampoc la nostra acció constant porta a aquest canvi que, altres no volen, per tant, potser el que cal és canviar-nos a nosaltres, en el sentit en que ho pretenem per a aquest món en el que ens és dat de viure; així doncs sense plantejar-nos la existencial pregunta del que hi fem aquí, es tracta de transformar-nos, perquè les petites transformacions individuals operen canvis magnífics en el nostre entorn social i aquell esforç immens i ingent que ens preteníem auto imposar, esdevé innecessari i alhora fútil i prendre’n consciència és un pas més cap al nostre propi alliberament personal i social, que esdevindrà ple quan aleshores ens convertim en uns nous essers, transformats en la mesura en que preteníem transformar al món, en la crítica que li fèiem per absència, potser l’absència també ho era en el nostre ser que esdevenia incomplert si no cultivava de manera permanent i fefaent els valors, els sentiments, la consciència plena encarada al bé. Petits canvis esdevenen un gran canvi...

22-08-2013

dimecres, 21 d’agost del 2013

Si només...

"Si només vivim una vegada, quin sentit té no fer allò que, des dels nostres valors, la nostra consciència i els nostres sentiments es té clar que cal fer" [1]

[1] Corbella, Joan. "Educar amb valors". Ed.Columna. Barcelona. 2010. ISBN 9788466411370

dimarts, 20 d’agost del 2013

Com seria el món...

Com seria el món, si poguéssim disposar de una mirada múltiple, de la capacitat de poder observar moltes perspectives alhora? Clar que ens caldria una altra disposició d’ànims, se’ns faria necessari de comptar amb una amplitud de mires i capacitat cerebral, força més ampla de la que ara tenim i per tant, llevat que l’evolució humana arribi alguna vegada a aquesta capacitat, de moment hem de conformar-nos amb una única perspectiva, o com a molt amb la capacitat de conrear el coneixement per a interpretar-la, i rau, doncs, en el coneixement, ara per ara, en la essència de la nostra pròpia capacitat, perquè aquella mirada múltiple, queda reservada, en tot cas a l’Esser superior, i per tant no forma part de la nostra humil humanitat, que ha de conformar-se, si més no, amb les perspectives distorsionades que, manta vegades, ens arriben per fruits i orígens diversos, sempre amb intencionalitats i interessos clars, però que de vegades resten obscurs a les nostres mirades.

Només hi ha una possibilitat de poder anar una mica més enllà, només una mica, de la nostra qualitat humana, i és la connexió divina que la calma i la serenitat de l’ànima ens hauria de permetre, de poder interactuar amb la nostra essència, amb allò que ens assimila a la Creació, a la unicitat; aleshores en aquesta disposició de ment, podem descobrir l’enteniment superior que governa l’univers, des de la nostra petitesa, podem tenir una nova perspectiva que substitueix a la inicial i en ella recrear-nos en l’observació i en l’aprenentatge, admirar-nos de la possibilitat del silenci, del bé, de l’harmonia...

És aleshores quan l’home conflueix en la cerca d’una veritat experiencial, d’una veritat transcendental i gens efímera, més enllà de les diferents veritats que les ciències especulatives i les naturals permeten de cercar a través de l’establiment de les respectives hipòtesi que cal provar, més enllà de la nostra pròpia dimensió, per entrar, sense abandonar la inicial, en una dimensió nova que, tot i la unidimensionalitat que encara embarga la ment humana, permet concretar l’esser humà en aquella part de l’univers que representa com a esser viu que és, com a realitat viva, mutant i alhora essencial de ella mateixa, a l’abast d’una nova visió que li permeti aquella connexió, de tal manera que la seva pròpia limitació en el temps i en l’espai, puguin esdevenir subtileses de la creació, doncs és transporta al món de l’esperit, una realitat distinta que acarona el bé comú com a realitat substancial en la que descobrir-nos com a instrument social; és quan l’home esdevé autènticament home i la dona autènticament dona, quan es reconeixen ambdues parts de la pròpia concreció, en aquella dimensió prèvia a la naixença mateixa i alhora en una dimensió futura que ens és impossible d’interpretar amb els ulls humans, doncs només des d’aquesta dimensió espiritual es pot entrar en connexió amb l’Esser superior que forma part de nosaltres mateixos com de tota la creació i sens dubte aquell moment sublim està reservat a uns pocs escollits...

20-08-2013

Són enllà...

La fotografia és original de Maria Del Carmen Escriña

Són enllà impassibles acompanyant el viatge, guardant la ruta mentre gairebé ni els mirem, només quan no hi són, quan el suposat progrés ha fet que ja no hi fossin, és aleshores quan els trobem en falta, quan descobrim que formen par d’aquell passat nostre, no tant antic, però que s’ha vist trasbalsat en el moment que hom pren consciència que aquesta civilitat nostra s’ha definit per la ruptura, pel canvi sense tenir-nos presents, com si nosaltres, els ciutadans fóssim aliens a tot allò que esdevenia al nostre voltant...

20-08-2013

El valor de la descoberta...

El valor de la descoberta del cel en la terra, ens permet de testimoniar el sentit de la vida, el sentit de tota vivència vital, instituïda a partir de la presa de consciència de la nostra universalitat, de la nostra consciència total, establerta a partir de la connexió transcendent entre tots nosaltres, humans i no humans en aquest món, més enllà de les característiques de la supervivència que marquen els instints que ens defineixen, com de les regles establertes per a preservar aquella supervivència. El reconeixement, doncs, de la nostra correlació amb la transcendentalitat divina que suposa l’evolució de l’espècie humana, però també el sentit del bé i del mal com a elements interpretatius de la relació, no només entre els homes, sinó també respecte del valor ètic que aquesta sentència suposa, implica un canvi en la percepció del coneixement, del saber, de la transcendència mateixa que ens atribuïm, com un fet únic però alhora social i contextual, per esdevenir un element d’unió, de cohesió entre la nostra espècie, però també amb la resta de la creació, la visualització de principis ètics que es defineixen a partir de la igualtat, instrument alhora que ens permet d’identificar el valor de la essència humana i divina alhora que en la llibertat que es reconeix en el nostre esbrinament dels valors naturals que ens impregnen, com impregnen tota existència en el devenir que ens és donat en qualitats i formes, en relacions i estratègies, en vivències i experiències. Quin és però el sentit de tot plegat sinó el d’aconseguir un sentiment, una sensació, una manera d’estar i ser com és la felicitat que es manifesta com aquella descoberta un cop hom pren consciència?

20-08-2013

La màgia...

La màgia, aquella que conreaven les societats ancestral, esdevé primitivament tràgica en una interpretació post moderna de la realitat, però aquella estructura mitològica del pensament que es dóna en aquelles, permet de reconèixer la saviesa humana en la seva més intima connexió amb la divinitat, divinitat panteista, és cert, però menys, molt menys del que sembla, doncs existeix una comunió efectiva entre les forces de la natura i les divines, una connexió que crea un nexe d’unió entre l’home i l’esperit o com ho podríem dir en termes més actuals, entre l’home i la essència del tot, un nexe d’unió per aquells homes que tot just comencen a entendre’s com a individus i menys encara com a societats, més enllà de la tribal, però enllaçava amb una concreció de la divinitat i la seva concreció en l’univers que els era conegut; aquest panteisme esdevé simbolisme màgic i mític en les diferents civilitzacions, probablement transmutant-se i adaptant-se per contagi o assimilació al llarg dels mil•lennis i és en aquesta mitologia que esdevé un fet transcendent que recull el llibre, com és la explicació de fi de la panteització, a través de la fabulació històrica, del relat del mite que se’ns relata quan es trenca el principi pentètic en aquella concreció de la divinitat, aquella que no té nom i inicia la seva relació personal amb una civilització emergent, forçant a deixar de banda l’intent de concreció de les figures deífiques que simbolitzen i representen un món màgic de relació amb la natura mateix i amb l’esperit d’uns déus que es reparteixen la divinitat, per a concretar-ho en un esser innominat del que en formem part, una connexió amb l’univers en un moment en el que es produeix la transició civilitzacional, la aliança dels homes amb Déu, el tot, que defuig ja una interpretació màgica, per esdevenir una component espiritual, racionalment espiritual, que transporta la ment cap a les essències de l’ànima i d’aquesta cap qui és i no és alhora, definint-ne el principi i el fi, l’essència de la creació i també la necessitat de revelar-se als homes a partir d’unes regles bàsiques que esdevenen substancials i imprescindibles com a civilització. L’evolució posterior de la teologia del llibre, en funció de les corrents religioses, ens porta a pervertir l’evolució racional de la interpretació de la relació entre els homes i la divinitat més enllà de la màgia inicial, a la que retornen determinades postulacions, en la santificació de fets, llocs i persones a les que s’atorga caràcter diví contràriament a la pròpia percepció de la unicitat i la connexió entre Déu i l’home, fruit d’aquell pacte, que a través de la història s’ha anat desdibuixant, només en la interpretació d’aquesta relació, sense intermediacions humanes i semi-divines, resulta efectiva una autèntica revelació teològica.

19-08-2013

A la fotografia la recuperació de la Antiga Sinagoga Major de Barcelona.

diumenge, 18 d’agost del 2013

La llum transcendental és en tot moment present...

La llum transcendental és en tot moment present, només cal estar emetent, veure des del fons de l’ànima, mentre esdevé allò que ho que tendeix a igualar-ho tot, des d’allò més petit fins a allò més gran, perquè totes les coses, són coses i elles, amb els fets s’acaben trobant en algun moment en una relació que assimila, que els assimila. Mentrestant en els nivells externs de la consciència hom cal, és imperatiu de restar al marge dels fets que són passatgers en el món, doncs en aquells nivells més profunds de la nostra consciència, aquells nivells que són, de fet, en relació amb l’ànima i també amb la divinitat mateixa, hom s’ha d’aspirar a aconseguir cada cop els més alts nivells d’aproximació al Logos Aetern.

No ens hem de referir, no ens hem de fixar en les possessions mundanes en relació a la riquesa, doncs només ens acaba calent una molt minsa porció, la que ens és necessària per a viure, però sí que ens cal respecte de les adquisicions espirituals, de manera que mai ens hauríem de donar per satisfets, sinó pugnar per a obtenir-ne més, i ser conscients que el nostre afany d’aconseguir la igualació externa esdevé alhora un moviment dinàmic de tendència ascendent que existeix dins d’un cercle estàtic, com ho rebel·la la visió del profeta Ezequiel, la roda dins de la roda Qui és ric, doncs?

18-08-2013

Text formulat a partir dels ensenyaments del Rabí Itzjak Guinsburg, de la corrent Jasidista interpretadora de la Càbala.

dissabte, 17 d’agost del 2013

La bellesa...

Retrat robat a l'interior de l'embaixada espanyola a Roma

La bellesa natural de les coses, és o pot arribar a ser, aquell sentiment que ens ha de permetre de despertar, si hi prestem l’adequada atenció, per exemple, a través de la observació de qualsevol moment que ens és donat de viure, tot descobrint-hi, alhora, la nostra particular perspectiva; com ho mirem, es reflecteix en el nostre present i n’acaba conformant, de fet, el nostre passat en uns instants precisos i preciosos, projectant-nos cap a un futur que desenvolupa aquest mateix camí per instants precisos i preciosos, esdevenint present i passat alhora, embolcallant-nos i en el suggeriment que ens ha estat fet, en aquest cas per la natura, entrant en connexió amb l’univers del que en formem part, des de la impressió i les sensacions, hem esdevingut pensament, una realitat abstracta que només a nosaltres pertany o, si més no, la compartim amb aquells que hagin volgut gaudir de la mateixa experiència, encara que sigui a l’altra banda del nostre món compartit, de les sensacions compartides, de les impressions compartides, del pensament compartir, de l’esser únic que som, en definitiva.

16-08-2013

divendres, 16 d’agost del 2013

Mar dilatat...

“Mar dilatat de brunyides llunyanies,

mar de llarg alè convulsiu,

mar que ets la sal de la vida

i la tomba oberta sempre per a tots;

mar delicat i capritxós,

udol i catapulta en les tempestes,

jo també sóc com tu: únic i plural.

També jo tinc fluxos i refluxos,

també jo porto a les entranyes l'odi i la pau,

i glorifico als amics

i als que dormen abraçats.”[1]

[1] Whitman, Walt. Cant a mi mateix (Song of Myself ). Cant XII, fragment. Edimat Libros, S. A., 2006. ISBN 9788497643481. Pag. 16

Transites...

Transites per les calmes planúries del coneixement, amarat per aquelles passions fútils que acaronen l’ànima; despertant del somni dels justos on has estat capaç de comunicar-te amb el cel, i ara, allò humà que domina el que és, si més no, et permet de veure la fotesa general que predomina en tota acció, en tota paraula, doncs els senyals i les convencions pautades i pactades esdevenen primordials en la concreció de tot fet i l’aliança providencial esdevé esmicolada en severes perversions que una i una altra vegada arrosseguen l’ànima humana. Res de nou sota el cel, sembla, en perspectiva, doncs.

16-08-2013

Averteixi vostè...

“Adverteixi vostè bé que no el jutjo. Considero fonamentada la seva desconfiança i jo mateix la compartiria de bona gana si, com vostè ho veu, la meva natura comunicativa no s’hi oposés.”[1]

[1] Camus, Albert. La tombée. Ed. Llibre Tauro. Argentina. Edició digital biblio3.url.edu. pag. 3

Lo millor seria...

“Lo millor seria escriure sobre els fets quotidianament. Portar un diari per comprendre’ls. No deixar escapar matisos, els fets menuts, encara que semblin foteses, i sobre tot classificar-los. És precís de dir com veig la taula, el carrer, la gent, el meu paquet de tabac, doncs és això el que ha canviat. És precís determinar exactament l’abast i la natura d’aquest canvi. (...)”[1]

[1] Sartre, Jean Paul. La Nausée. Editorial Época. Mèxic. Ed. digital ufcs. br.Pag. 1

En les mudances...

“En les mudances de la fortuna, fins i tot es més poderosos han de menester l’ajuda dels més humils”[1]

[1] Esopo. Citat a Les millors faules. Ed. Pahuen.Chile. 1991. ISBN 9789561601246. Pag. 25

dimecres, 14 d’agost del 2013

De tant en tant...

De tant en tant, la consciència apareix com un retrat que es reflecteix, borrós, de tu mateix i en dibuixa el perfil;, com en un estrany anar i venir dins de la vida surt, amb poca llum, la justa per descobrir-te, i et diu i et parla dels moments viscuts, del que vius, de l’experiència acumulada, pedra a pedra, construint-te un relat, el teu relat; intentant de no malbaratar l’herència rebuda, en rebel·lió contínua, que matisa i mesurada com cal, per deslliurar-se de pesos bells mal ancorats en l’esperit; les paraules ja no irriten, els fets tampoc, i una mena de gelosia folla s’amara a l’esperança, elegància de qui és presoner dels propòsits, empès per una certa empatia fraterna, barret al cap, com oreig de llibertat, cercant en indrets diversos un món dins del món.

Acompanyat de la felicitat i el repòs, t’ajuda a pensar en els teus orígens i t’encaixes en grecs i hebreus, cullerada a cullerada de filosofia que amara el pensament, del que en pots descobrir debilitats, cercant respostes ràpides que no hi són a allò que ha tardat anys en conformar-se, mentre la teva consciència t’observa, mirada estàtica i penetrant, renunciant a la discussió, i reconeixes en ella aquella aposta intel·ligent, sense remordiments, sense imitacions ni canvis de ritme, deixant de banda obstinacions indomables, on els teus somnis, finestres tancades, et duen a la paraula exacta i precisa, a aquella que vas cercant en permanència.

Com poder tenir la certesa que el teu pensament és just?, enllà és ella, la consciència, la teva consciència, de perfil borrós per a descobrir-t’ho, en un confort imprescindible que tanca el col·loqui amb tu mateix.

14-08-2013

Ara, finalment...

Subtilesa empordanesa la que he descobert en Josep Pla, fina ironia...

“Ara, finalment, dóna gust de viure a Catalunya. La unanimitat és completa. Tothom està d’acord. Tots hem tingut, tenim o tindrem, indefectiblement, la grip.” [1]

[1] Pla, Josep. El quadern gris: O.C.Josep Pla. Volum 1. Edicions Destino. Barcelona. 1969. Reedició 2010. ISBN 9788497101417. Pag 104

Als homes i les dones actuals o futures víctimes de l'oci...

“Als homes i les dones actual o futures víctimes de l’oci, cal ensenyar-los com són inherents i essencialíssims per al viure personal la soledat i el silenci. Dues coses que porten càrrega negativa durant el dia, com la folgança. Però és que es malentenen , i es consideren com ofensives contra el proïsme –mentre ningú considera ofensiu contra el proïsme el capital propi– . El silenci no va contra ningú: amaga la possible harmonia de l’home. I al silenci arriba el ressò de l’Harmonia de Déu. La soledat és l’espai en el que els homes poden cercar la petjada de Déu, o pot ser el cas que el buit per l’absència de petjada no importi.”[1]

[1] Castro de Zubiri, Carmen*. Nosotras las mujeres. Rafael Lazcano, 2001. ISBN 9788486898991. Pag 288

*(1913-1997) doctorada en Filosofia i lletres por la Universitat de Madrid y su tesis doctoral tractà sobre Cervantes, casada amb Xavier Zubiri, després de la secularització d’ell al 1936, perfeccionà estudis a París i Roma, i amplià coneixents a Berlín i Princeton. Amiga personal del jesuíta Ellacuría, un dels deixebles de Zubiri, fou una de les últimes persones que el van veure amb vida abans de que tornés a El Salvador, on fou assassinat el novembre de 1989.

dimarts, 13 d’agost del 2013

El missatge simbòlic dels somnis...

El missatge simbòlic dels somnis ens sostreu de la realitat mateixa i ens porta a un món, de vegades difícil d’entendre, relats que es barregen en un sense sentit de realitats que s’assemblen força a la nostra vida tangible, plantejant situacions possibles quina interpretació defuig, però, del sentit lògic dels fets que els somnis ens mostren i que encalcen, més enllà dels sentiments i de les sensacions, amb una visió de la vida que se’ns convida a llegir des d’un discurs harmònic a partir dels senyals que es transmeten.

Les civilitzacions que ens han precedit coincideixen en considerar els somnis com un relat dels déus, com una conversa unidireccional en la que l’emissor respon a un seguit de preguntes retòriques que, d’una manera irreflexiva hom va fent des del nostre inconscient, amarat i dirigit per aquell subconscient nostre que tot ho governa, aleshores, segons els antics, aquelles preguntes rebien una resposta que calia interpretar, doncs responia a aquelles ambicions, a aquelles necessitats, a aquelles qüestions vívidament formulades.

La inculturació judeo - cristiana interpreta i considera també el somni i el seu discurs, com una relació divina del creador amb les seves criatures, responent a les sensacions que podrien haver estat manifestades de manera directa, vivencial, com de manera indirecta a través de sensacions i pensaments, i el considera com un camí interpretatiu de la vida mateixa, de la vida tangible en connexió amb l’univers i amb aquell que no té nom, que forma part de tota l’arquitectura còsmica de la que en som peça fonamental.

Els somnis, més enllà de les passions i pulsions pròpies de complexitat del pensament humà, recreen ambientacions que en la seva senzillesa, de vegades, es configuren com un univers mitològic que cal desvetllar, també en una lectura i una traducció, que ha d’abundar en aquesta mateixa recreació mitològica, tot permetent descobrir-ho el símbol, el missatge, el discurs, la resposta en definitiva a la pregunta que va ser formulada en el seu dia, pregunta inconscient, que no rep resposta immediata, sinó que pot ser transmesa en un moment inesperat, responent a una realitat distinta a la real, a la vivencial, però que arriba, segur, en el moment precís en el que ens cal aquella aproximació; és en aquest sentit que ho interpreten els “llibres” com una resolució divina, la que cal connectar amb aquella necessitat que hom té plantejada o que ha de ser-ho en un esdevenidor pròxim, de manera que potser, calibrar-ne el context resulta complex moltes vegades, doncs aquell vel que la cultura civilitzacional ens matisa la visió ha de ser aixecat, trencat, per permetre que la claror de la llum penetri i ens alliberi dels ancoratges que ens lliguen a interpretacions banals de la vida mateixa, resseguint i descobrint allò que és veritablement transcendent i important en les nostres vides.

Així resulta que aquella part de la nostra vida en la que estem en connexió amb nosaltres mateixos, de manera íntima, personal, individual, gens social, entrem en connexió, més enllà de reflexions merament oníriques amb el nostre autèntic relat, aquell que abasta altres dimensions i quin control no està subjecte a les normes i convencions preestablertes, sinó que les regles venen donades en virtut d’aquella connexió extraordinària, cal, però, que la nostra ment arribi a aquell moment de transcendència alliberat de pors com de cadenes mundanes, per abraçar la perspectiva d’un diàleg de dimensió immensa, a cavall de lo diví i lo humà, allunyat de la dinàmica permanent que ens envolta i amb una clara voluntat de transmetre i permetre governar sentiments i sensacions, deixant que aquests, els somnis, assolin en els nostres celatges mítics.

13-08-2013