És molt probable que ni els teòrics conductistes ni els clàssics en la interpretació de les teories del conflicte tinguin absolutament resoltes totes les respostes en allò relatiu a la dimensió de la avaluació de les relacions socials en l’àmbit del desenvolupament de la conductivitat humana en les relacions grupals.
De fet entendre com a cert que l’assertivitat del comportament deriva fonamentalment de la pròpia consciència, de la pròpia voluntat i natura humanes, ens permet també de donar com a cert que hi ha una determinada influència que deriva dels contextos socials així com de les interpretacions filosòfiques i científiques, de manera que ambdues teories, la conductista i la clàssica, ens poden aportar reflexions interessants, sense obviar en la denominada escola clàssica, hores d’ara encara, les interpretacions fetes per Hobbes, Locke, Marx, Hegel o Webber, per citar-ne alguns.
Certament la teoria dels jocs, nascuda en l’àmbit de la ciència econòmica i de ús corrent en l’àmbit de la Ciència Política, on la estratègia, la negociació, la informació, la comunicació, però també la irracionalitat, conflueixen i deriven fonamental i substancialment d’aquest concurs escolàstica, planteja un cert claveage que ens hauria de portar a una interpretació que va més enllà del conflicte pur i dur que, de la mà de la teoria dels jocs, ens podria portar a la més palpable cooperació, com a principi substantiu, el que s’anomena científicament com a joc de suma positiva o suma no nul·la.
En certa manera aquesta suma positiva ha estat el principi que ha vingut a inspirar grosso modo el model de gestió proposat en l’escenari conegut del conflicte tecnològic del Túnel de Vielha i en concret en el marc de les solucions aportades des de la Diputació de Lleida; tot a través de les sistemàtiques col·laboradores, és a dir d’aquells actors disposats en l’àmbit de la negociació assertiva, amb el que s’ha propiciat un clima òptim a una solució consensuada i per tant corresponent-se perfectament amb el model que planteja aquesta model teòric que es coneix en la seva fase final com a “premi de cooperació mútua”, partint del principi del millor resultat global a partir de la col·laboració.
Segurament l’aplicació d’aquesta perspectiva científica en altres conflictes coneguts de l’acció pública hauria de tenir, a través dels seus legítims interlocutors, la possibilitat de poder “jugar” aquesta possibilitat si se és capaç d’entendre el context de complexitat tècnica en que es plantegen les qüestions d’aquest tipus i si es dona d’entrada un principi cooperatiu; aleshores seria possible establir acords que haurien de permetre contemplar qualsevol qüestió des de perspectives gens intransigents, i no parlo pas en aquest cas de cap posició en concret en els afers que avui es troben en conflicte; la posició de tots els actors socials observant-ne els “problemes” en la seva justa dimensió els haurien de dur, no ja als òptims que planteja la ciència econòmica, els hauria de dur a l’assoliment de determinats equilibris al marge del conflicte.
La voluntat de reconèixer la situació per determinats actors, d’avaluar tanmateix les complicacions sorgides i les complicitats que són necessàries en aquest context que abasta alguna cosa més que les pròpies raons tecnològiques hauria de permetre d’exigir en general solucions polítiques de cooperació, interacció en definitiva, com de fet s’ha demostrat recentment, cercant-ne contra-estratègies òptimes confrontades per altra banda a les estratègies de tall frontista o de conflicte en el procés negociador.
